Situació
Extrem de llevant del cos del castell de Sant Martí, que es correspon amb l’església homònima.
ECSA - J. A. Adell
El conjunt medieval format per l’església i el castell de Sant Martí dels Castells és situat sobre un penyal de roca que força un meandre del Segre, en el límit entre la plana cerdana i l’engorjat del Baridà.
Mapa: 35-10 (216). Situació: 31TCG941913.
Per a anar-hi cal seguir el mateix itinerari indicat en la monografia anterior. (JAA)
Història
Aquesta església donà nom al castell que li feia costat. Segurament, al principi fou una simple església castellera que més tard passà a tenir funcions parroquials.
El primer esment d’aquesta església es troba en el testament del comte Sunifred II de Cerdanya de l’any 965, el qual llegà al seu germà Oliba, entre altres béns, unes vinyes que li venien del seu pare situades a la vora del castell de Sant Martí. Malgrat aquest esment tan reculat, no consta com a parròquia en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, document pretesament redactat l’any 819, però que en realitat sembla reflectir l’estat del bisbat al final del segle X. Tampoc no es tenen notícies directes de l’església als segles següents, en contrast amb la gran quantitat d’esments del castell de Sant Martí. No és fins al principi del segle XIV que apareix com a parròquia. Entre el 1312 i el 1314 fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona. En aquell moment tenia una renda anual de 15 lliures, una de les més baixes de la Cerdanya.
En l’actualitat es troba desafectada. (CPO)
Església
L’església de Sant Martí ocupa la meitat de llevant del cos d’edifici que forma l’ala sud del castell de Sant Martí. Presenta una porta a la façana sud que possibilita l’accés directe a l’església, però que, almenys en part, sembla fruit d’una reforma posterior a l’obra original, com ho és la paret que tanca l’església per ponent, que l’aïlla de la resta de construccions de l’ala sud del castell.
Aquesta ala sud és la part que es conserva millor del conjunt del castell i és dividida, actualment, en tres estances, totes cobertes amb volta de canó de perfil lleugerament apuntat. La de l’extrem de ponent presenta un clar biaix amb relació al cos de les altres dues, i conserva les traces d’una porta de comunicació amb l’exterior, al mur nord, que dona a l’interior del recinte casteller; té una trapa al paviment que comunica amb un àmbit inferior, avui colgat. Al mur sud presenta dues espitlleres, més una tercera en un segon nivell, i una altra, fortament esbiaixada, al mur oest. La paret de llevant, que la separa de l’estança central, sembla contemporània del conjunt de l’obra i presenta una finestra, d’esqueixada recta, que comunica ambdues estances.
L’estança central té quatre espitlleres al mur sud, més una cinquena a un segon nivell. Al mur nord hi ha un gros esvoranc, que segurament substitueix la porta d’accés des de l’interior del castell, en un punt on es conserva un arc rebaixat, perpendicular al mur de l’estança. El mur de llevant, totalment arrebossat, és d’una factura clarament posterior a l’obra original, i hi ha una petita porta rectangular que comunica amb l’estança de llevant, que constitueix pròpiament l’església, almenys en els darrers temps del seu funcionament. Al costat nord del mur de llevant d’aquesta estança central es conserva una pilastra rectangular, que sembla concebuda per a suportar un arc toral, que no es conserva o no es va construir, i que no té equivalent al mur sud.
L’estança de llevant presenta notables diferències amb les altres dues, per la presència de la porta ja esmentada i la manca d’espitlleres al mur sud, llevat d’una única espitllera a l’extrem de llevant. Al mur de llevant hi ha una finestra, paredada, situada arran de la volta. En l’angle nord-est d’aquesta sala hi ha un petit apèndix, de planta rectangular, cobert amb volta de canó, que sembla funcionar com una capella lateral o absidal.
L’aparell de tot el conjunt, que respon a una obra unitària, és format per carreuons ben escairats, sense polir, molt ben ordenats en filades uniformes, però irregulars, amb les cantonades formades per carreus ben tallats, que en part han estat espoliats.
La tipologia constructiva assenyala clarament les formes pròpies de l’arquitectura del segle XIII, amb la peculiaritat que l’església no sembla concebuda dins els paràmetres tipològics del seu temps, sinó que sembla clarament una sala del castell destinada a l’ús religiós, sense una voluntat arquitectònica específica. (JAA)
Bibliografia
- Marca, 1668, col. 886
- Abadal, 1954-55, VIII, doc. 92, pàgs. 309-312
- Pladevall, 1983, pàg. 139