Són líquens principalment foliacis, sovint amb cianofícies com a fotobionts o formant part de cefalodis, que viuen al sòl, escorces, roques, principalment en llocs rics en molses, on la humitat persisteix. Els apotecis tenen un característic desenvolupament hemiangiocàrpic (comencen a formar-se coberts per una capa de tal·lus, que s’obrirà més tard). Les paràfisis són en general no ramificades, lliures. Els ascs són fissitunicats, amb un anell amiloide, i les espores duen diversos septes transversals i brunegen en madurar. Viuen a tot el món, però hi ha un màxim d’espècies a l’hemisferi sud. N’esmentarem quatre famílies, peltigeràcies (Peltigeraceae), solorinàcies (Solorinaceae), lobariàcies (Lobariaceae) i nefromatàcies (Nephromataceae) i una cinquena, situada aquí amb dubte, la de les placintiàcies (Placynthiaceae) o lecoteciàcies.
El tal·lus amplament lobulat, sobretot terrícola o muscícola, i els apotecis marginals, són alguns dels caràcters de les peltigeres, exemplificades aquí per Peltigera polydactyla, que té els apotecis enrotllats, en forma de dit. El color glauc del tal·lus hidratat indica que. en aquesta espècie, conté cianofícies (Nostoc). Les espècies del gènere que contenen clorofícies són de color verd fulla, en estat hidratat.
Javier Etayo.
Caràcters microscòpics principals de les peltigerals: ascs i ascòspores, tractats primer amb KOH i després amb lugol, i vistos al microscopi. A Placynthium tantaleum, B Peltigera venosa noteu l’anell amiloide típicament pèndul de l’aparell apical.
Biopunt, original de Mireia Giralt.
Les peltigeràcies
Incloem en aquesta família líquens foliacis amb el còrtex de la cara superior o, en part, a les dues cares, paraplectenquimàtic, format per cèl·lules amples. La cara inferior acostuma a portar venes i rizines, o pot ésser més o menys umbilicada. Els apotecis tenen desenvolupament hemiangiocàrpic, és a dir, les primeres fases del desenvolupament es fan sota una capa de tal·lus que s’obre després; apareixen al marge del tal·lus i no tenen marge tal·lí diferenciat. Els ascs tenen un aparell apical amb un anell I + blau situat en un penjant, i una dehiscencia particular, curtament fissitunicada. Les espores tenen dos o més septes transversals i, al principi, són incolores, però en madurar acostumen a tornar-se brunes. Els fotobionts són o bé Nostoc o bé cloroccocals i, en aquest darrer cas, també hi acostuma a haver Nostoc als cefalodis. Són líquens principalment terrícoles i humícoles.
Les Peltigera tenen tal·lus foliaci, en general amb lòbuls de mida gran. La cara superior pot ésser llisa o lluent o pot estar coberta d’un feltre format per hifes curtes, que li dóna un aspecte mat, mentre que la cara inferior té venes ramificades i no presenta còrtex.
Hi ha un primer grup d’espècies que presenta Coccomyxa, una cloroccocal, com a alga principal, i Nostoc exclusivament als cefalodis. Es tracta de ìíquens que en estat hidratat tenen color verd fulla. P. aphthosa forma tal·lus de mida gran (més de 20 cm), amb la cara superior de color gris verdós en estat sec, amb taques en forma de petites berrugues de color plom que corresponen als cefalodis. La cara inferior és negrosa, més clara a la zona marginal i presenta venes poc diferenciades i gairebé gens de rizines. Una espècie pròxima, però amb la cara inferior blanquinosa i amb venes prominents ben marcades, és P. leucophlebia (=P. variolosa). Les dues espècies es troben sobre sòls molsosos, als boscos, i la segona ha estat confosa més d’un cop amb la primera. P. venosa se’n distingeix pel seu tal·lus més petit, amb lòbuls no tan amples, de menys de 2 cm, amb la cara superior sense cefalodis i la inferior sense rizines, amb un reticle de venes de color bru negrós, sobre les quals se situen alguns cefalodis, poc visibles i allargats. Ha estat registrada a diferents punts dels Pirineus i del Montseny, sobre sòls amb molses.
La superfície mat, ben visible en aquest exemplar sec, és un dels caràcters de Peltigera canina, una de les espècies del gènere menys exigents d’humitat. En altres temps, hom considerava que tenia virtuts curatives contra la ràbia. Hom l’anomenava per això liquen caní.
Javier Etayo.
La resta de les espècies presenten només Nostoc i, en estat hidratat, tenen una coloració fosca o glauca. Mai no hi ha cefalodis. Una primera espècie, Peltigera colliria és fàcil de distingir perquè presenta soralis al marge dels lòbuls que, de vegades, poden arribar a envair la superfície del tal·lus. Ha estat registrada a la fageda de la Massana (l’Albera) i a diversos boscos dels Prepirineus i del Montseny. Amb la cara superior del tal·lus finament feltrada i, per tant, no lluent, tenim un grup d’espècies que tenen la cara inferior amb venes ben visibles i la superior de color gris, més fosca en estat hidratat. Són les del grup de P. canina, entre les quals podem destacar P. praetextata, amb isidis, i P. rufescens, només accidentalment amb lòbuls amb aspecte d’isidi, que apareixen en llocs ferits del tal·lus. Ambdues espècies poden ultrapassar els 20 cm de diàmetre, amb lòbuls de fins a 6 cm d’amplada. Apareixen al sòl dels boscos, a tot el país, i la segona pot tolerar condicions bastant seques. P. canina té la cara inferior bruna al centre i blanquinosa a la part marginal. Amb un aspecte semblant però amb la cara inferior brunenca i sense venes ben visibles tenim P. malacea, que ha estat citada a la fageda de la Massana, a Prades i a Castelltallat, sobre sòls amb molses. Amb la cara superior no feltrada, sinó grisa i lluent, tenim un altre grup d’espècies, entre les quals destaquen P. horizontalis i P. polydactyla, de cara inferior negrosa vers el centre i bruna vers el marge, amb venes amples, poc prominents i a vegades indiferenciades. La diferent posició dels apotecis, gairebé sempre presents, permet diferenciar P. horizontalis, que els té amb el disc obert, de posició horitzontal respecte al tal·lus, plans i de color castany, de P. polydactyla, que els té situats perpendicularment al tal·lus, amb el disc cargolat cilíndricament com un caneló. Es tracta de dues espècies relativament abundants sobre els sòls i talussos amb molses, suficientment humits, dels boscos de tot el territori.
Les solorinàcies
Es diferencien de la família anterior pels seus apotecis situats sobre el tal·lus (no en el marge) i les espores grosses, dividides en dues parts (hemispores) ben diferenciades, cada una amb un gran glòbul lipídic i amb la paret verrucosa, de color bru fosc.
El color verd intens d’aquest tal·lus hidratat de Solorina saccata indica que, com a fotobionts, té clorococcals (Coccomyxa) Són notables els apotecis bruns, no marginals i clarament ensorrats en el tal·lus. Viu a les escletxes amb terra de les roques calcàries.
Volkmar Wirth.
Les Solorina son líquens de tal·lus foliaci, amb apotecis superficials, més o menys enfonsats, amb el disc de color bru fosc, sense un marge tal·lí ben visible. Les espores són grosses, brunes, ornamentades, amb un o més septes. Poden presentar cefalodis interns, en forma de capa de Nostoc inclosa al tal·lus. L’espècie més típica és S. saccata, que viu sobre sòls carbonatats o en la terra de les escletxes ombrejades de les muntanyes, des dels Pirineus fins a les muntanyes de Prades. El tal·lus (fins a 6 cm) té la cara superior de color verd fulla en estat hidratat i gris més o menys clar, a vegades pruïnós, en estat sec. La cara inferior té color blanc o bru grisós. Una espècie propera, S. octospora, se’n diferencia per presentar 8 espores per asc en lloc de les 4 que té l’espècie anterior. S. bispora té els ascs amb una o dues espores les quals acostumen a presentar més d’un septe transversal, fins a 5, quan la resta de les espècies del gènere té espores uniseptades; la coneixem dels sòls del Moixeró. Les espècies vistes fins ara tenen els apotecis més o menys enfonsats, formant un clotet. Una altra espècie, S. crocea, els té lleugerament prominents. És una espècie alpina freqüent a les congesteres, que es reconeix pel color taronja safrà de la cara inferior del tal·lus (que pot atènyer fins a 15 cm) i de la medul·la. Viu als sòls àcids, i ha estat registrada a Espot, Andorra i Núria.
Les lobariàcies
Ben representada a les zones culminals de les muntanyes de Prades, Lobaria scrobiculata pot ésser epífita o silicicola. Té nombrosos soralis verrucosos a la superfície.
Volkmar Wirth.
Aquesta família comprèn líquens força o molt grossos, de tal·lus típicament foliaci, amb el còrtex superior i l’inferior paraplectenquimàtics. A la cara inferior podem veure en general cifel·les, pseudocifel·les o àrees més o menys prominents. Els apotecis són marginals o superficials, sèssils, amb un desenvolupament clarament hemiangiocàrpic, biatorins, lecideïns o lecanorins. L’aparell apical dels ascs és I+ blau, sense anell, i les espores, amb dos o més septes transversals, són brunes quan són madures. El fotobiont acostuma a ésser Nostoc, però també pot ésser una alga clorococcal. En aquest cas el liquen acostuma a presentar cefalodis.
El gènere Lobaria es caracteritza pel seu tal·lus foliaci, en general de mida gran, amb un còrtex superior constituït per diversos estrats d’hifes que formen un paraplectènquima. La cara inferior és densament tomentosa.
Un dels líquens més espectaculars de la nostra flora és Lobaria pulmonaria, que viu sobre troncs molsosos, en llocs d’aire molt humit i també pur, ja que no tolera gens la contaminació. Això en fa una bella espècie, força amenaçada d’extinció a tot Europa. Vegeu-ne els plecs sorediats, que delimiten concavitats que podrien recordar els alvèols dels pulmons; per això, antigament hom la recomanava, erròniament, per a guarir les malalties pulmonars.
Volkmar Wirth.
L’espècie més coneguda, Lobaria pulmonaria, té el tal·lus molt gros, de fins a 15 cm de diàmetre o més, poc adherent al substrat i amb el marge dels lòbuls ascendent. La cara inferior és de color bru clar, sense rizines i amb zones convexes blanques. El fotobiont és una alga clorococcal. La cara superior té un color verd més o menys brunenc o grisos, i està recorreguda per un reticle prominent, amb les parts interreticulars enfonsades. Això li dóna un aspecte alveolat, que els grecs compararen a un pulmó. A les prominències que separen les concavitats, hi veiem soralis alineats, que poden arribar a ésser confluents i poden donar lloc a la formació d’isidis. Es tracta d’una espècie indicadora de boscos humits, vells i ben conservats, i amb l’aire pur, que viu tant sobre roques molsoses com sobre troncs, també coberts de molses. En regressió a tot Europa, ha estat citada a la Vall d’Aran, on és freqüent, i també a la Selva, el Montseny, Prades i fins a Mallorca i Menorca, sobre roques i arbres, des de faig fins a alzines. Amb el tal·lus també poc adherent al substrat i de mida més petita (fins a 15 cm), L. scrobiculata té Nostoc com a alga simbiont i el color de la cara superior del tal·lus és blavós o gris plom en estat hidratat, amb soralis superficials de color gris blavós. Creix a les fagedes de la Massana (l’Albera), el Montseny, Benasc, Berga i les muntanyes de Prades, sobre roques molsoses no carbonatades. L. amplissima té el tal·lus més ben fixat al substrat i un cert aspecte de Parmelina quercina de mida molt grossa (fins a 30 cm o més), gruixut, rígid, amb la cara superior de color gris clar, mig coberta de cefalodis negres coral·liformes, més abundants vers la part central del tal·lus. És una espècie rara al nostre país, atlàntica, citada sobre faig a la Massana i a la Vall d’Aran. Hi ha també citacions antigues (Montserrat, Montseny, Mallorca) que no han pogut ésser confirmades amb material d’herbari.
Un gènere de distribució clarament atlàntica és Sticta, que tenim aquí representat per S. sylvatica, que viu sobre superfícies molsoses, en llocs humits i poc il·luminats. Observem els abundants isidis que la cobreixen. Al còrtex inferior, aquí no visibles, hi té cifel·les.
Javier Etayo.
El gènere Sticta es caracteritza per presentar cifel·les al còrtex inferior, en forma de clotets blancs. Comprèn espècies de tal·lus foliaci, amb els lòbuls amples i la cara inferior tomentosa. En general, els apotecis són marginals. Els ascs són octosporats, amb espores hialines o brunes, fusiformes o aciculars, amb 1-7 septes transversals. Les tres espècies conegudes al nostre país tenen totes Nostoc com a fotobiont, però n’hi ha d’altres que tenen cloroccocals. S. limbata té el marge del tal·lus sorediat i, més rarament, també la superfície. La cara superior és de color gairebé negre en estat hidratat i la inferior és bruna o gris groguenca, amb abundants cifel·les de 0,3 a 2 mm de diàmetre. Hom l’ha trobada als Banys d’Arles i la Massana (L’Albera), el Montseny i a les muntanyes de Prades, sobre roques àcides molsoses. Amb el tal·lus isidiat tenim S. sylvatica, que presenta la cara superior foveolada amb isidis curts, situats preferentment sobre el reticle que separa les fovèoles. També ha estat trobada a la fageda de la Massana. Semblant a l’espècie anterior per la presència d’isidis és S. fuliginosa, que se’n diferencia per tenir els lòbuls més amples, d’1 a 3 cm (mentre que a S. sylvatica només fan 0,5-1,5 cm) i per no tenir la cara superior clarament foveolada. Els isidis són llargs i envaeixen tota la superfície del tal·lus. Ha estat citada als Pirineus, Montseny, muntanyes de Prades, sobre roques àcides molsoses.
Les nefromatàcies
Els apotecis situats en el marge, però a la cara inferior dels lòbuls, que es corben cap amunt i els deixen veure, amb el seu aspecte típicament reniforme (en forma de ronyó), caracteritzen el gènere Nephroma, també de preferències atlàntiques, representat aquí per l’espècie N. resupinatum.
Volkmar Wirth.
Comprenen un sol gènere, Nephroma, de líquens amb tal·lus foliaci, amb els dos còrtexs paraplectenquimàtics i apotecis immersos, de desenvolupament hemiangiocàrpic, que es formen a la cara inferior de la part apical dels lòbuls i són posteriorment exposats pel fet que el lòbul es doblega i deixa l’apoteci, amb aspecte de ronyó, mirant amunt. Les espores, amb 4 o més septes transversals, són brunes. A totes les espècies de la nostra flora el fotobiont és Nostoc, però hi ha espècies exòtiques que tenen Coccomyxa com a alga simbiont i, llavors, presenten cefalodis amb Nostoc. N. resupinatum té la cara inferior del tal·lus densament tomentosa, feltrada, de color bru més o menys clar, puntejada per papil·les amb aspecte de berruga, de color blanc. Ha estat esmentada a la Vall d’Aran, Ribes de Fresser i Montseny, sobre escorces de faig i, més rarament, sobre roques àcides amb molses. N. laevigatum no té la cara inferior feltrada com l’espècie anterior i la medul·la és ocràcia o groguenca, més rarament blanca, K+ rosa o carmí i P+ taronja. Té la cara superior amb isidis, poc abundants, en forma de petits lòbuls. És una espècie no gaire freqüent, que viu en boscos humits ben conservats. Amb el tal·lus sorediat, amb soralis marginals que poden envair-ne la superfície, i la medul·la blanca, K− o K+ groc, tenim N. parile, de cara inferior no feltrada, coneguda a la fageda de la Massana, alguns punts de la Garrotxa, el Montseny i les muntanyes de Prades, on viu sobre escorces d’arbres i sobre roques molsoses.
Les placintiàcies
En les placintiàcies o lecoteciàcies trobem líquens de tal·lus crustaci o curtament fruticulós, de color negre, més o menys blau verdós, que presenten com a fotobiont cianofícies de la família de les rivulariàcies. Els apotecis poden ésser biatorins, lecideïns i, en algun cas, lecanorins, amb desenvolupament hemiangiocàrpic. Els ascs presenten un tolus amiloide, i les espores són incolores, amb un o més septes transversals. Al nostre país es troba representada pel gènere Placynthium, que es caracteritza per presentar un tal·lus areolat, d’aspecte granulós coral·loide, amb el marge algun cop més o menys lobulat, en general proveït d’un hipotal·lus blau negrós, més o menys fàcil de veure, i pels apotecis lecideïns, amb el disc i el marge de color negre. L’espècie més abundant és P. nigrum, que viu sobre les roques carbonatades poc assolellades situades més o menys pròximes al sòl. Es caracteritza pel seu tal·lus finament coral·loide, no lobulat, amb hipotal·lus blau clarament visible i espores triseptades. Una espècie pròxima (alguns autors la uneixen amb l’anterior) és P. tremniacum, d’espores amb un sol septe transversal, més petites. Sobre roques periòdicament inundades, més o menys carbonatades, d’indrets muntanyosos, viu P. tantaleum, d’espores uniseptades, tal·lus areolat, llis o finament granulós, amb hipotal·lus ben visible en exemplars hidratats. P. pluriseptatum viu a les roques i als sòls carbonatats d’alta muntanya, i es diferencia de P. nigrum per les espores més grans i el tal·lus més o menys coral·loide.