Caràcters microscòpics principals de les grafidals. Els dibuixos s’han basat en material tractat primer amb KOH i després amb lugol. A Graphis scripta: ascs i ascòspores (jove la de la dreta i madura la de l’esquerra); noteu els septes gruixuts i més estrets del centre. B Diploschistes ocellatus: ascs (de reacció I-) i ascòspores murals i brunes.
Biopunt, original de Mireia Giralt.
Formen un ordre d’ascomicets liquenificats, unitunicats, de tal·lus crustaci, amb algues clorococcals o trentepolials i amb ascocarps en forma de lirel·la o d’apoteci, i ascs amb la paret engruixida a l’àpex, però no amiloide (I-), no fissitunicats, dehiscents per un porus apical, amb paràfisis. Les espores són septades i murals, amb septes engruixits i sovint amiloides. Prefereixen els llocs càlids, però l’ordre s’estén per zones baixes diverses d’Europa. Comprèn la família de les telotrematàcies (Thelotremataceae) i la de les grafidàcies (Graphidaceae).
Les telotrematàcies
Es caracteritzen pels ascocarps discoïdals, sovint enfonsats en el tal·lus i envoltats per ell. Les espores tenen les cèl·lules lenticulars o anguloses i són incolores o brunes.
Thelotrema lepadinum, de les escorces dels faigs vells (Fagus sylvatica) (amb una sola localitat al nostre país, al Berguedà, però freqüent als boscos vells cantàbrics) té algues Trentepohlia al tal·lus i uns curiosos apotecis amb un marge tallí molt prominent, que envolta un marge propi dentat. Les espores són transseptades o murals.
El gènere de telotrematàcies més freqüent al nostre país és Diploschistes, que té algues clorococcals i els apotecis amb dos marges, més o menys enfonsats en el tal·lus. Un dels més coneguts és D. ocellatus, que forma tal·lus gairebé blancs, a vegades molt grans, sobre gresos i conglomerats calcaris, en llocs secs i assolellats. El tal·lus presenta la reacció de taca K+ vermell.
Néstor Hladun.
Força més ben representat al nostre país és el gènere Diploschistes, que forma crostes gruixudes al sòl i a les roques, amb algues clorococcals i apotecis més o menys enfonsats al tal·lus, amb marge tal·lí i marge propi radialment estriat; les espores són murals i fuliginoses, i les paràfisis són no ramificades. Un primer grup d’espècies presenta apotecis petits (0,2-0,6 mm), només oberts a l’exterior per un porus estret, envoltats per un marge propi estriat radialment (com l’iris d’un ull); fàcilment podrien semblar peritecis, i són difícils de veure sense lupa. Es tracta d’espècies més o menys fortament nitròfiles, de cims de blocs o superfícies poc inclinades. La més freqüent és D. actinostomus, de tal·lus gris clar ben delimitat, fissurato-areolat, no gaire gruixut (0,5 mm), K-, C+ i K+ vermell carmí, i amb espores de 16-32 × 20 μm; viu sobre les roques silícies nitrificades, en superfícies poc inclinades, des de la vora de la mar a la base dels Pirineus (1300 m a Ordino, Andorra). Semblant, però de color gris fosc o gris blavós i amb espores clarament més grosses (28-45 × 12-25 μm) tenim D. caesioplumbeus, que prefereix les roques properes a la mar. Del mateix grup però amb el tal·lus blanc, fortament pruïnós, és D. candidissimus, calcícola. La resta de les espècies té els apotecis oberts, sèssils o, bastant sovint, més o menys urceolats (és a dir, de disc enfonsat). Amb 1 o 2 espores per asc, tal·lus brunenc i apotecis enfonsats, gairebé lecideïns, tenim D. bisporus (=D. ochraceus), de les muntanyes silícies (Montseny, l’Albera). La resta de les espècies té els ascs amb 4-8 espores i el tal·lus de color blanquinós o gris verdós. Una de les més freqüents és D. ocellatus, un bell liquen de tal·lus blanc, pruïnós, gran, gruixut (2-3 mm), verrucoso-areolat, K+ vermell i C-, amb apotecis grossos (1-4 mm), amb un bon marge tal·lí i el disc grisós, pruïnós, amb 8 espores (20-32 × 7-15 μm) per asc. Prefereix els gresos amb ciment calcari i els conglomerats, i forma grans tal·lus fàcils de desprendre (sovint se separen en part del substrat), en general lluny de la costa, però a no gaire altitud. La resta de les espècies té el tal·lus C+ vermell. Quan aquest és gris, gens o molt poc pruïnós, K-o K+ groc, tenim una espècie freqüent sobre les roques silícies mediterrànies, en superfícies inclinades i no assolellades, D. scruposus. Té un tal·lus adherent al substrat, granulós o verrucós i amb abundants apotecis (1-2 mm) de disc urceolat, amb 4-8 espores (25-40 × 10-20 μm) per asc.
Són ornament de les nostres guixeres els grans tal·lus blancs de Diploschistes diacapsis, que viu sobre la crosta guixosa i presenta un tal·lus molt gruixut, que a vegades deixa un espai buit a sota. Aquí, els apotecis es veuen bastant ensorrats, i envoltats per un marge propi de color gris.
Xavier Llimona.
Sobre roques calcàries, en llocs protegits, apareixen les crostes blanques, farinoses, fràgils, K—, de D. gypsaceus (=D. cretaceus), poc adherents al substrat i que presenten típicament 4 espores per asc (Montserrat, la Segarra, Cotlliure). Entre les espècies terrícoles, la més freqüent és D. muscorum (=D. bryophylus) que sovint inicia la seva vida com a paràsit de diverses Cladonia i que podem trobar després sobre molses, terra calcària, a la base dels arbres, etc. El tal·lus és grisós, K+ groc o vermell, i presenta 4 espores (18-32 × 6-15 μm) per asc. El trobem des de la plana fins a la base dels Pirineus. Més especialitzat és D. diacapsis (=D. steppicus, =D. albescens), que pot ésser molt robust i estén les seves crostes blanques, gruixudes, irregulars, a vegades amb cavitats a sota, de còrtex K+ groc o vermell, sobre els sòls guixosos (la Segarra, Anoia, la Llitera) o sobre sòls calcaris secs, amb crosta (Pitiüses). Té uns apotecis grossos (0,5-2,5 mm) i més o menys urceolats, amb 4-8 espores (20-38 × 9-17 μm) per asc.
Les grafidàcies
Aquesta família comprèn unes 1000 espècies de líquens crustacis, sobretot tropicals i subtropicals, alguna de les quals ateny la zona temperada. Es caracteritzen pels seus ascocarps lirel·liformes, molt allargats, poc prominents, situats dins d’una fissura del tal·lus, i proveïts d’un potent parateci negre carbonaci. Els ascs són unitunicats (i això allunya aquest grup de les opegrafals, amb les quals s’incloïen abans) i sense estructures amiloides. Les paràfisis són simples i les espores fusiformes, hialines, amb 5-15 septes transversals i típiques cèl·lules lenticulars.
Sobre les escorces llises, en indrets de microdima atlàntic, humit, poc fred i poc il·luminat, hi ha sovint els tal·lus gairebé endofleus, amb nombroses lirel·les marginades, que imiten una críptica escriptura, a la qual al·ludeix el nom de Graphis scripta (grafidàcies). Les podem comparar amb les d’Opegrapha atra (opegrafàcies), visibles a la base de la fotografia, d’estructura més senzilla.
Volkmar Wirth.
Només dues espècies arriben als Països Catalans, totes dues pertanyents a Graphis, que té algues Trentepohlia com a ficosimbiont i viuen sobre escorces llises de diferents arbres caducifolis, sobretot en microclimes de tipus atlàntic. L’espècie més freqüent i cosmopolita és Graphis scripta, present, per bé que sovint localitzada, a totes les serralades catalanes (Montserrat, Montseny, Collserola, Prades, Cadí, Pirineus), excepte a les més seques i tèrmiques del litoral. A les Illes ha estat trobada a Menorca. Es una espècie molt polimòrfica. Els caràcters diferencials de l’espècie són el seu parateci prim i sense solcs, les lirel·les de fins a 5 mm de llargada i les espores (20-70 × 6-10 μm), amb 5-15 septes. Hom ha recol·lectat al nostre país la varietat scripta, amb el tal·lus endofleu i lirel·les no pruïnoses, i la varietat serpentina, amb el tal·lus epifleu i lirel·les pruïnoses. La segona espècie és G. elegans, de caràcter més atlàntic, només citada fins ara a la fageda de Jordà (Garrotxa). Es diferencia de l’anterior per les lirel·les més curtes, de parateci gruixut, amb 1-3 solcs, tal·lus K+ rogenc i espores més petites i amb 8-12 septes.