Castell de Sallent d’Organyà (Coll de Nargó)

Aquesta fortalesa, avui desapareguda, segurament es trobava a prop o en el mateix lloc de l’antic poblat de Sallent, avui dia abandonat.

El topònim Saliente es troba documentat en el testament del comte Borrell II de Barcelona-Urgell, com una possessió cedida al cenobi de Tresponts i que el comte Ermengol, fill del comte Borrell, donà el 997 a la catedral de la Seu.

El kastro Salientis no figura esmentat fins al segle XI en documents de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell en donacions d’alous dins el terme d’aquest castell.

En la butlla del papa Silvestre, atorgada el 1001 a petició del bisbe Sal la, es confirma que Sallent amb tots els seus termes és propietat de Santa Maria de la Seu.

Del mateix arxiu és el document de convinença que va tenir lloc el 1083 entre Bernat, bisbe de la Seu, i Arnau Gilabert sobre la tinença en feu de l’església d’Urgell, del castell de Sallent: Arnau jurà fidelitat al bisbe i als seus successors i es comprometé a ajudar-lo en cas de guerra contra els seus enemics.

L’any 1253 el comte de Foix, Roger, va comprar els drets que G. de Sallent tenia sobre Montanissell, Centinyà, Pinyes i Sallent, per 20 000 sous. Des d’aquest moment, Montanissell i Sallent foren del vescomtat de Castellbò, integrats dins el primer quarter d’Organyà.

En l’acord dels pariatges del 1278 s’anomena el castell de Sallent junt amb els de Centinyà, Gallenda i Nargó.

Al castell i lloc de Sallent, esmentats per Pere de Tragó en el Spill…, vivia el batlle de la batllia de Sallent i Montanissell. El terme de Sallent va seguir les mateixes vicissituds que la resta del vescomtat de Castellbò, integrat a la corona des del segle XVI.