Caràcters microscòpics principals de les calicials: ascs (de reacció I-) i ascòspores de Calicium víride. Els dibuixos s’han basat en material tractat primer amb KOH i després amb lugol.
Biopunt, original de Mireia Giralt.
L’ordre de les calicials comprèn sobretot representants liquenificats, però també en presenta de no liquenificats. El tal·lus és crustaci, fruticulós o invisible. A les regions tropicals també hi ha espècies amb el tal·lus foliad. El més típic és que els apotecis tinguin un peu més o menys llarg, que sosté una mena de copa anomenada capítol. Els ascs poden presentar un àpex gruixut, amb un porus ample pel qual surten les espores o, en el cas més freqüent, no presenten cap mena d’engruiximent i, en madurar, es transformen, juntament amb la resta dels elements de l’himeni, en una massa pulverulent i seca anomenada mazedi. Les espores poden ésser simples o bicel·lulars, incolores o pigmentades i, en general, presenten la paret ornamentada. L’hàbitat més freqüent és l’escorça o la fusta, i en casos més rars, la pedra, sobretot en exposicions protegides, que no es mullen quan plou. Les espècies no liquenitzades són sapròbies o, algun cop, paràsites. Als Països Catalans aquest ordre comprèn les famílies de les micocaliciàcies (Mycocaliciaceae), caliciàcies (Caliciaceae), coniocibàcies (Coniocybaceae), esfinctrinàcies (Sphinctrinaceae) i esferoforàcies (Sphaerophoraceae).
Les micocaliciàcies
Llur tal·lus, o no està ben desenvolupat o es troba immers al substrat. Tenen apotecis pedicel·lats, ascs amb l’àpex engruixit, i no formen mazedi. Les espores són brunes i amb la paret llisa. Està representada a la nostra regió per dues espècies no liquenitzades i sapròbies, Mycocalicium subtile (=M. parietinum) amb fructificacions de fins a 1 mm d’alt, de color negre, amb el capítol gairebé lenticular i espores simples, alineades, 8 per asc, trobada sobre fusta morta de roure (Vidrà), i M. minutellum, de fructificacions força més petites (0,4-0,5 mm), de capítol subglobós, una mica aplanat, que viu sobre fusta de pi blanc poc descomposta i també sobre pinyes del mateix pi disperses pel sòl, sobretot en llocs càlids no gaire allunyats del mar (l’Ametlla de Mar, muntanyes de Prades, Cervelló, cap de Creus, Eivissa). Aquesta darrera és una espècie que va lligada a la humidificació del substrat per la rosada, en llocs amb baixa pluviositat.
Les caliciàcies
Els membres d’aquesta família tenen el tal·lus crustaci, amb apotecis pedicel·lats o sèssils. Els ascs es desintegren formant un mazedi, que ultrapassa una mica o gens el marge de l’excípul dels apotecis. Les espores, amb la paret ornamentada, poden tenir color brunenc o ésser incolores.
Les calicials presenten sovint un tal·lus crustaci granulós, que emet fructificacions del tipus mazedi, sovint pedunculades. Un bon exemple n’és Calicium viride, epifític. Observem el tal·lus granulós, a la base, i els estípits llargs, portadors dels mazedis, de superfície irregular i pulverulenta.
Volkmar Wirth.
El gènere Calicium té els apotecis pedicel·lats, el tal·lus crustaci, visible o immers al substrat, el mazedi de color negre, els ascs joves cilíndrics o claviformes i les espores bicel·lulars, de color bru fosc. El trobem ben representat a les zones fredes o temperades d’ambdós hemisferis. C. abietinum viu sobre troncs en descomposició, en ambients humits. El tal·lus creix immers al substrat. L’apoteci, de menys d’1 mm d’alçada, no presenta pruïna. El capítol té forma lenticular o bé obcònica (com un con invertit o un calze). Les espores tenen la paret lleugerament ornamentada, verrucosa, fissurada o areolada. Ha estat citat a la Massana (l’Albera), Ribes de Fresser, Campelles i muntanyes de Prades. C. quercinum, de tal·lus blanc o blanc grisós, granulós o llis, viu sobre l’escorça o la fusta. L’apoteci té els capítols obcònics, completament recoberts per una pruïna blanca. Les espores tenen la superfície ornamentada amb crestes disposades en espiral. Ha estat trobat a l’Espluga de Francolí i Sant Llorenç del Munt. C. salicinum té el tal·lus immers al substrat, al qual acostuma a tenyir de color gris. L’apoteci pot atènyer 1,5 mm d’alçada. La part basal i la superior del peu estan recobertes per una pruïna de color brunenc. El capítol té forma lenticular. Les espores exhibeixen una superfície ornamentada amb crestes en espiral, a vegades irregularment fragmentades. Viu sobre la fusta, en troncs caiguts i soques tallades de pins i avets (Montseny i serra del Moixeró). C. trabinellum té el tal·lus immers al substrat i, a vegades, desenvolupa un tal·lus fi i verrucós, de color gris verdós. El conjunt de l’apoteci fa menys d’1 mm d’alçada i el capítol és cobert d’una pruïna groga, i portat per un peu negre i no pruïnós. Les espores són el·lipsoïdals, amb la paret ornamentada amb escletxes amples i irregulars. C. viride té el tal·lus de color verdós, granulós o granuloso-pulverulent. És l’espècie d’aquest gènere que presenta la fructificació més robusta, ja que pot atènyer fins a 4 mm d’alçada.
Un curiós liquen mediterrani, que apareix a les parets silícies no assolellades, paràsit sobre Pertusaria pseudocorallina, és Cyphelium marcianum (calidàcies), que forma grànuls tal·lins de color de plom, portadors de mazedis negres, pulverulents i no estipitats.
Albert Masó.
Del gènere Cyphelium, caracteritzat pels seus apotecis sèssils, de moment, només coneixem una espècie, mediterrània, C. marcianum, que parasita els tal·lus del liquen crustaci silicícola Pertusaria pseudocorallina, sobre el qual forma petits grànuls prominents, solitaris o agrupats (1-1,5 mm) de color plom, amb apotecis negres, amb un excípul ben visible en els adults, però amagat sota el tal·lus en el joves; les espores són uniseptades, de color brunenc, i constrictes al septe. És freqüent a les muntanyes del cap de Creus, a la part mitjana del Montseny i a Prades.
Les coniocibàcies
Aquesta família està representada a la nostra flora pel gènere Chaenotheca. El tal·lus, en els casos en què es desenvolupa sobre la superfície del substrat, pot ésser verrucós, farinós o granulós. Els apotecis són estipitats, amb un capítol esfèric o obcònic. El color del mazedi pot variar del groc verdós al bru més o menys intens. Les espores, en general esfèriques, són brunenques, i tenen la superfície llisa, verrucosa o irregularment fissurada.
Tant sobre escorces anfractuoses com en escletxes de roca silícia, en llocs humits i freds, podem trobar Chaenotheca furfuracea, amb els seus típics mazedis arrodonits.
Volkmar Wirth.
Chaenotheca chrysocephala té el capítol recobert d’una densa pruïna groga a la part superior i el tal·lus granulós, de color groc intens. El conjunt de l’apoteci pot atènyer 1,5 mm d’alçada. Les espores són esfèriques o lleugerament el·lipsoïdals, amb la superfície ornamentada. Ha estat recol·lectada sobre escorça de pi roig (Pinus sylvestris), als boscos de la serra del Moixeró. C. furfuracea (=Coniocybe furfuracea), amb els seus capítols esfèrics, que imiten diminutes agulles de picar o algun mixomicet, té el mazedi de color clar, recobert d’una pruïna de color groc de sofre. El conjunt de l’apoteci arriba a fer 4 mm d’alçada. El tal·lus, format en general per granulacions pulverulentes, té color groc de sofre o groc verdós. Les espores són esfèriques. Viu sobre escorça i fusta de troncs o soques tallades d’avet (Abies) i de pi (Pinus), en llocs de muntanya, com la serra de Moixeró, el Montseny, la Molina, la Vall d’Aran, el Berguedà i les muntanyes de Prades. Algun cop pot viure sobre pedra, en llocs no mullats per la pluja. C. trichialis té el capítol i la part superior del peu recoberts per una pruïna de color blanc. El tal·lus varia de granulós a esquamulós, i el seu color és gris verdós. L’apoteci, que pot atènyer 2 mm d’alt, presenta un capítol lenticular. Les espores són esfèriques, llises o amb fissures irregulars, brunenques. Ha estat citada vora Berga, sobre escorça de pi (Pinus) i d’avet (Abies). C. xyloxena també té el capítol i la part superior del peu coberts de pruïna de color blanc. El tal·lus és immers al substrat, i el tenyeix superficialment de color gris verdós. El capítol té forma de copa i conté espores que poden ésser llises o presentar estretes escletxes irregulars. Ha estat trobat sobre fusta de soques tallades de pi (Pinus), a la serra del Moixeró. C. ferruginea té l’apoteci no pruïnós, i el tal·lus immers o granulós, de color blanc o blanc grisós, que reacciona positivament amb K i pren color porpra. S’ha registrat a les muntanyes de Prades i a Pineda de Mar (Maresme).
Les esfinctrinàcies i les esferoforàcies
Les esfinctrinàcies només estan representades a la nostra flora per Sphinctrina tubaeformis (suredes de la Costa Brava), un fong que parasita tal·lus de líquens crustacis, com Pertusaria. L’apoteci, de color bru negrós o negre, és sèssil, i pot estar una mica enfonsat en el tal·lus de l’hoste o curtament pedicel·lat, en forma de baldufa. Les espores són el·lipsoïdals, de color bru fosc, amb una paret gruixuda, llisa, o ornamentada en madurar.
El tal·lus dels líquens de la família de les esferoforàcies és fruticulós. En general, és molt ramificat, amb aspecte coral·loide, rígid, erecte o pèndul. La medul·la és compacta, i el còrtex acostuma a estar fissurat circularment. En general, no es troba fructificat. Quan presenta apotecis, aquests ocupen posicions terminals o subterminals. Quan són joves, estan immersos en un receptacle del tal·lus, de forma arrodonida, i s’obren a l’exterior per una fissura estreta i irregular que es va eixamplant i arrodonint a mesura que els tal·lus maduren. Les espores són simples i esfèriques, de color negre un cop madures. Al nostre país aquesta família està representada per un sol gènere, Sphaerophorus, que viu sobre roques silícies o arbres, a l’alta muntanya. És curiós que les úniques dades que en tenim referides al nostre país són antigues. S. globosus té el tal·lus de fins a 8 cm d’alt, amb un eix principal i branques principals ben diferenciats, de color gris clar, amb reflexos blavosos, aviat ennegrits. Les branques són cilíndriques, molt ramificades, lluents, amb els àpexs blancs. La medul·la reacciona positivament amb I, donant color blau o violeta. Ha estat citat a la Massana (l’Albera). S. fragilis es distingeix de l’anterior per la medul·la I— i pel tal·lus molt ramificat des de la base, de manera que es fa difícil diferenciar-hi un eix i unes branques principals. Ha estat registrat a les valls de Núria i Carançà, al Cadí i vora Camprodon. Confusibles a primera vista amb podecis ramificats d’alguna Cladonia, se’n diferencien pel tal·lus, de consistència cartilaginosa i mai buit per dins.