Caràcters microscòpics principals de les pertusarials. Els dibuixos s’han basat en material tractat primer amb KOH i després amb lugol. A Pertusaria heterochroa: asc bispòric i detall d’una ascòspora, de paret internament ornamentada. B Phlyctis argena: asc amb dues ascòspores murals.
Biopunt, a partir de fonts diverses.
Constitueixen un grup de líquens crustacis, típicament silicícoles o corticícoles, ben representats a la regió mediterrània, i caracteritzats pels seus ascs amples, de paret gruixuda, amb la túnica interna amiloide (I+ blau), engruixida a l’àpex, amb dehiscència per una escletxa, no fissitunicats. Entre els ascs hi ha parafisoides, filaments fins i anastomitzats, soldats a dalt i a baix dels ascomes. Aquests poden presentar el disc obert, i un aspecte d’apoteci, i estar enfonsats en berrugues i tenir aspecte de periteci. Les espores són més o menys grosses, sovint molt. Moltes espècies presenten soredis o isidis. L’ordre és representat per la família de les pertusariàcies (Pertusariaceae); com a apèndix, hi afegirem la de les flictidàcies (Phlyctidaceae), de situació encara incerta.
Les pertusariàcies
Són líquens típicament crustacis, que presenten tal·lus ben visibles, amb apotecis lecanorins o immersos en berrugues, o bé, bastant sovint, amb soralis o isidis i, llavors, rarament fèrtils. Els ases, amplament cilíndrics, poden contenir menys de 8 espores (fins a una sola). Els parafisoides formen una xarxa inextricable. Presenten una gran variabilitat en la composició química, sobre la qual es basa el reconeixement dels abundants exemplars estèrils.
Els grans tal·lus blanquinosos, proveïts d’apotecis grossos i prominents, caracteritzen Ochrolechia parella, un liquen crustaci mediterrani, freqüent sobre les roques silícies no assolellades. Si bé els apotecis no són mai immersos en berrugues, els caràcters microscòpios s’assemblen als de les Pertusaria.
Jordi Vidal
El gènere Ochrolechia és representat a casa nostra per una desena d’espècies, en bona part epífites i de llocs freds. Formen crostes de color blanquinós o grisenc, a vegades força gruixudes (fins a 2 mm). Quan hi ha apotecis, són grossos (fins a 3 mm), amb un disc carni o groguenc, i un marge tal·lí enter i gruixut, del color del tal·lus. Les espores, normalment 8 per asc, són el·lipsoïdals, hialines i grosses (però sempre de menys de 75 μm de llarg).
L’espècie més freqüent, amb apotecis sempre presents, és Ochrolechia parella, de tal·lus gris clar, força gruixut (0,5-2 mm) i extens, amb el disc dels apotecis (1-2 mm) de color rosat, amb una típica reacció C+ carmí. Viu sobre roques silícies no assolellades, des de la costa (Costa Brava, Maresme, Barcelonès) fins a la muntanya (Prades, Sant Llorenç, Montseny, Pirineus, on viu als llocs menys freds). La subspècie pallescens, d’apotecis més grossos (fins a 3 mm), és epífita i viu sobretot a les zones de muntanya, sobre pi roig, pi negre, faig i roures, però pot baixar a voramar, sobre surera i olivera, a la Costa Brava. La resta d’espècies dels Països Catalans són epífites. Amb el disc dels apotecis C–, tenim O. szatalensis, corticícola, i O. upsaliensis, que viu sobre molses. Les dues són pròpies de zones muntanyoses, en microclimes oceànics (Vall d’Aran, Montseny, ports de Beseit). Amb el tal·lus sorediat i apotecis sovint absents (i, per tant, difícils de diferenciar de les Pertusaria sorediades), tenim dues espècies de tal·lus C+ vermell, O. androgyna, de tal·lus K+ groc, que viu en zones muntanyoses (Vall d’Aran, l’Albera), i O. arborea, de tal·lus K–, citada al Vallès. O. turnen, de tal·lus C– i K–, té soralis confluents sobre un tal·lus llis, continu i prim. Viu sobre pi roig i pi negre, als Pirineus. Amb el tal·lus portador d’isidis, coral·loides i fràgils, que en trencar-se li comuniquen un aspecte blanquinós, tenim O. subviridis, de llocs muntanyosos (Pirineus, Prades).
El gènere Pertusaria, ben representat a la regió mediterrània i als Països Catalans (amb unes 30 espècies), comprèn líquens silicícoles i corticícoles, principalment. Quan hi ha apotecis, sovint apareixen enfonsats en berruges tal·lines, comunicats a l’exterior per una obertura, sovint puntiforme. En aquests casos, les berrugues portadores d’un sol apoteci (sovint en porten diversos) poden semblar un periteci, però mai no hi trobem paratecis de color negrós, i la mida és força més grossa. En algunes espècies, el disc pot acabar eixamplantse, i pren l’aspecte d’apoteci lecanorí. Però sempre el parateci i l’hipoteci resten molt reduïts. Els ascs, amples i grossos, contenen espores de grans dimensions (fins a 200 μm de llarg o més), hialines, unicel·lulars, de tipus polienèrgida (amb molts nuclis i molts tubs de germinació), sovint en nombre inferior a 8 (4, 2, fins a una sola). Les parets esporals, gruixudes, poden presentar una ornamentació (estries, zonació, reticle) d’interès per a la identificació de les espècies.
En els mateixos ambients que l’espècie anterior, en superfícies verticals, trobem sovint Pertusaria rupicola, una espècie molt típica de la regió mediterrània, amb apotecis força oberts. Les pertusàries grogues donen sempre la reacció C+ taronja, (presència d’àcid tiofanínic).
Xavier Llimona.
Entre les que es presenten sempre amb apotecis, és força important Pertusaria rupicola, de tal·lus groc verdós pàl·lid (presència d’àcid tiofanínic, C+ taronja), gruixut i irregularment granulós, amb apotecis aviat ben oberts, d’aspecte lecanorí. És un dels pobladors més típics de les roques silícies mediterrànies, sobre superfícies inclinades i no assolellades. També silicícola, però de llocs més elevats (Montseny, l’Albera) és P. rupestris, de tal·lus gris verdós i apotecis puntiformes, immersos en berrugues de base constricta; molts autors la consideren una varietat de l’espècie corticícola P. pertusa. P. rupicola i P. rupestris viuen sovint amb P. monogona, de tal·lus blanc, gruixut, K+ vermell, amb apotecis amagats en berrugues sorediades, i amb una sola espora per asc (d’on deriva el nom). Entre les espècies epífites fèrtils, gairebé totes amb tal·lus gris o groc verdós, tenim P. pertusa, d’apotecis puntiformes negres, situats en berrugues fructíferes de base constricta, sobre alzines, roures i faigs, i P. leioplaca, amb berrugues fructíferes més petites i de base ampla, de llocs més humits i freds. En canvi, P. heterochroa té el tal·lus llis, més o menys groc verdós, amb apotecis situats en berrugues de base ampla; és una espècie característica de boscos i màquies tèrmics, propers al litoral, especialment a Tarragona, a la Costa Brava i a les Illes.
Moltes pertusariàcies han adoptat la multiplicació per soredis o isidis, i es presenten gairebé sempre sense apotecis. Pertusària amara presenta típics soralis puntiformes i pot créixer tant sobre escorces d’arbre (sobretot surera) com sobre roca silícia. De sabor amargant, hom utilitza per a reconèixer-la, la reacció de taca KC+ vermell vinós, que podem veure a la part superior de la fotografia).
Xavier Llimona.
En un segon grup, molt nombrós, tenim les espècies amb soralis i que, només molt rarament es presenten fèrtils. La més freqüent és la pertusària amargant (Pertusària amara), de gust amarg a causa de l’alt contingut d’àcid picroliquènic, responsable de la seva típica reacció KC + vinós. El tal·lus, grisenc, gairebé queda del tot cobert de soralis rodons, convexos, molt blancs. És una espècie freqüent en llocs no assolellats, tant sobre escorces, amb preferència per les sureres i alzines, com sobre roques silícies.
Se li assemblen tres espècies silicícoles, no amargues, Pertusària lactea, de tal·lus C+ i KC+ vermell rosat, P. leucosora, de tal·lus més grisós, KC−, i P. excludens, de tal·lus grans i gruixuts, K+ vermell sang. Totes viuen en roques no assolellades, a baixa altitud (màxim 1600 m), de Prades fins a l’Albera. Entre les espècies grogues (també amb àcid tiofanínic, C+ groc o taronja) tenim P. flavicans, silicícola, submediterrània i que tolera bastant la presència de calci al substrat, i P. flavida, epifítica sobre faig, roure i surera, als Pirineus (Vall d’Aran). Entre les espècies epífites de color gris o verdós, tenim P. hemisphaerica, de tal·lus fissurat al centre i delimitat per una banda perifèrica blanca, lluent i contínua, de 2-4 mm d’amplada. Els soralis presenten reaccions KC+ vermell. Molt propera, però sense la reacció esmentada, és P. albescens, molt abundant des de la costa als Pirineus (1800 m), sobre alzines, faigs, etc.
Un exemple netament mediterrani de pertusària amb isidis, que viu sobre roca silícia, juntament amb els líquens de les tres fotografies anteriors, és Pertusària pseudocorallina. Les taques brunenques són grups d’isidis cilíndrics, amb la part alta bruna.
Javier Etayo.
Reunim en un darrer grup les espècies que presenten isidis. Sobre roca silícia, destaca P. pseudocorallina, de tal·lus gris brunenc clar, K+ vermell, amb isidis d’àpex arrodonit i bronzejat, sovint reunits en grups densos, visibles sense lupa. Viu a les roques no assolellades mediterrànies (Costa Brava, l’Albera, base del Montseny). P. Corallina, més rara, i de muntanya (Montseny, Pirineus), és coberta d’isidis blancs, sovint ramificats, amb reacció K–. P. melanochlora presenta llargues papil·les grises, amb aspecte d’isidi, i el gust amargant i les reaccions (KC+ vinós) de P. amara. Sobre les escorces, P. coronata, amb isidis globosos o estirats i ramificats, d’àpex bru, pot tenir soralis sobre els isidis o entre ells. P. coccodes, de tal·lus K+ vermell, presenta isidis allargats i coral·liformes, reunits en coixinets i sovint sorediats.
Les flictidàcies
Les seves similituds amb les pertusariàcies són només superficials: apotecis enfonsats en el tal·lus, paràfisis anastomitzades, espores grosses, poques per asc. Les parets de l’asc són primes, potser per reducció. Les expliquem aquí, mentre no se sàpiga amb més precisió on cal situarles. El gènere Phlyctis, crustaci, de tal·lus K+ vermell, és representat a casa nostra per dues espècies. La més freqüent és P. agelaea, de tal·lus blanc o gris clar, continu o fissurat, granulós però sense soralis. Normalment, presenta apotecis immersos, en nombre de 3 o 4, en berrugues fructíferes pulverulents. P. argena té el tal·lus gris cendra, cobert, sovint totalment, de soralis puntiformes, i rarament presenta apotecis. Totes dues espècies viuen sobre molts tipus d’arbres i arbusts (faig, roures, alzina, boix, pollancre, castanyer, vern, avellaner), en zones de muntanya.