Jaume Cordelles i Oms, prior comendatari de Sant Pere del Mont i canonge de Barcelona (1599-1602)

El 22 de juliol de l’any 1599, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Jaume Cordelles i Oms (Barcelona a 1559 – 1604), prior de Sant Pere del Mont i canonge de Barcelona; diputat militar: Joan de Vilanova i Tragó, baró de Paracolls, senyor de Sant Feliu i de Molig; diputat reial: Andreu Reard, burgès honrat de Perpinyà; oïdor eclesiàstic: Onofre Pau Cellers, doctor en drets, degà i canonge de Barcelona; oïdor militar: Josep de Castellbell i Moliner, senyor de Maials, Sarroca i Llardecans; oïdor reial: Mateu Falguera, doctor en drets i ciutadà de Balaguer.

El diputat eclesiàstic Jaume Cordelles i Oms, prior de Sant Pere del Mont i canonge de Barcelona, governà la Diputació afectat greument de gota als braços i les mans, fins al punt d’haver de ser portat repetidament al Palau carregat en unllit. La malaltia, però, no li impedí d’intervenir de manera decisiva en el rumb polític de la Diputació, prenent una posició particular decidida des del primer moment.

El seu principal opositor intern fou el mateix diputat militar Joan de Vilanova i Tragó (~1559 – 1622), baró de Paracolls, senyor de Sant Feliu i de Molig. Home de parcialitat, havia protagonitzat bandositats amb el baró de Jóc als Comtats al final dels anys vuitanta. Fou insaculat a les bosses d’oficis de la Diputació el 1589, sense distingir-se en el cor de la política barcelonina durant els convulsos anys posteriors.

El diputat reial Andreu Reard (Perpinyà 1552 – 1622) constituïa un exemple de progrés social. Fill de mercaders (el seu pare fou matriculat com a tal el 1546), la seva família havia mantingut una estreta relació amb l’administració fiscal del General als Comtats: un Francesc Reard mercader havia estat diputat local durant el trienni del 1551, i un notari del mateix nom ho fou a Vilafranca de Conflent durant el trienni del 1581. Reard aconseguí el 1586 la insaculació a les bosses de diputat corresponents als candidats perpinyanesos. A l’estiu del 1582 fou enviat pel consell municipal perpinyanès en qualitat d’ambaixador a la cort. Com el seu germà Joan Francesc, accedí a la matrícula de burgesos honrats de Perpinyà de la mà de Felip II de Catalunya-Aragó, després d’haver actuat com a síndic de la vila a la Cort de Barcelona del 1599, on fou nomenat habilitador en representació del Braç Reial. Poc abans d’accedir a l’ofici de la Diputació, a la primavera del 1598, el consistori li havia fet confiança amb el nomenament com a pagador pel General de les obres del castell major de la vila. Obtingué privilegi de cavaller el 1621, pocs mesos abans de morir. Fou germà també d’Onofre, bisbe d’Elna (1599), que impulsà el trasllat de la seu bisbal a la capital del Rosselló.

L’oïdor eclesiàstic Onofre Pau Cellers (Barcelona ~1552 – 1606), doctor en drets, degà i canonge de Barcelona, havia assistit a la Cort de Montsó del 1585 com a síndic del Capítol barceloní. En aquella convocatòria fou designat compilador de les Constitucions, que finalment foren publicades en 1588-89. Els anys 1573-75 havia actuat al servei de la Diputació, mitjançant la participació als ajustos de braços convocats pels consistorials i a diverses co-missions de doctors creades per a l’estudi d’afers tan po-lèmics com ara l’execució del donzell Forner al castell de Salses. Fruit d’aquesta col·laboració havia obtingut la insaculació a les bosses d’oïdors corresponents als capitulars barcelonins. Durant els anys posteriors mantingué una activa política de presència en els afers de la Diputació, com ho prova la seva participació en vint-i-una juntes de braços i el nomenament per a cinc divuitenes durant els triennis del 1587 i del 1590. A la tardor del 1596 fou escollit rector de l’Estudi General de Barcelona i encara can-celler interí, durant el període de seu vacant, a l’estiu del 1598, alguns mesos abans del seu nomenament com a oïdor.

L’oïdor militar Josep de Castellbell i Moliner accedí a l’ofici pocs dies després d’haver obtingut privilegi de noblesa de la mà del nou monarca. Senyor de Maials, Sarroca i Llardecans, havia estat pa-er en cap de Lleida i tauler de la ciutat (1590), quatre anys després d’accedir a les bosses d’oïdor militar corresponents als lleidatans. Els lligams de la seva nissaga amb l’administració del General havien estat afermats amb l’accés el 1545 d’un Francesc de Castellbell, prevere beneficiat a la seu, a l’ofici de diputat local lleidatà. El 1600, Josep de Castellbell fou insaculat dins les bosses de diputat militar, mesos després d’haver obtingut privilegi de noblesa al soli de la Cort de Barcelona. Assistí encara a la Cort del 1626.

L’oïdor reial Mateu Falguera (Balaguer ~1558 – ?), doctor en drets i ciutadà de Balaguer, accedí a l’ofici després d’una polèmica insaculació el 1583. Amb posterioritat al seu govern a la Diputació, i com a conseqüència de la visita, fou definitivament desinsaculat el 1604. El 1600 fou matriculat com a ciutadà honrat de Barcelona, coincidint amb el seu govern a la Diputació.

De la il·lusió al desencís

Després de la dubitativa tendència que caracteritzà la dècada dels vuitanta del cinc-cents, la salut financera de la ins-titució continuava millorant al final de segle, tancant cinquanta anys de notable progrés general. En conjunt, el volum total dels arrendaments dels drets de la bolla de plom i del segell de cera passà d’una base 100 el 1551 a 219,1 el 1599. L’augment dels preus d’arrendament corresponents a la subhasta del 1599 fou del 7,6% respecte al trienni anterior, fet que testimonia la confiança dels aspirants en les renovades possibilitats econòmiques de l’impost. Tanmateix, poques setmanes abans de començar el trienni, la discussió del donatiu a la Cort de Barcelona partí de la constatació que el diner líquid propietat de la Diputació dipositat a la Taula de Canvi de Barcelona ascendia aleshores a només 300 000 lliures. Els membres del consistori sortint reberen l’encàrrec de manllevar censals i executar deutes del General fins a totalitzar la mateixa quantitat. Els estaments acordaren amb el monarca que el pagament del servei hauria de fer-se en el termini de cinc anys i que la primera paga es produiria als dotze mesos de la cloenda de la Cort. A la pràctica, però, de les 700 000 lliures restants del donatiu —sense comptar les esmentades 300 000, dipositades a la Taula de Canvi—, només 280 000 foren lliurades entre el final del 1600 i l’estiu del 1601. El tercer termini de 140 000 lliures no fou lliurat fins el 1604. A més, l’elevada manlleuta de censals a què obligà la manca de liquiditat de la institució comportà un notable endeutament de la hisenda del General: així, la proporció dels diners esmerçats en el pagament de pensions de censals en el conjunt de la despesa de la institució passà del 19,7% entre el 1586 i el 1599, al 36,7% entre el 1600 i el 1626. Abans d’iniciar-se el trienni, la Cort de Barcelona del 1599 aprovà també nous concerts de deutors i, a diferència d’allò que s’havia esdevingut el 1585, atorgà al consistori una explícita autorització per tal d’incloure nous deutors amb posterioritat, amb el propòsit de fer possible una major recuperació, encara que fos a costa de noves cessions davant els interessos particulars dels arrendataris.

Constitucions de la Cort del 1599, impreses el 1603.

R.M.

Però la Cort de Barcelona del 1599 deixà encara ròssecs de més difícil digestió. Des del punt de vista polític, la polèmica clau del període provingué del conflicte entorn de la publicació de les Constitucions aprovades, que suposà —segons E. Belenguer— «l’esmorteïment de l’esperança» que la convocatòria de corts realitzada pel nou monarca havia desvetllat a Catalunya. Un dels primers actes del consistori presidit pel canonge Cordelles fou la tramesa d’una ambaixada a la cort en demanda del lliurament de la nova legislació. A l’octubre del 1599 els textos eren ja a Barcelona en procés de revisió per part del Consell Reial, entre promeses virregnals de respecte constitucional. Tanmateix, amb la lliçó de la Cort de Montsó del 1585 ben apresa, els consistorials del 1599 hagueren de denunciar pel novembre del 1599 la recepció de les Constitucions (els Capítols de redreç encara no havien arribat pel gener del 1600), amb nombrosos errors, mancances i afegitons —especialment greus en el cas dels cinc capítols subreptíciament col·locats d’acord amb els interessos reials—, fets bescantant la redacció oficial aprovada pels estaments i comprovada en els respectius processos. L’ordre reial d’impressió i la negativa dels consistorials, enmig d’un seguit d’ambaixades en resposta i en demanda de suport institucional de la ciutat de Barcelona, mantingueren una situació de tensió que es prolongà durant més d’un any, fins a la primavera del 1601.

El parèntesi que suposaren les festes en honor a la canonització de sant Ramon de Penyafort pel juny d’aquell any no aconseguí pas apaivagar els ànims. Les excel·lents relacions que la Diputació havia mantingut amb el lloctinent Lorenzo Suárez de Figueroa y Dormer, duc de Feria, als inicis del seu virregnat —incloses les felicitacions personals dels consistorials per la seva renovació en el virregnat el 1599—, amb la defensa dels interessos catalans en la qüestió de les encomandes de Sant Joan de les terres de l’Ebre, s’havien anat deteriorant de manera imparable. El de-bat provocà, a més, l’habitual escissió de parers interna alsi de la Diputació, amb els consistorials eclesiàstics i l’oïdor reial transigint a la publicació, i els consistorials militars i el diputat reial fent-se forts en la necessitat de retirar els cinc capítols, qüestionats sobretot per l’estament militar. El fet que la divisió situés els eclesiàstics dins els rengles del sector condescendent amb la Monarquia recorda les posicions semblants adoptades abans en moments d’extrema tensió política pels diputats eclesiàstics Francesc Oliver de Boteller, abat de Poblet (1588), i el bisbe Jaume Caçador (1592), i assenyalà, doncs, una presidència de la institució més permeable als desigs dinàstics que la resta del consistori, en especial que els membres de l’estament militar. Cansat d’esperar i entestat a no deixar que el consistori del 1599 se sortís finalment amb la seva, el lloctinent duc de Feria optà finalment, al març del 1602, pocs mesos abans d’acabar el trienni, per la detenció dels consistorials militars, el diputat Joan de Vilanova i l’oïdor Josep de Castellbell, primers instigadors de les posicions resistents.

L’oposició desfermada a Catalunya contra la detenció dels consistorials fou intensíssima, fins al punt que el monarca, que durant la Cort del 1599 havia promès solemnement no repetir actuacions semblants a les del 1569 i el 1591, es veié obligat algunes setmanes després a destituirel lloctinent duc de Feria, per tal d’atorgar el poder virregnal a un home sens dubte afí als sectors moderats dins la ma-teixa Diputació, l’arquebisbe de Tarragona Joan Terés, un home, a més, de provada fidelitat a la Monarquia i que havia estat clau en la resolució de les torbacions polítiques catalanes dels anys 1591-92. La negociació que Felip II de Castella havia acceptat a contracor el 1589 i rebutjat quan se sentí més fort, el 1592 —amb importants contingents de tropes al veí Regne d’Aragó—, conduí finalment a una solució del contenciós durant les primeres setmanes de l’estiu del 1602, sota l’empara de l’arquebisbe Terés i l’activa intervenció mitjancera del Consell de Cent barceloní. S’acordà aleshores que les Constitucions serien finalment impreses durant els primers mesos del 1603, encara que els cinc capítols qüestionats pels consistorials dissidents no serien efectivament aplicats fins que els dubtes plantejats no fossin del tot esbandits. La solució acontentava i desacontentava les dues parts: si d’una banda, segons els desigs reials, les Constitucions eren íntegrament impreses, de l’altra, el text arribat des del Consell d’Aragó era posat en qüestió. Alhora, els estaments catalans aconseguien una negociació paritària entre la Terra i la Monarquia que anys enrere havia estat rebutjada com a més pròpia d’una república que no pas de l’acatament degut a la dinastia. El primer trienni del regnat de Felip recollia, doncs, les tensions desfermades ja durant els darrers anys del seu pare.