Ens trobem ara amb un gran ordre d’ascomicets amb ascs fissitunicats que té alguns representants liquenificats. Es tracta de líquens crustacis, sovint termòfils, amb pseudotecis d’aspecte peritecioide i ascs típicament no amiloides, amb parafisoides persistents o evanescents. Les espores són gairebé sempre septades, sovint més amples per un extrem.
N’estudiarem les famílies següents: artopireniàcies (Arthopyreniaceae), micoporàcies (Mycoporaceae), telenel·làcies (Thelenellaceae), prototelenel·làcies (Protothelenellaceae), estrigulàcies (Strigulaceae), dacampiàcies (Dacampiaceae) i liquenoteliàcies (Lichenotheliaceae).
Les artopireniàcies
El representant més freqüent al nostre país del gènere Arthopyrenia, A. halodytes (artopireniàcia), viu a la costa, a la base del nivell supralitoral, tant sobre roca calcària com sobre substrats rics en carbonat càlcic, com ara conquilles de balànids (Chthamalus) o de pagellides (Patella), com passa en la fotografia, en la qual podem veure’n només els peritecis prominents. De posició taxonòmica difícil, hom dubta actualment si mantenir-lo dins aquest gènere o bé anomenar-lo Pyrenocollema halodytes.
Jordi Vidal
Incloem en aquesta família líquens de tal·lus crustaci, poc diferenciat, generalment amb algues del gènere Trentepohlia. Els ascomes tenen aspecte de periteci, els ascs són bitunicats i les espores poden ésser des de septades fins a muriformes, incolores o brunes. Viu sobre escorces, sòl o roques.
Les Arthopyrenia comprenen líquens amb espores de paret llisa, no disposades en un sol rengle a l’interior de l’asc; les paràfisis són persistents o fugaces, i els ascs són claviformes o, més rarament, subeilíndrics. Entre les espècies epífites, les més citades són A. punctiformis i A. lapponina. La primera té el tal·lus de color gris més o menys clar, a vegades no diferenciat, peritecis semienfonsats (0,1-0,2 mm), paràfisis fugaces i espores (12-14 × 3-6 µm) uniseptades. Semblant, però amb espores triseptades, tenim A. persoonii, trobada sobre garrofer (Ceratonia siliqua). A. lapponina, amb peritecis semiimmersos (0,3-0,5 mm), paràfisis persistents i espores (16-24 × 6-12 µm) amb un o, més sovint, 3 septes, amb les cèl·lules desiguals, la d’un extrem ampla i arrodonida i la de l’altre estreta i aguda. Al litoral rocós, sobre les closques dels Chthamalus (cirrípedes), altres substrats amb carbonat càlcic o la mateixa roca calcària, A. halodytes (=Pyrenocollema sublittoralis) forma els seus peritecis (0,1-0,5 mm), prominents o enfonsats. Les espores presenten dues cèl·lules, de mida força diferent. No és segur que aquest liquen tan freqüent a les nostres costes sigui una veritable Arthopyrenia, però en tot cas, la seva recent atribució al gènere Pyrenocollema (pirenulàcies) tampoc no sembla satisfactòria.
El gènere Leptorhaphis es caracteritza pel tal·lus crustaci, blanc grisós o no visible, sense fotobionts, amb ascomes isolats o més rarament confluents, dimidiats (de pireni fosc només a la part superior). L’hamateci consta de pseudoparàfisis ramificades i anastomitzades. Els ascs, claviformes i bitunicats, no presenten aparell apical amiloide. Les ascòspores, cilíndrico-fusiformes, arquejades, presenten entre 1 i 3 septes. L. quercus té peritecis piriformes i espores (140 × 1-3 µm) que tenen entre 5 i 9 septes transversals. Ha estat trobada sobre garrofer (Ceratonia siliqua), a Tarragona. Malgrat ésser l’única espècie atribuïda a aquest gènere trobada al nostre país, és probable que no hi pertanyi, en la seva accepció actual.
Les estrigulàcies, les dacampiàcies i les liquenoteliàcies
Els ascs fissitunicats separen les estrigulàcies de les porinàcies. Són curiosos líquens crustacis, en general de vida epifil·la (sobre fulles vives), ben representats als països tropicals i subtropicals. El tal·lus acostuma a estendre’s per sota de la cutícula de l’anvers de la fulla i forma discs de marge continu o lobulat, amb pienidis i fructificacions peritecioides. L’única espècie que arriba a les nostres terres, segons les dades actuals, és Strigula affinis, de tal·lus blanquinós, immers a les escorces llises d’om, (Ulmus), al Figueró, i de freixe (Fraxinus), a l’Empordà. Les espores són triseptades i sovint corbades, i el fotobiont és el cloròfit Cephaleuros.
La família de les dacampiàcies inclou Dacampia hookeri, que pot aparèixer al sòl dels prats alpins, en forma de taques d’uns centímetres d’amplada, amb lòbuls irregulars al marge, finament verrucoses o farinoses, de color blanc verdós, sovint amb ascomes peritecioides negres, gregaris, amb ascs cilíndrics, amb ascòspores fusiformes triseptades, i amb algun septe longitudinal. Pot tractar-se d’un fong paràsit d’un liquen sempre estèril. Podria ésser que haguéssim de reservar el nom per al liquen estèril i que el fong anés a parar al gènere Pleospora.
En realitat, les liquenoteliàcies són fongs que viuen sobre roques o sobre líquens, i que, pel fet que poden presentar a vegades algues d’una manera accidental, han estat confosos amb líquens i estudiats pels liquenòlegs. El tal·lus està format per coixinets pseudoparenquimàtics, negrosos, reunits o dispersos, a vegades amb llargs lòbuls, protuberàncies o grups de cèl·lules que se separen fàcilment i funcionen com a propàguls. Les fructificacions són estromes amb aspecte de cleistoteci, periteci o apoteci. És un grup poc estudiat, i només en coneixem, al nostre país, Lichenothelia convexa, freqüent a les baumes calcàries assolellades de la Valltorta (Alt Mestrat) i d’Olèrdola (Alt Penedès).
Les telenel·làcies i les prototelenel·làcies
Les telenel·làcies tenen els ascocarps en forma de periteci, paràfisis ramificades i anastomitzades i perífisis ben desenvolupades. Els ascs són bitunicats i cilíndrics, no amiloides, amb un endoasc ben gruixut, i entre 4 i 8 espores murals o submurals. Sovint el tal·lus no està liquenitzat. Thelenella modesta (=Microglaena modesta) és una espècie epífita, que viu a la terra baixa, sobretot vora el litoral. Té el tal·lus crustaci, blanc, amb peritecis (0,2-0,5 mm) negres. El pireni és bru fosc, olivaci o negre a la part superior i incolor a la part de baix. Les espores són submurals o murals, amb la paret incolora o de color bru clar. Julella (=Polyblastiopsis), també epífita, de distribució més àmplia cap a les terres de l’interior, té un tal·lus crustaci i blanc, mai liquenitzat, amb peritecis negres o de color bru molt fosc, hemisfèrics i força prominents, fins a 1 mm. El pireni és dimidiat, negre carbonaci, amb teixit pseudostromàtic. Els ascs tenen de 4 a 8 espores incolores, el·lipsoïdals, murals i envoltades per una capa gelatinosa. J. lactea té els ascs amb 4-6 espores, de fins a 50 µm de llargada, i J. sericea té 8 espores per asc, de fins a 20 µm de llargada.
Les prototelenel·làcies inclouen un sol gènere, Protothelenella, abans inclòs a Microglaena, juntament amb Thelenella, que presenta com a fotobiont algues del gènere Elliptochloris, envoltades per una capa gelatinosa. L’himeni es torna blau amb els reactius iodats, un caràcter que no es dona a la família anterior. Protothelenella sphinctrinoidella presenta un tal·lus crustaci blanc, peritecis hemisfèrics, pireni amb la part superior fosca, de color vermell brunenc i la part inferior incolora, i espores submurals, de fins a 30 µm de longitud. Ha estat trobada a Núria. En general, viu sobre restes de briòfits, líquens o plantes vasculars, o directament sobre el sòl.