La cotorra argentina, o de pit gris, és la més habitual de totes les cotorres que trobem a les ciutats catalanes i molt fàcil d’identificar pel seu color verd clar i el pit gris. Al matí és quan estan més actives i la millor hora per a observar-les. Acostumen a anar en grup tot cridant mentre volen. Al vespre retornen als nius, per passar la nit.
Ferran López.
La cotorra argentina o cotorra de pit gris (Myiopsitta monachus) és una espècie al·lòctona, la presència en llibertat de la qual es coneix al nostre país des del principi de la dècada de 1970, tot i que no va ser fins gairebé vint anys més tard que el nombre d’individus va assolir xifres considerables.
Actualment se la troba sobretot a Barcelona i als municipis veïns, amb algunes poblacions a les comarques del voltant. També hi ha nuclis reproductors en altres localitats de la resta de comarques litorals i en alguns indrets de l’interior de Catalunya, així com a Mallorca, Eivissa i Menorca.
Aquest sorollós i conspicu psitàcid prové originàriament de l’Amèrica del Sud. La seva àrea de distribució s’estén pel centre i el nord de l’Argentina, l’Uruguai, el Paraguai, el centre i el sud de Bolívia, i la part sud del Brasil que limita amb els països anteriors. Va ser introduïda a Catalunya comercialitzada com a animal de companyia. Un fenomen semblant ha succeït en molts altres països d’Europa i de la resta del món, tot i que només als Estats Units se’n troben poblacions establertes amb xifres importants.
Als Països Catalans, l’any 1975 se’n va detectar una parella al parc de la Ciutadella, a Barcelona, i des de llavors la població ha anat augmentant tant pel que fa al nombre d’exemplars com a la seva distribució. Els anys noranta del segle XX es produí un creixement exponencial a l’àrea metropolitana de Barcelona i es van detectar altres poblacions, probablement amb un origen independent. Als Països Catalans hi ha entre 1.800 i 2.800 exemplars de cotorra de pit gris, que ocupen sobretot ambients urbans i periurbans, i també algunes zones enjardinades i conreus.
L’èxit d’aquesta espècie a l’hora d’envair nous hàbitats es deu en part a la seva flexibilitat en el comportament. Tot i que a la seva àrea d’origen és generalista, quan és introduïda i inicia un procés de colonització es comporta com a especialista en la selecció de l’hàbitat i cerca principalment llocs favorables per a fer el niu. El seu emplaçament concret és escollit sovint per la presència d’altres nius en les proximitats, ja que prefereix fer-los on ja n’hi ha, perquè percep que això és un indicador de la qualitat del lloc. El niu d’aquest psitàcid no és utilitzat només amb finalitats reproductives, sinó que també serveix com a dormidor al llarg de tot l’any, i té un important paper en la seva vida, ja que li serveix de protecció davant possibles depredadors i contra les temperatures baixes. Per això, gran part de l’activitat diària consisteix en la construcció o la reparació d’aquests nius. Es tracta de l’únic membre de la seva família que fa nius comunals, amb branques d’altres arbres que talla amb el bec. Construeix el niu com una estructura de branques de forma globular, amb una obertura en forma de túnel que condueix a una cambra interior. En una mateixa construcció comunal, formada per la juxtaposició de nius, l’un al costat de l’altre, es poden trobar diverses d’aquestes cambres, que són independents, cadascuna amb l’entrada respectiva.
A Catalunya l’espècie nidifica principalment sobre arbres exòtics, com ara palmeres (Phoenix), eucaliptus (Eucalyptus) i plàtans (Platanus hybrida), però també sobre pins (Pinus halepensis), xiprers (Cupressus sempervirens) i en construccions humanes i mobiliari urbà. No obstant això, mostra una gran preferència per a nidificar sobre palmeres.
La seva dieta és força variada i inclou diversos fruits (dàtils, figues, fruites), llavors (de pins, oms, xiprers, gira-sols, etc.), brots de fulles, flors, herba i, de vegades, insectes. Sovint s’observen exemplars associats a coloms, aprofitant el pa que els ofereixen les persones. Els seus hàbits alimentaris provoquen en ocasions danys econòmics sobre arbres fruiters i diversos conreus, com el del tomàquet. En aquest sentit, cal tenir present que l’espècie és considerada una plaga agrícola a l’Amèrica del Sud. També s’han descrit danys sobre els arbres de parcs i zones enjardinades, deguts a la construcció dels nius.