El 22 de juliol de l’any 1659, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Pau d’Àger (Tremp 1592 – Vallfogona de Riucorb 1672), comanador de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem; diputat militar: Àngel del Pas, donzell de Perpinyà; diputat reial: Lluís Lopico de Xixon, mossèn i ciutadà honrat de Tortosa; oïdor eclesiàstic: Francesc Genís, canonge de la seu de Lleida; oïdor militar: Francisco Onofre de Pedrolo, donzell, cavaller de l’orde de Montesa; oïdor reial: Jaume Llobregat i Amill, ciutadà honrat de Barcelona.
Pau d’Àger era fill d’Onofre d’Àger, cavaller de Tremp, i d’Anna d’Orcau, filla d’un altre cavaller de la mateixa localitat. Regí les comandes de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalemde Tortosa (1628-34), Vilafranca del Penedès (1637-59), Vallfogona de Riucorb (1645-72?) i Barcelona (1656-72), i fou batlliu de Mallorca del mateix orde (1660-72). Àger pertanyia encara a la generació de diputats d’abans de la guerra dels Segadors, tot i que el seu protagonisme polític, aleshores i després, sembla haver estat força menor si es compara amb el del seu predecessor. En el decurs de la dècada del 1630 participà en diverses juntes de braços convocades per la Diputació (1632, 1634, 1635), algunes de les quals tractaren d’afers com ara les galeres del General (1631) o la crida militar i virregnal de Princeps Namque de l’any 1637. El 1641 fou nomenat visitador del Braç Eclesiàstic. Tanmateix, Àger no sembla haver estat pas gaire involucrat amb la Catalunya francesa. Consta que a l’agost del 1641 era a Malta, potser per afers de l’orde santjoanista al qual pertanyia. Torna a estar documentat a Barcelona l’any 1650, com a assistent al capítol provincial del Gran Priorat de Sant Joan, i el 1656, quan Àger mateix, aleshores comanador de Barcelona i Vallfogona de Riucorb, presidí el capítol provincial d’aquell any. A l’agost del 1656 el seu nom reapareix en les planes del Dietari de la Diputació, en qualitat de visitadordel Braç Eclesiàstic, i l’any següent com a membre d’una trenta-sisena de la Diputació. El 1653 estava insaculat en la bossa d’oïdor eclesiàstic, i no se sap quan ni com fou promogut a la de diputat.
El diputat militar Àngel del Pas (1612 – 1703?), senyor de Monturiol i baró de Sant Marçal, provenia d’una nissaga perpinyanesa de juristes i burgesos honrats (títol assolit el 1574). Era el fill segon de Jaume del Pas i Galíndez de Terreros i de Francisca Alzina i de Cruïlles, filla d’un doctor en dret, rector de l’Estudi General de Perpinyà i doctor de la Reial Audiència. L’any 1643 fou admès en la Confraria de Sant Jordi de Perpinyà. Dos anys després es casà amb Marianna d’Oms i Jou, filla del senyor de Calmella, i el 1649, en segones núpcies, amb Teresa de Camporells i Gallart, filla del se-nyor de Biosca. El seu nom no apareix en el Dietari de la Diputació abans de la guerra dels Segadors. De fet, aquest cavaller perpinyanès seguí tothora el partit polític i militar de Felip, raó per la qual, l’any 1653, Lluís XIV li confiscà els béns. Els recuperà, però, després del tractat dels Pirineus, i un cop acatada la nova sobirania territorial francesa del Rosselló. El seu germà Ramon, traspassat el 1662, havia estat nomenat, directament pel rei Felip, habilitador de la Diputació l’any 1654, durant la depuració del consistori.
El diputat reial Lluís Lopico de Xixon, ciutadà honrat de Tortosa, era també capità del terç de la Diputació, un càrrec incompatible amb el de diputat, i el qual renuncià formalment, davant el notari Francisco Soldevila, el 18 d’agost de 1659. Mort poc després, fou substituït per Josep Pinyana, un altre ciutadà honrat de Tortosa. Els Pinyana eren una coneguda família tortosina, ben arrelada a Barcelona, que havia prosperat mitjançant l’exercici tant del dret (advocats, notaris) com de l’art de la mercaderia. L’any 1650, un Josep Pinyana, mercader i ciutadà de Barcelona, va comprar en subhasta pública del General una torre i altres possessions del «malafecta» don Lluís de Montsuar, tot plegat per un valor de 2 805 lliures. El seu nom figura també, aquell mateix any, entre els mercaders que reivindicaven un privilegi francès d’equiparació amb els militars i ciutadans honrats de Barcelona, una pretensió que la Diputació va combatre i desqualificar. L’any següent aquest mateix Pinyana constava com a arrendatari de la bolla de Vic. El diputat, però, sembla ser més aviat un Pinyana homònim i jurista, «misser de Barcelona, natural de Tortosa», que l’any 1653 figurava en la bossa de diputats reials per la vegueria de Tortosa, i que el 1664 aconseguí la cobejada ciutadania honrada barcelonina.
L’extracció dels oïdors de la Diputació va resultar aquest cop força accidentada. No hi hagué cap problema amb la idoneïtat del representant eclesiàstic, Francesc Genís, canonge de Lleida, ni tampoc amb l’oïdor reial i ciutadà honrat de Barcelona (d’ençà del 1640) Jaume Llobregat i Amill (o d’Amell), doctor en dret. En canvi, l’oïdor militar, el donzell Francisco Onofre de Pedrolo, fou reiteradament impugnat per la Diputació pel fet de ser alhora alcaid de Cervera i, per tant, oficial reial en actiu. Pedrolo, originari d’una nissaga cerverina, pertanyia a la branca familiar de Valls, i era fill de Rafael Joan de Pedrolo, cavaller, natural de Valls, i de Maria Desclugues (o Desclergues), dama de Montblanc. Pedrolo havia estat també batlle de Montblanc, i d’ençà del 1644 era membre de l’orde de Montesa. Finalment, i després d’un notable estira-i-arronsa, el rei el féu acceptar tant sí com no. Vet ací una prova més de la supeditació del consistori, almenys en matèria d’insaculacions i habilitacions de càrrecs.
El Principat i la pau dels Pirineus
El Dietari del trienni comença amb la transcripció d’una carta del rei als diputats recordant-los les seves obligacions, fet que mostra, un cop més, les tensions i les pressions institucionals del moment. La carta en qüestió no era pas una simple formalitat: no era habitual —sembla— en la trajectòria anterior i secular de la Diputació, i esdevingué de rigor als triennis ulteriors. En la missiva, que calia llegir públicament en sessió consistorial, el monarca es donava per assabentat de l’extracció, però, de passada, no s’estava de recalcar la necessària lleialtat dels diputats: «Por vuestra carta de dos deste he entendido los que havéis sido extractos en deputados y oydores de qüentas del General... para el triennio corriente, de que he olgado, por lo que espero y fio de vuestra atención y celo de mi servicio que acudiréis a él con toda finesa, y al benefficio de essa provincia...» (29 d’agost de 1659). El trienni començava també amb la formalització de la pau entre «don Lluys de Aro y... [el] cardenal Mazarin, com a plenipotenciaris de España y França». Les converses s’havien iniciat al final de l’any anterior, s’havien reprès a l’estiu del 1659 a París i, posteriorment, havien finalitzat a l’illa dels Faisans (a la desembocadura del riu Bidasoa). Al començament de novembre l’acord era un fet, i al final d’any Felip IV ratificà el tractat dels Pirineus. Al principi del 1660, doncs, l’afer era ja públic i notori, i la Diputació, en conseqüència, hagué d’aparellar la preceptiva ambaixada al virrei del Principat (encara el marquès de Mortara) per a «donar-li la norabona de la felis nova del ajustament de las paus entre Espanya y França». Poc després, aquestes paus s’esbombaven per places i carrers, tal com es consigna en el Dietari de la Diputació: «se publicaren las paus generals entre las dos coronas de España y França, y foren publicades per los lochs acostumats de la present ciutat ab trompetas, atabals y manestrils, y en cada lloch... se féu un catafal a hont foren llegits los capítols de la pau...» El 22 de febrer, a més, la Diputació hagué de fer una altra ambaixada al virrei per tal de celebrar tantla pau com el casament d’una filla de Felip, Maria Teresa d’Àustria, amb «lo... Christianíssim rey de França». Ni un sol mot —almenys sobre el paper— pel que fa al canvi de sobirania del Rosselló i una part de la Cerdanya. Només una tardana, i prou neutra, al·lusió, a l’abril del 1660, a la «divisió de dominis», però cap deliberació o anotació, en suma, sobre les successives conferències per a la delimitació de la nova frontera tingudes a Ceret (del 22 de març al 13 d’abril de 1660), Figueres (final d’abril), Bidasoa (maig) o Llívia (juliol), on es configurà la definitiva ratlla de França.
La pau oficial, però, no era encara la pau real. Almenys, al Principat. Així, el virrei Francisco de Orozco-Ribera y Pereira, marquès de Mortara, no volgué desmobilitzar el terç del General, tot i la insistència dels diputats. Altrament, les denúncies sobre els excessos de la soldadesca eren, pel que sembla, més abundants que mai. La Diputació, un cop més, se’n féu el degut ressò. I això irrità el virrei, tal com era d’esperar. Al juliol del 1659, els diputats feien saber que «han tingut notísia que... en la vila de Cervera lo molt il·lustre don Diego Cavallero, general de la cavallaria, no duptà de manar passar per las armas a un paysà habitant en dita vila, sens coneguda de dret sinó de absoluta potestat, la qual execució de mort és contra las generals constitucions, tant perquè los generals dels exèrcits no podan exercir jurisdicció alguna en los paysans, y ningú pot ésser condempnat a mort sens precehir sentència». No era un cas isolat. L’11 de setembre, la Diputaciódenunciava la mort de Pau Duran, pagès de la Llacuna, també a mans dels soldats. Al començament del 1660, tot i la signatura de la pau, els diputats aparellaren una ambaixada al virrei per tal de sol·licitar la seva intervenció en la «moderació» de les càrregues i els excessos militars: «Los clamors y llàstimas que de cadaldia arriban en nostre consistori per medi dels síndichs de las universitats... occasionades dels allotjaments dels soldats y contribucions tant grans y continuades, com també del pa y civades tenen bestret...» els obligaven —deien els diputats— a demanar que «se moderen ditas contribucions, per quant, segons las notícias tenim ellas són de tal quantitat y aniquilan de tal manera los pobres paysans desta província que, a no donar-i prompte remey y aliviant-los de càrrega tant pesada còrria [sic] molt gran perill de despoblar-se molt gran part de la província... per lo que est consistori representa y dóna notícia de estas cosas a vostra excel·lència per medi de esta embaxada, ab confiansa que de sa real clemència ha de resultar lo alívio y consuelo de tants pobres paysans que han dexat y van dexant ses cases, per no poder víurer en ellas per causa de ditas contribucions...».
Poc després, al mes de març del 1660, els diputats tornaren a la càrrega i realitzaren una nova ambaixada al virrei; una vegada més, a requesta de les universitats, i «per cumplir a la obligació de sos càrrechs». Aquest cop, però, la resposta del virrei no sols no va ser diplomàtica, sinó que va semblar fins i tot prou amenaçadora. El marquès de Mortara va respondre, si més no, que els allotjaments ja havien estat alleugerits; i que «no sap... de la manera que sa magestat voldrà deixar est Principat [després de les paus], [però] que quissà serà different del que pensan los senyors diputats». Als ulls del virrei, però, el problema no eren els soldats, sinó més aviat els diputats, la funció o el paper dels quals calia precisar una vegada per totes.O per dir-ho amb les paraules del marquès de Mortara, era «menester considerar que los senyors diputats [no] són recullidors dels fruyts del Principat», sinó «reculidors dels fruyts de sa magestat». I, per tant, «si vénen síndichs de las universitats [a la Diputació], que·ls remeten a sa excel·lència... que sa excel·lència està molt informat del que pot fer y sustentar lo Principat, perquè ha molts anys que viu en ell». Dit i fet. Quan alguns dies després els diputats reberen la visita i la denúncia del síndic de Mollet del Vallès, el síndic del General va acompanyar-lo a la cancelleria virregnal. L’un i l’altre obtingueren per tota resposta, però, que «los soldats havien de víurer». A l’estiu del 1660 l’afer dels allotjaments tornà a suscitar la protesta dels diputats, els quals al·legaven que «són tant contínuas las instàncias que tenen que, obligats de son offici y de la disposició dels capítols de cort, novament suplican a vostra excel·lència sie servit, en observança de ditas constitucions, manar alsar los quartels y contribucions», atès que «la... exacció de contribució és contra las generals constitucions». Sempre, doncs, les Constitucions i «les obligacions del seu càrrec». Un cop més, però, el virrei es mostrà una mica més que expeditiu, tot replicant-los que «los deputados no havían de cuydar de alojamientos ni contribuciones, sino del rey, nuestro señor».
El marquès de Mortara continuava, doncs, la seva pugna particular amb la Diputació, o més exactament, amb l’esfera jurisdiccional dels diputats, que es volia, per part de la Monarquia, decididament disminuïda o insignificant. No cal dir que en aquest trienni tampoc no hi hagué juntes o trenta-sisenes de la Diputació. L’oposició o «desafecció» provingué, si de cas, de la ciutat de Barcelona, que maldava, i de feia temps, per treure’s els soldats de dins i, sobretot, per recuperar el control de les insaculacions del Consell de Cent. A fi d’aconseguir una cosa i l’altra, el consistori barceloní havia enviat a Madrid, a la primavera de l’any 1660, Pere de Muntaner i Solanell, en qualitat d’ambaixador extraordinari. Un any i mig després, però, Muntaner romania encara a la cort, i les principals demandes barcelonines no havien estat satisfetes. Contràriament, un dictamen del Consell d’Aragó sobre la qüestió de les insaculacions no podia ser més pessimista i explícit: «Pareze al Consejo que no se restituyan [las insaculaciones] porque uno de los medios más eficaces para su dependencia y conservación [de la ciudad] es el quedarse [el rey] con ellas.»
De Barcelona estant, el virrei marquès de Mortara atiava, pel que sembla, aquesta mena de parers, i denunciava els «desafectos» del Consell de Cent que «se atraviesan a cuanto toca al servicio de V. Magestad». La ciutat, al seu torn, contraatacà al començament de l’any 1662, almenys segons un memorial del Consell d’Aragó, en el qual s’afirma que «por los Consellers de Barcelona se hazen algunas informaciones secretas contra las acciones de dicho marqués [de Mortara]». Tot plegat, endebades, certament. En aquesta contesa amb el virrei i la cort, però, la Diputació sembla haver restat prou al marge. Una prova més de la fortalesa del virrei.