El 22 de juliol de l’any 1617, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Lluís de Tena (Guadix ? – Tortosa 1622), bisbe de Tortosa; diputat militar: Felip de Sorribes i Descoll, donzell de Manresa domiciliat a Barcelona; diputat reial: Miquel Cerdà, burgès honrat de Perpinyà; oïdor eclesiàstic: Pau Pla, ardiaca del Penedès i canonge de Barcelona; oïdor militar: Bonaventura Muntaner, donzell domiciliat a Cervera ; oïdor reial: Pere Batlle, ciutadà de Girona
Lluís de Tena estudià a la universitat d’Alcalá de Henares, on obtingué el doctorat i ocupà les càtedres de teologia i Sagrada Escriptura i el càrrec de rector del Colegio de San Ildefonso. A Toledo fou lector a la catedral i almoiner de Sa Majestat. Del 1616 al 1622 fou bisbe de Tortosa. Tot i la seva condició de foraster, habitual, d’altra banda, en els bisbes tortosins d’aquest període, s’identificà molt amb la diòcesi. El seu pas fou recordat, entre altres raons, per les seves generoses contribucions personals a les obres de la catedral (es va comprometre a contribuir amb 200 lliures anuals) i el fet d’haver encarregat i pagat el magnífic reliquiari major de la Santa Cinta. Sota el seu impuls es fundà la Confraria de la Mare de Déu de la Cinta (1617). El 1621 convocà un sínode diocesà (el tercer sínode extraordinari després del concili de Trento). Alguns anys abans escriví un sermó sobre santa Teresa, publicat el 1615 a Madrid dins el volum col·lectiu titulat Sermones predicados en la beatificación de la B.M. Teresa de Jesús, i també diversos comentaris als llibres de l’Antic i Nou Testament. El més important de tots és, sens dubte, el Commentaria et disputationes in epistolam divi Pauli in Hebraeos (1612), que recull una bona part de la seva feina com a professor de Sagrada Escriptura a Alcalá de Henares. Aquest text el situa entre els principals escripturistes d’un període considerat per molts especialistes com una veritable edat d’or de la literatura bíblica, i, més endavant, Jean Mabillon el recomanarà com a dignede ser inclòs en la seva projectada biblioteca eclesiàstica. Tot indica que, a diferència d’altres membres de l’estament eclesiàstic que ocuparen càrrecs en el consistori de la Diputació, de Tena mai no va supeditar del tot els seus interessos teològics i pastoralsa l’activitat política. Essent diputat va escriure una Isagoge, seu introductio in totam sacram scripturam (1620) i predicà un elevat nombrede sermons amb motiu de festes assenyalades. D’alguns es conserva el text, com és el cas del pronunciat el 25 de novembre de 1618 a la catedral de Barcelona, atapeïda d’autoritats de tota mena presidides pel virrei, amb motiu del solemne jurament que va fer la universitat i el mateix consistori de la Generalitat de defensar a perpetuïtat la doctrina catòlica sobre la concepció de la Mare de Déu.
El diputat militar Felip de Sorribes i Descoll era natural de Berga. Membre d’una família políticament molt activa, el seu germà Josep realitzà feines d’espionatge a la cort al servei de la Generalitat, i un altre germà, Francesc, tingué un paper destacat durant el Corpus de Sang. Ell mateix intervingué en les corts del 1599 i el 1626. Tornà a ser diputat militar el 1632, i tingué una presència molt destacada en els fets revolucionaris del 1640.
Miquel Cerdà, el diputat reial, fou designat burgès honrat de Perpinyà per un privilegi reial.
L’oïdor eclesiàstic Pau Pla havia representat el Capítol catedral de Barcelona a les corts del 1563 i el 1599.
Bonaventura Muntaner havia nascut a Cervera, on fundà l’hospici de la vila. Participà en la Cort del 1626.
L’oïdor reial Pere Batlle morí abans d’acabar el seu període com a oïdor, per la qual cosa fou substituït per Antoni Alsina, burgès de la vila de Perpinyà. En morir també aquest, el 3 d’octubre de 1619, fou escollit Miquel Vives, síndic de Girona a la Cort del 1626 i clavari de la Confraria de Sant Jordi. El seu pare havia estat advocat fiscal de la Règia Cort a Girona.
L’ofensiva del poder reial
Durant el primer any del trienni, la presència del bisbe de Tortosa en el consistori no es caracteritzà per una gran activitat. Des del dia de la designació fins a la seva incorporació al càrrec van passar encara algunes setmanes. Al cap de poc d’arribar a Barcelona, una malaltia l’impedí d’assistir amb regularitat a les reunions de la Diputació, i pocs mesos més tard abandonà la capital durant un quant temps per tal de visitar el seu bisbat.
Des del punt de vista de la relació amb les autoritats reials, la trajectòria d’aquest consistori no podia haver començat més malament. Pocs dies després de ser designats, els nous diputats reberen una carta del monarca sol·licitant la utilització de les galeres de la Diputació. La negativa a deixar-les fou contestada pel virrei Alburquerque amb una fredor gèlida: «Que le pesava que la primera cosa havia pedido a los diputados por parte de su magestad, y tan conveniente a su servicio, huviese havido difficultad, mayormente no haviendola en lo que les paresce, y que tomaria paciencia y scriviria a su magestad no les pidiese mas las galeras, pues era tan azar en ellas que haviendolas pedido muchas vezes por orden de su magestad nunca se las havian querido deixar.» Si amb això no n’hi hagués prou per a degradar el clima de les relacions, pocs dies després un altre incident encara l’enrarí més: mentre es passejava de nit per la ciutat de Barcelona, don Berenguer d’Oms fou detingut per un guàrdia reial que li prengué les armes que portava, contravenint el que l’estament militar considerava que era un dels seus privilegis més preuats. Com ja havia fet mesos abans quan es decretà la prohibició de portar pedrenyals, la Diputació decidí tancar files al voltant dels nobles reactivant el que semblava ser un conflicte inacabable sobre la utilització de determinades armes que els virreis consideraven causants dels desordres que assolaven el Principat. Un problema que continuà encara tot aquest trienni, i que s’encengué més quan al principi del 1620 el virrei decidí practicar una política selectiva consistent a autoritzar l’ús de pedrenyals només a aquelles persones que paguessin una determinada quantitat.
Sens dubte, aquests enfrontaments inicials incentivaren entre el consistori un nou sentit de la seva responsabilitat que els portà a autoimposar-se un horari de treball bastant més estricte que el que havien seguit els seus predecessors. Així doncs, al mes d’octubre del 1617 decidiren «que quiscun dia no serà feriat, acudan ses senyories y los demés officials de la present casa de la Deputació, a las vuy horas de matí, y allò donen rahó a sos càrrecs y negocis fins a les onze horas. Més que per los negocis de galeras que solen perturbar los altres negocis, dedican y asignan lo dilluns y dijous de quiscuna setmana. E més, que los dimars y divendres sian senyalats per cosas tocants a la justícia, com ja és acostumat. E més, los dimecres y dissabtes per los negocis de la extracció».
En molts aspectes, la sensibilitat del diputat eclesiàstic, un home que no parlava català, que s’havia educat prop de la cort i feia poc temps que vivia al Principat, estava més propera als interessos de la Corona que a la tradicional línia de resistència practicada per la Diputació. La decisió de comunicar directament al Consell d’Aragó el contingut d’algunes deliberacions del consistori va aixecar sospites sobre la seva fidelitat a l’organisme que representava. La seva conducta fou examinada a la Junta de Braços reunida el 3 de juliol de 1619. Això, però, no contribuí a modificar-la. Així, al març del 1620 s’oposà fermament al parer de tots els seus companys de consistori d’enviar un ambaixador a la cort per explicar «lo molt pateixen los particulars de que són les cases se enderrocan venent-se ab aquest media a despoblar lo Principat castigant als qui no han delinquit com són les iglésies, vídues, pubills y fideicomisaris». La seva llarga justificació seguia fil per randa tots els arguments que tradicionalment feien servir el rei i els seus ministres per a dissuadir la Generalitat d’enviar ambaixades al rei. Aquesta determinació li va valer una aspra disputa amb el Braç Militar, el més interessat en l’ambaixada, representat en aquest cas pel diputat militar Felip de Sorribes.
Es podia considerar Lluís de Tena com un «home del rei» infiltrat al govern de la Generalitat? Sembla que algunes poblacions així ho van entendre. De fet, aquest consistori va rebre moltes crítiques per la seva inactivitat en la defensa de la legalitat constitucional, crítiques que s’intensificaren arran de la pretensió del successor d’Alburquerque, el duc d’Alcalá, de cobrar els quints municipals. Fins i tot va acabar tenint unes immillorables relacions amb Alburquerque, ben diferents del que havien estat en els inicis del seu mandat. El virrei sabia agrair aquesta disposició. Quan a l’abril del 1619 va tenir un fill, donà de seguida avís als diputats «dient que per la voluntat los tenian de servir-los y voler que en lo sdevenidor constàs en lo Dietari de la Diputació, estimant molt lo tenir un fill cathalà». Alburquerque no era l’únic que sabia expressar el seu agraïment. També la Corona sabia com recompensar els homes que li havien estat fidels: el 1621 Lluís de Tena fou nomenat virrei i capità general de Sardenya, un càrrec, però, que mai no va ocupar, ja que la mort li sobrevingué abans que es pogués desplaçar a l’illa.
Al final del manament d’aquest consistori, al mes de maig del 1620, la tensió política va pujar de manera sobtada per la decisió del virrei Alcalá de demanar a la ciutat de Barcelona el pagament d’una important quantitat en concepte del quint reial, és a dir, la cinquena part dels ingressos municipals que la Corona considerava que li corresponien. Comptant els endarreriments des del 1599, això representava, segons el virrei, una suma superior a les 300 000 lliures. En realitat, la pretensió de cobrar el quint no suposava cap novetat. La persecució del bandolerisme havia representat per a les arques reials una important despesa addicional, i els ministres consideraven que els catalans havien de contribuir a sufragar-la. Des del 1612 els funcionaris de la Corona havien començat a escorcollar arxius i a visitar ciutats per examinar-ne els llibres de comptes. De ben poc serviren les protestes de les autoritats locals argumentant que, o bé aquest impost ja havia estat perdonat per un privilegi del rei, o bé que havia caigut en desús. Quan s’adreçaren a la Diputació demanant ajut, la resposta fou tot sovint la indiferència. Els dirigents d’algunes d’aquestes poblacions tenien bones raons per a estar empipats. «No hi ha diputats», escrivia el representant de Cervera, «miren pobra Catalunya com està».
Els diputats podien ignorar les protestes de les petites poblacions, però no pas les de Barcelona. Els arxius de la ciutat estaven curulls de privilegis i cartes que eximien del pagament, i els millors advocats estaven plenament disposats a defensar els seus interessos. En decidir-se a demanar els quints a Barcelona, Alcalá anava camí d’esclafar-se contra la força més poderosa del país. La seva decisió fou una fita, no solament en la història de la ciutat, sinó de tot el Principat.