El 26 de març de l’any 1654 foren extrets els següents diputats i oïdors «per lo trienni que’s començà lo primer de agost pròximpassat de 1653»: diputat eclesiàstic: Francesc Pijoan (Maçanet de la Selva ~1600 – Girona 1659), ardiaca de l’Empordà i canonge de la seu de Girona; diputat militar: Pere Padellàs, donzell domiciliat a Barcelona; diputat reial: Agustí Pinyana, ciutadà de Tortosa; oïdor eclesiàstic: Ignasi de Ripoll i de Bru, cambrer del monestir de Sant Pere de Rodes; oïdor militar: Pau Vinyes, cavaller domiciliat a Perpinyà; oïdor reial: Joan Gabriel, notari de Tortosa
Gravat de Girona, cavaller de Beaulieu, 1645.
ECSA
El diputat eclesiàstic Francesc Pijoan és un bon exemple del nou perfil que els diputats i oïdors de la Generalitat van tenir a partir del retorn deCatalunya a l’obediència de Felip. Pijoan —o Pe-joan, com apareix escrit en el Dietari de la Generalitat— va néixer al voltant de l’any 1600 a Maçanet de la Selva. Es doctorà en ambdós drets i, després d’haver estat durant un quant temps canonge a Lleida, passà a Girona, on el 9 de març de 1629 prengué possessió d’un canonicat presbiteral de la catedral. Fou vicari general dels bisbes Gregori Parcero i Bernat de Cardona. Mentre va durar l’exili imposat pels francesos a Parcero, ell governà la diòcesi de Girona, juntament amb l’altre vicari general, Francesc Aimeric. D’Aimeric aconseguí l’ardiaconat de Besalú el 1645, el qual permutà pel de l’Empordà el 1651, en mans del seu germà Jaume, també canonge de la catedral de Girona. Les simpaties filipistes de Pijoan provocaren que els francesos el desterressin a Sornià (Llenguadoc) el 18 de febrer de 1647. Aquesta circumstància li suposà una excel·lent prova de lleialtat quan Catalunya tornà a l’obediència de la Monarquia hispànica. Les recompenses que va rebre des d’aquell moment van ser constants. Després de servir com a diputat eclesiàstic en la Diputació del General, amb la promoció de Bernat de Cardona a bisbe de Girona el 1656, ocupà el lloc d’ardiaca major que aquest havia deixat vacant. El 10 de gener de 1658 fou nomenat auditor de la Rota, però no passà a Roma perquè, arran de la mort de Cardona al final d’aquell any, el rei el proposà per a bisbe de Girona. Tot i així, i malgrat que ja s’havien despatxat les butlles de nomenament, no en prengué possessió perquè morí el 18 de novembre de 1659.
Pere Padellàs, el diputat militar, era natural de Balaguer i burgès honrat de dita ciutat fins que fou elevat a la dignitat de cavaller el 3 de juliol de 1638. Possiblement estava emparentat amb l’advocat de Balaguer Gaspar Padellàs, el qual pagà amb la vida la seva participació en la fallida conspiració contra els francesos que alguns nobles catalans van organitzar durant l’estiu del 1645. Vivia al carrer dels Mercaders de la Ciutat Comtal, i el seu hereu fou Francesc de Padellàs i de Casamitjana, donzell de Barcelona.
Agustí Pinyana, el diputat reial, pertanyia a la família Pinyana de Tortosa, la qual prengué decididament el partit filipista des del principi de l’esclat revolucionari del 1640. Aquesta fidelitat fou recompensada posteriorment amb privilegis de noblesa i una generosa habilitació dels seus membres en la bossa de diputat reial des del 1654. El pare del diputat reial, Agustí Pinyana, era mercader i la seva esposa, Margarida Montfort i Gil, era filla de mercaders. Tot i això, Pinyana es doctorà en dret i arribà a ser jutge de la Reial Audiència de Barcelona. Residia al carrer de la Boqueria. El 6 de desembre de 1660 obtingué el títol de ciutadà honrat de Barcelona. Morí abans del setembre del 1666, i entre els seus fills destacà Agustí Pinyana i de Montfort, que fou diputat reial en el trienni del 1704.
L’oïdor eclesiàstic era Ignasi de Ripoll i de Bru, monjo de Sant Benet i cambrer del monestir empordanès de Sant Pere de Rodes.
L’oïdor militar Pau Vinyes era natural d’Illa, al Rosselló, i veí de Perpinyà. Fou elevat a la dignitat de cavaller el 30 d’abril de 1654, poc temps després de prendre possessió del seu càrrec a la Generalitat.
De l’oïdor reial Joan Gabriel, únicament se’n sap que era notari de Tortosa i que a Barcelona habitava una casa delcarrer de la Portaferrissa.
Joan Josep d’Àustria i la Generalitat. una corporació controlada pel rei
A l’octubre del 1652, amb l’entrada a la ciutat de Barcelona de les tropes comandades per Joan Josep d’Àustria, es va restablir l’obediència al rei d’Espanya en la major part delterritori del Principat. La rendició —més que capitulació— de la Ciutat Comtal va deixar Catalunya i les institucions catalanes exposades a la clemència de Felip IV de Castella. Tot i que el rei va confirmar les Constitucions i els privilegis de què Catalunya havia gaudit fins aleshores, va reservar-se el control de les persones que podien concórrer als càrrecs del Consell de Cent i de la Diputació del General. D’aquesta manera —opinava el Consell d’Aragó— es facultava «que manden los buenos y dejen el govierno los sospechosos».
Pel que fa a la Generalitat, el monarca es va reservar el dret d’insaculació de tots els individus elegibles per a diputats i oïdors i la nominació dels oficis temporals i perpetus de l’administració de la casa. Aquesta transcendent novetat va obligar a elaborar noves llistes d’insaculats, la qual cosa va provocar la circumstància extraordinària que el trienni de govern que havia de finalitzar el 31 de juliol de 1653 es perllongués fins el 7 d’abril de 1654. Evidentment, la selecció dels insaculats es va fer en profunditat i amb cura: moltes persones foren excloses per desafectes al rei i moltes altres van ser premiades amb la insaculació, sobretot les que s’havien destacat com a fidels filipistes durant el període revolucionari. Després de l’elecció, realitzada el 26 de març de 1654, el secretari de Joan Josep d’Àustria, Juan Bautista de Arespacochaga, informava amb complaença la cort de Madrid que «salieron en suerte... sugetos... muy buenos y particularmente el eclesiástico». Aquest trienni, doncs, només va durar dos anys i quatre mesos.
Els trets principals que caracteritzen l’actuació de la Generalitat durant aquest període són les relacions amb el capità general Joan Josep d’Àustria, els acompliments protocol·laris, la difícil situació econòmica de la institució, la prudent defensa de les Constitucions i la situació de guerra que continuava a la zona nord-oriental del Principat.
Joan Josep d’Àustria, fill natural de Felip IV, havia estat nomenat capità general i virrei de Catalunya el 15 de febrer de 1653. Segons explica Fernando Sánchez Marcos, la inicial cordialitat entre la classe governant del Principat i Joan Josep d’Àustria va durar poc. Quan, a l’abril del 1654, entraren els diputats i oïdors a ocupar els seus càrrecs, les relacions ja s’havien refredat. La causa principal d’aquest distanciament tingué origen en la dificultat de fer compatible el domini militar del Principat —en guerra, encara, contra França— i la salvaguarda de les Constitucions. Tot i així, gràcies al control de les insaculacions, el lloctinent va trobar en el Consell de Cent i en la Diputació els seus principals suports. Les ambaixades, els compliments i les felicitacions que la Generalitat va enviar al fill del rei foren constants fins el 2 de març de 1656, moment en què Joan Josep d’Àustria anuncià que tenia ordre del seu pare de passar a Flandes. Mentre Sa Altesa s’oferia, sempre que tingués ocasió, a actuar en benefici del Principat, ses senyories agraïen aquesta oferta i li participaven «com restaria desconsolat dit Principat del carinyo de sa absència, per lo amor que ab sa altesa tenian conegut y experimentat». El seu substitut fou l’ex-perimentat militar Francisco de Orozco-Ribera y Pereira, marquès d’Olias i de Mortara, que fou rebut per la pluja quan arribà a Barcelona el 3 de maig de 1656. Durant els següents set anys ocupà el càrrec de virrei i capità general de Catalunya.
Des del principi d’aquest trienni es feren paleses les dificultats econòmiques de la Diputació. El 23 d’abril de 1654, la gran diada de Sant Jordi, no es féu la tradicional festa solemne i amb pompa per causa de la manca de cabal. La situació de ruïna no era deguda tan sols a les extraordinàries despeses i compromisos impagats que havia contret el consistori durant «els temps de les torbacions», sinó també a causa de no poder-se cobrar l’impost de la bolla en diferents llocs del Principat contagiats per la pesta o ocupats pels francesos. Malgrat que el 2 de maig de 1654 es donà gràcies a Déu per haver retirat el càstig del contagi a la ciutat de Barcelona, l’epidèmia continuà ensenyorint-se d’altres zones.
La guerra, però, era el problema principal. Durant l’estiu del 1653 els francesos van avançar fins arribar als volts de Barcelona. Únicament Girona i Hostalric pogueren resis-tir l’embranzida gal·la promoguda per l’exiliat Josep de Margarit i de Biure. Davant d’aquesta situació, Joan Josep d’Àustria viatjà fins a Girona al mes de setembre per socórrer la plaça. A la ciutat del Ter, el Capítol de la catedral contribuí generosament a la defensa de la ciutat assetjada. Al principi de la tardor del 1653, les tropes franceses van retirar-se a la banda nord dels Pirineus, però l’any següent envaïren novament Catalunya. Les accions començaren al juny pel Conflent i van continuar per tota la zona pirinenca i l’Empordà. Al final de l’any 1654 les poblacions de Puigcerdà, Bellver, la Seu d’Urgell, Berga, Ripoll i Camprodon, entre d’altres, eren en mans dels francesos, i les principals places que donaven accés a Barcelona —Palamós, Girona, Hostalric i Vic— estaven seriosament amenaçades. Al desembre, Joan Josep d’Àustria reuní els diputats i oïdors de la Generalitat i els informà de la difícil situació del Principat i d’altres possessions de la Monarquia (Flandes i Itàlia). Davant això, el virrei els compel·lia a fer l’esforç de pagar un regiment d’infanteria —un terç— durant la campanya del 1655. El consistori no va tenir més remei que acceptar «lo que seria en mayor servey de sa magestat, que Déu guarde, y que no li pesava sinó que las forças no corresponian al desig que fos possible en servey de sa magestat y de sa altesa». Al maig del 1655, la Diputació va formar, amb molts treballs, un terç de 109 homes que va embarcar cap a Palamós, on es trobava Joan Josep d’Àustria dirigint les operacions militars. Durant aquell any, l’exèrcit hispànic, malgrat l’optimisme francès després de les primeres accions, va mostrar major capacitat ofensiva. Al principi de gener del 1656, el consistori de la Generalitat felicità el governador pel «felís succés és estat Nostre Senyor servit que haja tingut en esta campanya, y en particular per lo de Solsona». Alhora, però, li demanava permís per a retirar el terç amb el qual havia contribuït a la campanya, cosa que li fou concedida. L’any 1656 la guerra continuà, però sense gaires progressos per a cap dels dos bàndols. Tot i així, el nou governador, el marquès de Mortara, va demanar un nou terç d’infanteria a la Generalitat, la qual es va comprometre a posar a la seva disposició 200 homes durant tres anys, «que és lo esfors major que esta casa de la Deputació pot fer».
La guerra contra França durant aquests anys suposà també haver de fer front a les contribucions i els allotjaments dels soldats. Com que la soldadesca sojornava en cases particulars, acostumava a cometre multitud d’excessos contra la població en forma de furts, violències i humiliacions. Davant aquests fets, les queixes de la Generalitat foren constants i es dirigiren a totes les instàncies. Les càrregues eren considerades «excessivas y intolerables», perquè s’estimava que el que es pagava de contribució a la gent de guerra era «bastant per a sustentar sis exèrcits com lo que vuy té sa magestat en Cathalunya». Aquesta insuportable situació, a més, donava lloc al recel dels naturals, a altercacions populars i a autèntics motins que únicament servien per a alimentar les aspiracions franceses d’envair el Principat. Per això, amb contínues ambaixades, la Generalitat sol·licità de poder disposar els allotjaments amb la major suavitat possible i castigar els abusos dels soldats. Malgrat això, les queixes dels pobles van continuar arribant a la Casa de la Diputació.
Aquesta tensa situació es veié agreujada per les constants contravencions que l’autoritat reial feia de les Cons-titucions catalanes. Contra el que es podria pensar, el reconegut filipisme dels diputats i oïdors no suposà una modificació en la tradicional defensa dels privilegis del Principat. Ara, però, la constància va anar acompanyada de la prudència que els temps imposaven. Així, entre d’altres, continuaren les queixes sobre l’aplicació sumària de condemnes sense cap judici, sobre l’allunyament de Catalunya i el confinament a València d’una vintena de presos polítics o sobre els allotjaments de soldats a què eren obligats els oficials del General. L’elaboració de memorials demostratius d’aquestes violacions de drets va ocupar molt de temps a «ses senyories».
Una altra prova de la fidelitat a Catalunya dels diputats i oïdors durant aquest període es produí amb motiu de la visita a la Casa de la Generalitat, el 10 de maig de 1655, de Pedro Villacampa y Pueyo, regent del Consell d’Aragó. Aquest personatge, vingut a Catalunya en qualitat de visitador reial, recomanà al consistori que, pel que feia a les contrafaccions de les Constitucions, «no aportassen tant gran calor, com demostraven ab las instàncias grans y contínuas que feyan als senyors del Real Consell per declarar aquellas, que sols servia de donar pesadumbre a dits senyors, puis no podian declarar-las per tenir las mans lligades, y que ara, com la guerra estava tant urgent en Cathalunya, no podian dits senyors del Real Consell, anar tant ajustats ab ellas». Davant d’això, el diputat eclesiàstic li respongué taxatiu que el consistori «no podia deixar de ninguna manera de instar-las, per cumplir a la obligació de sos càrrechs y al jurament que tenen prestat».