El 22 de juliol de l’any 1644, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Gispert d’Amat i Desbosc de Sant Vicenç (? – Ripoll 1696), abat de Sant Pere de Galligants; diputat militar: Joan d’Argensola Copons i Clariana, domiciliat a Barcelona; diputat reial: Onofre Aguiló, ciutadà de Tortosa; oïdor eclesiàstic: Pere Quer, canonge de la seu de Lleida; oïdor militar: Josep d’Amat i Desbosc de Sant Vicenç, donzell domiciliat a Barcelona; oïdor reial: Baltasar Soler, ciutadà honrat de Girona.
Malgrat ser figura senyera d’un període crucial de la història de Catalunya, la boira envolta la figura de Gispert d’Amat, considerat per alguns historiadors com un Desbosc de Sant Vicenç, fill de Miquel Joan d’Amat i Desfar de Gravalosa, senyor de Castellbell, Vacarisses i Rellinars, i de Peronella Desbosc de Sant Vicenç i Desbosc de Corbera. Un altre corrent, però, l’adscriu al venerable llinatge descendent del medieval Pere Desbac de Rocabruna, el capità general de la Muntanya amb prou orgull per a remuntar els seus avantpassats fins al mític cabdill indígena Teolongo Bacchio. Monjo de l’orde de Sant Benet, Gispert d’Amat fou abat mitrat del mones-tir gironí de Sant Pere de Galligants del 1639 al 1644, on regí una relativament rica comunitat de dotze monjos, als quals estava oficiosament permès administrar les seves rendes com a prebenda. En ser escollit diputat eclesiàstic, seguint les petjades de Pau Claris i Bernat de Cardona, Gispert d’Amat visqué un dels mandats més difícils i esquitxats de contrarietats de l’organisme català. A causa dels esdeveniments polítics, fou desposseït i reemplaçat pel reverend doctor Bartomeu Viver —o Vivern—, sagristà i canonge de la seu d’Urgell i home de confiança de Pèire de Marca. Malgrat que fins i tot fou desinsaculat, amb el retorn a l’obediència a Felip, Amat fou rehabilitat, per la qual cosa seguí present en la vida política catalana, i esdevingué un personatge rellevant de l’Església del país —del 1645 al 1648, i de nou del 1658 al 1661, que presidí la Congregació Claustral benedictina, i el 1662, any en què es convertí en abat del monestir de Ripoll, càrrec que exercí fins el 1665—. En els anys que seguiren la seva rehabilitació, participà en diverses comissions, fou ambaixador davant Joan Josep d’Àustria, ajudant segon de l’escrivania,regent de comptes, síndic eclesiàstic i receptor eclesiàstic de la bolla, entre altres càrrecs.
El diputat militar Joan d’Argensola Copons i Clariana sembla que fou fill d’Onofre d’Argensola Copons i d’Espés, governador del vescomtat de Castellbò, senyor d’Argensola i les Pallargues i participant en la Cort de Montsó del 1585, i nét de Berenguer d’Argensola Copons i de Monsuar d’Arinyó, senyor d’Argensola i les Pallargues, que assistí a la Cort de Montsó del 1528.
Onofre Aguiló morí mentre era diputat reial, i en el seu lloc fou extret el ciutadà honrat de Girona Joan Vives i de Vedruna, que compaginà l’honor de diputat de la Generalitat amb el de jurat de Girona i prior de l’aristocràtica Confraria de Sant Jordi. Unes responsabilitats públiques que ja havien recaigut parcialment en el seu pare, Jaume Vives, doctor en dret, jurat de Girona, advocat fiscal de la cúria règia d’aquella diòcesi i elevat a la dignitat de ciutadà honrat de Barcelona i de Girona el 26 d’octubre de 1614, i que possiblement devia heretar el seu fill, Joan Vives i de Ferrer, fet cavaller el 9 de febrer de 1678.
La manca d’informació converteix en conjectural la relació de progenitura i la identitat mateixa de Josep d’Amat i Desbosc de Sant Vicenç i son pare, Miquel Joan d’Amat i Desfar de Gravalosa. D’altra banda, un dels militars més destacats durant la guerra de Separació, comandant una companyia a les ordres del mariscal de La Mothe amb la qual aconseguí de trencar el setge d’Almenar el 1641, va ser el noble barceloní Josep d’Amat, que l’any 1647 fou empresonat a Perpinyà per ordre del virrei Pèire de Marca.
La conspiració del 1645
Probablement les persones agraciades per l’extracció del 1644 formaven l’equip idoni per a una conjuntura tan complexa com la que s’encetava amb el trienni, en tant que no els faltava experiència política. Gispert d’Amat, per exemple, havia pres part en les deliberacions sobre el remei a les contrafaccions que els soldats de Sa Majestat cometien a Perpinyà el 1640, germen detonant de la revolta.
La resolució i perseverança a seguir l’òrbita de satèl·lit republicà tutelat per França es va estavellar en el mur dels problemes derivats de la convivència entre ambdues nacions. Tant com els castellans, els francesos contrafeien les lleis, usos, costums i privilegis del Principat, i els seus soldats apareixien amb els mateixos defectes que havien fet avorrir els qui els precediren. Durant el virregnat d’Enric de Lorena-Elbeuf, comte d’Harcourt, una part dels polítics i dels integrants de l’estament eclesiàstic català s’acabà de convèncer del paper subordinat que els francesos els concedien en l’ordenament de la Terra, i la desil·lusió els menà progressivament a assumir actituds crítiques. Sempre encobertes, puix que la cada cop més centralista monarquia dels Lluïsos reprimia amb contundència, empresonant i exiliant, si ca-lia, qualsevol indici de defecció a la seva causa. Focalitzantcorrectament les arestes identitàries més contumaces i influents, fins es va concebre un pla de gal·licització de l’Església catalana. Uns comportaments difícils de fer empassar a un home amb el caràcter de Gispert d’Amat i a la institució que ell presidia. Desmentint una imatge de lleialtat incondicional fermada en una mera consideració del seu posicionament anterior, Amat s’enfrontà de manera enèrgica i reiterada amb les autoritats borbòniques, des de les més secundàries fins a l’emblemàtic i poderós Pèire de Marca. Al final del 1644, Gispert d’Amat i Pèire de Marca van topar estrepitosament en oposar-se el primer al segrest dels béns de les seus episcopals de Barcelona i Girona. Irritat, Marca el va denunciar a París com a fautor de sedicions i difamador de l’administració francesa a Roma. Ara bé, Gispert d’Amat gaudia de molt suport entre els membres del seu orde i en els capítols de les principals catedrals, per la qual cosa, abans de recórrer a mesures traumàtiques, els francesos assajaren de guanyar-se’l fent-lo abat d’Arles i pensionant-lo anualment amb 1 000 escuts procedents de les seus episcopals segrestades. La inversió, però, no va rendir com s’esperava. Des de la Generalitat es prosseguí denunciant abusos i contrafaccions, i fins el virrei va rebre les seves queixes pel capteniment dels soldats. Sense vacil·lar, el consistori d’Amat afegia als planys propostes com ara que els governadors de les fortaleses militars catalanes fossin oriünds i no francesos. Davant el poc èxit de les gratificacions, l’any 1645, els francesos establerts a Catalunya canviaren mel per vinagre comptant amb el suport de personatges tan destacats com Francesc de Margarit i de Biure, que els ajudaven a fer esvanir el risc d’interpretar la pugna entre Gispert d’Amat i Pèire de Marca com un xoc entre identitats.
En un intent d’estroncar les visions esbiaixades derivades d’intermediacions tenyides d’altres interessos, la Generalitat havia formalitzat les seves reclamacions en un memorial de greuges que detallava el pèssim comportament dels soldats allotjats. Mentre aquest s’entregava al virrei, a la cort francesa l’ambaixador Josep d’Ardena especificava el tracte recelós que els administradors del rei francès a Catalunya donaven a tots els naturals —noblesa i clergat inclosos— amb el pretext de llur tebior envers la causa francesa. Hi havia massa bàndols en lliça, una multiplicitat d’interessos en joc, i interpel·lacions com aquestes estigueren lluny d’harmonitzar les parts discordants, la desconfiança entre les quals creixia per moments. El 1646 la tibantor va cristal·litzar en una greu acusació de traïció que implicava el mateix diputat eclesiàstic, paradoxalment cada cop més reconegut en altres àmbits d’influència local (el 1644 Gispert d’Amat havia estat elegit abat de Sant Cugat del Vallès, monestir del qual havia estat monjo, infermer i cambrer). Només una estreta vigilància havia permès de fer avortar la conspiració iniciada a l’estiu del 1645, que aglutinava una munió de grans personatges catalans, entre els quals Hipòlita d’Erill, baronessa de l’Albi, Miquel de Soler, abat de Sant Pau del Camp, l’assessor de la Generalitat Josep d’Amigant, el fiscal i anterior diputat Josep Ferrer, el batlle de Mataró Jeroni Fornells i el diputat eclesiàstic Gispert d’Amat. La trama, que se suposà orquestrada des de Tarragona pel duc de Toralto, tenia per objectiu derrotar el domini francès i retornar el territori català a l’obediència espanyola. Refiant-se del seu carisma i de la seva oratòria, Amat va ser l’encarregat, en una acció combinada amb una esquadra habsburguesa, de revoltar els habitants de Barcelona. En una agosarada decisió, els francesos el detingueren quasi a les portes de la Generalitat al principi del 1646. Ja es devien haver temptejat possibles reaccions, però l’alleujament s’ensenyorí dels profrancesos en constatar la serenor del General. El 20 de febrer de 1646, el senyor de Champagne comunicà oficialment al consistori la detenció del diputat eclesiàstic, i, per tal de substituir-lo, va actuar segons el que s’especificava en el Llibre dels Quatre Senyals, que recollia els protocols que calia seguir en determinades ocasions. L’endemà, una trenta-sisena va resoldre enviar una comissió al lloctinent de Sa Majestat Cristianíssima demanant l’explicació redactada de l’afer. Malgratque la resposta d’Enric de Lorena-Elbeuf fou positiva, mai no van aconseguir res més que explicacions orals. El 16 de març de 1646, Gispert d’Amat entrava a la presó.
Un primer obstacle per a jutjar-lo era la seva condició d’eclesiàstic. L’única solució plausible per a no alterar solidàriament els ànims d’aquell poderós estament, violant les seves immunitats col·lectives amb el recurs a la força per a imposar una il·legalitat, era que el rei de França obtingués del pontífex un breu que nomenés un jutge apostòlic per jutjar els casos de rebel·lia clerical. El consol era que la Generalitat i el Consell de Cent aplaudiren l’operació assistint conjuntament amb el virrei i les màximes autoritats franceses a un tedèum solemne que escenificava davant els barcelonins el festeig per la captura.
El 6 d’abril de 1646, el sagristà i canonge d’Urgell Bartomeu Viver substituí formalment Gispert d’Amat com a diputat eclesiàstic, i el 15 de juliol de 1647 aquest darrer fou desinsaculat, i reemplaçat en la bossa de diputats per l’oïdor fra Felip d’Alentorn, infermer d’un monestir —segurament Sant Esteve— de Banyoles. La desgràcia de Gispert d’Amat semblava irrevocable. En la seva esfera, Viver era un home ben relacionat. Un nebot seu i canonge de la catedral de Girona, Josep Viver, fou valedor de la seu d’Urgell a Roma durant un quant temps. Una connexió summament útil atesa la turbulència que van assolir alguns assumptes a l’època. Durant el seu mandat com a diputat eclesiàstic, hagué de fer front als greuges presentats pels habitants d’Isona pels abusos comesos pels soldats i el governador militar de Tremp, Josep de Rocabruna.
Al·legoria de Castella barrant el pas a Catalunya, Cataluña desenganyada, A. de Ros, 1646.
ECSA
La depuració de crítics amb l’administració francesa havia eliminat de l’escena política catalana personatges com Gregori Parcero, Francesc Pijoan, els cavallers Fadric Desbach i Pere Desbach Descatllar i Lluís Descatllar, senyor de la baronia de Santa Maria i Sant Quirze de Besora, Saderra, Sant Pere del Pla, Sant Pere Despuig, Sant Muç, Sant Salvador del Prat i la Roca. Gispert d’Amat estava reclòs al castell de Salses, del qual fugí d’una manera que encara avui continua essent un enigma, mentre, a Barcelona, la conspiració que l’implicava estenia els seus tentacles fins a extrems insospitats. El 1647 el paborde Joan Pasqües i Martí va implicar-hi Francesc Martí i Viladamor, descrivint-lo com a gran amic de Gispert d’Amat fins al punt, es digué, que aquest havia trencat amb algunes persones que no havien volgut insacular Martí com a conseller de Barcelona. La funció del jurista en la conjura havia estat la d’aportar testimonis contra la gestió de Philippe de La Mothe-Houdancourt, Pèire de Marca i Josep de Margarit i de Biure. En el procés que es va formar a Martí i Viladamor, se’l va retratar com el protector de Jeroni Fornells, batlle de Mataró, però la versió d’un dels declarants, de nom Sebastià Mestra, va introduir el dubte en afirmar que, en una conversa, Hipòlita d’Erill i Gispert d’Amat es planyeren amargament de l’actitud d’aquell suposat compare. Francesc Martí i Viladamor hauria estat el responsable de l’execució d’Onofre Aquiles per tal d’evitar que aquest l’impliqués en la conxorxa.
Aquells anys seguia sense aclarir-se el destí de la colossal pugna que enfrontava les monarquies hispànica i francesa. El 22 de juliol de 1645 havia mort el comte duc d’Olivares, i les Frondes sotragaren França del 1648 al 1653. Malgrat l’anorreament de la conspiració i els càstigs exemplars —les execucions de Josep d’Amigant i Josep Ferrer i la dispersió dels eclesiàstics facciosos en diverses fortaleses—, els francesos no podien esquivar la sensació onerosa d’un corrent soterradament hostil. A l’agost del 1648 la Generalitat va multar Gispert d’Amat, Joan Vives, Pere Quer, els hereus de Benet de Tord i el doctor Baltasar Soler amb 100 lliures, i el sagristà Viver, Joan d’Argensola i Bernat Vilallonga, amb 25.
La pau va normalitzar la situació dels que havien sofert represàlies. El 27 de gener de 1653, com a integrant de l’estament eclesiàstic, l’abat de Sant Pere de Galligants i abat electe de Sant Cugat del Vallès ja tornà a intervenir en una trenta-sisena. Gispert d’Amat fou rehabilitat amb l’honor d’haver patit i perdut la seva hisenda en servei del rei aleshores políticament correcte.