Isard

El dimorfisme sexual de l’isard (Rupicapra rupicapra) afecta la forma de les banyes, més gruixudes i amb el ganxo més tancat en el mascle (a baix) que en la femella (a dalt). També les dimensions del coll, el perfil del ventre i, sobretot, el pinzell de pèls del penis ajuden a diferenciar ambdos sexes.

Gustavo Hormiga, original.

L’isard és un animal d’aspecte molt lleuger, amb un parell de banyes en forma de ganxo molt característiques presents en ambdós sexes. La seva imatge és inconfusible. Durant l’estiu no és fàcil distingir un sexe de l’altre i, moltes vegades, cal recórrer a l’observació de la forma de les banyes amb l’ajuda de prismàtics potents. Les femelles tenen les banyes més primes i el ganxo en què aquestes acaben més obert. A l’hivern els mascles canvien el pelatge castany groguenc; aquest esdevé castany fosc, quasi negre, i presenta una banda clara que s’estén per la part superior de la cara, per la mandíbula i pels costats del coll. Els dos sexes tenen glàndules darrere de les banyes. Són més desenvolupades en els mascles i a l’època de zel secreten un sèu d’olor característica. Sovint se’ls pot observar refregant la base de les banyes entre els matolls. Els voltants queden impregnats d’una olor forta, barreja de l’olor de la cabra i la del mesc.

Posseeix també una altra particularitat anatòmica que el capacita per a moure’s amb facilitat per l’alta muntanya. Es tracta d’una membrana interdigital que uneix internament els dos dits de cada peülla. Quan la neu és tova, separa els dits i la membrana impedeix que s’enfonsi excessivament, actuant a tall de raqueta; d’aquesta manera, aconsegueix un considerable estalvi d’energia. Quan la neu és dura, o quan avança sobre el gel, tança els dits i les seves peülles, dures i afilades, actuen com a piolets i l’ajuden a fixar-se a terra, i a evitar relliscades i accidents.

Biologia

En considerar l’espècie anterior, dèiem que els senglar era una espècie oportunista, és a dir, poc especialitzada i amb una gran capacitat d’adaptació ambiental. L’isard représenta el cas contrari, o sigui, un animal molt especialitzat, que s’acostuma a trobar a ambients molt concrets i poc imprévisibles. A aquest tipus d’espècies que basen el seu èxit adaptatiu en l’explotació més eficient dels recursos, a partir d’una especialització més gran, se’ls coneix com a estrategues de la K, per bé que, en realitat, pot existir tota una gradació entre les dues estratègies.

Efectivament, l’isard és un animal típic d’alta muntanya. Es mou amb absoluta facilitat per congestes, pedregars, lleixes i penya-segats, ja que posseeix adaptacions anatòmiques particulars que li permeten de fer-ho. També des del punt de vista tròfic, l’isard sembla que ha aconseguit l’aprofitament òptim dels recursos végétals que li ofereix l’alta muntanya, adaptant-se a la seva marcada estacionalitat. Alguns autors opinen que, en realitat, la presència de l’isard en els cims més alts és només una conseqüència de la pressió de l’home, que l’ha obligat a refugiar-se en aquests indrets inaccessibles. Al nostre entendre, la seva distribució actual és causada, en part, per aquest motiu, però també pel fet que existeix una disposició prèvia (adaptació ecofisiològica) que li permet d’acomodar-se a aquest ambient.

Un dels trets més característics de l’isard són els desplaçaments altitudinals que realitza seguint el ritme que marquen les estacions, a manera de curtes transhumàncies. Durant l’hivern, davalla fins al banc forestal, o l’ecotò bosc-pastura, en cerca de refugi i d’una mica d’aliment. Es l’època més crítica i es produeixen nombroses baixes, sobretot a finals d’hivern (febrer-març). De vegades, més del 50 % dels cabrits nascuts a la primavera no arriben a veure la primavera segùent. Els animals vagaregen dispersos i en petits grups.

El zel s’esdevé al novembre. Els mascles adults reuneixen els seus harems (grups de tres a dotze femelles) i els preserven de les sol·licituds d’altres mascles. A mesura que les femelles entren en zel, el mascle les cobreix. Per saber si les femelles són preparades per a la fecundació, el mascle els ensuma l’orina. Quan arriba la primavera i a mesura que es va fonent la neu, els petits grups progressen en altitud, seguint el brot tendre de la pastura. En aquesta època (abril-maig), les femelles que van quedar fecundades pareixen un sol cabrit, després d’una gestació de cinc mesos. El nombre de cabrits que neixen cada any és variable i depèn de factors diversos i complexos. Als Pirineus, el més habitual és que pareixin entre el 50 i el 85 % de les femelles de més de dos anys, segons els anys i els sectors. A l’estiu, es concentren als pics més alts i són fàcils de veure, ja que augmenta la densitat i el volum dels grups. Tanmateix, alguns mascles solitaris romanen acantonats al bosc. Durant aquesta època cerquen les obagues i els indrets frescos i els agrada tombar-se a les congestes que resten en els pics més alts, durant les hores de més calor.

L’alimentació es caracteritza per una marcada estacionalitat. A l’estiu menja només herba, mentre que a l’hivern la proporció de plantes llenyoses augmenta i esdevé molt alta. La dieta és qualitativament diferent, al vessant francès. Així, per exemple, mentre que al vessant S la base de la seva dieta hivernal és la festuca indigesta (una gramínia), el pi i els nabius, en el N la constitueixen els avets, els servers i els faigs. Uns estudis realitzats als Pirineus occidentals indiquen que la proporció de dicotiledònies herbàcies arriba al seu màxim a l’agost i que la diversitat de la dieta es troba en estreta relació amb les condicions climàtiques primaverals.

Les femelles amb els subadults i les cries de l’any formen grups i ramats de quantitat variable, que poden arribar als vuitanta i als cent individus. Els mascles, en general, es mantenen separats dels ramats fins a les èpoques de zel. L’activitat humana pot afectar notablement la distribució i la conducta dels grups, especialment la ramaderia i el turisme. Per bé que no arriben a ajuntar-se amb la rabera, els grups d’isards no s’allunyen gaire de les pletes o mallades, freturosos de la sal que hom sol subministrar al bestiar domèstic: quan els ramats abandonen les pletes, els isards hi penetren en cerca de la sal sobrera.

Corologia

La camussa o isard (Rupicapra rupicapra) és un ungulat típic d’alta muntanya i habita les principals serralades d’Europa i del Pròxim Orient. El confinament a aquesta mena d’«illes terrestres» ha permès que les diferents poblacions anessin evolucionant separadament fins donar lloc a diferents formes geogràfiques o subspècies. En el mapa hom ha indicat les subspècies reconegudes tradicionalment. Recentment (1985), especialistes italians i francesos han proposat diferenciar les tres subspècies sudoccidentals (parva, pyrenaica i ornata) de la resta, per establir una nova espècie que s’anomenaria Rupicapra pyrenaica. El nom de les subspècies es mantindria, però, com fins ara.

Maber, dades de l’autor.

La camussa —nom que s’aplica d’una manera general a tots els diferents representants de l’espècie, amb independència de la subspècie a què pertanyin—, es troba distribuïda, actualment, pels principals sistemes muntanyencs de la meitat S d’Europa i del Pròxim Orient proper, sempre que tinguin altituds superiors als 2000 m. Així, la trobem a les serralades principals: Cantàbrica, Pirineus, Alps, Apenins, Balcans, Carpats, Caucas, etc. El progressiu aïllament a què ha estat sotmesa ha produït l’aparició de nombroses subspècies, una —pràcticament— a cada sistema muntanyenc. Actualment, s’admet que totes aquestes formes serien agrupables en dos grans troncs: el format per les tres subspècies més meridionals (península Ibèrica i Apenins), recentment considerat amb categoria d’espècie (Rupicapra pyrenaica), i tota la resta (tronc que formaria l’espècie R. rupicapra). Alguns autors opinen que el primer grup és el més antic i que hauria donat origen al segon, de la següent manera: durant l’avenç dels gels en el període de les glaciacions, les poblacions europees van davallar cap al S; quan els gels es van retirar, les poblacions esmentades es van quedar a les muntanyes meridionals (Serralada Cantàbrica, Pirineus, Apenins) i a partir d’allí i gradualment, van anar colonitzant de nou els sistemes muntanyencs de l’Europa central.

Àrea de distribució actual de l’isard (Rupicapra rupicapra) als Països Catalans.

Maber, original de l’autor i Jordi Ruiz Olmo.

En els Països Catalans es troben arreu dels Pirineus, des de la Vall d’Aran fins a Molló, passant per la serra de Cadí. Sempre a altituds superiors als 1500 m, per bé que, a l’hivern, davallen, de vegades, fins als 1000 m. La seva distribució altitudinal oscil·la, doncs, entre els 1300 i els 3000 m, tanmateix, durant el Quaternari ocupaven zones d’altitud i latitud més baixes, com palesen les restes fòssils trobades a Guipúscoa i a Jaén, per exemple.

Les poblacions d’isards han experimentat grans variacions numèriques durant el présent segle. La falta de protecció i d’una reglamentació de la caça han portat l’espècie quasi a l’extinció. Van ser especialment crítics els anys immediatament posteriors a les dues grans guerres mundials. L’abundància d’armes de foc en mans dels civils, van mermar les poblacions, principalment al vessant francès. La seva situació era molt penosa durant els anys cinquanta i seixanta. Sortosament la creació (1966) de les Reserves Nacionals de Caça va proporcionar un necesari respir i va permetre que el cens anés augmentant fins avui. Actualment es pot considerar que les poblacions són florents i fora de perill. Als Pirineus catalans el seu nombre pot estimar-se en alguns milers.

Sistemàtica i variabilitat

L’isard pertany a la tribu dels rupicaprins, constituïda per quatre gèneres, només un dels quals és present a Europa.

La posició sistemàtica d’aquesta tribu és objecte de controvèrsia, però bastants autors tendeixen a situar-la en la subfamília dels caprins (Caprinae), de la qual seria la représentant més primitiva, i afirmen que, probablement, estan a prop de l’origen d’aquesta subfamília. La tribu dels rupicaprins va evolucionar durant el Pliocè i un dels seus membres (Myotragus) ho va fer, d’una manera independent, a les illes de Mallorca i Menorca. Les condicions d’insularitat i l’absència de predadors van propiciar, en aquest gènere, el desenvolupament d’uns caràcters molt peculiars, com les incisives de creixement continu (com en els rosegadors), la reducció de la llargada de les extremitats, la tendència a la visió frontal, etc. Sembla que la colonització humana va afavorir l’extinció de Myotragus entre el 4000 i el 2000 aC. Aquest fet que ara lamentem ens va privar del coneixement en viu d’un animal tan extraordinari.

L’isard dels Països Catalans es distingeix del cantàbric per les seves dimensions més grans; el seu pes és de 25-40 kg mentre que el d’aquests darrers és de 15-25 kg. Les diferències subspecífiques pel que fa a la craniometria han estat descrites en un estudi recent (1986) i consisteixen, essencialment, en la major longitud i grossària de les banyes dels isards pirinencs i en la forma més aplatada, deprimida, de la caixa cerebral dels cantàbrics. Les diferències de volum existents entre els cranis de les femelles i els dels mascles són també més marcades en els cantàbrics, de tal manera que el cap del mascle cantàbric té unes dimensions semblants al d’una femella dels Pirineus (a excepció de les banyes, sempre més grans en els mascles).

Cinegètica

La caça dins de les reserves es realitza a través d’un nombre limitat de permisos i sempre amb l’acompanyament d’un guarda, que indica la peça que s’ha d’abatre. Els afeccionats asseguren que la caça de l’isard és la més bella i estimulant de les que es poden practicar al nostre país pel grau de dificultat que comporta. El sistema consisteix, sempre, en l’apropament, per bé que en altres èpoques es practicaven les batudes amb gossos. L’apropament rau, essencialment, a acostar-se progressivament a l’animal sensé ser vist, fins a uns 200 m. Cal que es procedeixi amb una cautela extraordinària, ja que l’isard posseeix una vista i un olfacte molt bons. Per això, el més convenient és «entrar», sempre, a contravent i per sobre d’on es troba el ramat.