El picot garser mitjà (Dendrocopos medius), de 20-22 cm de longitud, es distingeix fàcilment dels altres picots garsers (picots de disseny blanc i negre, que recorda el d’una garsa) perquè té la cara ben blanca, desproveïda de la bigotera negra. El capell és totalment vermell, sense gens de negre (els altres picots en tenen poc o molt), d’un color més viu en el mascle. També en destaquen els flancs, finament ratllats, i el ventre i les calces, d’un vermell rosat, que grogueja en difuminar-se en direcció al pit.
Javier Valladares.
El picot garser mitjà (Dendrocopos medius) és una espècie originària d’Europa central, des d’on s’estén sense discontinuïtat des de la mar del Nord fins als Balcans. A la regió mediterrània la seva distribució perd potència i es va fragmentant en poblacions per les penínsules turca, grega, itàlica i ibèrica. A les regions més meridionals, se’n troben a les valls cantàbriques i també a les pirinenques, en les quals hi ha la petita població situada en territori català.
La població aranesa de picot garser mitjà habita les rouredes de roure pènol del Baish Aran. Probablement, està connectada amb les poblacions occitanes localitzades Garona avall i a l’altra banda del coll d’Eth Portilhon. El 1990 es va poder observar per primer cop durant unes prospeccions efectuades a la Vall d’Aran a la recerca del picot garser petit. A partir de llavors s’ha anat localitzant en altres indrets de la zona, gràcies en gran part a l’increment de l’esforç de prospecció, però també a l’ocupació de nous territoris. El cens efectuat durant els anys 2007 i 2008 (Conselh Generau d’Aran i Centre Tecnològic Forestal de Catalunya) ha constatat 31 localitzacions de picot garser mitjà, distribuïdes entre els sectors d’Es Bòrdes, al sud, i la vall de Toran, al nord, amb una densitat de 0,17 territoris/10 ha si es considera tot l’hàbitat potencial. Avui en dia el picot garser mitjà ocupa la major part de l’hàbitat potencial del Baish Aran, constituït per rouredes de roure pènol, sovint amb mescla d’altres espècies de caducifolis, com faig, tell de fulla petita, freixe de fulla gran, cirerer i bedoll. S’alimenta bàsicament d’artròpodes de la superfície i els intersticis de l’escorça dels arbres. Els roures de bon port, amb una escorça rugosa, sovint coberta de molses i líquens, són el substrat que li proporciona més quantitat d’aliment en menys temps. Per tant, la densitat de roure i la presència d’exemplars grans de roure i de peus decrèpits són els factors que determinen la selecció del territori, mentre que la mescla arbrada és una variable accessòria. Els artròpodes de la fusta morta formen part de la seva dieta, sobretot a l’hivern, quan escassegen els de superfície, i també fruits com el de l’heura.
A l’hora de criar, cada any excava una cavitat nova, i sol escollir troncs d’arbres poc o molt podrits de qualsevol espècie, a partir d’un mínim de 20 cm de diàmetre de tronc a l’alçada del pit.
Es considera una espècie en perill d’extinció a Catalunya a causa de la seva distribució i abundància, molt restringides. La conservació i la millora en grau de maduresa de les rouredes de roure pènol, l’increment de la superfície d’hàbitat potencial i la connexió amb poblacions més septentrionals haurien de permetre, a llarg termini, la supervivència de la petita població aranesa. La colonització de territoris al sud dels Pirineus sembla difícil (però no impossible), tant per la manca d’hàbitat adequat com per l’aïllament dels nuclis poblacionals del picot de les masses més idònies de roureda de tipus centreeuropeu del Prepirineu oriental. Tanmateix, existeixen algunes citacions històriques de l’espècie als Pirineus catalans del final del segle XIX i el principi del XX que suggereixen una distribució pretèrita més àmplia de l’espècie. D’aquestes dades només una es pot considerar totalment segura, perquè correspon a un exemplar dissecat que actualment encara es conserva. A part, destaquen dues observacions històriques: una de l’any 1913 també a la Vall d’Aran, segons la topografia de J. Vilar, i l’altra efectuada al Ripollès entre el 1875 i el 1878 pel naturalista I. Roca, que comenta que es tracta d’un ocell escàs, però no n’especifica l’hàbitat. Tot i que a la vall de Camprodon, d’on provenen les seves observacions, no hi falta hàbitat potencial per a l’espècie, la forta degradació dels boscos caducifolis del tombant del segle XIX no fan suposar que es tractés d’un ocell gaire més comú del que ho és avui dia.