Els organismes dels canyons submarins

La plataforma i el talús continentals de les costes catalanes són tallats per diversos canyons submarins, que els pescadors anomenen recs. Comuniquen les aigües somes amb els fons abissals i molts acaben en canals submarins. Els més destacats són, de nord a sud, el de cap de Creus, el de Palamós, el de Blanes, el del Foix i el de Tarragona.

Sovint enllacen amb cursos fluvials terrestres i són conseqüència de processos erosius que van tenir lloc fa desenes de milers d’anys, en èpoques en què el nivell del mar era baix, quan l’erosió dels pendents continentals era més intensa. Avui dia, amb el nivell del mar alt, es consideren inactius, ja que sols es reactiven esporàdicament, amb motiu d’esllavissaments produïts per riuades. Es pensa que, tot i que els canyons tenen una importància secundària en el transport de sediments des de la plataforma continental fins a la profunditat abissal, en l’actualitat en poden transportar grans quantitats, que causen erosió a les parets i el llit del canyó. Aquest transport actual es produeix a causa de processos hidrodinàmics relacionats amb els corrents costaners i depèn de factors com ara els despreniments provocats per la descàrrega de rius propers.

La formació dels canyons de la costa catalana és del Plioquaternari i ha seguit fases successives d’entallament i reompliment. El primer reompliment va ser de materials pliocènics, que van fossilitzar la morfologia anterior. Al final del Pliocè es va produir una fase erosiva que va precedir una sèrie d’etapes quaternàries fins a donar la morfologia actual. La relació d’aquesta morfologia amb valls subaèries prèvies és certa, però en la majoria no s’observa continuïtat entre els dos períodes de reompliments, ja que hi ha un hiat entre la costa i la capçalera, causat per l’erosió dels estadis regressius recents.

El règim de corrents a la mar Catalana està dominat pel corrent Català, que és una continuació del corrent Liguroprovençal, el qual circula d’est a oest pel golf del Lleó i pel límit de la plataforma continental. Associat a aquest corrent, més actiu a l’hivern i a la primavera que a la resta de l’any, es desenvolupa un front hidrogràfic situat també al final de la plataforma, del qual avui se sap que resulta un lloc de concentració d’organismes planctònics i que té un paper cabdal per a la producció biològica de la mar Catalana. El corrent flueix per la capçalera dels canyons submarins i queda molt afectat per la seva presència.

S’ha demostrat que els canyons augmenten considerablement els intercanvis entre la plataforma continental i la mar oberta. La quantificació d’aquests intercanvis ha permès observar que en tots els canyons submarins coneguts a la zona integrada pel golf del Lleó i la costa catalana es produeix una interacció amb el corrent Català. Aquesta aproximació permet constatar que, gràcies a aquestes interaccions entre el corrent i els canyons, tota l’aigua situada sobre la plataforma continental catalana podria renovar-se cada dos anys i mig. També s’han observat els anomenats filaments del front, masses d’aigua que es desprenen periòdicament del front a la zona dels canyons i porten aigua de mar obert cap a la costa. A la cara nord dels canyons el corrent que circula paral·lel a la costa genera corrents verticals descendents, mentre que al vessant sud els corrents verticals tenen sentit ascendent (aflorament), la qual cosa provoca el transport de nutrients des del fons fins a les capes fòtiques (capes on arriba la llum solar). Quan les aigües arriben a la superfície moltes vegades són transportades cap a la costa; això fa que els canyons tinguin un paper molt important en el manteniment de nivells de producció biològica molt alts en aquestes zones, al contrari del que s’espera en una mar oligotròfica com es considera la Mediterrània.

El principal procés que aporta sediments des dels continents fins a la mar són les descàrregues fluvials, gran part de les quals no s’acumulen en les plataformes continentals, ja que altres processos, com l’onatge, els corrents marins, les marees i les ones internes contribueixen a la resuspensió i al transport dels sediments dipositats en la plataforma; això afavoreix la seva transferència cap al talús continental. Aquesta transferència té lloc a través del marge de la plataforma, on estructures topogràfiques com els canyons submarins actuen de conductes preferents del material particulat i afavoreixen el transport de sediments cap a zones més profundes. Els sediments carregats de matèria orgànica donen lloc a un ecosistema molt particular, on poden desenvolupar-se una diversitat i una biomassa elevades. A més, els corrents forts i constants a l’interior dels canyons provoquen que el material sedimentat es resuspengui molt sovint, i això fa que la disponibilitat d’aliment sigui constant per als organismes que hi viuen.

Recentment s’ha observat que la formació de les anomenades cascades submarines —la intensitat de les quals depèn de les condicions meteorològiques de cada hivern— és molt important per a entendre l’elevada diversitat i la producció biològica dels canyons submarins. El factor principal que hi intervé són els vents freds de component nord que baixen per la vall del Roine i comporten el refredament de les aigües de la plataforma continental. Quan, com a resultat d’aquests vents, la temperatura és prou freda, és a dir, al final de l’hivern i a l’inici de la primavera, augmenta la densitat d’aquestes aigües, que s’enfonsen massivament. Això dona lloc a les cascades submarines, que desborden la plataforma continental i es desplacen talús avall, sobretot a través dels canyons submarins, fins a la conca situada a milers de metres de fondària.

Els sediments de 500 a 1.000 metres de fondària són plens de restes d’organismes que provenen de les plataformes continentals. Dominen les closques buides de mol·luscs, però el fet més destacat és la presència de cists o estadis de resistència d’espècies del fitoplàncton de superfície; així, al canyó del Foix s’han comptat fins a 70.000 individus per metre quadrat i dia. Hi dominen també les cobertes quitinoses de tintínids però també dinofícies i restes de calanoides. D’altra banda, el sistema de corrents que desplaça aigües de fondària cap a la superfície fa que els sediments acumulats dintre dels canyons siguin un important reservori de fases de resistència de moltes espècies de les capes superficials.

Entre les espècies més característiques dels canyons de la costa catalana hi ha la gamba (Aristeus antennatus), que té una dependència d’espai i temps lligada als fons de prop dels canyons submarins. Així, gambes grosses i madures es troben sovint a major fondària a les vores (a la part exterior del talús) entre la primavera i el principi d’estiu. A la tardor i durant l’hivern, les gambes de mides més petites, mascles en major proporció, es troben als sots. Això fa que les barques especialitzades en la seva pesca segueixin un cicle anual durant el qual es mouen pels caladors al voltant dels fons i les vores dels canyons segons l’estació de l’any. S’ha vist que la gamba prefereix aigües fondes, caracteritzades per una determinada temperatura i salinitat, que els corrents forts en fan disminuir la presència als caladors habituals i que als dos grans canyons de la costa catalana, Blanes i Palamós, aquestes condicions es donen amb més freqüència a les cares nord, que coincideixen amb els fons de pesca més rics en gamba, que no pas als marges sud. La presència i abundància de la gamba a l’interior dels canyons va lligada a l’abundància de preses i a una protecció enfront dels depredadors.

Les gambes s’alimenten dels organismes que viuen al fons —moltes vegades aixecats pels corrents de fons—, especialment dels crustacis planctònics més abundants gairebé tot l’any als canyons, el krill. S’ha pogut observar que espècies com Meganyctiphanes norvegica o Nyctiphanes couchii formen eixams de centenars d’individus per metre cúbic que es concentren a prop de les parets, sobretot entre 300 i 500 m de fondària, on busquen aliment entre els blocs, les terrasses i les colònies de coralls.

Des de fa ja bastant temps, els pescadors coneixen l’existència del que anomenen boscos petrificats, és a dir, comunitats que se situen al límit de la plataforma fins a més de 400 m de profunditat i, sobretot, associades a la part més alta de les parets dels canyons submarins. En la majoria dels casos, aquestes comunitats estan dominades per la presència de colònies en forma arbustiva de coralls anomenats de profunditat, o freds.

La importància d’aquests enclavaments radica en diversos aspectes; un d’ells, ben conegut pels pescadors, és el fet d’actuar com a zones de concentració de vida, i per tant de peixos, una bona part dels quals són d’interès comercial. Avui dia se sap que, associada a les colònies de coralls, viu una rica fauna que busca aliment i refugi. Gran part d’aquesta fauna són organismes del zooplàncton, com el krill, ja esmentat, que és l’aliment principal tant de peixos joves com adults. La concentració de peixos a la cerca de preses ha fet que aquests boscos petrificats siguin indrets preferents a les zones més escarpades de pesca de palangre.

Paral·lelament a la investigació sobre les comunitats de coralls i de la fauna íctica, s’han estudiat les comunitats de zooplàncton associat al bancs de corall. S’ha pogut observar una gran diversitat d’organismes i, en alguns casos, també una gran abundància. Un aspecte que ressalta del zooplàncton proper al fons de les parets del canyó, entre 200 i 400 m de profunditat, és la quantitat i diversitat de larves i ous de peixos de diverses espècies, que troben en aquests boscos un hàbitat idoni per a la fresa (com s’ha vist en zones de l’Atlàntic nord o del Pacífic). Les larves troben refugi i al iment fins a arribar a la grandària que els permet escapar dels depredadors. La presència de les larves fa que aquests indrets s’anomenin llar d’infants (nursery en anglès). Els boscos de coralls són, doncs, un hàbitat essencial perquè es pugui culminar el cicle biològic de moltes espècies.

Així mateix, s’ha demostrat que els bancs de coralls es desenvolupen en zones del fons marí en què els corrents transporten una gran quantitat de partícules i en què la freqüència d’aquest fenomen és més alta que en altres zones. Amb això, els coralls poden créixer i arribar a desenvolupar denses poblacions que, de la mateixa manera que fan els arbres en els ecosistemes terrestres, creen un hàbitat tridimensional, el qual és colonitzat per una gran diversitat d’espècies i esdevé una zona d’alta producció i diversitat biològica.

La comunitat de coralls que es coneix més bé del litoral català és la del canyó submarí del cap de Creus. Sorprenentment encara s’hi troben algunes praderies molt ben conservades a la paret sud, malgrat que s’han detectat zones gairebé desforestades a causa de l’efecte dels palangres de fons i altres arts de pesca. També s’hi ha registrat la presència d’una rica biota, especialment de peixos, amb 28 espècies, 13 de les quals tenen un gran interès comercial. Entre les més comunes es troben el congre (Conger conger), el sabre (Lepidopus caudatus), la bròtola o molla de fang (Phycis blennoides), la forcadella (Anthias anthias) i el sorell (Thrachurus trachurus).

D’altra banda, als canyons també hi ha alguns peixos i crustacis d’interès comercial, que s’hi apropen temporalment tant per alimentar-se com per refugiar-s’hi; entre els peixos, una de les espècies que segueix aquesta pauta temporal és el lluç (Merluccius merluccius). També s’hi veuen alguns mamífers, entre d’altres, el rorqual comú (Balaenoptera physalus) i el catxalot (Physeter macrocephalus), i, fins i tot, algunes espècies de dofins (Stenella coeruleoalba i Tursiops truncatus).

Les parets dels canyons no són llises, sinó més aviat llaurades per l’erosió. Són freqüents les plataformes, les terrasses, els blocs de roca i les cavitats a les parts altes properes a la plataforma continental. Aquest conjunt d’estructures geològiques, juntament amb els boscos de coralls, dona lloc a una gran diversitat d’hàbitats, la qual cosa facilita la presència també d’una gran diversitat biològica. S’hi poden observar espècies tan emblemàtiques com la llagosta (Palinurus elephas) i altres crustacis (Galathea i Munida). Entre la fauna sèssil que habita aquestes estructures hi ha diversos grups, com ara crinoïdeus, ofiures, esponges, corall vermell, briozous i mol·luscs. Cal destacar també una comunitat que es troba just a la vora de la paret dels canyons, a la part superior. Hi abunden les closques de bivalves, amb dominància de restes mortes, anomenada per aquest motiu tanatocenosi. En aquesta comunitat hi són comuns els equinoderms, com Echinus melo i la tabaquera (Cidaris cidaris); pennatulacis, com Pteroeis griseum i Pennatula rubra, i altres antozous, com ara Alcyonium palmatum i Cerianthus membranaceus.

Els canyons submarins i els boscos de coralls de profunditat, o freds, que s’estenen per la seva capçalera i les parts altes de les parets són, doncs, un hàbitat essencial per al manteniment de la diversitat biològica a la Mediterrània, així com un hàbitat imprescindible per a la supervivència de moltes espècies.