Estudis recents sobre la fauna d’ocells

Des de la publicació del volum Ocells de la Història Natural dels Països Catalans han passat més de vint-i-cinc anys, un període suficient perquè l’ornitofauna dels Països Catalans hagi experimentat canvis destacables. En alguns casos es tracta de l’extinció local de les poblacions de determinades espècies; en d’altres, de l’arribada de noves espècies que s’han establert o noves poblacions que han convertit espècies que abans eren més aviat escasses o rares en habitants habituals, o fins i tot, abundants. Paral·lelament, determinats programes de conservació, mitjançant introduccions o reintroduccions, han fet que avui dia existeixin poblacions d’espècies que fins ara eren absents, com és el cas del voltor negre als Pirineus.

Pel que fa a les desaparicions, un dels casos més rellevants és el de l’alosa becuda (Chersophilus duponti) a Catalunya. Aquesta espècie, que només és present a les estepes ibèriques i nord-africanes, tenia el límit nord-oriental a la península Ibèrica, a Alfés (Segrià), localitat tradicional per a l’espècie des la dècada de 1980, quan es va descobrir com a nidificant al territori català. No obstant això, des d’aleshores s’inicià la reducció del nombre de parelles nidificants, en consonància amb la reducció de l’espai que habitaven, de manera que, d’unes 40 parelles estimades en una extensió de 70 ha el 1994, es passà a menys de 10 parelles presents en unes 25 ha al final de la dècada de 1990. Aquesta reducció va continuar any rere any, fins que el 2005 només es va detectar un mascle territorial, i el 2006 no hi havia cap rastre de mascles cantant, cosa que indicaria el primer any sense presència de l’espècie. Des de llavors no s’ha tornat a trobar cap evidència de l’espècie a Catalunya. Atès que les poblacions més properes, localitzades a les estepes aragoneses de la depressió de l’Ebre, també es troben en un procés de regressió, sembla improbable una eventual recolonització natural. Així mateix, aquesta espècie sembla força sensible quan es troba en nuclis aïllats i dispersos, fet que s’ha constatat en extincions locals en altres punts de la distribució ibèrica d’aquestes característiques. Al País Valencià sembla que encara és present, de manera també molt local i aïllada, al Racó d’Ademús, si bé en nombre molt baix, uns 25 mascles territorials, la qual cosa indicaria una vulnerabilitat semblant a la de l’extinta població d’Alfés.

Un altre cas d’espècie nidificant sobre la reproducció de la qual fa anys que no es té cap notícia és el del corriol pit-roig (Charadrius morinellus). Es tracta d’un ocell limícola que nidifica en prats alpins i altiplans de la tundra i que va ser trobat com a nidificant el 1980. No obstant això, una anàlisi posterior de les dades originals indiquen que, tot i que possiblement aquesta dada era certa, la confirmació de la cria als Pirineus no va arribar fins el 1994, quan es va trobar una mascle covant ous. Les dades prèvies sobre grups familiars en zones de prat alpí de la Cerdanya i el Ripollès no permeten descartar que fossin migradors; d’una banda, per les dates en què es van trobar i, de l’altra, pel fet que durant la dècada de 1990 es va constatar que arribaven en migració a l’agost, alguns cops en quantitats apreciables. Des de l’any 1994 fins al 2000 es va comprovar la nidificadó en un parell de massissos, el Puigpedrós i el Puigmal, en aquest darrer cim especialment al vessant francès, a tocar de la frontera catalana. Un dels polls marcats al Puigmal va ser detectat com a mascle nidificant a la mateixa àrea dos anys després, fet que indica una certa filopàtria dels ocells locals. Posteriorment, el 2003, se’n va esmentar la cria al Port del Comte, però des de llavors no se n’ha tornat a detectar cap altre cas –ni tampoc de presència d’adults durant l’època reproductora– als dos sectors tradicionals i amb un hàbitat més adequat, malgrat les cerques específiques regulars portades a terme. Tot fa pensar que avui dia no hi ha una població reproductora als massissos esmentats, encara que no se’n pot descartar la presència en altres muntanyes pirinenques.

L’agró blanc (Casmerodius albus) ha passat de ser un visitant hivernal a ser considerada una espècie nidificant, si bé tot just amb una desena de parelles.

Jordi Vives.

En contrast amb aquestes desaparicions, cal esmentar els casos de noves espècies nidificants. Algunes ja eren presents, si bé en baix nombre, com a migradores o amb una presència més o menys regular, fins que van començar a nidificar i es van establir. Dues d’aquestes espècies han estat l’agró blanc (Casmerodius albus [=Egretta alba]) i el capó reial (Plegadis falcinellus). Ambdues espècies eren regulars, especialment durant la migració de la tardor o de l’hivern, sobretot al delta de l’Ebre, però també puntualment en altres zones. L’agró blanc va criar per primer cop el 1997, a l’illa de Buda. No solament es tractava del primer cas als Països Catalans, sinó a tota la península Ibèrica. Des d’aleshores, el contingent nidificant ha tingut una lleugera tendència a augmentar i se situa al voltant de les 10-12 parelles. Es tracta de l’únic nucli de nidificants, conjuntament amb un altre petit grup de parelles situades a Doñana. Els censos hivernals actuals a la zona indiquen que hi ha més de 400 ocells, la qual cosa suggereix que possiblement es mantindrà la tendència a l’alça. Tanmateix és probable que en el futur nidifiqui en altres zones, on ja han aparegut indicis de cria, com ara a Flix, a l’aiguabarreig Segre-Cinca, a Utxesa o a Osona. El capó reial, que també era una espècie només present a la tardor i l’hivern, va començar a nidificar quan 4 parelles es van establir a l’illa de Buda, al delta de l’Ebre, el 1996. Des d’aleshores, l’augment ha estat vertiginós, amb unes 300 parelles l’any 2009, i gairebé un miler d’exemplars presents durant la tardor-hivern. Com en el cas previ, a la península només nidifica al delta de l’Ebre i a Doñana.

Entre els projectes de reintroducció d’ocells duts a terme en territori català destaca el cas de la fotja banyuda (Fulica cristata), una de les espècies més amenaçades d’Europa. El projecte iniciat per la Generalitat valenciana el 1999, amb suport financer europeu (programa LIFE), ha permès que les seves poblacions es recuperessin sensiblement, fins al punt que avui dia és una espècie nidificant regular. Gràcies a la col·laboració amb el Govern balear, l’espècie també ha recuperat la seva població a s’Albufera, malgrat haver estat extingida de les Balears.

CENEAM / Carlos Sánchez.

A banda d’aquests canvis d’estatus en espècies que ja eren presents però no com a nidificants, s’han fet projectes de reintroducció d’algunes espècies que es troben en un estat de conservació precari a la resta de la península, com també s’ha estudiat si el fet de crear nous nuclis allunyats dels coneguts podria ser d’interès per a temes de conservació. Aquest seria el cas de la fotja banyuda (Fulica cristata), per a la reintroducció de la qual ja s’han engegat diversos projectes al País Valencià i a les Balears. Al País Valencià s’han deixat anar més de 400 individus durant una sèrie d’anys, dispersos entre diferents zones humides: el Parc Natural de l’Albufera, la marjal del Moro, el Parc Natural del Fondo, el clot de Galvany, la marjal d’Almenara i també el delta del Llobregat, dins del mateix projecte desenvolupat al País Valencià. Fruit d’aquest esforç continuat són les nidificacions puntuals que han aparegut al mateix delta del Llobregat, com també al delta de l’Ebre, a banda de recuperacions d’animals marcats en punts allunyats dels llocs d’origen. Cal encara veure si aquests nuclis d’origen artificial es mantenen de manera permanent i autosostenible (és a dir, sense noves aportacions d’ocells captius) en el futur. Així mateix, es va desenvolupar un projecte semblant al Parc Natural de s’Albufera de Mallorca, on l’espècie és avui dia present amb exemplars d’origen captiu, amb l’esperança que es consolidi una població salvatge.

Un altre cas, que és alhora una colonització natural i una introducció, és el de l’ànec capblanc (Oxyura leucocephala). El 1990 va arribar de manera natural a Alacant, on actualment té una població important. Aquest nucli sembla consolidat, i de fet, des d’aleshores, la seva presència ha esdevingut regular més al nord, tant al País Valencià com a Catalunya, on a vegades han arribat desenes d’exemplars durant els estius de sequera, provinents molt probablement de les poblacions més meridionals, pot ser que fins i tot d’andaluses. Al mateix temps es va iniciar un projecte de reintroducció a Mallorca –engegat el 1993 i continuat en anys posteriors-, on han arribat a nidificar de manera irregular, i ara per ara s’hi poden observar exemplars. Així, doncs, actualment, als Països Catalans hi ha dos nuclis, un de continental d’origen natural i un altre encara no estable a les Balears.

Una altra espècie que ha estat objecte d’introducció mitjançant un projecte que encara està en funcionament és, com ja s’ha comentat, el voltor negre (Aegypius monachus), als Pirineus catalans. Tot i que el nombre d’exemplars ha anat augmentant i estabilitzant-se, cal veure si durant els propers anys es forma una població autosostenible. Un bon senyal és que, a banda dels ocells marcats que s’han introduït, també ha augmentat el nombre de registres de voltors negres salvatges, que han arribat tots sols a la zona, on hi ha canyets per a alimentar els voltors del projecte. Si la tendència es consolida, és possible que l’espècie acabi instal·lant-se de manera definitiva com a nucli reproductor independent.

Entre les experiències de gestió de reintroduccions, cal recordar la de la polla blava (Porphyrio porphyrio). Aquest projecte es va engegar tot just després de la publicació de la Història Natural dels Països Catalans, als Aiguamolls de l’Empordà. El nucli va prosperar ràpidament, i l’espècie es va convertir en una de les icones del parc, ja que es tractava de l’únic lloc on era present a Catalunya. Al cap d’uns quants anys va aparèixer de manera natural al delta de l’Ebre, on es creu que va arribar des del País Valencià. Així mateix, tot i que en nombre més reduït, però també de manera natural, va arribar al delta del Llobregat. Amb el temps, la població del delta de l’Ebre ha augmentat molt i el nombre d’individus és força alt, repartits pràcticament per totes les llacunes. Per contra, als Aiguamolls, l’espècie va minvar dràsticament durant uns quants anys, fins a l’extrem que avui dia és a prop de l’extinció. A Mallorca es va reintroduir el 1991, i ara per ara n’hi ha una població estable.

Altres exemples d’espècies reintroduïdes, amb sort ben diversa, inclourien el xoriguer petit (Falco naumanni), a la depressió de l’Ebre i a l’Empordà, o la cigonya, al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, amb una població resident que ha esdevingut símbol del parc.

L’esparver d’espatlles negres (Elanus caeruleus) ha anat colonitzant la península Ibèrica des de mitjan segle XX, procedent d’Àfrica, i com a reflex d’aquest avenç ha entrat a formar part de la fauna ornitològica catalana, si bé de moment es tracta només d’algunes parelles nidificants, ja que la majoria s’instal·la a la Depressió Central.

CENEAM/Fernando Cámara.

Els canvis en la composició de l’avifauna inclouen les espècies presents avui dia al territori però que no ho eren, almenys d’una manera regular, a mitjan dècada de 1980. Entre aquestes espècies establertes de manera ja confirmada com a nidificants, cal esmentar l’esparver d’espatlles negres (Elanus caeruleus) a Catalunya o el picot garser mitjà (Dendrocopos medius), descobert durant la dècada de 1990 a la Vall d’Aran; tanmateix cal dir, respecte a aquesta darrera, que sembla tractar-se més aviat d’un cas de desconeixement de la localització pels ornitòlegs que no pas d’una extensió de l’àrea de distribució de l’espècie.

Pel que fa a l’esparver d’espatlles negres, és un rapinyaire que es troba en evident expansió a la península Ibèrica i que ha ampliat les regions on nidifica cap al nord i el nord-est. A Catalunya es detectà com a nidificant per primer cop el 1998, quan se’n va localitzar una parella a la Segarra i una altra a l’Urgell. Des d’aleshores, han anat augmentant, de manera lenta però inexorable, tant el nombre de parelles com les comarques on és present. Així, a la Depressió Central, de mica en mica s’han comptat noves parelles, instal·lades també en noves comarques. Molt recentment, el 2009, se’n va confirmar la cria per primer cop al Montsià, relativament lluny del nucli de la Depressió Central, i cal esmentar també la presència de l’espècie a l’Alt Empordà, on probablement també cria, fet encara per confirmar. La tendència de tots aquests anys indica una previsible ocupació de noves comarques, on hi ha hàbitat adequat, com podria passar a Osona, comarca en què ja ha estat observat.

En canvi, el descobriment del picot garser mitjà és més aviat el fruit de l’esforç d’un petit equip d’ornitòlegs, que van prospectar específicament els boscos de roures i faigs de la Vall d’Aran per a aquesta i altres espècies de pícids, al principi dels anys noranta del segle XX. A partir de la troballa original, un treball de camp planificat va delimitar millor el nombre de parelles, que en l’actualitat s’estima en unes 10, i els boscos on es troben presents. Es considera que la tendència és que el nombre augmenti, tal com passa amb altres espècies de picots als Pirineus.

Finalment, cal esmentar un cas similar al de l’esparver d’espatlles negres, el d’una altra espècie que ha colonitzat els Països Catalans, tot i que de moment de manera inicial. Es tracta del pinsà trompeter (Bucanetes githagineus), que avui dia nidifica al sud del País Valencià, al sud de la serra de Crevillent i als barrancs que formen els rius Montnegre i Torremanzanas. Encara que aquesta colonització es va detectar l’any 2000, amb una població estimada de 50 a 70 parelles, es creu que, de fet, va arribar durant la dècada de 1990, atès que en algunes localitats s’han trobat un cert nombre de nius anteriors a l’any que es va confirmar la presència de l’espècie.

La piula grossa (Anthus richardi), considerada abans com una raresa al nostre territori, ha esdevingut un hivernant regular en alguns punts del litoral.

Ferran López.

D’altra banda, cal destacar novetats pel que fa a l’estatus d’espècies que abans eren molt rares o irregulars i que avui dia han esdevingut regulars, tot i que en un nombre reduït, fora de l’època de reproducció. Part dels canvis provenen d’una tendència real. D’altres semblen més aviat producte d’un major coneixement a l’hora de fer la identificació de camp, conseqüència de la gran quantitat de literatura que s’ha publicat sobre el tema si es compara amb l’existent quan va veure la llum la Història Natural dels Països Catalans. Aquest seria el cas, probablement, del mosquiter ibèric (Phylloscopus ibericus), la presència del qual podria haver passat desapercebuda en el passat, mentre que avui és regular a la primavera a Catalunya i a les Balears. La piula grossa (Anthus richardi), sobre la qual l’edició anterior d’aquesta obra recollia poques dades, actualment ha esdevingut un hivernant regular en alguns punts del litoral, com ara el delta de l’Ebre, on hiverna des de fa uns deu anys, els Aiguamolls de l’Empordà, l’Albufera de València o l’aeroport de Palma, on són vistos gairebé cada any. Si abans es considerava una espècie divagant, avui dia ja no se la veu com una raresa en aquestes àrees. Altres espècies que de manera regular han hivernat en diversos punts dels Països Catalans són l’oca de collar (Branta bernicla), l’ànec mandarí (Aix galericulata) i el cabussó orellut (Podiceps auritus).

Pel que fa al mosquiter ibèric (Phylloscopus ibericus), cal esmentar que la comunitat científica el va acceptar com a espècie recentment, a partir de la dècada de 2000. Abans es considerava només una subespècie del mosquiter comú (P. collybita), que és la present al nostre territori com a nidificant i també a l’hivern. Així, P. ibericus es distribueix per la península Ibèrica, tret dels Països Catalans, on només nidificaria P. collybita (incloses les Balears, on molt recentment se n’ha comprovat la nidificado). Malgrat això, a la primera dècada del segle XXI s’ha comprovat que P. ibericus apareix de manera regular cada any, sobretot gràcies a les campanyes d’anellament científic, especialment a la primavera i a Catalunya.

Exemplar del gavià argentat (Larus michahellis), nidificant al territori català, que fins fa uns quants anys es considerava conespecífic amb el gavià caspi (L. cachinnans), una espècie que cria a la Mediterrània oriental i només apareix com a divagant als Països Catalans.

Ferran López.

Quant als gavians grans, avui dia es consideren dues espècies que no sortien diferenciades en el volum Ocells publicat precedentment: Larus michahellis, el gavià argentat present com a nidificant al nostre territori, i L. cachinnans, el gavià caspi, actualment acceptat com a espècie diferenciada, que criaria a la Mediterrània oriental i que ha aparegut als Països Catalans només com a divagant, tot i que de manera creixent. Pel que fa a aquest darrer, encara cal clarificar-ne l’estatus, la qual cosa es podrà fer quan es contrastin les diferents dades que es van acumulant. Al mateix temps, s’ha comprovat que el gavià argentat de potes roses (L. argentatus), que té la seva àrea de distribució a l’Atlàntic, és un hivernant regular però localitzat. Com en el cas del mosquiter ibèric, i fins i tot de forma molt més clara, aquest canvi en l’estatus es deu a la informació aportada per un petit grup d’especialistes, que es dediquen de manera regular a l’observació de gavians. Així, han pogut constatar que hiverna en punts com ara el port de Tarragona o l’abocador de Solius (Baix Empordà).

El botxí meridional (Lanius meridionalis) ha estat definit recentment com a nova espècie. No és gaire abundant i es distribueix irregularment per tot el territori, excepte als Prepirineus i els Pirineus.

CENEAM / José L. de la Cruz.

Tanmateix, hi ha altres casos en què el fet que s’hagin ampliat els coneixements ornitològics ha motivat el canvi de noms específics que sortien en l’edició prèvia. n’és un exemple molt clar el del botxí meridional (Lanius meridionalis), que avui dia es considera una espècie independent del botxí septentrional (L. excubitor). D’aquest darrer, que nidificaria del centre de França cap al nord, no hi ha dades documentades al nostre territori, tret d’algunes mencions al Rosselló, que caldria confirmar que no pertanyin a L. meridionalis. Les revisions més recents sobre l’avifauna francesa indiquen que no arriba a l’hivern al Rosselló; per tant, com a molt, seria accidental en aquella regió.

Un exemple de la incorporació d’espècies a la fauna ornitològica catalana per canvis taxonòmics és el de les baldrigues. La baldriga balear (Puffinus mauretanicus) es considera actualment una espècie separada de la baldriga mediterrània (P. yelkouan), de la qual es distingeix poc morfològicament.

Sergi Bosch.

Un dels casos més rellevants quant a l’avenç del coneixement taxonòmic és el de les baldrigues. Tradicionalment, les baldrigues mediterrànies es consideraven dins de Puffinus puffinus. Posteriorment es va considerar que a la Mediterrània només hi hauria una espècie, independent de l’anterior, que es va proposar com P. yelkouan. Aquest tractament va durar, però, pocs anys, atès que es va aprofundir en l’estudi i es va acceptar que en realitat a la Mediterrània hi hauria dues espècies: la baldriga balear, P. mauretanicus, endèmica de les Balears, i la baldriga mediterrània, P. yelkouan, que es distribuiria sobretot a la part oriental, amb poblacions disperses per la Mediterrània occidental fins al sud de França. La situació actual inclou un interrogant sobre les baldrigues de Menorca, on s’han trobat individus amb morfologia de P. yelkouan i, fins i tot, casos de possible hibridació entre aquestes i les baldrigues balears locals. Es tracta d’un fenomen que encara s’està estudiant, i cal aclarir si es tracta d’una introgressió genètica de P. yelkouan en la població menorquina de P. mauretanicus o si, fins i tot, podria correspondre a una espècie independent, com s’ha suggerit recentment.

Un altre cas referent a les Balears ha estat el canvi en el tractament de la tallareta sarda (Sylvia sarda). Avui dia també hi ha consens a acceptar les tallaretes locals de les Balears com una espècie independent, tallareta balear (S. balearica). No obstant això, hi ha dades, documentades excellentment, sobre individus de S. sarda que han arribat a la Península, concretament, al litoral de Barcelona, com a ocells de procedència accidental. Les dues espècies, per tant, estarien registrades als Països Catalans, una com a nidificant i resident a les Balears, i l’altra, com a accidental.

Cal fer referència així mateix a una sèrie d’espècies que han criat algun cop al territori (de manera puntual o sense la continuïtat necessària perquè es considerin espècies reproductores als Països Catalans) que no havien estat esmentades com a tals en l’edició prèvia. És el cas del martinet dels esculls (Egretta gularis), que sembla que ha criat de manera gairebé regular a l’Albufera de València (fet, però, no confirmat), on s’hauria hibridat amb el martinet blanc (E. garzetta). També hi ha espècies que ho han fet de forma més puntual, siguin nidificacions exitoses o intents de cria: el morell de plomall (Aythya fuligula); el rascletó (Porzana parva), amb una única dada de cria esmentada que caldria considerar amb precaució; el corriol gros (Charadrius hiaticula); la gavina capnegra (Larus melanocephalus); el xatrac gros (Hydroprogne caspia), i el xatrac rosat (Sterna dougalli).

Finalment, com un grup a part, s’han d’esmentar les espècies exòtiques establertes de manera permanent amb poblacions autosostenibles: la cotorra argentina (Myiopsitta monachus), la cotorra de Kramer (Psittacula krameri), el bec de corall senegalès (Estrilda astrild) i el rossinyol del Japó (Leiothrix lutea).

D’altra banda, es dóna el cas particular d’una espècie esmentada a l’edició prèvia de la Història Natural dels Països Catalans, el corb marí pigmeu (Phalacrocorax pygmaeus), el qual s’ha reidentificat com corb marí africà (Phalacrocorax africanus), un cop revisada la informació disponible –una única pell d’un exemplar que es va caçar a mitjan segle XIX i que es conserva a la col·lecció de la Universitat de Barcelona–; per tant, es tracta d’un canvi en la llista d’espècies presents als Països Catalans, que incorpora així el corb marí africà.

La taula següent recull les espècies incorporades recentment a la fauna catalana, incloses les que són "noves" només per canvis en la taxonomia. (Tant els noms científics com els noms vulgars procedeixen de la Llista patró dels ocells de Catalunya, publicada a Clavell, Copete i altres, 2006), o, pel que fa als noms catalans, en alguns casos, de la guia de Svensson i altres, 2010).

Espècies d'ocells incorporades recentment a la fauna catalana

Anseriformes (Anseriformes)
Oca riallera petita Anser erythropus
Oca de les neus Anser caerulescens
Oca del Canadà Branta canadensis
Xarxet americà Anas carolinensis
Ànec collverd americà Anas rubripes
Xarxet falcat Anas falcata
Morell de collar Aythya collaris
Èider reial Somateria spectabilis
Petrell de Swinhoe Oceanodroma monorhis
Petrell de Madeira Oceanodroma castro
Procel·lariformes (Procellariiformes)
Baldriga balear Puffinus mauretanicus
Baldriga mediterrània Puffinus yelkouan
Pelecaniformes (Pelecaniformes)
Mascarell del Cap Morus capensis
Pelicà rosat Pelecanus rufescens
Corb marí africà Phalacrocorax africanus
Ciconiformes (Ciconiiformes)
Tàntal africà Mycteria ibis
Marabú africà Leptoptilos crumeniferus
Ibis sagrat Threskiornis aethiopicus
Becplaner africà Platalea alba
Fenicopteriformes (Phoenicopteriformes)
Flamenc menut Phoenicopterus minor
Falconiformes (Falconiformes)
Àguila marina Haliaeetus albicilla
Voltor torgos Torgos tracheliotus
Voltor de Rüppell Gyps rueppellii
Aligot rogenc Buteo rufinus
Àguila pomerània Aquila pomarina
Àguila imperial occidental Aquila adalberti
Falcó llaner Falco biarmicus
Falcó sagrat Falco cherrug
Gruiformes (Gruiformes)
Polla blava d’Allen Porphyrio alleni
Caradriformes (Charadriiformes)
Corredor Cursorius cursor
Perdiu de mar d’ala negra Glareola nordmanni
Corriol de Leschenault Charadrius leschenaultii
Daurada petita americana Pluvialis dominica
Daurada petita del Pacífic Pluvialis fulva
Territ semipalmat Calidris pusilla
Territ menut canadenc Calidris minutilla
Territ de Baird Calidris bairdii
Territ pectoral Calidris melanotos
Territ acuminat Calidris acuminata
Tetolet becllarg Limnodromus scolopaceus
Gamba groga grossa Tringa melanoleuca
Gamba groga petita Tringa flavipes
Escuraflascons de Wilson Phalaropus tricolor
Gavinot hiperbori Larus hyperboreus
Gavinot polar Larus glaucoides
Gavià argentat Larus michahellis
Gavià caspi Larus cachinnans
Gavina capnegra americana Larus atricilla
Gavina de Franklin Larus pipixcan
Gavina de Bonaparte Chroicocephalus philadelphia
Xatrac reial Sterna maxima
Xatrac elegant Sterna elegans
Xatrac fosc Onychoprion fuscatus
Xatrac embridat Onychoprion anaethetus
Columbiformes (Columbiformes)
Tórtora rogenca Streptopelia orientalis
Tórtora del Senegal Streptopelia senegalensis
Psitaciformes (Psittaciformes)
Cotorra de Kramer Psittacula krameri
Cotorra argentina Myiopsitta monachus
Cuculiformes (Cuculiformes)
Cucut becgroc Coccyzus americanus
Apodiformes (Apodiformes)
Falciot culblanc comú Apus affinis
Coraciformes (Coraciiformes)
Abellerol gola-roig Merops persicus
Piciformes (Piciformes)
Picot garser mitjà Dendrocopos medius
Passeriformes (Passeriformes)
Terrerola cuabarrada Ammomanes cinctura
Piula de Hodgson Anthus hodgsoni
Grasset de costa Anthus petrosus
Cuereta citrina Motacilla citreola
Rossinyol blau siberià Luscinia cyane
Cotxa cuablava Tarsiger cyanurus
Cotxa diademada Phoenicurus moussieri
Còlit del desert Oenanthe deserti
Tord golanegre Turdus ruficollis atrogularis
Tord de Naumann Turdus naumanni
Boscarla dels arrossars Acrocephalus agricola
Boscarla dels matolls Acrocephalus dumetorum
Busqueta pàl·lida occidental Hippolais opaca
Busqueta asiàtica Hippolais caligata
Tallareta balear Sylvia balearica
Tallareta sarda Sylvia sarda
Tallarol golanegra Sylvia rueppelli
Mosquiter ibèric Phylloscopus ibericus
Mosquiter fosc Phylloscopus fuscatus
Mosquiter de Schwarz Phylloscopus schwarzi
Mosquiter reietó Phylloscopus proregulus
Mosquiter de doble ratlla Phylloscopus inornatus
Mosquiter verdós Phylloscopus trochiloides
Mosquiter pàl·lid oriental Phylloscopus orientalis
Botxí meridional Lanius meridionalis
Capsigrany pàl·lid Lanius isabellinus
Capsigrany emmascarat Lanius nubicus
Cornella emmantellada Corvus cornix
Viri d’ull vermell Vireo olivaceus
Bec de corall senegalès Estrilda astrild
Pinsà carminat Carpodacus erythrinus
Pinsà rosat del desert Rhodospiza obsoleta
Pinsà trompeter Bucanetes githagineus
Repicatalons de Lapònia Calcarius lapponicus
Repicatalons rústic Emberiza rustica
Repicatalons petit Emberiza pusilla
Sit capblanc Emberiza leucocephalos
Sit caranegre Emberiza aureola
Rossinyol del Japó Leiothrix lutea