La cabra (Capra pyrenaica hispanica) mostra un notori dimorfisme sexual, com es pot veure en aquesta fotografia d’un mascle i d’una femella en època de zel. Aquest dimorfisme es manifesta en les característiques del mascle: dimensions corporals més grans, banyes grans i robustes i presència de taques negres al pelatge.
Xavier Palaus.
La cabra salvatge és un animal d’aspecte massis i potes robustes; els mascles presenten un gran banyam i les femelles, petites banyes. El seu pes màxim és de 110 kg, el mascle, i 40 kg, la femella, i l’alçada màxima a la creu de 90 i 65 cm, respectivament. La peculiar morfologia del seu peu li permet una perfecta adaptació als terrenys rocosos i una adaptació més deficient al gel i a la neu. Algunes d’aquestes peculiaritats són: l’absència de membrana interdigital, que li permet una més gran separació dels dits, de manera que aquests poden actuar com a pinces; el tipus de peülles, toves i espesses, d’una gran adherència; el moviment antero-posterior independent dels dos dits; les peülles rudimentàries (grans i baixes) del segon i el cinquè dits, que actuen com a talons accessoris quan grimpa i quan davalla.
Biologia
La cabra salvatge (Capra pyrenaica) és un habitant típic de rocams, de vegades difícilment accessibles a altres mamífers. A la fotografia, feta als Ports de Beseit, veiem un mascle en posició de zel (a l’esguerra) i una femella (a la dreta).
Oriol Alamany.
L’època de zel pot ser des de l’octubre fins al novembre, i varia segons la latitud i el clima. En aquest període, els mascles acostumen a realitzar espectaculars batalles, en què, segons unes pautes de conducta molt ritualitzades, entrexoquen les banyes mentre es mantenen drets sobre les potes posteriors. La gestació dura 165-170 dies i els parts es produeixen de l’abril al juny. En un cert percentatge, que pot variar d’unes poblacions a altres, aquests parts són dobles. L’alletament dura très mesos. Quan tenen un any, els mascles joves ja quasi presenten la mateixa alçada que les sèves mares; una mica abans poden ser expulsats per aquestes dels ramats matriarcals, mentre que les femelles joves romanen en el grup. Durant aquest període, es produeix un important índex de mortalitat de mascles joves. Sovint s’ajunten amb un o més mascles adults i arriben a formar grups que, de vegades, poden ser nombrosos. Les femelles arriben a la maduresa sexual a l’any i mig i poden parir als dos anys.
Les poques dades que tenim sobre l’alimentació de la cabra salvatge a la Mediterrània semblen indicar una bona adaptació a la vegetació xeròfila pròpia del seu ambient i un predomini dels hàbits brostejadors. L’anàlisi ruminai d’una femella de la serra de Montnegrell caçada al mes de maig de 1975, contenia, principalment, blada (Acer opalus, 40 %), ginesta patent (Genista patens, 30 %), roure de fulla petita (Quercus faginea, 5 %), corner (Amelanchier ovalis, 5 %); dos estomacs pertanyents a dos mascles de la mola de Cortes (vall de Cofrents), caçats pel novembre de 1979 contenien: l’un —quasi únicament— arboç (Arbutus unedo) i l’altre glans de roure. No existeixen estudis rigurosos sobre l’ecologia i la biologia de la cabra salvatge als Països Catalans, per bé que recentment (1984) hom ha fet importants investigacions a la serra de Cazorla.
La cabra salvatge és un dels ungulats més característics de la muntanya mediterrània. Antigament ocupava el pla i la muntanya baixa, com palesen els abundants fòssils i pintures rupestres del Quaternari tardà trobats en aquestes àrees. Actualment, a causa de l’activitat humana, es troba als massissos muntanyencs; tanmateix, fins i tot als nostres dies, les poblacions existents als Països Catalans habiten a serres no superiors als 1400 m, encara que de caràcter molt abrupte, amb goles profondes i penya-segats. A l’hivern, es refugien als soleils i poden arribar a ocupar zones més baixes, als terrenys del senglar o, fins i tòt, als oliverars, la qual cosa no acostuma a observar-se en les cabres d’altres massissos ibèrics. De tota manera, la seva extraordinària adaptació al substrat rocòs la configura com un habitant típic de la muntanya mitjana.
Corologia
Àrea de distribució actual de la cabra salvatge (Capra pyrenaica hispanica) als Països Catalans.
Maber, original de l’autor i Jordi Ruiz Olmo.
Als Països Catalans la cabra salvatge es troba a dues localitats aïllades. La població del Maestrat, famosa per la quantitat i qualitat dels seus «trofeus», es troba a la confluència de Tarragona, Terol i Castelló. Fins fa poc encara existien cabres al marge esquerre del riu Ebre, a les serres Cardó i la Batalla, on es va abatre el darrer exemplar l’any 1922, segons afirma Trigo de Yarto (1972). Actualment es troba repartit en diversos nuclis corresponents a les localitats de les serres de Pàndols i Cavalls, Batja, Encande, Miranda, Mont Car, Mola Turmell, ports de Beseit, Pena-Roja del Tastavins i Montnegrell, Ballester, Carrascat i la Sénia. Els seus efectius, en constant augment des de la creació (1966) de la réserva de caça dels ports de Tortosa, poden avaluar-se entorn dels 1000 o 1500 exemplars, per bé que algunes estimacions més optimistes parlen de 5000 exemplars. L’altra població es troba a la serra Martés, a prop de València, que, a l’any 1972, va ser també declarada Reserva de Caça. L’any 1971, només restaven 30-35 individus a la zona. El mateix any, es van introduir 64 exemplars originaris de la serra de Cazorla (o de Gredos, segons unes altres observacions). Sembla que els llogarrencs distingeixen prou bé ambdues formes, a pesar que s’han hibridat. Al 1978, es va permetre, oficialment, per primer cop, la caça. Recentment (1982), es calculava que hi ha uns 400 individus, després d’haver arribat a un màxim de 600, el 1977.
Sistemàtica i variabilitat
Diferències morfològiques entre els mascles adults de les diferents varietats de la cabra salvatge (Capra pyrenaica hispanica) admeses per Cabrera (1914) a la península Ibèrica: A pyrenaica, B victoriae, C hispanica, D lusitanica (extingida). Les diferències afecten la distribució de les taques fosques del cos i la forma de les banyes.
Gustavo Hormiga, originals de Cabrera.
La sistemàtica del gènere Capra (i encara la del génère Ovis) és molt confusa. Existeixen diverses alternatives de classificació, segons els diversos autors. Si seguim Schaller (1977), podem dir que existeixen sis espècies, per bé que cal recordar que tots els membres del génère poden encreuar-se entre ells i produir híbrids fecunds (Couturier, 1962). És molt possible que el procés d’especiació no s’hagi acabat encara, per la qual cosa és difícil posar límits específics a les distintes poblacions.
La distribució del gènere és eurasiàtica, per bé que també n’existeixen représentants a Núbia i a Abissínia. A la península Ibèrica, és représentat per Capra pyrenaica, de la qual existeixen, segons Cabrera (1914), quatre subspècies o formes geogràfïques. La distinció entre elles es basa en la distribució de les taques nègres en el pelatge dels mascles i en la forma de les banyes. Una de les subspècies, lusitanica, és extingida. De la subspècie pyrenaica, només en queden uns pocs exemplars al Parc de la vall d’Ordesa. C. pyrenaica victoriae es troba al massís de Gredos amb una gran quantitat d’exemplars, igual que C. pyrenaica hispanica, que es distribueix per la Serralada Litoral catalana, Sistemes Bètic i Penibètic i Sierra Morena. Tanmateix, alguns autors, especialment francesos, dubten de la validesa d’aquestes subspècies i argumenten que pot trobar-se una gran diversitat de dissenys en el pelatge i la forma de les banyes dins d’una mateixa població. També, s’ha suggerit un tipus d’agrupació diferent de les diverses poblacions ibèriques segons la forma de les banyes.
A causa de la diversitat de les formes geogràfiques, alguns autors, inspirats en les opinions del famós zoòleg Cabrera, creuen que el poblament de la península Ibèrica es va realitzar segons unes vies determinades. L’espècie hi hauria entrat empesa per les glaciacions del Quaternari, i hauria davallat cap al S per la part occidental fins arribar al Sistema Penibètic; durant el recorrcgut, hauria deixat poblacions instal·lades en els distints massissos per on passava. Un cop en el Sistema Penibètic i davant de la impossibilitat de franquejar l’estret de Gibraltar, hauria anat de nou cap al N, però aquesta vegada pel llevant, fins al riu Ebre. Si aquesta teoria fos certa, les poblacions actuals dels Països Catalans serien les més modernes i d’una varietat distinta a la que fa uns scgles poblava els Pirineus catalans.
Cinegètica
La caça del mascle salvatge ocupa un lloc principal entre les aspiracions de tòt afeccionat a la caça major. Personatges il·lustres i aristòcrates han visitat assíduament les nostres muntanyes i, moltes vegades, han depauperat les poblacions. La caça abusiva les ha fet desaparèixer de moltes serres i, en alguns casos, han quedat reduïdes a poblacions testimonials, com la de les cabres salvatges d’Ordesa, que, en altres temps, havien poblat tota la serralada pirinenca. Actualment, la seva supervivència és assegurada gràcies a la creació de reserves de caça, en què es practica la caça controlada, que reporta importants beneficis a l’administració.
La forma tradicional de caçar cabres salvatges eren les batudes. Aquesta tècnica és la que es practicava des dels temps prehistòrics, com mostren les escenes d’algunes pintures rupestres de les coves de llevant. Actualment, a les reserves nacionals, es caça a l’acost, apropant-se cautelosament a l’animal que es vol abatre fins arribar a una distància suficient per a poder disparar. La tècnica de l’apropament, indubtablement inspirada en la caça furtiva, requereix la possessió d’una bona forma física i d’un bon coneixement del terreny que es trepitja. Combinada o no amb la batuda, pot practicar-se també la tècnica de l’aguait o espéra. Per bé que, en principi, és més passiva, aquesta tècnica requereix també un bon coneixement del terreny i dels moviments dels animals.