Caràcters microscòpics principals de les liquinals. Els dibuixos han estat basats en material tractat primer amb KOH i després amb lugol. A Asc d’Anema nummularium; noteu la capa externa gelificada. B Fases de la maduració i la dispersió de les espores; noteu la capa externa gelificada i esfilagarsada (fimbriada).
Biopunt, a partir d’originals de B. Büdel i P. P. Moreno.
Comprenen líquens de tal·lus crustaceo-esquamulós, en forma d’arbret dens o de làmina diminuta, sovint peltat (discoïdal, lobulat o no, i fixat al substrat per un punt central) o filamentós (capil·lar), amb cianofícies com a fotobiont, sovint, però no sempre, gelatinós, format per hifes de cèl·lules bastant grans. Els apotecis, immersos o sèssils, sovint es formen a partir de pienidis, i es poden mantenir molt temps només oberts per un porus. Els ascs són pseudoprototunicats o unitunicats, amb la paret prima o més gruixuda a l’àpex. L’himeni és freqüentment amiloide. Les espores, 8 o moltes per asc, són típicament unicel·lulars i hialines. Actualment comprèn dues famílies, les liquinàcies (Lichinaceae) i les peltulàcies (Peltulaceae).
Les liquinàcies
Aquesta família es constituïda per un grup heterogeni de líquens, en general de mida petita, de color brunenc o negre, més o menys gelatinosos quan són hidratats, i fràgils en temps sec. Llur morfologia és extremament variable: des de tal·lus crustacis típics (Psorotichia, Pyrenopsis), passant per tal·lus esquamulosos (Anema) o foliàceo-umbilicats (Thyrea, Gonohymenia), fins a tal·lus filamentosos capil·liformes (Ephebe) o en forma de petits arbusts (Lichina, Lichinella). El tal·lus d’aquests líquens és en general homòmer. El contacte entre els dos simbionts es realitza mitjançant haustoris. El fotobiont és sempre un cianòfit, que pot correspondre a diferents gèneres, des d’unicel·lulars (Chroococcus, Gloeocapsa) fins a filamentosos (Scytonema, Stigonema o diverses rivulariàcies). Pel que fa a la reproducció sexual, podem trobar en aquest grup tres tipus diferents d’ascocarps: la majoria dels gèneres de la família presenta apotecis típics, de tipus lecanorí, biatorí o zeorí, formats a partir d’un teixit generatiu primitiu (en absència d’aquest), això es traduirà en la presència o l’absència de paràfisis primàries a l’apoteci); un segon tipus d’apoteci és el tal·linocàrpic, present en dos gèneres molt amplament distribuïts per tota la zona mediterrània, Lichinella i Gonohymenia, i que es caracteritza per la presència d’un estrat algal, continu o discontinu sobre l’himeni; el tercer tipus, denominat picnoascocarp es caracteritza per un desenvolupament dels ascs a l’interior de la cavitat d’un picnidi i la posterior transformació d’aquest en ascocarp, i es presenta en algunes espècies dels gèneres Anema, Thyrea i Ephebe, i en altres gèneres no trobats encara al nostre país. La poca vistositat de la majoria dels representants d’aquesta família, tant pel color fosc com per la mida petita, la reduïda biomassa que aporten a les comunitats liquèniques i les exigències ecològiques especialitzades que presenten, expliquen que tinguem tan poques dades sobre les diferents espècies.
Entre els gèneres crustacis, podem parlar de Psorotichia, Pyrenopsis i Collemopsis. Aquest darrer es caracteritza perquè presenta Nostoc com a ficobiont. Collemopsis diffracta, de tal·lus calcícola, pruïnós, fissurat i areolat, ha estat trobat només als Banys d’Arles (Vallespir). Els altres dos gèneres s’han diferenciat tradicionalment pel color de la beina gelatinosa del fotobiont, vermella a Pyrenopsis i bruna a Psorotichia, i per llur ecologia, ja que les espècies d’aquest darrer gènere viuen sobre roques calcàries, i les del primer prefereixen les àcides. Psorotichia numidella, coneguda a Sóller (Mallorca) i P. suffugiens, de tal·lus verrucós, a vegades coral·loide, també als Banys d’Arles, poden ésser més freqüents al nostre país del que sembla per les dades disponibles actualment. P. coracodiza viu sobre roques ombrívoles, periòdicament inundades, al cap de Creus. Pyrenopsis triptococca i P. rhodosticta són les espècies més freqüents del darrer dels tres gèneres crustacis. Es tracta de dos líquens de mida molt petita, de tal·lus format per grànuls distribuïts densament en el cas de P. triptococca, o per grànuls reunits en grups isolats, imitant un tal·lus esquamulós, en el segon cas; malgrat llur semblança externa, són fàcils de diferenciar pels seus caràcters esporals.
Les liquinàcies agrupen espècies de tal·lus gelatinós, en general negros i, per tant, difícil de fotografiar. Com a exemple, tenim aquí els tal·lus peltats d’Anema nummularium, una espècie calcícola de llocs assolellats, amb nombrosos apotecis de disc brunenc. El material de la fotografia ha estat hidratat prèviament.
Albert Masó.
El gènere Anema engloba espècies típicament esquamuloses, caracteritzades per llur tal·lus homòmer, amb una xarxa d’hifes molt densament entreteixides. A. nummularium, amb un tal·lus format per petites esquames dèbilment lobulades, amb molts ascocarps de disc pla i vermellós en cada una, conegut a la Segarra i a les illes Medes, és una espècie calcícola freqüent a les superfícies d’escorrentia. És un liquen molt xeròfil i que tolera la forta insolació. També en superfícies per on regalima l’aigua, quan plou i un temps després, apareix Synalissa symphorea. Es tracta d’un liquen de tal·lus coral·loide densament ramificat, amb les rames cilíndriques i espesses, i ascocarps terminals. És molt fàcil de reconèixer si n’examinem una secció transversal, ja que el seu fotobiont presenta una beina gelatinosa de color vermell. És una espècie força distribuïda per tot Catalunya.
Dins del gènere Lichinella, cal destacar la presència de dues espècies. L. stipatula és fàcil de reconèixer perquè forma densos coixinets coral·loides que, quan creixen atapeïts sobre la roca, presenten, a simple vista, un aspecte de tal·lus negre fissurato-areolat. Aquesta espècie acompanya sovint el gènere següent, sobre superfícies d’escorrentia. És la més abundant i la de distribució més àmplia. A Catalunya ha estat trobada preferentment sobre roques silícies, des de la costa fins a la base del Montseny, i des de Mont-roig del Camp fins al cap de Creus; també pot ésser calcícola i fins i tot epífita sobre olivera (Alt Empordà). Molt propera a aquesta espècie, però de mida lleument més grossa, amb els pulvínuls solitaris i menys densos, tenim L. robusta, trobada a dues úniques localitats espanyoles (Alt Empordà i Cullera).
El gènere Gonohymenia es caracteritza, com ja hem dit, perquè presenta tal·linocarps com a cossos de reproducció sexual. Hom hi inclou espècies esquamuloses (absents al nostre país) i foliàceo-umbilicades, entre les quals cal destacar G. cribellifera, que presenta lòbuls externs erectes i colonitza les superfícies d’escorrentia assolellades sobre roques àcides. Sembla un petit Collema arrodonit, fixat al substrat per un sol punt. G. nummularia es caracteritza pels lòbuls no erectes i per la preferència per les roques calcàries. La primera és freqüent a tot Catalunya, des de Mont-roig del Camp al cap de Creus. En canvi G. nummularia no ha estat trobada fins ara al N de Cullera, des d’on s’estén fins a Almeria, sobre roques calcàries.
Dues espècies de tal·lus filamentós, amb aspecte de cabell, apareixen també a la nostra zona, Ephebe lanata i Thermutis velutina, ambdues amb Scytonema com a fotobiont. La primera és la que ateny una mida més grossa, ja que pot arribar a formar un feltre negre, sobre les roques silícies humides, de fins 3 cm de longitud. A més, es caracteritza pels ascocarps puntiformes, enfonsats al tal·lus i per les formes globoses o el·lipsoïdals que adopten les cèl·lules del cianòfit a l’interior del tal·lus. Aquesta espècie sembla lligada a l’alta muntanya, sempre pel damunt dels 1000 m (Montseny, Andorra, altres punts dels Pirineus, etc.). Cal evitar confondre-la a primera vista amb Pseudephebe pubescens (parmeliàcies), més ro busta i de llocs més secs. Thermutis velutina amb prou feines ateny 4-5 mm de longitud i la seva morfologia coincideix de molt a prop amb la del seu fotobiont, que presenta cèl·lules de secció òptica més o menys rectangular. Això, i l’ecologia, faciliten separar-lo d’Ephebe.
Ens resten encara dos gèneres bastant problemàtics. El primer, Lempholemma, ha estat inclòs a la família de les col·lematàcies fins fa poc, però el coneixement més profund de l’ontogènia dels seus ascocarps i la presència d’espores unicel·lulars han aconsellat de situar-lo a la família que ens ocupa; podem citar L. myriococcum, que viu sempre sobre molses, i L. elveloideum, tots dos coneguts a Mallorca. El segon gènere problemàtic, Thyrea, ha quedat molt reduït després de transferir moltes de les seves espècies als gèneres Anema i Gonohymenia, per causa d’alguns detalls de llur anatomia i per la presència de tal·linocarps, respectivament. Coneixem diverses espècies d’aquest gènere, com T. plectospora i T. pulvinata, que semblen freqüents als Pirineus. La primera es caracteritza pel seu tal·lus esquamulós, amb ascocarps immersos i puntiformes. T. Pulvinata presenta un tal·lus foliaci, amb lòbuls erectes, i sovint és estèril. Altres espècies, com T. girardii, caracteritzada per la presència de pruïna blava sobre el seu tal·lus, o també T. plicatissima, es coneixen a les àrees més àrides del SE peninsular.
Les peltulàcies
Aquesta família, representada només pel gènere Peltula, té el seu centre de dispersió a les zones àrides i subàrides del món. És un dels gèneres de líquens que aguanta més bé la insolació, l’escalfament del substrat i la raresa de les pluges. Presenta un tal·lus crustaci, esquamulós, peltat o gairebé subfruticós, de color verd olivaci, més o menys fosc. Els seus fotobionts, que són cianòfits, apareixen isolats o en grups de dues cèl·lules. Els ascocarps, solitaris o molt nombrosos, són sèssils o inclosos al tal·lus, i el disc és puntiforme o obert, de color vermellós més o menys ennegrit. Els ascs són multisporats (i això és la principal diferència respecte d’Heppia) i tenen una beina gelatinosa apicalment lacerada; les espores són unicel·lulars, incolores, el·lipsoïdals o globoses.
Una de les peltulàcies més freqüents a tots els Països Catalans, sobre roca silícia per on regalima l’aigua quan plou, és Peltula euploca (esquàmules de color bru verdós peltades i de marge finament sorediat). Al costat hi ha coixinets finament ramificats, negrosos, de Lichinella stlpatula (liquinàcies), que gairebé sempre conviu amb l’espècie anterior.
Jordi Vidal
Les espècies més freqüents als Països Catalans són Peltula euploca i P. obscurans. La primera apareix, en general, en forma estèril, i es caracteritza per les esquàmules (1-4 mm) peltades (és a dir, unides al substrat per un punt central), de color bru olivaci, amb soralis ben delimitats, foscos, que ressegueixen tot el marge. La segona presenta esquàmules sovint ocupades per un ascocarp sèssil, amb el disc obert i sense soralis. Una altra espècie, P. omphaliza, que viu vora el túnel d’Oriola (Alacant), és pròxima a P. euploca, però no presenta soralis i sí, en canvi, molts ascocarps multiformes, inclosos al tal·lus. P. placodizans, trobada a l’entrada del desert de les Palmes (Benicàssim), es caracteritza pel tal·lus format per arèoles juntes fins a originar una roseta d’aspecte lobulat, amb soralis maculiformes a les arèoles menys joves. Totes quatre espècies són saxícoles i colonitzen les superfícies d’escorrentia.