El dia 22 de juliol de l’any 1632, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Lluís de Montcada i de Gralla, de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, castellà d’Amposta; no jurà el càrrec; diputat militar: Felip de Sorribes i Descoll, donzell de Barcelona; diputat reial: Antoni Aixada, ciutadà honrat de Girona; oïdor eclesiàstic: Onofre de Siurana i de Ros, canonge de la seu de Girona; oïdor militar: Ramon Sabater, domiciliat a la vegueria de Cervera; oïdor reial: Josep Massó, ciutadà honrat de Barcelona
El cavaller de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem Lluís de Montcada i de Gralla, castellà d’Amposta, fou un dels promotors delterrible conflicte que enfrontà nyerros i cadells. D’uns seus amors hagué Joan Lluís de Montcada, degà i canonge de la catedral de Vic i autor dels quatre Libros de anales de Cataluña i de l’Episcopologi de l’Església Vigatana. En no comparèixer Lluís de Montcada, es féu una nova extracció que recaigué en García Gil de Manrique y Maldonado, bisbe de Girona.
García Gil de Manrique y Maldonado (El Pobo, Guadalajara ~1550 – Alcalá la Real, Jaén 1651) va néixer a El Pobo, un poble de la senyoria de Molina d’Aragó, bisbat de Sigüenza, a l’actual província de Guadalajara. De jove estudià filosofia i teologia a la Universitat de Salamanca, d’on esdevingué catedràtic de prima. Més tard, aprofità aquests coneixements com a inquisidor a Saragossa i Toledo. Prevere vinculat a la diòcesi de Sigüenza i bisbe auxiliar de Conca, el 5 de març de 1618 fou consagrat bisbe titular d’Útica (Tunísia) in partibus infidelium. El 30 d’agost de 1627 fou designat bisbe de Girona, càrrec del qual prengué possessió el 21 de gener de l’any següent, si bé la seva entrada pública no tingué lloc fins el 5 d’agost. Atesa la poca presència de naturals en les designacions episcopals de l’època que, en darrera instància, el monarca ratificava mercès al patronat, se suposa que l’accessió gironina de Gil Manrique s’inserí en el vast pla de castellanització de l’Església catalana promoguda des de la cort pel comte duc d’Olivares. Tot i així, el seu govern va deixar una petjada positiva i les sinodals esmenten les seves qualitats. Ultra les seves tasques com a teòleg, pastor i funcionari, va erigir una plaça per a ensenyar cant als estudiants del seminari conciliar. Segurament un dels actes més contundents del seu exercici fou l’excomunicació dels autors d’un sacrilegi a l’església de Viladamat el 5 d’agost de 1630. El 15 de maig de l’any següent va ser insaculat com a habilitador per l’estament eclesiàstic i, poc després, donà el seu parer en forma de vot per a la construcció de les galeres que el rei disposava per a la vigilància de la costa catalana. L’1 d’agost de 1632 jurà el càrrec d’habilitador per l’estament eclesiàstic, i el mateix any fou nomenat bisbe de Barcelona. Pel setembre, la Generalitat es va queixar al cardenal Ferran d’Àustria, lloctinent del Principat, que, havent entrat bales de roba al port de Barcelona, no s’havien cobrat els drets preceptius amb l’argument de la privativa del representant de Sa Majestat en aquella mena d’afers. Poc després, el 9 d’octubre, García Gil de Manrique va ser extret com a diputat eclesiàstic, i va jurar el càrrec tres dies més tard. Pels seus serveis a la Corona, el 1640 fou nomenat lloctinent de Catalunya. Després d’una visita a Roma, el 1646 s’instal·là a Mallorca, per passar després a la Col·legiata d’Alcalá la Real, on morí el 1651.
El cavaller i diputat militar Felip de Sorribes i Descoll, pres a Saragossa el 1594, elevat a la noblesa el 20 d’octubre de 1632 i natural de Berga, era veí de Barcelona, senyor de Sant Pau de Casserres, conseller segon de Barcelona des del 1616, veguer de Barcelona, cònsol militar de la Llotja el 1631, mostassaf ocasional i administrador —fugaç a causa d’una degeneració visual— del Banc de Barcelona el 1644. Aquesta vocació política ja era compartida pel seu progenitor, Pere Màrtir de Sorribes i de Peguera, donzell de Berga i assistent a la Cort de Montsó del 1563, i pel seu germà, el cavaller Jaume de Sorribes i Descoll, i perpetuada en els seus fills: Felip de Sorribes i Rovira, senyor de Maçanet de Cabrenys, Serrallonga i Palaldà, conseller en cap de Barcelona i cònsol de Catalunya a l’Alguer, Francesc de Sorribes i Rovira, conseller tercer i mostassaf de Barcelona i administrador de la Taula de Canvi, Josep de Sorribes i Rovira, capità de cavalleria i cavaller de Santiago, i Narcís de Sorribes i Rovira.
L’oïdor eclesiàstic Onofre de Siurana i de Ros, doctor en dret i canonge de Girona, era fill de Miquel de Siurana i de Pau, donzell d’Hostalric, i d’Àngela de Ros i de Requesens.
L’estada a la Generalitat de l’oïdor Josep Massó fou efímera, atès que renuncià el càrrec i fou reemplaçat per misser Francesc Joan de Magarola, ciutadà de Barcelona. Pare del noble Francesc de Magarola i Despuig, polític i capità dels reials exèrcits, Francesc Joan de Magarola i de Famades, mercader de Barcelona i doctor en dret, matriculat com a ciutadà honrat d’aquesta ciutat l’1 de maig de 1629 i com a noble el 20 de novembre de 1645, fou conseller en cap de Barcelona, oïdor de comptes pel Braç Reial de la Generalitat, membre del Reial Consell, oïdor de la Reial Audiència del Principat, assessor de la Batllia General de Catalunya, fiscal de la Reial Audiència del Regne de Mallorca i regent del Reial i Suprem Consell d’Aragó.
L’enfrontament amb la monarquia: un problema endèmic
Com a membre del General, García Gil de Manrique y Maldonado va adquirir un notable coneixement de la conjuntura i dels usos polítics catalans. El 14 de març de 1633, per exemple, la Generalitat es queixà que els inquisidors cobraven taxes als vaixells que fondejaven a Barcelona contrafent els costums de la Terra i perjudicant la ciutat. El 30 de maig el seu plany assenyalava la companyia de soldats del comte de Fontclara, que, entre altres abusos, incomplia la constitució de vectigals del 1553 en qüestions com ara donar allotjaments, requisar armes que després redimia per diners i servir el tal Fontclara per arrogar-se jurisdiccions que no li pertocaven.
El problema més gran, però, era el de la prova de força entre els requeriments de la Monarquia i les concessions del Parlament. El 7 de juliol de 1633, García Gil de Manrique es va trobar enmig d’un conflicte. Necessitat de diners per a socórrer l’emperador i subvencionar el que s’ha conegut com a guerra dels Trenta Anys, Felip IV havia aconseguit del papa un breu ratificant la imposició de 600 000 escuts sobre totes les rendes eclesiàstiques dels seus regnes, incloses les dels hospitals i causes pies, exceptuades les de l’orde de Sant Joan de Jerusalem. L’encarregat d’aplicar-lo havia estat l’arquebisbe de Tarragona i, des de l’inici, el clergat català —especialment el dels capítols catedrals— l’havia rebutjat. La transferència de l’arquebisbe de Tarragona a Saragossa va posposar l’afer, la responsabilitat del qual va ser encomanada pel nunci pontifici a l’aleshores encara bisbe de Girona i electe de Barcelona García Gil de Manrique y Maldonado. Emparant-se en el seu càrrec civil, els capítols de les seus de Barcelona, Urgell, Tortosa, Lleida, Vic i Solsona van sol·licitar una implicació activa de la Generalitat, a la qual demanaven que persuadís Gil de Manrique de no aplicar-se a una comesa que violentava les Constitucions de Catalunya, que ell, com a diputat eclesiàstic, estava obligat a defensar. Atrapat en el dilema, i davant el desengany de molts companys seglars, García Gil de Manrique semblà decantar-se per la causa del rei. L’assumpte es va considerar prou greu per a tractar-lo consistorialment, i el 23 de juliol de 1633, una divuitena, reduïda en pro de l’operativitat a sisena, demanà a Manrique una moratòria fins que es rebés resposta del nunci i de Sa Majestat a les súpliques de derogació d’aquell delme constitucionalment contrafactor. La rèplica de Gil va decebre la corporació. Canviant de registre, la Generalitat va informar el seu diputat que la violació de la legislació de la Terra era incompatible amb el càrrec de què gaudia, per la qual cosa, si persistia en la pragmatització de la règia voluntat, es procediria contra ell i els seus fiadors d’acord amb el dret i les regles de la institució en què ell s’enquadrava i coneixia. La intimidació no el va abatre. Sagaçment, García Gil de Manrique va apel·lar a la constitució Poc valdria de Ferran II, a la praxi, als vots i a les virtuts teologals. Tret dels oficials reials i del Sant Ofici, qualsevol altre càrrec era compatible amb el que l’ocupava a la Generalitat, com mostrava la pràctica quotidiana, i la seva resignació a complir aquelles ordres era fruit de la imprescriptible obediència que els eclesiàstics retien al sant pare i de la caritat que dictava l’ajut als necessitats. La tardor va portar l’epíleg del contenciós. Amb el pretext de la discordança de càrrecs, el 5 de setembre de 1633, el duc de Cardona va notificar al General l’exoneració i la permuta del bisbe de Girona pel d’Elna. La remoció de Gil no va significar cap daltabaix irreparable en el seu ascens personal. En verificar-se la seva entrada solemne com a bisbe de Barcelona, el 24 de febrer de 1634, fou rebut pels seus companys del General, que, al dia següent, desfilant cerimoniosament, li besaren la mà.
Des de la seva nova talaia, el bisbe fou testimoni d’una etapa tempestejada, com era habitual, per qüestions econòmiques i militars. D’antuvi, la revitalització del quint. En virtut d’una carta del comte duc d’Olivares datada a Sanlúcar de Barrameda el 30 de desembre de 1622, el comte d’Osuna havia promès al Consell de Cent la suspensió del cobrament de tal impost a les universitats catalanes fins la conclusió de les primeres corts, aleshores en suspens. Immediatament, l’advocat fiscal patrimonial, els ministres i el mestre racional van deturar les diligències i la Generalitat es va avenir a comparèixer al jurament del bisbe de Barcelona, Joan Sentís, com a lloctinent general del Principal del 1622 al 1626. El 4 de maig de 1634, sabent que Sa Majestat retirava la paraula i que els seus oficials endegaven el procés amb el mestre racional per cobrar el quint de Barcelona, els diputats i oïdors requeriren el socors del duc de Cardona. A aquesta tensió se n’afegien d’altres. Les detencions sense comunicació de motius dels dos mercaders Rafel Matalí i Jaume Pi, titllades de contrafacció de la constitució De acusacions i denunciacions el 28 d’agost de 1634 i que cuejaven encara al maig de l’any següent davant l’incommovible poder central, motivaren la tria d’un castellà —don Diego de Paz— com a home bo. Els ultratges dels soldats del marquès de Santa Lucita, de don Leonard Moles, de Leonard Franc i de don Cèsar Garafa, els quals retenien armes i persones exigint un rescat pel seu alliberament, abusaven dels allotjaments, imposaven contribucions i exercien jurisdiccions que no els pertocaven van fer que el 7 de juliol de 1634 el mateix monarca s’impliqués epistolarment en la reparació dels abusos i en el càstig dels infractors.
L’evolució exterior no contribuí a la serenitat. El 6 de setembre de 1634, una carta del duc de Sogorb i Cardona instà el consistori a pagar les quantitats que es devien des del 1585 per a les reparacions del castell de Perpinyà. Es flairava el perill del trencament amb el país veí. Per l’octubre, la necessitat monàrquica de capital endurí els termes de la negociació sobre l’establiment del quint, considerada tan prioritària fins al punt d’obligar al desplaçament de representants del General fins a la capital del Rosselló, que hostatjava el lloctinent. Les galanteries dedicades a la duquessa Margarida de Màntua, filla del duc de Savoia i de Caterina d’Àustria, que féu estada a Barcelona al final de setembre d’aquell any, van ser un respir en el lligam amb aquella dinastia.
Les desafeccions, però, s’amuntegaven. Adjuntant la règia missiva original, el 22 de gener de 1635 el duc de Cardona exhortà diputats i oïdors a pagar la resta del servei de cort del 1585 a què s’havien obligat els seus antecessors en la cort celebrada el 1629, per tal de reparar Perpinyà i Salses. Reaccionant a la tebior en les rèpliques als clams reials, el 3 d’abril d’aquell any, el lloctinent tornà a donar-los una nova desagradable. Sa Majestat ordenava el trasllat a Girona de tots els seus tribunals, que Cardona hauria de presidir quan calgués.