De les nou espècies de garotes (equinacis) de la Mediterrània, les més abundants són la garota negra (Arbacia lixula), la garota violeta (Sphaerechinus granularis) i la garota de roca o eriçó comú (Paracentrotus lividus), la més abundant i de més interès comercial.
Les gònades són la part comestible de les garotes, molt gustoses. Els principals països consumidors són França i el Japó, juntament amb Espanya, Bèlgica i Alemanya. L’obertura d’aquest producte a un mercat internacional feu augmentar la demanda a partir de la dècada de 1980, ràpidament aprofitada per països com ara els Estats Units i Xile (els principals exportadors mundials) i Espanya (primer exportador europeu). Això va conduir a la sobreexplotació i al consegüent descens de les captures.
Bertran Romero.
La reproducció de les garotes és de tipus sexual, sense dimorfisme i amb fecundació externa. Aquest tipus de reproducció implica l’alliberament dels gàmetes a l’exterior a través d’un conducte que desemboca a la regió anal. Els gàmetes fecundats passen per una fase larvària d’uns vint a quaranta dies de durada, que finalitza en una metamorfosi i assentament, que donen lloc a individus de morfologia idèntica als adults però amb una talla inferior a dos mil·límetres de diàmetre, anomenats reclutes. Aquest fenomen, conegut com a reclutament, es dona regularment al final de la primavera, en un marge de tres setmanes entre maig i juny (algunes investigacions acrediten l’existència d’un segon pic de reclutament molt menys important a la tardor). La intensitat del reclutament de les garotes és molt variable segons la topografia, l’exposició hidrodinàmica, la distribució de les larves a la columna d’aigua, la mortalitat i la distribució de l’aliment, entre altres factors i paràmetres físics. El reclutament és el principal regulador del desenvolupament i manteniment de l’estructura poblacional en les comunitats d’eriçons en hàbitats de tipus estable, els quals es caracteritzen per condicions ecològiques de moderat hidrodinamisme i continuada disponibilitat d’aliment. Aquestes condicions afavoreixen la supervivència dels individus, que poden arribar a cicles vitals de fins a 11-12 anys; a la vegada, les poblacions mostren densitats estables amb un nombre més alt d’individus de menor diàmetre mitjà i individus de major talla a igual classe d’edat, respecte d’altres poblacions amb condicions ecològiques més variables. L’abundància d’aliment permet a aquests organismes mantenir una despesa en creixement sense comprometre els fenòmens reproductius. En hàbitats inestables, les poblacions d’eriçons es troben més exposades a les forces hidrodinàmiques, i la disponibilitat d’aliment és fluctuant, la qual cosa fa que augmenti la mortaldat. Alhora, el reclutament és reduït o nul i, consegüentment, les poblacions depenen que es produeixi immigració. El resultat són poblacions de densitat variable, amb una estructura desviada cap al centre en la distribució de freqüència de talles. En aquestes poblacions, els organismes destinen la major part dels recursos a la reproducció, i només potencien el creixement en episodis de bonança ecològica, especialment per abundància d’aliment (menor diàmetre mitjà a igual classe d’edat). L’explotació per al consum d’aquests equinoderms pot arribar a modificar-ne la demografia.
Tercer període de seguiment de les poblacions de garotes amb interès comercial a la costa nord de Catalunya. El gràfic mostra una estabilització de les densitats mitjanes en les poblacions de garotes el 2009, després que durant tres anys es registrés una continuada tendència a la baixa.
Dades de la Direcció General de Pesca i Afers Marítims del DAR.
Per frenar la degradació de les poblacions de garotes de la costa catalana, el 1992 el Departament d’Agricultura Ramaderia i Pesca va estudiar el seu estat. Tres anys més tard es legislà per primer cop la pesca de garotes; el 2002 es publicà una nova ordre per a regular les quotes i les mides mínimes de pesca; i, finalment, el 2007 van quedar establertes les principals mesures de gestió: talla mínima (sense espines) de 5 cm per a la captura de la garota de roca, veda entre els mesos d’abril i setembre (inclosos), quota màxima de 150 kg per a la pesca professional i de 150 individus per a l’esportiva, i prohibició d’emprar equips autònoms de respiració per a la captura. Per avaluar les mesures preses, el 2005 es va emprendre un nou cens de les poblacions de garotes a la costa gironina. L’estudi registrà, entre 0 i 10 m, els individus de talla superior a 2 cm de diàmetre de les garotes de roca, violeta i negra; aquesta última, tot i no ser destinada al consum, comparteix recursos amb la garota de roca, de manera que l’increment de la seva densitat juntament amb la reducció del diàmetre mitjà i de la densitat de població de la garota de roca indiquen un fenomen de sobreexplotació, com ha estat demostrat en estudis duts a terme a Pulla i Sardenya. Es va observar una densitat global en les poblacions de garota de roca un 30% inferior a la censada el 1992. Tanmateix la reducció no era uniforme a tota la costa, ja que les poblacions de regions com la de la costa del Montgrí presentaven una densitat un 28% superior a l’observada inicialment. La manca de dades i la falta d’informació sobre els factors externs que podrien haver afectat les poblacions durant l’interval de tretze anys existent entre ambdós censos posaren de manifest la necessitat de mantenir el seguiment i establir la tendència de les espècies estudiades, especialment la de la garota de roca a la regió de Palamós, pel fet de tractar-se de la zona amb un nombre més alt de llicències de pesca d’aquesta espècie.
Les garotes són organismes fotòfobs; per això prefereixen les esquerdes i els forats, que utilitzen per a protegir-se de la llum solar directa i l’hidrodinamisme. Aquesta preferència per zones sense llum directa provoca una distribució poblacional que sol seguir un patró en agregats.
Albert Corbacho.
Dos exemplars de garota negra (Arbacia lixula). Tant aquesta espècie com la garota de roca i la garota violeta brostegen les superfícies algals per a alimentar-se.
Albert Corbacho.
Durant el 2007 i el 2008 la densitat de les poblacions de la garota de roca va seguir disminuint a totes les regions mostrejades, amb una mitjana de densitat general d’1,68 individu/m2 el 2008 (entre 1 i 5 individu/m2 es considera una densitat baixa). Per la seva banda, la garota negra va mantenir valors de densitat estables o lleugerament a l’alça durant el mateix període, sense arribar a superar 1 individu/m2. El 2009 s’atura la tendència a la regressió de la garota de roca a la zona de Palamós, on per primera vegada la densitat mitjana va ser superior (d’un 11%) a l’observada en l’estudi precedent (1,88 individu/m2). Al contrari, a la regió compresa entre Roses i Portbou, disminueix prop del 63%. En aquest tram costaner la captura recreativa i el furtivisme tenen certa rellevància dins de l’activitat extractiva global, afavorits per la proximitat de la frontera francesa.
Atenent a les conclusions extretes de l’anàlisi dels indicadors de sobreexplotació, s’haurien d’haver observat dos resultats en l’estudi: una reducció del diàmetre mitjà de la garota de roca i un augment de la densitat en les poblacions de garota negra. Els resultats obtinguts no van seguir aquests patrons, atès que els temporals del desembre del 2009 van provocar mortaldats de fins el 90% en alguns llocs. Tot i això, s’ha identificat un volum significatiu d’individus de talla inferior al límit censal del projecte. Estudis paral·lels de reclutament duts a terme a Tossa de Mar han evidenciat el manteniment del volum de reclutament per a la garota de roca en els quatre anys de seguiment. Això corrobora l’encert de fixar la talla mínima de captura en 5 cm, fet que proporciona pel cap baix dos cicles reproductius.
Per tant, el fet que les poblacions de garota de roca i garota negra s’estabilitzin en densitats de població pròximes a 2 individu/m2, a les quals semblen tendir algunes de les regions de la costa catalana, dependrà del respecte de les normes dictades per a restringir-ne la captura.