Dibuixos de tres espècies de meduses descrites com a espècies endèmiques al canyó del Foix: 1 Teclaia recincolae, 2 Barcino foixensis (l’única espècie del regne animal que porta com a nom el de la ciutat de Barcelona), 3 Foersteria araiae. Encara que neden per tota la columna d’aigua, les meduses localitzades al canyons són molt més freqüents a prop del fons, on es poden trobar els pòlips sobre el substrat rocós de les parets. Aquestes meduses, de dimensions reduïdes, viuen a 1.000 m de fondària.
Jordi Corbera.
La fauna de les zones properes a les parets i el fons dels canyons submarins ha estat poc explorada a causa de la dificultat de poder recollir els organismes en bones condicions per al seu estudi. Fa pocs anys, la possibilitat de treballar amb trampes de sediment, que recullen els organismes que hi entren, va obrir un nou horitzó a la investigació de la biodiversitat marina a la Mediterrània.
Als canyons de les costes catalanes i balears estudiats fins al moment s’ha trobat una fauna d’hidromeduses inesperada, tant per les seves característiques biològiques com per la seva riquesa. De les vint espècies identificades, set són noves per a la ciència i quatre pertanyen també a gèneres nous. Com que encara no s’han trobat exemplars d’aquestes espècies en altres llocs de la Mediterrània, es consideren endèmiques de les valls submarines de la mar Catalana.
Aquesta presència notable d’espècies endèmiques està relacionada amb l’aportació de matèria orgànica als canyons (sistemes més productius) i amb les seves característiques geomorfològiques: com més confinats són (més estrets, profunds i llargs), més endemismes hi ha. Aquest és el cas del canyó del Foix, al sud de Barcelona, on s’han trobat les espècies Barcino foixensis, Foersteria araiae, F. antoniae, Teclaia recincolae, Parateclaia euromarge, Guillea canyonincolae i Cunina simplex.
Totes les espècies descrites, a excepció de Cunina simplex, que és una narcomedusa i no té estadi de pòlip, pertanyen a les leptomeduses, en el cicle de les quals hi ha un estadi de pòlip i un de medusa. Es tracta de meduses de no més d’1 cm de diàmetre, amb 4 canals radials i 24 o més tentacles en l’estat adult. Les gònades són als canals radials; a la vora de l’ombrel·la tenen estatocists d’origen ectodèrmic.
A més d’aquestes espècies noves s’ha trobat molt sovint una espècie que tan sols s’havia localitzat dues vegades a la mar Mediterrània. Es tracta de Ptychogastria asteroides, una traquimedusa que neda sempre a prop del fons i que té dos tipus de tentacles, uns —en concret, 16— amb molts cnidocists, i uns altres —260— sense cnidocists i dotats d’uns òrgans adhesius que li permeten poder-se desplaçar pel fons.
El caràcter endèmic d’aquesta fauna de meduses i, sobretot, el fet que espècies del mateix gènere, com en el cas de Foersteria, es troben tan sols a l’oceà Índic, que formava part de la mar de Tetis, han rellançat la hipòtesi que a la Mediterrània encara es poden trobar espècies relictes d’aquella mar. En dessecar-se la Mediterrània durant la crisi messiniana, a les cubetes hipersalines podrien haver quedat estadis sèssils en forma de pòlip o estolons de resistència, que haurien ressorgit després de la inundació de la Mediterrània que va tenir lloc ara fa uns cinc milions d’anys.