Les pirenulals

Caràcters microscòpics principals de les pirenulals i les xilarials (o esferials). Els dibuixos s’han basat en material tractat primer amb KOH i després amb lugol. A Pyrenula nitida (pirenulals): asc jove, asc madur i dues ascòspores). B Porina aenea (tricoteliàcies, xilarials): dos ascs, amb el típic engruiximent apical no amiloide i tres ascòspores transseptades.

Biopunt, original de Mireia Giralt.

Aquest ordre comprèn líquens principalment tropicals o més o menys marcadament termòfils, de tal·lus crustaci, típicament amb algues Trentepohlia (donen ratlla groga en escarificar-los). Les fructificacions són pseudotecis amb aspecte de peritecis, solitaris o reunits en estromes, amb parafisoides anastomitzades o paràfisis veritables (i parafisoides només al principi del desenvolupament). Els ascs són fissitunicats (a vegades de forma molt reduïda), no amiloides, amb espores septades o muriformes, sovint pigmentades, amb els sepies gruixuts. N’esmentarem només la família de les pirenulàcies (Pyrenulaceae), que reuneix líquens de tal·lus crustaci, amb Trentepohlia com a ficobiont. Són epífits sobre escorces llises, o saxícoles, de llocs ombrívols, humits i d’hiverns suaus.

El gènere més important, Pyrenula, que comprèn unes 200 espècies corticícoles de zones càlides, és representat al nostre país només per dues espècies. P. chlorospila presenta uns tal·lus verdosos, llisos, amb pseudotecis petits (0,25 mm) i gairebé totalment enfonsats, i espores brunes, amb 3-5 septes i amb una constricció característica a la part central de cada cèl·lula (no al lloc del septe); viu sobre escorces llises, en llocs ombrívols i humits, però càlids, de la regió mediterrània. P. nitida té els pseudotecis més grossos (vora 1 mm), amb les espores semblants a les de l’anterior, però més petites i majoritàriament triseptades, i l’himeni K+ vermell, a diferència de l’altra espècie: a més, és pròpia de climes atlàntics, i al nostre país només ha estat trobada a la vall d’Aran i al Ripollès.

Acrocordia, que comprèn tant líquens saxícoles com epífits, és un gènere caracteritzat per les seves espores incolores, uniseptades, no constrictes (no són estretides al septe) i disposades en un sol rengle a l’interior dels ascs. La més coneguda de les espècies saxícoles és A. conoidea, que viu sobre roques calcàries dures, als llocs ombrívols, i és ben visible pels seus pseudotecis negres, grossos (0,6-1 mm) i prominents. També es coneix A. macrospora, que creix a les roques, principalment no carbonatades, als lloc ombrívols, propers al litoral (Maresme, Baix Llobregat); té les espores més grans (19-29 × 9,5-11,5 µm contra 12-19 × 6-9 µm) i el tal·lus epilític i fissurat, mentre que, a l’espècie anterior, és endolític i continu. A. triseptata (=Porina acrocordioides), de les roques calcàries ombrívoles i tèrmiques, té uns peritecis grans (1 mm) i prominents, i espores triseptades i el·lipsoïdals. Sobre escorces de faig i d’alzina trobem A. gemmata, de tal·lus blanc, semblant a les altres dues espècies, amb pseudotecis (0,5-0,8 mm) nombrosos.