El 22 de juliol de l’any 1605, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Pere Pau Caçador i d’Aguilar-Dusai (Segles XVI – XVII), doctor en ambdós drets, canonge i degà de Barcelona; diputat militar: Galceran de Peguera i de Gàver, senyor de Sant Mateu de Bages; diputat reial: Andreu de Sentís i Arbonès, ciutadà de Tortosa; oïdor eclesiàstic: Pacià Paulet, canonge d’Elna; oïdor militar: Gaspar de Molera, doctor en medicina de Vic, cavaller i senyor de les dècimes de Sant Esteve de Granollers de la Plana; oïdor reial: Joan B. Llorens, ciutadà honrat de Barcelona
El diputat eclesiàstic, Pere Pau Caçador, era fill de Pere Caçador, senyor de la Torre Pallaresa i dels castells de la Roca i de Balsareny, i d’Isabel d’Aguilar-Dusai, també pertanyent a l’oligarquia barcelonina. Era nebot dels bisbes Jaume i Guillem Caçador, que també havien estat diputats eclesiàstics. El seu germà, Joan Baptista Caçador, participà en diferents juntes del Braç Militar. El 1588 el canonge havia format part de la divuitena de defensa davant la visita del General, el 1599 d’una vint-i-quatrena formada per l’afer de les Constitucions aprovades a la cort, i el 1602 d’una divuitena per la detenció del diputat i l’oïdor militar del trienni 1599-1602. També participà en una ambaixada tramesa el mateix any per la ciutat de Barcelona al virrei per aquell afer. El diputat eclesiàstic era el portaveu ordinari del consistori. De vegades, però, els parers es dividien, i Caçador mantingué posicions diferents de les dels seus col·legues de consistori. Al gener del 1606 presentà una requesta dissentint dels diputats militar i reial i dels tres oïdors de comptes; «lo senyor diputat eclesiàstic no hi consent... altrament protesta». Els altres diputats i oïdors expressaren la seva «meravella» per aquesta posició. Consideraven que Caçador havia procurat impedir que el consistori posés a la pràctica el primer Capítol de redreç del General, i que volia interpretar tot sol la seva aplicació.
Del diputat militar, Galceran de Peguera, només se sap que era fill del senyor de Sant Mateu de Bages, Berenguer de Peguera, i que per l’abril del 1606 «se n’anà per sos negocis a sa casa té en Manresa, ab licència del consistori».
El diputat reial Andreu de Sentís i Arbonès emmalaltí el 24 d’agost i morí el 4 de setembre. Fou enterrat a la parròquia de Sant Jaume de Barcelona, i el 13 de setembre fou extret en lloc seu Lluís de Llobera, burgès de Perpinyà, que jurà el càrrec el 28 del mateix mes.
La defensa de l’espai propi
Els problemes derivats de la visita d’inspecció del General constituïren un dels temes centrals del trienni. Les divergències entre els diputats i els visitadors foren objecte de debat per part dels assessors de la Diputació i per una junta de juristes reunida especialment per a aquest afer, un cop el procurador fiscal de la visita hagué portat causa davant el consistori contra els diputats i oïdors sortints per la seva actuació durant el seu mandat. Els visitadors citaren per declarar el diputat militar, Galceran de Peguera, com a titular que era de l’ofici dels ploms del General. Hi hagué consulta de doctors per a escatir si un diputat en exercici podia ser citat. Els juristes donaren el seu vot el 10 de febrer de 1606 i es decidí trametre una ambaixada als visitadors perquè revoquessin l’ordre, a fi de no establir un precedent.
Dins l’organigrama de la Diputació, el defensor del General, Bernat Taverner, plantejà el seu desig de renunciar el càrrec en favor del seu pare a l’abril del 1607. El diputat eclesiàstic era partidari d’admetre la renúncia, però el diputat militar, davant la discrepància manifestada pels assessors, preferia prendre «madur consell», posició a la qual es va adherir el diputat reial. El 30 de maig els diputats convocaren els assessors, «e lo senyor diputat eclesiàstic dix queell no consentia en dites coses sinó que estava i perseverava en son vot». Més greu fou la presó del sobrecollidor del General de la part de Ponent, el mercader Jaume Elra, per pràctiques corruptes. El diputat eclesiàstic manifestà la seva sorpresa davant aquesta detenció: «jo no l’he fet posar en presó ni he sabut res en sa captura, ni sé degue ninguna cosa de present, i així dic i sóc de parer que dit Elra no sigui detingut. En tot cas —afegia— que s’actuï segons justícia» (21 de febrer de 1608). També fou detingut el fiscal del General, Josep Quintana, decisióa la qual es va oposar el Braç Militar (desembre del 1607).
Al juliol del 1607 es va procedir a l’avarada d’una galera de la Generalitat. Prèviament s’havien convocat «molts doctors teòlegs, los més graves se puguen trobar» per decidir si es podien destinar al rem els condemnats que eren a la presó. El dia 4 tingué lloc la benedicció de la galera capitana de Catalunya «ab molta música de trompetes i sacabutxos». Se li posà de nom Sant Jordi. El diputat eclesiàstic digué missa a la popa del vaixell. El 21 de juliol de 1608 es féu la benedicció de l’estendard de les galeres, i es lliurà al seu general don Ramon d’Oms. L’estendard duia «les armes reials de la Corona d’Aragó en lo mig i baix les armes del General». Assistiren a la cerimònia el virrei i els consellers de Barcelona.
El Braç Militar es va queixar repetidament de les actuacions antinobiliàries de la Unió formada per Barcelona i diferents viles per fer front als bandolers. El cavaller Gispert de Guimerà, un dels ambaixadors del Braç, va exposar «diversos excessos contra molts cavallers» i els «grans inconvenients se van seguint cada dia». El Braç no es negava en teoria a la iniciativa antibandolera («aquell braç vol unió i ajudar a ella»), però adduïa que el seu desenvolupament vulnerava diferents constitucions, naturalment els privilegis de l’estament nobiliari. Un dels motius de queixa era que la Unió volgués examinar i prendre les espases dels «militars», com succeí a mossèn Joan Francesc Codina, ciutadà, al gener del 1606. La resposta dels diputats fou extremament legalista. Convocaren sis advocats perquè examinessin «si en lo de la unió hi ha contrafacció». Els ambaixadors del Braç consideraven que la intervenció del General havia estat poc efectiva: «s’ha obtingut poc remei en dit negoci».
L’empresonament d’uns aragonesos a Lleida, per ordre del portaveu del governador, i la possibilitat d’extradir-los a Aragó van provocar també la intervenció del Braç Militar. Aquest organisme recordava que legalment «no es pot fer remissió de presos a regnes estranys» i criticà«la desastrada execució i rigor s’havia usada ab dits presos», així comla «danyosa tardança» que s’havia seguit en els procediments legals. Davant les diferents denúncies de contrafacció, el virrei sempre afirmava que la seva voluntat no era pas vulnerar les Constitucions de Catalunya.
El Braç Militar també considerava un greuge el nomenament de valencians i aragonesos per a ocupar places d’oficials reials a Mallorca. Concretament va provocar la seva queixa la provisió del càrrec de regent de la Cancelleria en la persona de l’aragonès Miguel Martínez del Villar, una dignitat que havien ocupat bastants catalans durant el segle XVI.
L’altre estament privilegiat, l’eclesiàstic, es va mobilitzar per les condicions de pagament de la «gràcia de l’excusat», establerta durant el regnat de Felip II de Castella (I de Catalunya-Aragó). La província eclesiàstica de Tarragona manifestava el seu sentiment davant la temença que el rei volgués alterar, unilateralment, les condicions establertes pel setè quinquenni de pagament d’aquesta contribució eclesiàstica. Els diputats es limitaren a «suplicar extrajudicialment» al virrei la seva intervenció.
Un altre tema de discussió permanent, relatiu als privilegis eclesiàstics, era l’existència de la Inquisició. En aquest cas es tractava de la tendència que tenia el personal del Sant Ofici, inclosos els seus familiars, a portar davant la pròpia jurisdicció fins i tot les causes civils en què es veien involucrats. Per a tractar les qüestions relatives a l’estament eclesiàstic, la Generalitat tenia el seu propi agent davant la cúria romana. Miquel Xammar, comanador de l’orde de Sant Joan, hi havia estat tramès el 1602, i hi va tornar el 1606. No havia tingut gaire èxit en la defensa d’altres pretensions de l’estament eclesiàstic: la reserva de comandes de l’orde de Sant Joan, amb exclusió de valencians i aragonesos, i la limitació dels poders del Tribunal del Breu, creat per a poder processar els eclesiàstics. Precisament, l’ambaixador reial a Roma era, des del 1606, un aristòcrata català, Gastó de Montcada, marquès d’Aitona. El 22 de maig d’aquell any l’havien acomiadat consistorialment diputats i oïdors.
Estàtula sepulcral de Ramon de Penyafort, Barcelona, segle XVI.
ECSA
Als mesos finals del trienni la Generalitat es veié immersa en una clàssica qüestió de precedència en una cerimònia religiosa. Es tractava de la translació del cos i les relíquies de sant Ramon de Penyafort al convent de Santa Caterina, de l’orde de predicadors de Barcelona. La Diputació era un dels patrons de les relíquies i tenia una de les claus que tancaven l’urna del sant, clau que es negaven a lliurar si no se’ls concedia el lloc que pretenien. La precedència s’establia precisament amb els doctors del Consell Reial, que gaudien del ple suport del virrei. El 21 d’abril els diputats, «parlant lo senyor diputat eclesiàstic», van exposar les gestions que s’havien fet per solucionar el tema. La discussió va agafar tal magnitud que es va trametre una ambaixada al monarca (28 de maig). El rei, però, manà que s’aturessin, tant l’ambaixada de la Generalitat com una altra enviada per la ciutat de Barcelona. Només don Onofre d’Alentorn, ardiaca de la catedral de Lleida, «passà avant sa ambaixada». I fou precisament ell qui, el dia de santa Magdalena, va ser extret com a nou diputat eclesiàstic.