Projectes ornitològics i voluntariat

L’Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002 és un projecte que ha dut a terme l’Institut Català d’Ornitologia (ICO), amb el suport del Departament de Medi Ambient i Habitatge i de l’Obra Social de Caixa Catalunya, i que ha estat possible gràcies a la participació de més de 500 col·laboradors, cosa que representa un destacat impuls per a l’anomenada ciència de la ciutadania a Catalunya.

Els darrers vint anys l’ornitologia ha experimentat un interès creixent, tant des d’un punt de vista del lleure com de la feina que desenvolupen els professionals que treballen en la conservació de la natura. La tasca realitzada conjuntament per aquests dos col·lectius de persones ha esdevingut un dels eixos vertebradors de l’anomenada ciència de la ciutadania. Projectes com el seguiment de les tendències poblacionals dels ocells comuns any rere any, els censos hivernals d’aus aquàtiques o els aties ornitològics són bons exemples de la participació de centenars de voluntaris en projectes amb objectius que, per les seves dimensions, no es poden assolir de forma remunerada. En totes aquestes iniciatives es parteix de l’afició dels participants i de l’aplicació de metodologies senzilles, tot plegat sota la coordinació de professionals, la qual cosa permet obtenir dades de vàlua científica i clarament aplicables a la conservació. Als Països Catalans, l’àmbit de l’ornitologia és probablement, dins les ciències naturals, el que té més seguidors, com també aquell en què el fenomen participatiu és més rellevant. Entre els projectes de voluntariat duts a terme els darrers anys destaquen els aties d’ocells, els projectes de seguiment i d’anellament i els anuaris d’ornitologia.

Els atles d’ocells

Una de les àrees d’estudi més interessants de l’ornitologia és la biogeografia. Abans de l’aparició dels primers atles, les obres de zoologia i de botànica feien referència a la distribució de les espècies de manera molt general, sense especificar-ne detalls puntuals i amb una perspectiva continental o fins i tot mundial. Els primers atles d’ocells s’inspiraven en l’Atlas of British Flora, publicat el 1962. Des de llavors fins a l’actualitat s’han publicat molts atles, i també ha canviat el concepte, de manera que actualment molts atles presenten informació quantitativa d’alta resolució espacial, estimacions sobre contingents poblacionals i variables ecològiques relacionades amb l’abundància de cada espècie.

Àrees de distribució (esquerra) i d’abundància (dreta) del picot garser gros (Dendrocopos major) publicats a l’Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. El mapa de distribució mostra l’increment del 48% en el nombre de quadrats 10 × 10 km que va tenir l’espècie entre mitjan anys vuitanta del segle passat i començament d’aquest. El mapa de la dreta mostra, en una resolució de 500 × 500 m, un gradient des de zones on l’espècie és escassa (en blau) a zones on és abundant (en vermell).

Toni Llobet

L’Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002 va ser un projecte de l’Institut Català d’Ornitologia (ICO) que tenia com a objectiu establir la distribució dels ocells nidificants de Catalunya i mesurar-ne els canvis des del període cobert pel primer aties dels ocells fet a Catalunya (1975-83). El llibre es va publicar al final del 2004, i hi van participar un total de 518 collaboradors. A més d’oferir dades quantitatives que mostraven les diferències entre ambdós atles, es van fer censos de durada controlada que van proporcionar mapes d’abundància d’alta resolució (1 × 1 km), una de les novetats més destacades d’aquest nou projecte.

L’atles presentava un total de 232 espècies que nidificaven amb regularitat a Catalunya, 21 de les quals no figuraven en l’aties anterior, i d’aquestes, algunes corresponien a ocells de gàbia, com ara la cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus) i el bec de corall senegalès (Estrilda astrild), mentre que d’altres provenien de colonitzacions produïdes de manera espontània, com en el cas d’algunes espècies d’ambients aquàtics, com el flamenc comú (Phoenicopterus roseus) o el capó reial (Plegadis falcinellus).

D’altra banda, l’atles va permetre categoritzar totes les espècies atenent el seu estat de conservació –seguint els criteris de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN)-, cosa que va fer possible detectar les espècies que tenien més necessitats. Les espècies pròpies de les zones estèpiques constituïen el conjunt més amenaçat i, de fet, una d’aquestes, l’alosa becuda (Chersophilus duponti), es va extingir pocs anys després de completar-se el projecte.

L’Atles dels ocells de Catalunya a l’hivern 2006-2009 es va plantejar amb l’objectiu de conèixer la distribució, les densitats i els requeriments ecològics de les espècies presents a l’hivern, com a complement de l’aties d’ocells nidificants publicat anteriorment. La feina de camp es va dur a terme entre els hiverns del 2006 al 2009, i hi van participar més de 900 persones. La publicació de l’obra és prevista per al final del 2010.

Per al coneixement de les espècies presents a l’hivern a Catalunya i la seva àrea de distribució, es van elaborar mapes d’índex d’abundància d’alta resolució, en alguns dels quals es mostren, per primera vegada, densitats relatives. Així mateix, es va dedicar un esforç especial a conèixer la distribució i l’abundància relativa de les espècies marines del litoral català, la variabilitat de les espècies comunes segons l’hivern i les tendències temporals dels ocells aquàtics hivernants.

Un altre projecte, l’Atles dels ocells nidificants d’Andorra 1993-1996, va començar l’any 1992 amb el disseny de la metodologia i les prospeccions van durar fins el 1998, amb un total de més de 5.000 hores de treball de camp. La publicació i la presentació de l’aties es van realitzar al mes de novembre del 2002. Aquesta obra va ser el resultat de deu anys de treball voluntari d’una vintena de membres i simpatitzants de l’Associació per a la Defensa de la Natura (ADN), i és el projecte més ambiciós realitzat per aquesta entitat, el qual té el patrocini del Ministeri d’Agricultura i Medi Ambient, i de l’Andbanc Grup Agrícol Reig.

Es van examinar tots els 502 quadrats d’ 1 km² en què es divideix el país sobre el mapa (de vegades amb importants dificultats per a accedir a alguns sectors) i aquest esforç va donar lloc a una cartografia ornitològica d’una gran precisió, amb un total de 147 espècies observades, 99 de les quals es van considerar reproductores regulars, i 24, nidificants irregulars, dubtoses o mal conegudes.

El projecte del primer Atles d’ocells nidificants de Mallorca va començar l’any 1980, quan el Grup Ornitològic Balear (GOB) inicià la recollida sistemàtica d’observacions de nidificació. Després de catorze anys de feina, feta per més de 200 ornitòlegs voluntaris, es va donar per enllestit el projecte, que comprèn el període 1983-94 i que abasta els ocells de Mallorca i Cabrera. L’obra es va publicar l’any 1997 gràcies al suport econòmic del Consell Insular de Mallorca. També el 1997 va aparèixer l’Atles dels ocells nidificants de Menorca, obra d’Antoni Escandell, amb feina de camp feta en un període de nou anys (1985-89 i 1992-95) i que inclou 65 espècies nidificants.

En temps més recents (2010), el GOB ha publicat un nou aties –en aquest cas, dels ocells reproductors de Mallorca-, que abasta el període 2003-07. En aquest projecte van participar 52 col·laboradors i es van detectar un total de 116 espècies nidificants, 7 de les quals eren exòtiques. L’espècie més estesa era el tallarol capnegre (Sylvia melanocephala), present en el 94% del quadrats; i entre les espècies més escasses, 23 espècies eren presents únicament a 3 o menys quadrats, especialment ocells aquàtics i limícoles.

Actualment, els grups ornitològics de les Balears (GOB Formentera, GEN [Grup d’Estudis de la Naturalesa], GOB Mallorca i Societat Ornitològica de Menorca) estan treballant en l’Atles dels ocells de les Illes Balears a l’hivern 2007-2011.

En l’àmbit del País Valencià cal esmentar la publicació de l’Atlas de las aves nidificantes de la Comunidad Valenciana, realitzat per Vicente Urios i diversos col·laboradors l’any 1991. Aquest aties va cobrir el període 1985-91 i incloïa un total de 177 espècies nidificants, amb una mitjana de 66 espècies per quadrat de 10 × 10 km.

D’altra banda, des del 2001, el grup local de SEO-Alacant està preparant un aties de distribució dels ocells reproductors a Alacant basat en models predictius. Els transsectes es van dur a terme entre el 2001 i el 2004 i la publicació de l’obra és prevista per al 2010.

Els projectes de seguiment d’ocells

Tendències poblacionals del rossinyol (Luscinia megarhynchos) a Menorca i a Catalunya. Aquestes dades provenen dels resultats dels projectes SOCME i SOCC, impulsats respectivament per la Societat Ornitològica de Menorca i l’Institut Català d’Ornitologia.

A partir de fonts diverses.

Els projectes de seguiment, a diferència dels atles, tenen com a objectiu principal determinar les variacions temporals que es produeixen en l’abundància de les espècies d’ocells. Dos són, probablement, els grups més àmpliament estudiats des de fa anys: els ocells aquàtics i els comuns. Els censos d’ocells aquàtics hivernals es realitzen des de fa dècades a les principals zones humides del continent europeu, i són coordinats per la Wetlands International, mentre que els dels ocells comuns són coordinats a escala europea per l’European Bird Census Council. Cal destacar la repercussió dels indicadors de l’estat del medi natural que proporcionen les dades d’aquest darrer tipus de cens.

Els censos d’ocells aquàtics hivernals es van iniciar als Països Catalans a la dècada de 1970, però no va ser fins uns deu anys més tard que es començaren a fer regularment a les principals zones humides protegides: aiguamolls de l’Empordà, delta del Llobregat, delta de l’Ebre, albufera d’Alcúdia, Prat de Cabanes-Torreblanca, albufera de València, salines de Santa Pola, el Fondo i la Mata. Actualment són moltes més les zones que es mostregen cada any, i els censos es fan durant uns pocs dies del mes de gener. Sense cap mena de dubte, el seguiment d’ocells aquàtics proporciona la sèrie temporal de dades més llarga sobre els canvis poblacionals dels ocells a casa nostra.

El Seguiment d’Ocells Comuns a Catalunya (SOCC) és un projecte impulsat des de l’Institut Català d’Ornitologia i amb el suport del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya. Aquest programa de seguiment, iniciat l’any 2002, mostra ja les tendències poblacionals de les espècies i també l’estat del medi natural i dels efectes del canvi climàtic en els ocells. A tall d’exemple de la rellevància d’aquestes dades, l’indicador de l’estat dels ambients agrícoles ja s’ha incorporat al conjunt d’indicadors oficials de l’estat del medi ambient que publica periòdicament l’Institut d’Estadística de Catalunya.

A les Illes Balears, el GOB va iniciar l’any 2003 el Seguiment d’Aucells Comuns a les Balears (SAC), basat en la metodologia del projecte homòleg de l’Institut Català d’Ornitologia. Integrat en aquest projecte, la Societat Ornitològica de Menorca impulsa el seu propi projecte: el SOCME.

Actualment, tant a Catalunya com a les Illes Balears i al País Valencià també es porta a terme el projecte SACRE, de seguiment d’ocells comuns reproductors en l’àmbit estatal.

Els projectes d’anellament

La captura d’ocells i la manipulació en mà per a l’anellament científic permeten la presa de dades i l’estudi de variables que no són possibles amb els censos tradicionals. Aspectes de la migració dels ocells, com les diferències fenològiques entre edats i sexes, o detalls demogràfics, com l’èxit reproductor o la supervivència dels joves i adults, són paràmetres biològics que només es poden obtenir mitjançant aquests procediments.

Evolució global de la cria d’ocells comuns durant 10 anys del període 1999-2008 a partir de les dades de més de 60 estacions de seguiment del projecte SYLVIA a Catalunya. Es va constatar que el 2008 va ser el pitjor any per a la cria a causa de la sequera de començament de la primavera i les intenses pluges que van caure ja en plena època de cria.

Projecte SYLVIA.

SYLVIA és un projecte impulsat des de l’Institut Català d’Ornitologia i el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya que té com a objectiu obtenir informació, a llarg termini, dels paràmetres demogràfics de les poblacions d’ocells terrestres de Catalunya. El projecte es basa en l’anellament d’ocells a través d’una xarxa d’estacions seguint un protocol preestablert de captura que es pretén que es mantingui fix any rere any. D’aquesta manera, les diferències pel que fa al nombre d’ocells adults capturats permeten avaluar les tendències poblacionals; el nombre anual d’ocells juvenils anellats s’utilitza com a indicador de la productivitat, i la proporció d’ocells juvenils sobre el total de captures és una mesura relativa de l’èxit reproductor.

Evolució de la massa corporal del mosquiter de passa (Phylloscopus trochilus) durant la migració prenupcial per la Mediterrània occidental a partir de dades recollides al projecte Piccole Isole. S’observa una davallada progressiva a mesura que avança la migració a totes les estacions excepte al Marroc.

Projecte Piccole Isole.

El projecte Piccole Isole va començar l’any 1988 amb les estacions d’anellament italianes de les illes de Ventotene i Capri, impulsades per l’Istituto Nazionale per la Fauna Selvatica. En el projecte col·laboren diverses estacions d’anellament dels Països Catalans, que s’hi han afegit posteriorment. Actualment hi ha una estació al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà; dues (Canal Vell i Alfacada) al Parc Natural del Delta de l’Ebre; una als espais naturals del Delta del Llobregat, una al Parc Natural dels Columbrets, una al Parc Natural de s’Albufera de Mallorca i una a l’illa de l’Aire, a tocar de Menorca. Durant tots aquests anys de seguiment s’han marcat més de 600.000 ocells de més de 200 espècies diferents, fet que ha constatat l’elevada importància de les petites illes mediterrànies per a les espècies que van a passar l’hivern a l’Àfrica. També s’ha pogut determinar l’estat de conservació d’alguna de les espècies implicades en els estudis gràcies a la llarga durada del seguiment. Els resultats d’aquests anys d’estudi s’estan recollint en un llibre que per primera vegada contindrà informació detallada de la migració de passeriformes a la Mediterrània occidental.

Els anuaris d’ornitologia

Els anuaris ornitològics recullen les observacions ornitològiques més destacades de cada any i han esdevingut una eina molt interessant. L’Anuari d’Ornitologia de Catalunya, per exemple, és un dels projectes més populars de l’Institut Català d’Ornitologia.

Els anuaris ornitològics són un producte relativament modern a casa nostra, si bé s’inspiren en els publicats pels països anglosaxons amb tradició ornitològica centenària, com per exemple els reports britànics. Es tracta de reculls de les observacions ornitològiques més destacades de cada any, i poden tenir des d’un abast comarcal o local (com ara un parc natural) fins a comprendre tota una comunitat autònoma. Sovint aquesta informació és clau per a estudiar l’expansió o la regressió d’algunes espècies, determinats patrons fenològics o molts altres paràmetres que no disposen de programes específics de seguiment.

A Catalunya l’ICO publica l’Anuari d’Ornitologia de Catalunya, en el qual es recullen les observacions més destacades sobre l’avifauna catalana que es produeixen cada any. La recopilació de dades es fa a partir de les observacions que aporten multitud d’observadors individuals, i també de les provinents dels programes de seguiment de l’ICO. Aquest projecte es va iniciar amb la publicació de l’anuari de l’any 1996, i actualment es treballa en la publicació de l’anuari de l’any 2009. Amb més de 2.400 col·laboradors des del seu inici, l’Anuari d’Ornitologia de Catalunya és el projecte més popular de l’ICO.

A les Balears, el Grup Ornitològic Balear publica l’Anuari Ornitològic ininterrompudament des de l’any 1987, el primer número del qual incloïa la informació recollida l’any 1985-86. Aquesta publicació, a banda de les dades estrictament ornitològiques, inclou també articles de recerca sobre qualsevol aspecte de l’ornitologia, com ara revisions de l’estat d’algunes espècies, dades de censos, campanyes d’anellament, etc. Fins a l’actualitat s’han publicat 23 volums.

Al País Valencià, l’any 1988 va arrencar l’Anuario Ornitológico de la Comunidad Valenciana, publicat per l’Estació Ornitològica de l’Albufera. Dissortadament aquest anuari va tenir poca continuïtat i només van veure la llum 7 volums fins el 1994. Més tard, la SEO publicà l’Anuario de la Comunidad Valenciana 1995-1997. L’any 1998 la Societat Valenciana d’Ornitologia edità una nova versió de l’anuari, ara amb el títol Aves de la Comunidad Valenciana. D’altra banda, algunes organitzacions d’àmbit més local publicaven anuaris, com és el cas de la SEO-Alacant o l’Anuario Ornitológico de Castellón (des del 2003), però a partir del 2010 s’han agrupat en un de sol: l’Anuario Ornitológico de la Comunidad Valenciana.

Les eines en línia

El Servidor d’Informació Ornitològica de Catalunya (SIOC) és el portal de difusió de la informació recollida pels diferents projectes de seguiment de l’Institut Català d’Ornitologia. Aquesta eina facilita l’accés a informacions diverses sobre els ocells de Catalunya, tant als ornitòlegs com als collaboradors dels diferents projectes i al públic en general.

Els temps canvien i les noves tecnologies permeten també grans avenços en l’estudi de la natura, ja sigui en la connexió permanent entre aficionats o en la tramesa i el bescanvi d’informació. Un exemple d’això és el Servidor d’Informació Ornitològica de Catalunya (SIOC), el portal de difusió de la informació recollida pels diferents projectes de seguiment de l’Institut Català d’Ornitologia. Amb aquesta iniciativa, es vol facilitar l’accés a la informació referent als ocells de Catalunya i, en especial, a aquella que deriva dels projectes de seguiment, tant als ornitòlegs i collaboradors dels diferents projectes com al públic en general. Un segon exemple és el del portal ornitho.cat. Es tracta d’un web que es va posar en funcionament al març del 2009 i que està dedicat a l’intercanvi d’informació sobre les observacions d’ocells de Catalunya. És un projecte de l’Institut Català d’Ornitologia vinculat amb el Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya i promogut conjuntament amb el Departament de Medi Ambient i Habitatge i diverses entitats ornitològiques i naturalistes de caràcter més local. Aquesta nova eina està destinada a la recopilació i difusió d’observacions ornitològiques de forma molt àgil i ràpida. Gràcies a la participació d’un gran nombre d’ornitòlegs, tant aficionats com professionals podran compartir en "temps real" les seves observacions, que permetran un millor coneixement de l’avifauna catalana.

Finalment, cal esmentar el Projecte Orenetes, una iniciativa que utilitza un portal d’internet en què tots els col·laboradors anoten el nombre de nius d’oreneta cuablanca (Delichon urbicum) que troben mentre fan un senzill cens del seu poble. Sens dubte, els recursos que ofereix internet poden ser de gran utilitat també per a projectes populars, per als quals, més que grans coneixements, cal tenir sobretot ganes de sortir a veure ocells i participar d’empreses col·lectives.