El dia 22 de juliol de l’any 1638, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Pau Claris i Casademunt, canonge de la seu d’Urgell; diputat militar: Francesc de Tamarit i de Rifà, donzell domiciliat a Barcelona; diputat reial: Josep Miquel Quintana, ciutadà honrat de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Jaume Ferran, canonge de la seu d’Urgell; oïdor militar: Rafael Antic, donzell domiciliat a Barcelona; oïdor reial: Rafael Cerdà, ciutadà honrat de Girona.
Signatura de Pau Claris.
ECSA
Pau Claris (Barcelona 1586 – 1641) era fill de Joan Claris, doctor en drets, i de Peronella Casademunt. Els Claris pertanyien a una família d’homes de lleis originària de Berga. El 1545 ja consta la presència a Barcelona del seu besavi Pau com a mercader de la ciutat. Entre el 1563 i el 1584, el seu avi Francesc està documentat com a cònsol de la Llotja i doctor agregat de l’Estudi General de Barcelona i com a assessor de la Batllia General i advocat assessor de la Diputació del General. A més, destacà també per la seva participació en un memorial de defensa dels consistorials de la Diputació en el curs del conflicte entre el General i la Inquisició de 1568-69. Joan Claris, el pare del diputat, estudià al Reial Col·legi de Sant Climent de Bolonya. Les actuacions notarials dels Claris i la seva genealogia verifiquen que la família tenia la casa al carrer del Forn de la Palma de Barcelona, actual Palma de Sant Just, darrere de la plaça del Regomir, que disposava d’algunes terres a Badalona i, a més, tenia vincles de parentiu amb famílies barcelonines mercantils (Casademunt), de la judicatura (Peguera), de la ciutadania honrada (Soler) o dels cavallers (Vilaplana). Pau era el petit de quatre germans, dels quals també va sobresortir en política el gran, Francesc, que, segons sembla, exercí una forta influència sobre Pau. Pau Claris es devia ordenar i doctorar en dret civil i canònic a la Universitat de Lleida abans del 1612. El 28 de setembre de 1612, a vint-i-sis anys i amb dispensa d’edat, ja que el reglament exigia quaranta anys, obtingué la condició de canonge de la seu d’Urgell, paral·lelament a la concessió de l’estadoria de Vilamitjana i de l’arxiprestat d’Àger. Tot ho obtingué per lletres apostòliques de Pau V expedides per la cúria romana el 2 de març i presentades per Francesc d’Oluja, també canonge de la seu i ardiaca de Berga. S’ha volgut explicar la carrera eclesiàstica de Pau Claris per les estretes relacions de la família amb les elits eclesiàstiques de Catalunya i, en especial, amb Joan Dimes Lloris, el qual, després de ser regent del Consell d’Aragó i bisbe d’Urgell, ho va ser de Barcelona. Ara bé, Pau Claris havia pogut demostrar el seu grau de doctor i ha estat documentat el seu admitatur ad osculum pacis. Quan esdevingué canonge de la seu d’Urgell no feia ni vint anys de la creació del bisbat de Solsona (1593) a expenses de 258 parròquies del d’Urgell, i hi havia un plet pendent dels canonges, que no s’acabà fins el 1624 amb l’acord, aleshores, d’una pèrdua de 114 parròquies. L’actuació de Pau Claris des de Barcelona, amb l’assessorament deJoan Pere Fontanella, permeté al bisbat d’Urgell recuperar, encara, la parròquia de Pinell (1626). La política canonical de Pau Claris fou de servei fidel als interessos del Capítol, del qual l’any 1623 era oïdor de comptes, i que més d’un cop representà als concilis provincials de Tarragona (1626, 1636, 1637). El primer trimestre del 1626 era a Lleida, i des del maig d’aquell mateix any ja es trobava a Barcelona designat sol·licitador de plets i causes del Capítol a la ciutat. Aquest fet explica la seva condició, també, de síndic dels canonges d’Urgell a la Cort del 1626, on, conjuntament amb Enric Alemany, canonge de Vic, destacà en l’oposició contra la «Unión de Armas» del comte duc d’Olivares. El dissentiment dels síndics dels canonges de la Cort del 1626, al costat del rebuig a la unió d’armes, denunciava al mateix temps la pressió fiscal de les «quartes i escusades» de la Monarquia i la política reial de donar les prelatures amb les seves rendes a forasters «de la nostra nació». Tot i seguir assistint anualment als capítols pasquals de la seu urgellenca, Pau Claris residia sobretot a Barcelona i el Capítol li anava renovant i ampliant periòdicament les seves facultats com a síndic i «liceador de plets» a Barcelona. Des d’aquesta posició va desplegar una important activitat al servei de la Diputació del General i de la causa eclesiàstica catalana contra la política de la Monarquia i els seus bisbes. Entre el 1626 i el 1637, Pau Claris —que des del maig del 1625 estava insaculat com a oïdor de comptes pel Capítol urgellenc, i des del febrer del 1632 ho estava com a diputat en la bossa de capitulars de Tarragona— fou extret més d’un cop com a habilitador de les insaculacions de la Diputació, i actuà també com a visitador del General, és a dir, com a inspector de la gestió administrativa i política de diversos governs triennals de la Diputació. Però, sobretot, destacà la seva actuació com a membre de les «juntes d’elets» o juntes de braços que la Diputació convocava per trobar l’assessorament necessari davant de l’ofensiva política i fiscal de la Monarquia. En tot moment formà part de les comissions de divuitenes o trenta-sisenes sortides d’aquestes juntes, i fou elegit sovint com a «doctor aplicat» (consulent) per tal d’elaborar dictàmens, vots i memorials al costat dels assessors i de l’advocat fiscal de la Generalitat. Participà també en les ambaixades del General davant del virrei.
D’ençà de la repressió política que havia patit Catalunya en 1592-93, durant anys la Diputació s’havia limitat a fer només actuacions extrajudicials enfront de les contrafaccions del rei i els seus oficials. Ara això estava canviant, i tota l’activitat que desplegà Pau Claris, abans de ser diputat, demostra que va formar part de la fornada de doctors que assessoraven la Generalitat quan aquesta, a partir dels anys trenta, començà a reprendre l’actuació judicial contra la política anticonstitucional de la Monarquia. Van destacar especialment les seves actuacions contra les vexacions de soldats sobre la població; contra l’exigència reial de la dècima (un nou impost sobre les rendes eclesiàstiques que el 1632, per concessió pontifícia a la Corona, s’afegia a les anomenades tres gràcies —croada, quarta i excusat—); en la denúncia d’anticonstitucionalitat de la pragmàtica reial del Princeps Namque (1637-38); en la defensa de les viles contra les vexacions fetes pels veguers en l’aplicació del sometent general (1637-38); en la denúncia de les sentències fetes sense defenses judicials (1638), i en la denúncia d’anticonstitucionalitat de les extradicions (1638). Tanmateix, tot i aquest desplegament en favor de les Constitucions, quan al maig del 1633 rebé la notícia del nomenament de Pau Duran com a bisbe de la Seu d’Urgell, encara li fou plaent: «tindré hun pralat de grans parts», escrivia des de Barcelona. Fou a partir del plet contra la dècima, i com a representant del seu capítol al costat, sobretot, dels capítols de Vic, Lleida i Girona, i a partir del plet polític del Princeps Namque, que Pau Claris guanyà fama entre els sectors de l’oposició a la política fiscal i anticonstitucional de la Monarquia. Més d’un cop havia estat habilitador en l’extracció dels insaculats.
Pau Claris en el govern
L’extracció triennal del 22 de juliol de 1638 va tenir lloc tres dies després que Miquel Joan de Mont-rodon, algutzir reial i agent del lloctinent Dalmau de Queralt i de Codina, comte de Santa Coloma, irrompés als magatzems de la Generalitat a Mataró en nom de la Capitania per fer complir l’ordre reial de prohibició de comerç amb França, en guerra oberta amb la Monarquia hispànica d’ençà del 1635. L’ordre reial interferia i criminalitzava tant el comerç català com la fiscalitat de la Diputació. El trienni del govern de Pau Claris començava, doncs, amb l’afer mal dit del contraban; mal dit perquè allò que era contraban per a la Monarquia no ho era per a la Diputació. El nou govern català va començar a actuar sense escletxes internes i ha estat remarcat, també, el fet que en el sorteig del 22 de juliol sortís com a oïdor eclesiàstic Jaume Ferran, un altre canonge de la díscola Seu d’Urgell. La prohibició del comerç amb França perjudicava els comerciants catalans, comprometia les comarques frontereres de Catalunya i amenaçava les finances de la Diputació, i tot això en nom d’una guerra dinàstica que els catalans no reconeixien com a pròpia. Però, a més, l’afer del contraban provocava un greu conflicte de jurisdicció entre la Diputació i el Reial Consell, perquè, en tot cas, era la Diputació la responsable de les sancions. Afers com el de Mataró es van reproduir a Arenys, Salses i Sitges. El consistori de Pau Claris decidí actuar judicialment i l’Audiència, que com a rèplica acceptà el recurs de Mont-rodon, dictaminà que no hi havia hagut contrafacció en l’actuació d’aquest i acusà els procediments de la Diputació de torbadors. El govern de Pau Claris no va cedir. L’estiu del 1638 tot van ser reunions de divuitenes i consultes d’advocats aplicats. La Diputació va dictaminar contra Mont-rodon i contra Magí Traver, procurador de la Capitania General. La resposta de l’Audiència fou acusar de regalia, és a dir, de vulneració de les prerrogatives reials, tots els advocats que aconsellaven la Diputació. Barcelona es constituí en mediadora entre la Diputació i el lloctinent. Les negociacions van fracassar i, en quedar malmeses les relacions polítiques entre la Generalitat i el virrei, Barcelona, decebuda, envià una ambaixada a Madrid cinc dies abans de l’extracció de la nova conselleria, en la qual sortí, com a conseller segon de Barcelona, misser Francesc Claris, germà gran del diputat eclesiàstic. D’ençà del 1638, la crisi de relacions entre Catalunya i el govern hispànic no féu més que agreujar-se, perquè de Madrid només arribaven ordres anticonstitucionals en nom de la guerra.
En ple govern triennal, Pau Claris també hagué d’intervenir en els conflictes del seu bisbat al costat dels canonges, tot enfrontant-se amb Pau Duran, aquest sempre al servei de la Monarquia. Els conflictes, aparentment anecdòtics, entre els canonges i el seu bisbe delaten, en tot moment, raons de jurisdicció i de competències. S’hi troba, des d’escatimar al bisbe la cadira episcopal davant del poble o escatimar els salaris dels oficials de la cúria episcopal, fins a discutir-li la provisió de vacants, el proveïment de canonicats o l’autoritat d’inspecció episcopal. Mentre els canonges d’Urgell pledejaven davant del tribunal metropolità de Tarragona contra la fiscalitat episcopal sobre les rectories del bisbat, Pau Duran buscava complicitats municipals contra els canonges. Però hi havia altres xocs decisius, com els sacrificis exigits pel bisbe a la mensa episcopal i als vassalls de Montellar i d’Aiguatèbia en la defensa dels passos de frontera. L’antagonisme entre Pau Duran i Pau Claris, era, doncs, anterior al 1640, i fou perdurable, com ho expressa el testament de Claris el qual, després de fer diverses deixes al Capítol afegia: «Si és que tinc obligació de fer-ho, i no altrament, deixo el que sigui costum al reverendíssim bisbe d’Urgell.»
La guerra i la prohibició de comerç amb França afectaven directament el bisbat d’Urgell. Els canonges d’Urgell, i Claris mateix, atribuïen a Pau Duran, entre altres coses, l’allotjament, sovint abusiu, de soldats a les cases dels canon-ges contra els seus privilegis. No és fàcil destriar els conflictes del Capítol de canonges urgellenc amb Pau Duran de la lluita política general del moment. La resistència al bisbe que Claris reclamà als canonges des de Barcelona —davant de l’amenaça episcopal contra la jurisdicció i les rendes capitulars, així com de l’excomunicació dels canonges—, la demanava recordant el valor esgrimit en conteses similars pels canonges «contra los pralats de las casas més calificades de Espanya». Pau Claris sembla apel·lar el valor de la noblesa de la Terra, a la qual pertanyien molts dels canonges, enfront de l’aristocràcia hispànica, tot i que, en aquest cas, el bisbe adversari, que feia política hispànica, era un català. L’enfrontament decisiu, començat al desembre del 1639, quan el bisbe ordenà la visita de l’església parroquial de Sant Miquel, que els canonges consideraven infra claustra, fou l’espurna d’una col·lisió no gaire diferent d’altres entre canonges i bisbes, com les de Vic o Manresa, però la d’Urgell portava la simbologia afegida de la condició de diputat eclesiàstic de Pau Claris. Els canonges d’Urgell van comptar amb el suport legal del pare i el fill Fontanella en el memorial que van presentar al Concili Provincial de Tarragona contra llur bisbe al maig del 1640. La situació va desembocar en greus desordres al juliol del 1640, en el curs dels quals els canonges van apel·lar al suport de Boquet, baró de Calvinyà, i el bisbe va posar el municipi contra els canonges. Paral·lelament a aquesta situació, el bisbe, que pretenia ser nomenat canceller, instava el duc de Cardona a processar Pau Claris, i això coincidia amb el moment en què les autoritats de Madrid també pretenien fer-ho a causa del suport de Claris a la resistència pagesa enfront dels allotjaments. Potser fou per temor que Pau Duran pogués ser nomenat canceller que Pau Claris recomanà als canonges portar la batalla jurisdiccional del bisbat a l’arbitratge reial. Aquest capteniment de Pau Claris ha causat estranyesa entre els historiadors perquè coincidia en el temps amb la decisió consistorial catalana de demanar suport al rei de França. Tanmateix, tal com pensa Elliott, no necessàriament hi havia d’haver contradicció entre la lleialtat formal al Rei Catòlic i la necessitat d’un aliat poderós davant de l’amenaça militar hispànica contra Catalunya. La batalla jurisdiccional de la diòcesi d’Urgell, que implicà el diputat Pau Claris en la mesura que aquest continuava tenint la representació dels canonges a Barcelona, fou simultània a tot el procés d’enduriment polític i a l’esclat de la crisi catalana amb la Monarquia hispànica.
Si el trienni encetat al juliol del 1638 havia començat havent d’encarar l’afer del contraban, ben aviat tota mena de problemes es van anar encavalcant l’un darrere l’altre. Entre octubre i novembre del 1638 el Dietari de la Generalitat ja desvetlla les primeres notícies greus del rebuig dels allotjaments, vistos pels pagesos i els municipis com a novetats fiscals sense consens parlamentari. Per l’octubre arribaren a Barcelona les queixes de vexacions perpetrades pels soldats a Palafrugell, i pel novembre, les de la Vall d’Aran. En ple contenciós del contraban arribaren les pragmàtiques de la cort exigint un permís de residència a la població procedent del regne de França sota pena de cinc anys de galeres, disposició que conculcava els drets de ciutadania, si més no de Barcelona, i s’afegia, a més, l’exigència d’una contribució de 50 000 lliures anuals durant els anys 1639 i 1640 destinades a les fortificacions. Simultàniament, des de Madrid s’ordenava al canonge Puig, agent de la Diputació en aquesta ciutat, d’abandonar la cort. Tot i que el protonotari Jerónimo de Villanueva afirmava davant Jeroni de Navel que la política de la ciutat estava essent dirigida per la Generalitat, a causa de la presència de dos Claris, un en el govern de Catalunya i l’altre en el govern de Barcelona, el cert és que fou la política agressiva i mancada de prudència de Madrid la que va col·laborar decisivament a la formació d’un bloc polític aliat entre la Diputació i la ciutat de Barcelona, facilitat, això sí, per la poderosa cohesió interestamental amb vincles familiars i personals entre els diversos sectors catalans de l’Església, la judicatura, el comerç i la política.
La resistència catalana a la política de la cort aconseguí deixar bona part dels plets —el del contraban, el dels quints i fins i tot, en part, el de les fortificacions— en l’aire, però això no evità que la pressió militar a la frontera cresqués. Des del 1639 havien fet aparició la pressió de les lleves i el traspàs de bona part dels drets fiscals del General a la frontera de mans civils catalanes a mans militars hispàniques. El 29 d’octubre de 1640 arribà una carta del rei que disposava que, mentre durés la guerra, la recaptació dels drets de la Generalitat fos feta pels funcionaris reials. El consistori de Pau Claris convocà d’immediat una divuitena interestamental perquè aconsellés al govern «lo que devian y podian obrar en benefici de las generals constitucions y defensa de la generalitat y de tota la província». Entre aquests divuit hi havia Francesc Puig, canonge de Tortosa, don Joan de Peguera, Francesc Joan de Vergós, misser Pau Boquet i misser Josep Fontanella, tots ells significats per la seva oposició a la política de Madrid. Això revela que, a poc a poc, s’anava forjant un grup políticament sensible. Tot i el sentiment d’haver de contribuir a una guerra no pròpia, tant Barcelona com la Diputació, al costat del conjunt del país, van fer un gran esforç humà i econòmic per a la recuperació de Salses (1639-40), en mans dels francesos. Segons l’assaonador Miquel Parets, en la campanya de Salses hi van participar uns 13 000 homes d’infanteria i cinc companyies de cavalleria catalans, que eren més de la meitat de l’efectiu. El diputat militar Francesc de Tamarit hi era amb una lleva de 1 200 homes feta per la Diputació de Pau Claris. «El estado del Principado después de tan prolixa campaña —escriu el consistori de Pau Claris al rei, al setembre del 1640— és de más de millon y medio de gastos de gue-rra, pérdidas de haziendas, efusión de sangre [y] profusión de vidas». El dietari de Joan Guàrdia, pagès de l’Esquirol, parla de 7 000 o 8 000 baixes catalanes, entorn de la meitat del contingent català, amb la quarta part de la joventut de la noblesa de la Terra, més de 200 cavallers, uns i altres, la majoria, per malalties de contagi. Al gener del 1640, tot just acabada amb èxit la campanya de Salses, la Junta de Ejecución decidí la permanència de les tropes del rei i el seu allotjament a Catalunya perquè Òpol i Talteüll continuaven en mans franceses i a la primavera caldria reprendre noves operacions militars. Les ordres d’hivernació de l’exèrcit reial a Catalunya significaven suportar uns 8 000 homes i 1 500 cavalls.
Al febrer del 1640 tota la Catalunya oriental ja era una batussa oberta entre les tropes i la població civil. El govern de Pau Claris començà d’immediat a recollir informació sobre els fets, i l’estamper Gabriel Nogués cobrà 14 lliu-res de la Generalitat per l’estampa de 3 500 memorials sobre els excessos dels soldats. En el curs dels tres primers mesos del 1640 va tenir lloc l’esclat popular contra els allotjaments. La Corona exigia allotjaments a la llombarda, és a dir, allotjament complet, fiscalment més pesat que el que permetien les Constitucions de Catalunya i, a més, instava el virrei a fer allotjaments que sobrepassessin els habitants per contrarestar l’oposició. Mentre la lloctinència i els jutges de l’Audiència s’escarrassaven a fer obeir la política oficial de guerra, tot fent ús de la força, el govern de Pau Claris va assumir, sense subterfugis, la política de legalitat constitucional que la societat civil demanava i el seu govern donà suport a viles, ravals i pagesos contra els allotjaments i contra les pretensions oficials de militaritzar Barcelona, és a dir, d’allotjar-hi tropes contra els seus drets polítics. Així mateix, de Madrid arribaven ordres de fer lleves a Catalunya per enviar-les a Itàlia contravenint les Constitucions que salvaguardaven els catalans de combatre fora del territori català, però, ni el mateix virrei Santa Coloma s’atrevia a tirar endavant aquesta darrera ordre. El govern de Madrid decidí processar les personalitats polítiques o civils més actives per tal de frenar la resistència institucional catalana. El 10 de març de 1640, Madrid respongué a la resistència institucional i arrestà Francesc Joan de Vergós, membre actiu del Braç Militar en les divuitenes interestamentals d’emergència, i Lleonard Serra, mercader de Barcelona, ambdós jurats del Consell de Cent, i el 18 de març l’algutzir Mont-rodon arrestà també el diputat militar Francesc de Tamarit. Mentre, i de manera simultània, es feien gestions per tal de trobar la manera de poder processar Pau Claris per mitjà del Tribunal del Breu per la seva condició d’eclesiàstic. Se l’acusava de fomentar i defensar el rebuig als allotjaments i de complicitat en la mort d’un home en els conflictes de la seu urgellenca. El bisbe de Girona, el gallec Gregori Parcero, delegat del Breu, per prudència no s’hi avingué «no havent-hi culpa». Calia remuntar-se al 1602 —arran dels conflictes entorn de l’estampació de les constitucions del 1599— per a trobar un altre moment polític d’empresonament i processament de diputats.
La revolta pagesa, 1640-1641.
Font: B. de Riquer (dir.), 2000
Entretant, creixien les topades entre la població civil i els tercios. L’assalt a Mosset i l’assassinat de don Antoni de Fluvià amb els seus criats al castell de Palautordera per les tropes hispàniques enervaren encara més la situació. L’alçament general contra els allotjaments ja era un fet. Els segadors, treballadors temporers procedents de la Muntanya i la Segarra que, anualment en temps de sega, es desplaçaven i anaven a llogar-se a la Catalunya dels masos, sembla que van tenir un paper inicial de primer ordre en l’esclat de la revolta contra els tercios i, al costat dels habitants dels ravals fora muralla, van amenaçar les viles i ciutats que pretenien contemporitzar amb la soldadesca. Els privilegis estamentals en matèria d’allotjaments feien que la seva càrrega no fos igual per a tothom, i això facilitava les posicions prudents o tèbies de les oligarquies urbanes. La revolta, però, va ser general i al costat dels segadors i dels ravals vilatans hom troba, sumats també a la mobilització, els pagesos de mas i les viles en solidaritat entre elles. L’algutzir Mont-rodon morí en el motí de Santa Coloma de Farners i la vila fou enderrocada com a represàlia. Els tercios, a més, incendiaren les esglésies de Riudarenes i Montiró, en plena funció de magatzems de la població. La revolta, de composició i direcció diversa, va engendrar capitanies revolucionàries, com la de l’autoanomenat «Capità General de l’Exèrcit Cristià», que reclamava la intervenció més decidida de les institucions contra els tercios i va originar clams de denúncia i queixes, com la lletra d’Els segadors. La revolta general féu esclatar tota mena de conflictes socials pendents, antisenyorials o de rivalitats corporatives, que van determinar, en més d’un cas, l’amenaça o expulsió dels governs municipals dels sectors més benestants i tebis, sota l’acusació de traïdors a la pàtria, com va passar, per exemple, a Manresa, Vic, Girona i Tortosa. Durant la revolta, els rebels entraren dues vegades a Barcelona. La primera el 22 de maig, quan obriren les presons i Tamarit, Vergós i Serra, que feia més de dos mesos que estaven empresonats, foren alliberats. La segona el 7 de juny, dia del Corpus, en què el rumor de la mort d’un conseller va inflamar els amotinats, els quals es van aferrissar contra les persones i els béns dels fautors de la política reial, és a dir, contra els jutges de l’Audiència i contra el virrei comte de Santa Coloma. Alguna historiografia —seguint sobretot la versió del doctor Vinyes, jutge de l’Audiència— ha insinuat l’existència de connivències entre els rebels i els consistorials catalans, és a dir, els diputats i els consellers. Però no se n’han trobat evidències documentals. També ha estat dit que les companyies armades dels gremis de Barcelona no van estar prou amatents. Ara bé, cal precisar, també, que els diputats i els consellers van estar tota la jornada apaivagant els ànims i que el comte de Santa Coloma va subestimar la situació i va assumir massa tard la possibilitat d’embarcar-se en una galera genovesa. La revolta popular va comptar amb la legitimació religiosa de l’excomunicació dels tercios pel bisbe de Girona, especialment alarmat pels incendis de les esglésies de Riudarenes i de Montiró, i amb la legitimació política del govern de Pau Claris, que va condemnar els allotjaments anticonstitucionals. Poc després del Corpus, arribà la notícia del bombardeig de Perpinyà. El foc de la rebel·lió popular de l’Empordà i la Selva es va anar extenent per tot Catalunya. El seguiment de la trajectòria i destí de Miquel Joan de Mont-rodon és il·lustratiu de les coincidències entre revolta popular i revolució política. L’algutzir Mont-rodon havia estat en tot moment un cap visible de les actuacions més antipopulars i políticament més arriscades d’aquells mesos. Ell havia estat l’home que forçà els magatzems de la Generalitat a Mataró i l’home que empresonà Francesc de Tamarit. No és casual, doncs, que perdés la vida en el seu exercici com a comissari d’allotjaments. La revolta popular ensenyà de seguida la seva cara perillosa. Els fets de juny havien deixat Catalunya sense lloctinent i sense jutges, i amb la Terra revoltada de «persones aplegadisses sens cap y sens consell, guiats de sa pròpia passió, que no estiman la vida ni tenen què perdrer». Destruïts i/o expulsats els tercios de Catalunya, el govern de Pau Claris va haver de fer front a l’amenaça d’un divorci social intern i a la pressió militar espanyola, que ocupava el Rosselló i s’organitzava a la ratlla d’Aragó. Al principi del mes d’agost, la Junta de Ejecución ja es plantejava posar fi a la política de dissimulació, i el 14 del mateix mes el Consell d’Estat decidí l’ocupació del Principat. Pocs dies després eren detingudes al Conflent i al Rosselló diverses personalitats catalanes, acusades de conspiració, entre elles el baró de frontera Aleix de Sentmenat. Tres mesos més tard, el marquès de Los Vélez entrà a Tortosa com a cap d’un exèrcit d’ocupació de 30 000 homes i 4 000 cavalls, que s’havia anat formant a Alcanyís, i jurà com a virrei el 23 de novembre. En el marc d’aquest país socialment trasbalsat i militarment amenaçat, el 27 d’agost el govern de Pau Claris, en estreta aliança amb Barcelona i a petició del Braç Militar—alarmat per l’empresonament a Perpinyà d’Aleix de Sentmenat— decidí convocar una Junta particular de Braços per valorar i reconduir la situació. Aquesta mesura no era cap novetat. El segle XVI havia viscut el desplegament de les juntes de braços en situacions d’emergència, si bé la repressió del 1592 hi havia posat fi. El 31 d’agost la Junta de Braços decidí esdevenir assemblea permanent i constituí una divuitena o comissió d’enllaç per preparar els afers a debatre. L’1 de setembre arribaven vuit càrrecs de la Corona contra la Diputació, que Claris llegí a la divuitena. El rei acusava Catalunya d’haver desarticulat els terços, d’haver tret Tamarit i altres presos de la presó, d’haver mort l’algutzir Mont-rodon, el jutge de l’Audiència doctor Berart i el virrei, comte de Santa Coloma, d’haver perseguit els ministres reials,d’haver posat traves a la justícia id’haver-se fortificat sense llicència reial. El 8 de setembre encara arribava una carta reial de convocatòria de corts. El rei pretenia cloure la Cort del 1626 venint acompanyat d’un exèrcit. La Junta particular de Braços resolgué —amb l’assessorament del doctor Joan Pere Fontanella, sortit conseller en cap de Barcelona al novembre del 1640— constituir-se en Junta General, tot convocant per al 10 de setembre «tots els síndics d’universitats, viles i llocs que acostumen entrar en Corts generals»... «com és matèria que toca a tot Catalunya». Pau Claris, d’acord amb la divuitena, contestà al rei amb una carta valenta i contundent. Claris agraïa, però rebutjava, la convocatòria de corts, «segons las generals Constitucions, usos y costums jurades per V. magestat—deia la carta—, los vots en las Corts han de ser líberos, y no es poden tenir havent-hi exèrcit en Cathalunya» i al mateix temps li comunicava la convocatòria de la Junta General de Braços per assegurar la pau i reintegrar la justícia.
La Junta General de Braços —coneguda també com a Corts de Pau Claris— va convertir-se en un parlament sense rei que comptà amb la presència dels tres braços. La revolta popular de maig-juny del 1640 fou recuperada per la revolució política de l’agost-setembre del mateix any. En aquest clima ja no era possible que prosperés cap negociació encaminada a refer les relacions amb el rei. Des del mes de març, si més no, els diputats havien fet intents de mediació a través del seu agent a Madrid Joan Grau Montfalcó, primer, i després a través del caputxí Bernardí de Manlleu. Quan fou detingut Francesc de Tamarit, la Diputació envià una ambaixada de nou persones i la ciutat una altra de tres. Ja reunits els braços, aquests encara enviaren cartes al rei i als homes destacats de la cort i buscaren la mediació de la duquessa de Cardona i del papa Urbà VIII. Tots aquests intents començaven per reclamar la sortida de les tropes i el respecte a les Constitucions. Un cop dins de Catalunya les tropes del marquès de Los Vélez tingué lloc la revolta de Portugal, i llavors Madrid s’apressà a fer ofertes de pau al pare Bernardí que arribaren a Barcelona els primers dies de gener del 1641, però ja era massa tard. La Junta de Braços havia tingut la seva primera sessió el 10 de setembre. Tot i que l’assemblea no adoptà el nom de Corts Generals, prengué les mateixes atribucions i actuà com una Cort constitutiva. El dia 10 aplegà 30 eclesiàstics, 144 membres del Braç Militar i 72 síndics de poblacions de jurisdicció reial. Era el reforçament que Pau Claris necessitava. S’ha atribuït a Claris un discurs pronunciat l’11 de setembre en controvèrsia amb el bisbe Pau Duran, però aquest discurs és una invenció de Francesc Manuel de Melo. A més, Pau Duran no va assistir mai a la Junta de Braços. En canvi, Pau Claris el dia de la sessió inaugural, com a president de la Generalitat, llegí una proposició elaborada per la divuitena amb els diputats, un text de 32 pàgines que justificava la convocatòria i oferia una explicació política de la situació. El text, estampat i repartit entre els assistents, feia un repàs dels estralls comesos pels terços, segons les informacions recollides pel procurador fiscal del General, i a més demostrava que l’excomunicació contra les tropes, feta pel bisbe de Girona, el gallec Gregori Parcero, havia estat determinada pels incendis de les esglésies de Riudarenes i Montiró i no pas per cap coacció institucional, com falsament havia dit el comte duc d’Olivares. El text també explicava que els diputats havien declinat l’oferta de corts feta per Felip perquè aquest es preparava per venir acompanyat d’un exèrcit. La proposició finalment responia al plec de càrrecs que el rei feia a Catalunya tot defensant-se i demostrant el comportament anticonstitucional i d’agressivitat de les tropes reials. La proposició demanava consell als braços sobre allò que calia fer davant de la doble amenaça de l’exèrcit de Garay que ocupava el Roselló i de l’exèrcit del marquès de Los Vélez que s’estava formant a la ratlla d’Aragó. L’endemà mateix de la sessió inaugural ja es veia la necessitat de convocar «les universitats axí reals que no entren en corts, com de barons», és a dir, la necessitat d’una ampliació del Braç Popular o tercer estat, mentre la divuitena es constituïa en trenta-sisena per adaptar-se a la composició de la Junta General de Braços. Al cap d’un mes, les Corts de Pau Claris ja tenien 62 eclesiàstics, 147 militars i 323 síndics del Braç Reial. La Junta de Braços va decidir en les primeres sessions la formació d’una Junta de Guerra destinada a impulsar la mobilització militar, d’una Junta d’Hisenda per atendre les despeses de guerra, d’una Junta de Justícia que rellevava la Reial Audiència i d’una germandat armada que, amb funcions policials, tenia la missió d’assegurar l’ordre de les principals poblacions catalanes. Tot i que la trenta-sisena amb els dirigents de la Generalitat tenia el poder decisiu i el vot de la Junta de Braços va ser sobretot consultiu, sovint la resolució definitiva va ser de l’assemblea.
El Corpus de Sang, 1640. Font: B. de Riquer (dir.), 1997.
Simultàniament al nou desplegament institucional, tenien lloc les gestions amb França. Inicialment aquestes havien estat dutes, lògicament, en secret. La revolta popular del mes de maig, que havia aconseguit l’expulsió dels terços del Principat i posar en llibertat Francesc de Tamarit, féu témer al govern de Pau Claris una resposta de represàlies. En aquest context, Claris —o el consistori— al final de maig envià a França Francesc de Vilaplana —emparentat amb Pau Claris i amb vincles personals amb el Vallespir— i Aleix de Sentmenat, baró rossellonès. Ambdós arribaren en secret a Leucata el 4 de juny. Els fets del Corpus de Sang van anar seguits de l’elecció d’Enric d’Aragó-Cardona-Córdoba, duc de Cardona, de caràcter contemporitzador i ben vist pels catalans, com a nou virrei de Catalunya. Això va aturar l’opció de negociació amb França. Però la mort del duc, les notícies de l’aixecament de la guarnició de Perpinyà contra la Generalitat i de la concentració de tropes a la ratlla d’Aragó van decidir el govern català a fortificar Barcelona i a tirar endavant les negociacions. El 15 d’agost hi hagué la primera entrevista de Vilaplana i Sentmenat amb el governador de Leucata, el mariscal duc d’Espenan, amb caràcter de sondeig i encara sense credencials. Aleix de Sentmenat fou detingut el 23 d’agost a Perpinyà acusat de tràfic d’armes, però les connexions ja estaven establertes. El 29 d’agost, Lluís XIII donà plens poders a Bernard Du Plessis Besançon per a les negociacions amb Catalunya, i la Generalitat nomenà plenipotenciari Ramon de Guimerà, baró d’Abella i senyor de Ciutadilla, com a substitut de Sentmenat. La Diputació només estava interessada en un auxili militar temporal. El 24 de setembre, Guimerà i Vilaplana acordaven a Ceret amb Du Plessis i Espenan un ajut militar de 6 000 homes i 2 000 cavalls per tres mesos, pagats per la Generalitat en mesades i per avançat. Entretant, Juan de Garay —amb el reforç de tropes hispàniques desembarcades a Cotlliure i acompanyat dels consellers de Perpinyà i dels bisbes Pau Duran, de la Seu d’Urgell, i el valencià Francesc Pérez-Roy, bisbe d’Elna—, emprengué una ofensiva tot posant setge a Illa. La reacció de la cavalleria d’Espenan, però, ho va impedir, si bé Garay, rabiós pel fracàs d’Illa, prengué represàlies ferotges sobre Trullars, Tuïr i el Soler, entre altres llocs rossellonesos.
Els fets del Rosselló van fer públiques les relacions del govern català amb França. Tot i així, els braços no n’eren tan ignorants, perquè el dia 22 de setembre ja reclamaven que la Diputació donés «notícia als braços de algunes particularitats que es tracten en la trentasisena per a què amb major calor, puguin prosseguir les coses en ella tractades». És cert que després dels fets d’Illa sembla que els braços tornaren a reclamar, encara que d’una manera molt suau, que les coses fossin proposades «en brassos per a que, conforme la resposta, se puga pèndrer resolució qual convé, que són matèries per a reduir-las a tot bon amor»; tanmateix, els mateixos braços eren conscients que la mobilització catalana no reeixia, i que en el millor dels casos seria insuficient, i des del 14 de setembre de 1640 ja estaven capficats per la necessitat de buscar auxiliars i demanaven la formació d’un terç estranger «pus sempre —deien— els exèrcits grans es composen de moltes nacions y sens elles vénen a tenir molt manco valor, y és menester guanyar temps pus los auxiliars sempre són de fora y de lluny» i es preguntaven de quins i de quina nació havien de buscar-los. Un parell o tres de dies després ja es plantejaven que «estant faltada la província d’oficials y soldats vells» calia cercar-ne i «reclutar cavalleria de qualsevol nació» i indicaven als diputats «la conveniència de nomenar una persona de molta autoritat y experiència com a mestre de camp general de qualsevol nació». Això delimita molt les crítiques que la historiografia sovint ha fet a les negociacions secretes de Pau Claris amb França. No és estrany, per tant, que el dissentiment dels braços després que els fets d’Illa destapessin les negociacions, fos més aviat feble i que pocs dies després, en dues ocasions, deixessin a mans dels diputats, de la trenta-sisena i de la Junta de Guerra «disposar lo convenient», o fessin la resolució següent: «les coses de guerra d’avui en avant no es proposin en braços per aparèixer que aquestes coses es deuen tractar amb molt secret, si no que sa senyoria ho cometi a la trenta-sisena y a la junta de guerra amb plenitud de poder y sense referiment algun». En el marc d’una situació política i militar extraordinària, els afers delicats i secrets es combinaven, tanmateix, amb una representació política molt àmplia. La trenta-sisena i les juntes, com la de guerra, no eren només a mans de la noblesa de la Terra i l’oligarquia barcelonina, sinó que hi estaven representats també molts síndics de comuns forans, com ha demostrat Basili de Rubí. En la trenta-sisena hi havia l’abat de Sant Miquel de Cuixà i don Ramon de Guimerà, però també hi havia els síndics de Vilafranca del Penedès, de Cervera, de Granollers o de Vic. En la Junta de Guerra hi havia monjos i canonges i don Joan de Sentmenat i don Josep de Rocabertí, però també hi havia, al costat d’alguns prohoms barcelonins, el síndic de Vic i el síndic de Camprodon. Els darrers mesos del 1640, la Diputació de Pau Claris i Barcelona no havien fet més que assumir la responsabilitat política dels seus càrrecs «vensuts —escriu Gaspar Sala en els seus Secrets Públics— dels contínuos y amargíssims llantos dels pobles».
Endegar la mobilització defensiva del propi país no fou fàcil. El país havia tingut energies per a esbandir els terços, però no estava preparat per a una guerra. Tot i així, els diputats encara van poder mobilitzar uns 8 000 homes i 500 cavalls, entre almogàvers —després coneguts com a miquelets, dirigits per capitans plebeus com Francesc Cabanyes, Joan Negre o el capità d’almogàvers Xàrquies— i tercios de vegueria sota la direcció de la noblesa de la Terra, com el diputat militar Francesc de Tamarit, Ramon de Guimerà o Josep de Margarit i de Biure. Però la desproporció militar era excessiva. Per reforçar la convocatòria i evitar la tendència a les desercions d’una població girada d’esquena a la guerra, però amenaçada per la guerra, va ser necessari enfortir la cohesió política. En aquesta crítica conjuntura, la Junta de Braços va decidir establir un jurament individual d’unió i lleialtat a les Constitucions, a la Terra i als seus dirigents, destinat a reforçar la preparació de «la defensa natural» com el mitjà més eficaç de cohesió i benefici públic. Tots els prelats, barons i síndics, que assistien amb regularitat o no als braços, van fer el jurament. L’historiador Basili de Rubí comptabilitza fins a 500 les persones que van prestar aquest jurament que les obligava a la lleialtat a la pàtria «fins a obtenir la reconciliació amb el monarca». El jurament, d’abast multitudinari, aspirava, encara, a l’entesa amb el rei hispànic. Segons Josep Sanabre, Pau Claris pensava en la possibilitat de convertir Catalunya en una república segons el model venecià o genovès sota la protecció de França. Basili de Rubí considera que aquesta idea més aviat era fomentada per Richelieu, i explica que en els poders donats a Du Plessis (Amiens, 22 d’agost de 1640) ja se’l facultava per a organitzar Catalunya com a república sota la protecció de França. Que Pau Claris pogués alimentar aquesta idea no hauria estat cap excentricitat en l’Europa del segle XVII i de fet Catalunya estava actuant com a tal. D’altra banda, entre els catalans de cultura, des del final del segle XVI ja circulaven les idees antidinàstiques que no sols posaven l’accent en el caràcter comtal del rei a Catalunya, sinó que també feien de Carlemany o de Lluís I el Piadós sobirans no pas per successió sinó per elecció, i, tal com escrivia Francesc Martí i Viladamor en la seva Notícia Universal de Catalunya (1640), pensaven que el comtat de Barcelona no estava lligat a «successió forçosa», i per tant que els catalans tenien autoritat «per a mudar de govern». Amb tot, Pau Claris —malgrat tenir la responsabilitat fonamental en les negociacions amb França— adoptà una actitud més aviat de prudència, i els homes del seu govern, tant l’oïdor eclesiàstic, el canonge d’Urgell Jaume Ferran, com sobretot el diputat militar Francesc de Tamarit, no tenien pas gaire confiança en els francesos, com demostren les cartes que adreçaven a Claris. El primer, que com a oïdor havia d’avançar les mesades al duc d’Espenan, considerava que «els gavatxos» només volien «la carn i la sang» dels catalans, i Tamarit, el 24 d’octubre de 1640 des de Figueres, escrivia a Claris sense subterfugis que «els francesos [eren] homes de fer son negoci i és menester que nosaltres fem el nostre». Francesc de Tamarit no volia cedir el port de Roses a l’armada francesa, i pretenia una proporció entre les tropes catalanes i les tropes franceses que situessin les catalanes en una certa superioritat, i sobretot evitar que la cavalleria francesa s’estacionés al Rosselló i a l’Empordà. El plantejament de Claris d’obrar en funció de la defensa natural tot salvant l’obediència i lleialtat al rei va esdevenir políticament inviable per raons militars i a causa dels interessos de França, que lògicament no intervenia per solidaritat política sinó per tal de debilitar la Monarquia hispànica a la frontera catalana. Les finances públiques de la Diputació estaven empobrides per la guerra del Rosselló i la campanya de Salses del 1639. La necessitat de diner per a pagar les tropes auxiliars era peremptòria, perquè calia pagar-les anticipadament i no es podia esperar la recaptació de l’any. El 22 d’octubre de 1640 la Junta de Braços aprovà també una emissió de deute públic o censal de 300 000 lliures per part de la Generalitat amb la ciutat de Barcelona com a fiadora, amb un seguit de nous impostos que gravaven fonamentalment el consum de luxe per pagar els interessos i eixugar el deute. El dia 23 Pau Claris signà la crida pública de l’emissió i n’explicava tant els motius politicomilitars com les garanties de l’emissió. Poc després, el Consell de Cent creava la Setzena de moneda i, tal com ha explicat Miquel Crusafont, començava a posar les bases d’una nova política d’emissions. El censal va ser subscrit per més de 400 persones, encapçalades per Francesc Claris, més del 21% de les quals eren mercaders i botiguers, i més del 20% menestrals. Els obligats a comparèixer a la Junta de Braços que no ho van fer ni van prestar el jurament d’unió i lleialtat van ser declarats enemics de la pàtria i, com en els casos de crim de lesa majestat, si bé en aquest cas la majestat era la pàtria,se’ls va aplicar la pena de confiscació de béns. Els primers declarats traïdors a la pàtria van ser, entre d’altres, el marquès de Los Vélez, de la família Requesens, marquès de Martorell i senyor de diverses poblacions del Baix Llobregat, i el bisbe Pau Duran. Les confiscacions dels desafectes, abans de l’annexió de Catalunya a França, van passar a refer les finances de la Diputació, i van ser utilitzades per a sufragar les despeses de la guerra. Per raons de prudència militar i de dificultats econòmiques, entre el 22 i el 28 d’octubre fou decidit que de moment només entressin la meitat de les tropes franceses estipulades. A aquest acord s’hi afegia un pacte de no-agressió si una de les dues parts feia les paus amb Felip IV, i per part catalana, l’enviada d’ostatges a França com a garantia. Les tropes franceses que ja eren al Rosselló el 4 de desembre van avançar sobre l’Empordà, però el dia 10 només van arribar a Barcelona, sota el comanament de D’Espenan, 800 soldats de cavalleria, perquè la majoria havia restat al Rosselló i a l’Empordà, i D’Espenan, més pendent del cobrament anticipat de les seves tropes que de res més, no va sortir cap a Tarragona fins l’endemà de la carnisseria feta pel marquès de Los Vélez a Cambrils, plaça d’armes defensada en bona part per pagesos del Camp de Tarragona, de la Conca de Barberà i del Penedès. El marquès de Los Vélez havia sortit de Tortosa el 7 de desembre, havia forçat els passos del coll de Balaguer i avançat pel Camp de Tarragona. Tot i la resistència aferrissada de Cambrils, els va obligar a capitular. Els resistents van sortir de la vila refiats de la paraula del marquès, però la cavalleria se’ls llançà al damunt i n’exterminà molts. Antoni d’Armengol, baró de Rocafort i governador de la plaça, juntament amb els altres responsables militars i amb els jurats de Cambrils van ser morts a garrot en secret i penjats amb les seves insígnies als portals i muralles de la vila, que fou saquejada sense pietat, com ho foren també Xerta i Vila-seca. D’Espenan arribà a Tarragona amb molt poques tropes, pactà la rendició de la ciutat, i es retirà, tot i l’exigència de Pau Claris que no ho fes, per tal com aquelles tropes havien estat pagades.
La segona setmana de gener del 1641, amb les tropes franceses ja a dins de Catalunya, la Junta de Braços encara es debatia sobre el camí a seguir entre la fórmula de república sota la protecció del rei de França o la fórmula d’obediència com a vassalls amb l’aclamació de Lluís XIII com a comte de Barcelona, Rosselló i Cerdanya. Mentrestant, Pau Claris s’entrevistava amb la duquessa de Cardona en un darrer intent de mediació. La venjança de Cambrils del 15 de gener i la rendició de Tarragona després ho feren del tot impossible. Poc abans, en la reunió de la Junta de Braços del 16 de gener, en la qual «entrevingueren en multitut copiosa las personas dels tres estaments», Pau Claris havia comunicat el següent: «Lo senyor de Plesis Basanson ha fet ostensió dels poders que lo rei christianíssim li ha donats en orde a la assistència que desija fer a esta província per sa conservació, en los quals, entre altres capítols, li dóna poder sa magestat christianíssima per admètre-la de baix de sa protecció, ab que reduesca son govern a forma de república ab los pactes y condicions que entre la província y sa magestat christianíssima se ajustaran». Es tractava d’una oferta de república independent sota el protectorat de França. La resolució d’aquells braços multitudinaris fou «que se accepte la protecció y que de tot lo que.s tractarà en la trentasisena en rahó dels pactes que se’n done rahó als brassos y al savi consell». Ara bé, el dia 21 la ciutat s’assabentava que «lo exèrcit del enemich havia romput lo pas de Corbera» i que els esforços de Francesc de Tamarit i Josep Sacosta per salvar Martorell havien fracassat. Ara, diputats i consellers veien que el setge de Barcelona era imminent. «Dimecres a 23. Brassos generals ab que s’entregà la província a la obediència de França», escriu el Dietari de la Generalitat. «En aquest die —segueix dient— los senyors deputats, en la matinada, juntaren los brassos generals, los quals foren cridats no ab trompetes sinó que menaren tocar la campana Tomasa a batellades, com s’i tocava a Corts, des de las set a las vuit y fonch la primera vegada que los brassos se ajuntaren a so de campana, los quals foren molt copiosos». De nou Pau Claris es dirigí als braços ara per explicar-los que en «lo modo de la protecció y forma de la república» s’havien considerat «gravíssims inconvenients, no sols per los gastos se offeririan per la defensa y conservació de aquella però encara en la disposició del govern». «Y avuy aquesta província y ciutat estan tant exaustas que.s impossible poder sustentar —deia Pau Claris— larch temps los gastos de la guerra, que tenim ja las portas d’esta ciutat, y està ella y tota la provínsia en notable perill de perdre’s, sinó és ab un gran y prompte socorro de cavalleria y infanteria pagada, lo qual no podem esperar sinó de sa magestat christianíssima, y segons las notícias tenim no se exposarà a tant gran gasto ab la promptitut y fervor que la necessitat demana sinó és que la província se posse a la obediència com ja en temps de Carlo Magno ho feren nostres antepassats, ab pacte de que.ns jure y observe nostres usatges, constitucions, capítols y actes de Cort». En formular les condicions polítiques del pacte, Claris també precisava l’observació que el nou rei havia de fer als Capítols de cort del General i a la jurisdició civil i criminal de la Diputació i a la Constitució de l’Observança com a garantia del pacte i per evitar contrafaccions «per ésser ellas las que vuy nos tenen ab estas desdichas y afliccions». La resolució dels braços era l’acceptació de la proposició de Claris i mantenir-se aplegats en espera de la resolució del Consell de Cent. Aquest aprovà la proposició. Un nou consell de guerra format pel diputat militar, el conseller en cap i Plessis Besançon organitzà amb rapidesa la defensa de Barcelona. El 26 de gener una força catalanofrancesa s’enfrontà amb les tropes espanyoles a la muntanya de Montjuïc, fora de les muralles. La victòria de la batalla de Montjuïc significà la consolidació de l’aliança francocatalana. L’aproximació de les tropes del marquès de Los Vélez a Barcelona i la pressió de França van obligar, doncs, Pau Claris a acceptar la plena obediència a França (23 de gener), però això no vol dir, pel que fa a la vida política i civil catalana, que Catalunya no seguís actuant com una república. L’obediència del 23 de gener —segons Parets— proclamava Lluís XIII comte de Barcelona a títol personal, amb la reserva de poder canviar de senyor, en cas de maltracte reial als nous vassalls, i, encara, Francesc de Tamarit en tot moment va reclamar que tots els exèrcits havien de quedar sota les ordres d’una Capitania General catalana. El convenciment que el poder d’un rei només el podia vèncer un altre rei estava en la ment de tots i té poc sentit atribuir Pau Claris maniobres estranyes per forçar l’aliança, com la d’inventar-se el memorial d’un confident de Madrid sobre els designis polítics de la cort contra Catalunya, aparegut a Barcelona el 17 de febrer de 1641. La historiografia —no gaire desencaminada— sol atribuir majoritàriament el memorial al clergue Rafael Nogués.
El 20 de febrer de 1641, el mateix dia de l’arribada del mariscal La Mothe amb poders de capità general, Pau Claris caigué malalt, i la recepció la féu Francesc de Tamarit. Pau Claris morí de sobte el 27 de febrer de 1641. La versió catalana oficial de la mort va ser «los innumerosos, contínuos y grans treballs que, per a la conservació no sols de les constitucions y leys de la terra sinó de tota la província y de sos provincials, havia patits, exposant sa salut y vida»... «per tot lo qual havia bé patit no sols treball excessiu en lo cos però encara increhibles passions y affliccions de ànimo». En cap moment no van fer una altra suposició. L’historiador Josep Sanabre va localitzar en la documentació romana i parisenca algunes notícies que demostren, si més no, el clima d’agressivitat que hi podia haver contra Pau Claris. El 19 de gener ja hi havia hagut el rumor, recollit pel nunci apostòlic de Madrid, d’una mort per atemptat. Més versemblant podria ser la versió del mariscal D’Espenan a Plessis Besançon del 3 de març, atribuint la mort a una medicina emmetzinada. Elliott també admet la possibilitat de l’emmetzinament per un agent de Madrid. La mort de Pau Claris poc després de la victòria de Montjuïc, en plena conjuntura de guerra i de canvi de rei, i el paper exercit per ell i el seu consistori en defensa de la pàtria i les Constitucions expliquen la seva reputació històrica i els enaltiments coetanis que van seguir la seva mort. La commoció va ser gran i la Diputació organitzà ceremònies especials.
La batalla de Montjuïc i la mort de Pau Claris van inserir-se dins el context d’una densa publicística encaminada a encoratjar els catalans. Tant les Lágrimas catalanas, l’oració funerària de Gaspar Sala (1641), com l’Occident eclipse, una lloança pòstuma a Pau Claris, escrita en llengua catalana i obra de Francesc Fontanella, ho verifiquen: «És molt acomodada per a esforçar los ànimos varonils dels cathalans en defensa de sa pàtria», diu el doctor Pau Comelles en signar la llicència de l’Occident eclipse a l’agost del 1641. En l’Occident eclipse, Fontanella fa del nom i l’escut dels Claris el material del seu discurs, tot relacionant la claredat amb Claris, la lluna i l’estrella de l’escut de la família amb la llum estel·lar de Catalunya, i la situació de guerra amb el nom de Pau del diputat. Pau Claris començava a ser vist pel resistencialisme català del segle XVII com l’encarnació institucional d’una crítica a la política general de la Monarquia. Això explica que sigui un dels pocs catalans del segle XVII dels quals es coneix el retrat coetani estampat i descripcions del seu temperament, i també que els escrits catalans d’aquells mesos no vegin el cas català com un fet aïllat i es comparin amb Holanda, Alemanya, Portugal o Itàlia.
La mort de Pau Claris no va ser l’únic canvi important produït a Catalunya abans de la fi del seu trienni. Coincidint amb la seva malaltia i mort immediata, es van produir pel cantó francès les substitucions del duc D’Espenan i de Plessis Be-sançon pel mariscal La Mothe i pel governador d’Argenson. Mort Claris, el 9 de març va ser extret el doctor Josep Soler com a diputat eclesiàstic pels cinc mesos que quedaven del trienni. Josep Soler, també canonge d’Urgell, era cosí germà carnal de Pau Claris; havia estat agent del capítol d’Urgell a Roma i havia fet pinya amb Pau Claris, Jaume Ferran i Llorenç Barutell en la confontació amb el bisbe Pau Duran. En aquesta breu eta-pa de cinc mesos, Catalunya passà a experimentar el que el Dietari de la Generalitat defineix com tenir «viva guerra» dins el país. Els fronts de guerra van quedar situats al Rosselló, al Camp de Tarragona i a Lleida, mentre l’armada del Rei Cristianíssim, comanada per l’arquebisbe de Bordeus, va començar a controlar les costes catalanes. El 25 de març arribà a Barcelona el senyor d’Argerson del consell d’estat del rei de França que, a títol de governador, va començar a tutelar la política catalana. Fou ara que, segons interpreta Basili de Rubí, Francesc de Tamarit dimití a la Junta de Guerra. Tamarit, que ja havia estat al front del Rosselló i al front de Martorell, no es reclogué, però, a la vida privada, sinó que marxà com a general de l’exèrcit dels catalans cap al Camp de Tarragona. Entretant, el diputat reial Josep Miquel Quintana, que ja es trobava destinat al front de Lleida des de l’octubre del 1640, es veié obligat a capturar «mossur» de Saint Pol, que l’acompanyava amb funcions de conseller, per la seva actuació conspirativa. Encara hi hagué, sense èxit, els intents d’Aragó per negociar el retorn de Catalunya a l’obediència de Felip.
Josep Soler no féu sinó continuar el camí polític encetat pel trienni. Amb ell va prosseguir la política fiscal de la Generalitat de confiscació de joies i ornaments en nom del censal del General per a les despeses de guerra, i en aquests mesos es reféu una audiència provisional de deu doctors, en espera del jurament del rei de França a les Constitucions, entre els quals destacava Josep Fontanella, assessor del General. En aquests darrers mesos del trienni calgué una aprovació en Junta de Braços dels acords del 23 de gener, aprovats a corre-cuita. Després de moltes conferències dels consistoris, de la trenta-sisena dels braços i de la setzena del Consell de Cent, el 10 de maig —segons resolució del 30 d’abril— eren aprovats pels braços els pactes a negociar amb França, una minuta de 14 punts en català i en llatí. Els braços havien estat convocats amb crides públiques per caps de vegueria perquè calia l’assistència del «major número de persones dels tres estaments que sie possible, per ser matèria tant grave, y la més important que.s pot offerir». Només en quedaven eximides les persones amb vot en braços que estiguessin «ocupats en la guerra ... en defensa de la pàtria». Els 14 punts feien referència a l’obligada observació de les Constitucions, a la necessària catalanitat dels prelats i de les capitanies de les fortaleses, a limitar la Inquisició a matèries de fe, a l’observació del concili de Trento, a la necessitat d’aprovació parlamentària de la política fiscal de la Monarquia, a respectar els privilegis de Barcelona i els Capítols de cort de la Generalitat, a disposar de lloctinents amb els mateixos poders que tenien sota el Rei Catòlic, als allotjaments segons les Constitucions de Catalunya, a respectar els drets polítics de les poblacions sota l’enemic quan aquestes fossin reduïdes a l’obediència, a la confirmació dels compromisos fiscals de la Diputació, a no separar mai els comtats de Rosselló i Cerdanya del Principat de Catalunya i al jurament reial a una Constitució de l’Observança reformada. El 27 de maig, els braços aprovaven també el capítol del batalló que substituïa el sometent general i l’host i cavalcada amb la voluntat d’unificar i fer més eficaç la mobilització catalana amb el compromís de fer 4 000 infants i 500 cavalls pagats, armats i municionats per Catalunya. Els catorze punts i el batalló van ser la base dels futurs pactes de la Péronne del 19 de setembre de 1641, és a dir, d’inicis del trienni següent.
Josep Soler s’acomiadà del trienni amb un greu i interessant balanç i repàs d’aquells tres anys, ens els quals «desde son principi fins vuy no y ha hagut un dia de descans» «ab tant grans fatigas que perdé en ellas gloriosament la vida nostron condeputat y president, lo doctor y canonge Pau Claris». «Havíam desijat abans de acabar nostron trienni vèurer restituïda nostra pàtria en sa entera llibertat ... però no ha estat possible... En nosaltres —afirmava Josep Soler— encara que acabem los officis no acabarà may la afició y voluntat de servir a la pàtria».