El rossinyol del Japó

Leiothrix lutea (nc.)

Àrea de distribució del rossinyol del Japó que recull tant l’àrea d’hivernada com la de l’època de cria.

IDEM, a partir de dades de l’Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002.

El rossinyol del Japó (Leiothrix lutea) és una espècie exòtica present als Països Catalans des de l’inici de la dècada de 1990, que es va detectar als boscos de la serra de Collserola (Barcelonès), on és present durant tot l’any. Les poblacions originàries d’aquesta espècie s’estenen des del nord de l’Himàlaia cap a l’est a través del nord de Myanmar fins al sud del riu lang-Tsé, a la Xina. A escala mundial, també n’hi ha algunes poblacions establertes a partir d’ocells escapats en diverses zones esparses i força allunyades entre si, com ara les illes Hawaii (des del 1918) o el Japó (aproximadament, des de l’any 1980), i se la considera en procés d’expansió a les illes Reunió (oceà Índic) des de l’any 2000. A Europa, n’hi ha poblacions a França, amb nuclis especialment nombrosos a la regió de Bearn.

Malgrat el nom, el rossinyol del Japó ni pertany a la família dels rossinyols ni originàriament es trobava al Japó. S’inclou dins la subfamília dels timalins (Timaliinae), compresa en la família dels muscicàpids (Muscicapidae).

El seu procés d’invasió a Catalunya, concretament a Collserola, s’ha seguit detalladament des del 1996, en què es començà a detectar amb regularitat en formacions forestals de ribera. Aquest procés ha estat força notori, i actualment ocupa pràcticament la totalitat dels boscos de Collserola i també algunes localitats de la serra de Marina, també a Barcelona.

El més interessant és que, malgrat tractar-se d’una espècie exòtica, es manté durant tot l’any en ambients naturals, en boscos mixtos de pins, alzines i roures, i en ambients de ribera, sempre que hi trobi una bona cobertura d’estrat arbustiu alt. Aquest és un fet força rellevant, ja que la majoria d’espècies d’ocells exòtics que s’han incorporat a la fauna catalana ocupen majoritàriament ambients d’àmbit suburbà i no s’instal·len d’entrada en indrets estrictament forestals.

El rossinyol del Japó presenta un considerable espectre tròfic, i tot i que és bàsicament insectívor també aprofita fruits, sobretot baies, que arreplega entre els arbustos de bona mida. Una característica interessant és que captura els insectes forestals saltironejant i voletejant des de les branques, i això li permet explotar recursos de manera poc habitual en els nostres ocells insectívors forestals. En hiverns especialment durs se l’ha vist aprofitant menjadores en àrees humanitzades, tot i que mai no abandona els ambients boscans. Segons els experts, això podria considerar-se com un indicador que es tracta d’una espècie prou capacitada per a ocupar amb èxit nous ecosistemes sense necessitat d’un període d’adaptació.

El plomatge acolorit i el bec vermell fan inconfusible el rossinyol del Japó (Leiothrix lutea). Difícilment se’l veu volar, ja que gairebé mai no abandona el brancam i les bardisses on saltironeja de manera ràpida, espasmòdica, gairebé compulsiva i, per tant, ben diferent de la d’altres ocells autòctons. El seu cant és una forta refilada que hom podria confondre a distància amb el cant del tallarol de casquet, o fins i tot amb la merla. Canta tot l’any i a qualsevol hora, fins i tot els migdies d’estiu. També és molt distintiva la seva veu de contacte de grup, aspra i sonora, especialment en situacions d’alarma.

Frank Wouters.

A Catalunya, el rossinyol del Japó nidifica preferentment en zones boscoses properes a rieres i de manera més general en fondals on la vegetació arbustiva és força densa. Una altra característica que crida l’atenció és el seu comportament força gregari, en grups molt mòbils, durant gairebé tot l’any, i no és estrany sentir els seus cants fora de l’època de cria. A l’hivern es manté als mateixos ambients, i fins ara no s’ha desplaçat cap a indrets més càlids.

En altres indrets on s’han seguit amb detall els processos d’invasió d’aquesta espècie, com ara al Japó, no s’han pogut concloure aspectes derivats de la competència amb espècies autòctones. A Collserola actualment s’estan estudiant amb detall els possibles efectes envers altres espècies amb què comparteix gremi, especialment amb el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla), amb el qual sovint hom pot confondre auditivament, ja que el seu cant és força similar.

Un altre aspecte de gran interès que cal continuar aprofundint és la potencial expansió d’aquesta espècie, tant a partir dels nuclis inicials coneguts com a partir d’individus en captivitat que s’han escapat a altres indrets.