El 22 de juliol de l’any 1622, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Onofre d’Alentorn i de Botella (Segles XVI – XVII), canonge de la catedral de Lleida, ardiaca de Benasc; diputat militar: Gispert de Guimerà, senyor del Papiol i Llorac, resident a Barcelona; diputat reial: Francesc Ferrer, ciutadà de Girona; oïdor eclesiàstic: Dimas de Josa, canonge d’Urgell i ardiaca de Cerdanya; oïdor militar: Gaspar de Calders, donzell de la vegueria de Cervera; oïdor reial: Jeroni Soler, doctor en dret de Perpinyà
La presa de possessió del nou consistori fou una mica accidentada. El diputat eclesiàstic es trobava a la cort com a ambaixador de la Generalitat davant el rei i no va poder jurar el seu càrrec fins el 13 de setembre. L’1 d’agost, dia previst del jurament del nou consistori, el Braç Militar va adduir que l’oïdor reial, Jeroni Soler, tenia causa pendent davant el Sant Ofici. Els diputats sortints s’adreçaren als inquisidors, que respongueren que Soler «està vui libero i absolt de tot» (havia estat cridat per una qüestió relacionada amb uns eclesiàstics a Perpinyà) i pogué prestar el jurament. El dia 9 del mateix mes, morí el diputat reial, Francesc Ferrer, el cadàver del qual fou dut a Girona. En lloc seu, el 18 d’agost fou extret un altre ciutadà de Girona: Antic Rafel Raset i de Trullàs. L’oïdor eclesiàstic, Dimas de Josa, va morir el 13 de juny de 1609. El substituí don Cristòfor de Queralt i d’Icart, doctor en ambdós drets, canonge de Tarragona i ardiaca.
Onofre d’Alentorn pertanyia a una família nobiliària ben present a la vida social i política de la Catalunya barroca.El seu pare era don Onofre d’Alentorn i d’Oms, senyor de Seró, noble des del 1564. El senyor de Seró s’havia oposat al pagament de l’impost eclesiàstic de l’excusat el 1572, i havia estat diputat militar de la Generalitat el trienni 1593-96. El 1602 fou un dels organitzadors del Braç Militar, del qual fou protector fins el 1604, any en què succeí el seu fill Alexandre, que romangué en el càrrec fins el 1623. Se li havia promès una pensió a la Cort del 1599, no obstant això, però, juntament amb don Gispert de Guimerà, diputat militar el 1608, s’oposà fermament a la política reial en l’afer de les Constitucions. Don Onofre d’Alentorn i d’Oms va morir el 1606, i desheretà el seu fill gran Jeroni, que havia servit a Flandes, en benefici d’Alexandre. Aquest es va oposar a l’administració virregnal a través de la Generalitat, de la qual va ser diputat militar (1614-17).
Conflictes de poder
Durant el trienni de la presidència d’Alentorn, la Diputació hagué de fer front a problemes econòmics importants. El 15 de setembre de 1608 el consistori proposà reduir les despeses per a la construcció de les galeres iniciada pels seus antecessors. La qüestió tenia una repercussió fiscal. Vist que les quatre galeres previstes per la Cort del 1599 no es construïen, «la gent ab studi defraudaven dits drets». Els diputats del 1608 havien trobat «empenyada la autoritat i reputació d’esta Generalitat» i, a més, eren pressionats per una carta reial de 30 d’agost, en la qual s’insistia en l’adquisició o la construcció de les galeres. De moment renovaren els nomenaments sobre l’administració de les galeres fets pels diputats sortints, i convocaren una comissió de nou persones —la novena de les galeres del General— que va redactar uns «articles per lo bon regiment de dites galeres». El 6 d’octubre els diputats anaren en corporació a les galeres i acomiadaren part del personal. Encara pel maig del 1611 es va parlar del «asiento i forma de com se poran mantenir les galeres del General ab poc gasto per conservar los forçats». A l’espera, poc fonamentada, que el rei decidís concedir «alguna bona ajuda de costa», s’acordà que «per ara se reformen dites galeres, restant en elles poca gent».
Els ingressos de la Generalitat estaven compromesos per la crisi econòmica. Els diputats es queixaven dels «grans mals inmineixen al General de Catalunya», que no aconseguia arrendar els seus drets. Es trobaven amb la «quasi imposibilitat de cobrar los drets del General i bolles». Es van reunir «molts doctors cèlebres en teologia i cànons» per dictaminar que els drets del General, entre ells el de galeres, eren moralment i legalment justos i, cosa molt important, que estaven obligats a pagar-los tots els eclesiàstics, tant seculars com regulars. Les dificultats econòmiques de la Generalitat també augmentaren per la forta inestabilitat monetària, qüestió que la ciutat de Barcelona estava intentant resoldre. El 25 de febrer de 1610 els consellers comunicaven als diputats que «havien fet algunes diligències acerca de les monedes corren tant dolentes i tractaren de fer-ne de nova alguna bona suma». La resposta del consistori va ser l’acostumada: fer examinar la proposta pels seus juristes per avaluar-ne la seva constitucionalitat. «Molts doctors» dictaminaren que «en lo que proposa la ciutat hi ha contrafacció».
Una altra de les qüestions que trasbalsà la Generalitat durant aquest trienni afectava l’àmbit dels drets i privilegis individuals i col·lectius. L’1 de gener de 1609 un dels visitadors del General, Martí Juallar, abat de Sant Martí del Canigó, va ser detingut per ordre dels presidents de la congregació benedictina, que eren dos abats. Juallar era un prelat de conducta delictuosa que volia vendre el monestir a la companyia de Jesús. Pel càrrec que tenia en la visita, la seva detenció creà un problema jurídic, que s’arrossegà força temps. El diputat eclesiàstic considerava que els visitadors havien usurpat la jurisdicció del General declarant pronunciament de la cort contra els abats i presidents. Alguns dels temes reproduïen qüestions del trienni anterior, per exemple, la possibilitat d’extradir presos a un altre regne (en aquest cas es tractava de valencians detinguts a Tortosa) o la queixa presentada pels cònsols de la vila de Verges contra familiars de la Inquisició. El mateix succeïa amb les disposicions preses pel virrei Ettore Pignatelli e Colonna i pel Consell Reial per a combatre el bandolerisme, moltes de les quals eren considerades contrafacció pels advocats de la Generalitat. Així succeí amb les crides sobre l’ús de pedrenyals promulgades el 28 de maig de 1610. Els assessors ordinaris i «altres molts advocats» foren «tots concordes» en el fet que hi havia contrafacció. Seguint un procediment establert, se suplicà extrajudicialment al virrei, el qual respongué que «ho faria mirar», «i essent contra constitucions ho manarà remediar».
Ordinacions i estatuts del Braç Militar, segle XVII.
R.M.
També hi havia un gran descontentament contra les ordres del Reial Consell Criminal de fer enderrocar portes i finestres, i prohibir que es tornessin a tancar. Havien acudit a la Diputació, no solament el Braç Militar, sinó també la ciutat de Barcelona, el Capítol catedral i molts particulars. Advocats, fiscals, assessors i altres doctors foren unànims en la declaració d’inconstitucionalitat. Unes noves crides, al desembre del 1610, van produir la mateixa reacció. El virrei respongué que manaria reunir les sales de l’Audiència per examinar si les crides vulneraven les Constitucions.
Durant aquest trienni, la Generalitat també es veié embolicada amb l’expulsió dels moriscos. Segons informaren —de part del virrei— alguns dels jutges de l’Audiència, els moriscos de Catalunya pensaven cercar la protecció de la Generalitat per a evitar l’expulsió. Però tenien molt poc a fer. Aquesta vegada els assessors declararen que les crides contra els «moriscats» no eren contràries a les Constitucions de Catalunya. Per ordre del rei, la galera del General, comandada per don Ramon d’Oms, anà a unir-se als Alfacs amb les galeres reials per portar a efecte l’expulsió. Una disposició tan important havia estat presa al marge de les diputacions dels regnes de la Corona d’Aragó i sense celebració de corts. El rei suggerí la possibilitat d’un parlament, però els diputats respongueren amb fermesa que «cosa de Corts no es tracten sinó sent la Cort general junta», i que el que proposava el rei era un «gran absurdo». Però no hi hagué ni corts ni parlament.
Quan el consistori presidit per Alentorn ja havia cobert la meitat del seu mandat es produí un canvi en la dignitat virregnal: al novembre del 1610 Ettore Pignatelli e Colonna, duc de Monteleone, fou substituït pel bisbe de Tortosa, el frare agustí don Pedro Manrique, que va fer la seva entrada a Barcelona el dia 27. Els diputats sortiren a rebre’l a Sants.
També s’havia produït un canvi en la seu barcelonina. El bisbe Rafel Rovirola, que havia estat canceller de Catalunya, morí l’1 d’octubre de 1609. Li succeí Joan de Montcada, germà del marquès d’Aitona. El 1608 havia fet la seva entrada en la vida política catalana el nou duc de Cardona, don Enric d’Aragó-Cardona-Córdoba i Enríquez de Cabrera, que havia succeït la seva àvia, la duquessa Joana. El duc de Cardona era considerat el cap de l’estament militar i en Junta de Braços va protagonitzar un incident de precedència amb el bisbe Rovirola. També, per raons de protocol, fou conflictiva la presència d’un dels nous nobles titulats de Catalunya, el comte d’Erill, Felip d’Erill-Orcau-Anglesola i d’Erill, que a més exercia les funcions de batlle general. Hi havia un cerimonial per a la rebuda dels grans d’Espanya que passaven per Barcelona. Se’ls visitava «consistorialment ab masses grans i tots en cotxos». El 1610 passaren per Barcelona tres aristòcrates castellans que anaven i venien dels dominis hispànics a Itàlia: el conestable de Castella, casat amb una germana del duc de Cardona, el comte de Lemos i el duc d’Osuna. Els diputats tingueren present que el darrer anava a ocupar el virregnat de Sicília, i que aquest càrrec era important per les importacions de blat que podia necessitar Catalunya. Pel que feia a Lemos, gendre del privat duc de Lerma, es decidí a rebre’l «ab la mateixa cortesia que se acostuma de rebre lo duc de Cardona». La comtessa fou rebuda per altres dames, entre les quals hi havia Anna d’Alentorn, familiar del diputat eclesiàstic.