Situació
Aspecte interior de la nau ensorrada i amb el campanar adossat al mur de ponent.
ECSA - J.A. Adell
Les runes de l’església de Santa Maria de Remolins es troben uns 200 m a llevant de la casa de Remolins, al S del castell de Valldarques, del qual el separa la vall del riu que forma l’engorjat de Valldarques.
Mapa: 34-12(291). Situació: 31TCG542672.
Per anar-hi cal agafar la pista que des de la carretera de Coll de Nargó a Isona, al lloc de la casa dels Vilars de Valldarques, porta a Valldarques. En arribar al fons de la vall, a uns 500 m de Valldarques, cal no prendre la desviado cap a l’església i el nucli de Valldarques, i continuar per la mateixa pista uns 2 km més, fins a arribar a un camp, on cal desviar-se i agafar el camí que porta a la casa de Remolins, des d’on es veu el campanar de l’església. (JAA)
Història
L’any 1076 hi ha documentada una donació de l’alou de Santa Maria situat a Nargó, in Rivo Molins. El mateix alou fou motiu d’una nova donació l’any 1081; en aquesta ocasió s’especifica que l’alou és situat a la vila de Riumolins i que els seus termes limiten, per llevant, amb el Turp; pel S, amb l’Aubenç; pel N, amb l’Azredol; i per ponent, amb Cubers. L’alou estava sota la jurisdicció de Santa Maria d’Organyà i els seus habitants n’eren homes propis.
Al final del segle XV, en el moment de realitzar-se el capbreu del vescomtat de Castellbò, el mas o vila de Remolins, habitat per Pere de Remolins, de jurisdicció d’aquest vescomtat, era inclòs en la batllia de Coll de Nargó del quarter d’Organyà.
L’any 1758 l’església de Santa Maria sembla que era una capella annexa a Sant Romà de Valldarques, igual que el 1904. Actualment l’edifici és enrunat i el lloc despoblat. (MLIC)
Església
Planta de l’església on, a desgrat de l’ensulsiada, s’aprecia la disposició de la capçalera trilobada i el campanar aixecat sobre el mur de ponent.
J.A. Adell
L’església de Santa Maria de Remolins és un edifici que es troba en ruïnes. En manca tot el sostre i el costat sud, i només se n’ha conservat la meitat nord i el mur de ponent, on hi ha el campanar, que és l’element més sencer del conjunt.
Originàriament era un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó i reforçada per dos arcs torals, coronada a llevant per una capçalera trebolada, formada per tres absis semicirculars, oberts amb arcs presbiterals, dels quals el central (només se’n conserva la seva meitat nord i té l’arc presbiteral tancat per un mur de construcció tardana) era força més gran que els laterals, i d’aquests només es conserva l’absidiola nord després que ha desaparegut totalment l’absidiola corresponent al costat sud. L’àmbit d’aquesta darrera està tan cobert de runes que només n’és visible la part baixa de la cantonada del seu arc presbiteral. Aquestes restes i l’estructura tipològica de l’església constitueixen els únics elements que permeten establir la hipòtesi sobre la tipologia de l’edifici, que pot veure’s esmenada o confirmada el dia que hom hi efectuï treballs de neteja i consolidació.
La porta, de la qual es conserven les bases dels brancals, és situada en el mur sud, i en el mur de ponent de la nau hi ha la porta, molt malmesa, que comunica amb el campanar. Aquest és una torre prismàtica, adossada al mur oest de la nau, amb una volta de quatre sectors que suporta la coberta piramidal, i sense les divisions interiors en pisos, que, si s’ha de jutjar pels vestigis conservats, devien ésser de fusta.
La torre només posseeix obertures en la seva part alta; presenta les seves quatre façanes totalment cegues, fins a arribar al darrer pis, on en cada façana hi ha una finestra geminada, amb columna central de capitell mensuliforme. Les finestres corresponents a les façanes nord i sud presenten el fort de la columna, monolítica, de pedra tosca amb un collarí tòric, que sembla assenyalar l’àmbit de la base i el capitell, inexistents. El capitell mensuliforme d’aquestes finestres presenta una decoració de boles.
Per sobre de cada finestra geminada hi ha un ull de bou circular, tallat en un carreu quadrat de pedra tosca, i el conjunt es remata amb un ràfec simplement bisellat.
Les voltes de la nau i de l’absis central arrenquen d’unes senzilles impostes, en cavet a l’absis central, i més barroera en el sector de ponent de la nau. La imposta de l’absis central, en el frontis de l’arc triomfal, presenta una decoració geomètrica en baix relleu, molt malmesa, feta en pedra tosca, i que era totalment coberta per arrebossats.
A part les obertures del campanar, l’edifici no conserva cap tipus de finestra. Fins a dates ben recents encara era visible, descentrada, en l’absidiola nord, una matussera finestra d’una sola esqueixada, que presentava la particularitat que la seva llinda exterior era retallada en arc i tenia unes incisions que imitaven l’especejat d’un adovellat. Actualment el sector de l’absidiola on es trobava aquesta peça és totalment ensulsiat.
L’aparell és de carreuó molt regular i ordenat en els murs de la nau i del campanar, incloent-hi el parament intern del mur de l’absis central. Per contra, la volta de l’absidiola i tot el parament extern de l’absis és format per carreus perfectament tallats i polits, de pedra tosca, que en l’absis central són coronats per un ràfec format per una senzilla motllura bisellada, en la qual es conserven vestigis de l’arrebossat de calç, molt fi, que els cobria, amb una decoració pictòrica de color mangra que simula un carreuat fictici. Aquest mateix tipus de decoració es conserva en el parament interior de l’absis, i en el pilar de l’arc toral situat més a l’est, on es conserven tres creus, dues encerclades, pintades amb pintura del mateix color, directament sobre la pedra.
Resulta molt interessant d’assenyalar la coexistència dels dos tipus d’aparell en aquest edifici, que hem de considerar, malgrat tot, com una obra perfectament unitària, construïda probablement al principi del segle XII, fidel a la tradició constructiva, i amb un plantejament tipològic i formal molt interessant en la resolució del seu campanar, que hem de relacionar amb el ben proper, i probablement lleugerament anterior, de Sant Martí de la Plana. Per tipologia els hem de considerar com a models apartats de les formes més comunes de campanars de torre catalans, i amb una certa relació formal amb models alt-aragonesos de la fi del segle XI, com els campanars de San Pedro de Larrede o San Martín de Oliván, a la comarca de El Serrablo, que només presenten obertures en el nivell més alt i que segueixen models de campanars més antics. La influència d’edificis com Sant Climent de Coll de Nargó potser no seria menystenible. (JAA)
Bibliografia
- ACU. Llibre de Visites, 1758, núm. 111, f. 35-37; ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 266; Miret I Sans, 1915-16, docs. 111 i 122; Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàg. 1 250; Barral, 1981, pàg. 115; Tragó, 1982, pàg. 38.