Situació
Aspecte de les ruïnes del sector oest, el més enlairat, on sembla que hi havia el nucli principal del castell.
ECSA - J. Bolòs
Vestigis de la bestorre quadrangular que destaca al sector de llevant del castell.
ECSA - J. Bolòs
El castell d’Areny es troba estratègicament situat al cim d’un esperó rocós de la serra de Berganui que barra la vall de la Noguera per la banda de ponent, davant d’Orrit, i alhora domina la confluència de les encaixades aigües de la Valira de Cornudella. Al seu peu, hi ha la vila d’Areny.
Mapa: 32-11 (251). Situació: 31TCG123814.
Si sortim del costat de l’església parroquial d’Areny, des dels carrers de la part alta del poble, agafarem el vell camí empedrat que, tot fent ziga-zagues, porta de la vila fins al castell, situat al cim de la serra. Quan siguem a sota la roca del castell, val més pujar per una escaleta cavada a la roca i passar pel costat sud de la penya. (JBP-JBM)
Història
Trobem documentat el castell d’Areny a les primeres notícies històriques de la comarca, concretament l’any 816. El castell tenia una funció precisa, el control de la vall de la Valira, a la rereguarda, i la vigilància de la frontera comtal, a migjorn, sempre oberta i perillosa fins als volts de l’any 1000. A banda i banda de la vall de la Noguera, els castells parions d’Areny i d’Orrit barraven perfectament el pas a qualsevol penetració per l’anomenat pagus d’Orrit.
Al segle XI, després de la desintegració del primer comtat ribagorçà, el castell termenat d’Areny esdevingué una peça clau en el control de la Terreta per part dels comtes de Pallars Jussà. Cap al 1030, un dels primers homenatges feudals que es conserven al país recull el jurament de fidelitat fet per Radolf Oriolf a Ramon III sobre els castells d’Areny i d’Orrit, on manifesta que en cas de mort del seu senyor Gerbert tindrà igualment cura dels castells en qualitat d’home ligi. Anys després els castlans prengueren el cognom del feu i nasqué així un dels llinatges més ferms de la Ribagorça. El Liber feudorum maior cita altres infeudacions sense data a favor de Guarmon Ramon i de Roger Ramon, aquest de la branca dels Girbeta. El districte castral comprenia des de Santa Eulàlia (o Santa Engràcia) i Espills a sol ixent fins a Cornudella i Pedrós a ponent, i des de Betesa i Alaó al nord fins a Montanyana a migdia. Hom pot deduir, doncs, que en aquests moments de reestructuració feudal, el castell d’Areny havia absorbit el castell veí d’Orrit.
A mitjan segle XI el castell d’Areny fou objecte de diverses i complicades convinences feudals, no sempre fàcils d’esbrinar, en el context de les lluites per la divisió del comtat pallarès. En un dels primers acords, el comte Artau I de Pallars Sobirà havia donat en penyora el castell de Salàs al comte Ramon IV de Pallars Jussà, que, al seu torn, l’havia cedit als seus futurs sogres Arsenda i Arnau Mir de Tost, els senyors de la vall d’Àger; en concret, el conveni preveia la celebració de judici en el camp de la Pesa, entre Montanyana i Espills, per tal d’arranjar les diferències. Un 16 de març, el comte Ramon IV va subscriure un pacte amb Arsenda, muller d’Arnau Mir de Tost, concernent als castells d’Areny i de Salàs, en el sentit que, si per ventura el comte tornava el castell de Salàs al comte Artau, la referida Arsenda entraria en directa possessió de la meitat del castell d’Areny. Segons un altre instrument, d’aquest mateix dia i mes de l’any 1055, el comte Ramon IV va vendre al comdor urgellès Arnau Mir i la seva dona Arsenda la meitat del castell i de la vila d’Areny per la quantitat de dos mil sous, però a condició que hi respectessin l’alt domini comtal. En conseqüència, el 8 de juny del mateix any, ambdues parts van fer una nova convinença en la qual es confirmava la tinença de Salàs i Riverd en canvi de la meitat d’Areny, però només fins a la Mare de Déu d’Agost.
Poc després l’aliança feudal va ésser segellada amb la política matrimonial. El castell d’Areny apareix garantint l’enllaç entre Ramon IV i la filla dels senyors d’Ager, Valença. Així, el 2 de setembre de 1055 el comte Ramon IV lliurà en penyora el castell d’Areny al mateix Arnau Mir per raó de les esposalles amb la seva filla Valença.
La importància política d’Areny era tal que el 1064 els comtes pallaresos en garantiren la tinença amb els castells de Montanyana, Mur i Llimiana. En realitat una nova convinença de l’any 1067 aclareix la nova situació: Arnau Mir, com a feudatari de Ramon IV, tenia Areny en manlleuta pel comte de Barcelona i Artau I de Pallars Sobirà. Tanmateix, l’alt domini restà sempre vinculat al Pallars Jussà, ja que els susdits lligams de parentiu prevalgueren a les circumstàncies. Arnau Mir de Tost deixà en testament la senyoria i l’alou d’Areny a la seva filla, l’esmentada comtessa Valença, i al nét i futur comte Arnau Ramon (1072). Així ho va reconèixer el comte de Pallars Sobirà en la convinença del 1072, però les lluites i disputes per la partició del comtat foren virulentes i aferrissades: la relació de greuges informa que Artau I en dies de la Treva de Déu arribà fins a Areny, agafà un cavaller i n’arrabassà cavalls; poc després hi ha consignada una nova incursió.
A Areny constatem, doncs, el canvi de les funcions del castell i, per tant, de l’organització territorial del lloc: el castell d’Areny nasqué com a punt de control d’una vall lateral (la Valira), paper que va perdre en bona part al segle X amb l’aparició dels castells d’interfluvi (Cornudella), per a esdevenir a partir del segle XI peça clau i centre del poder feudal a la Terreta.
El comte Arnau Mir I de Pallars Jussà féu donació esponsalicia del castell a Òria d’Entença, tal com corroborà en testament (1171). La fi d’aquesta nissaga jussana suposà la vinculació del castell d’Areny als dominis de la corona catalano-aragonesa (1198).
Al segle XIII el castell d’Areny formà part de la baronia de Guillem V d’Erill. Un nét seu portà el cognom de la senyoria. Pel que sembla, els Areny foren satèl·lits dels Erill ja que emparentaren més d’una vegada amb aquest alt llinatge ribagorçà. L’any 1315 les rendes reials d’Areny s’estimaven en dos-cents sous jaquesos, però aviat es va annexionar a una nova senyoria. Amb la creació del tercer comtat de Ribagorça (1322), Areny fou incorporat en aquesta nova entitat en qualitat de feu reial.
Fortificat més d’una vegada, a l’època moderna destacà aquesta plaça forta de la frontera pirinenca. En especial, el castell tingué protagonisme a mitjan segle XVI. Allí es desenvoluparen setges i algunes accions en el context de les lluites civils ribagorçanes. Al segle XVII salvaguardà la Ribagorça contra diverses penetracions procedents del país veí, com la del 1639. A la guerra de Successió s’hi van fer forts els francesos, però aviat els ribagorçans reduïren la guarnició (agost del 1707). Durant la guerra del Francès i les guerres carlines consten altres tants episodis bèl·lics a l’entorn del castell d’Areny, el qual vers el 1875 sembla que ja era destruït. (JBP)
Castell
Planta-esquema general del castell, a escala 1:1 000.
J. Bolòs
Era un castell gran. En algun moment la zona fortificada va tenir una longitud notable, edificada al llarg del serrat, tot aprofitant, com a defensa natural, el gran cingle que hi ha a la banda nord. Actualment, les restes conservades més evidents es troben als dos extrems d’aquest ampli recinte original. A l’extrem est hi ha uns fragments de muralla i uns panys de mur, segurament de l’església de Sant Martí. A l’extrem oest hi ha les restes del castell pròpiament dit. Amb el poc que s’ha conservat és difícil fer una interpretació segura d’aquest conjunt de testimonis de l’antiga fortificació medieval. Cal dir, a més, que al llarg dels més de 100 m de carena que separen aquestes dues zones més edificades hi ha restes molt desfetes de la muralla que devia cloure tot el recinte, per la banda meridional. Aquest llarg mur degué ésser el primer que va ésser aprofitat per a fer o refer les cases del poble que hi ha sota.
Començarem descrivint el sector oriental, on potser hi ha les restes constructives més antigues; després ens centrarem al sector oest, el més elevat, on, com hem dit, segurament hi havia el centre del castell.
La construcció més important del sector est és un mur, que fa un angle i que barra el pas de nord a sud, perpendicularment al cingle que hi ha al capdamunt del serrat. Un primer tram té una longitud de 10 m; un segon tram fa 7,3 m i és orientat vers l’est; un darrer tram —orientat també de nord a sud— ara té una longitud de 17,7 m, bé que segurament era una mica més llarg. Aquests murs, amb un gruix d’uns 170 cm, eren coberts de bons carreus, que en part han estat arrencats —almenys a la cara exterior—, i només resta visible el reble de l’interior de la paret.
Planta de l’extrem est del castell, en la qual la trama menys densa assenyala la bestorre afegida a l’obra primitiva.
J. Bolòs
A partir d’aquesta muralla original, en una època força posterior, hom féu un afegit a la banda meridional: una muralla que prolongava al llarg d’uns 20 m més el mur cap al sud, després uns 25 m més cap a l’oest i, finalment, alguns metres cap al nord (segurament fins a enllaçar una altra vegada amb el mur vell, ara desaparegut). Aquest mur afegit no és pas tan rectilini com el primerenc.
Cal dir també que en un moment encara força antic fou afegida una torre de planta rectangular a l’extrem sud de la paret més oriental. Aquest cos que sobresurt, que fàcilment hom pot confondre amb la resta del mur, fa 4,8 m de llarg i surt 3,2 m. La paret té un gruix de 120 cm. Es conserva en una alçada de 2 m a 5 m, semblant a la que té la resta d’aquesta muralla situada en el sector oriental.
El mur original d’aquesta muralla oriental era format de carreus força quadrats i de mida mitjana; per desgràcia només se n’han conservat alguns, sobretot arran del sòl. El farciment de reble és fet de morter i de capes estretes de pedres no gaire grans i col·locades verticalment, com un opus spicatum primitiu. A l’angle més interior de la muralla, encara veiem un forat prop de terra que devia servir de desguàs del terraplè, segurament artificial, que hi ha darrere el mur (damunt del qual es bastí més tard l’església).
Planta, a escala 1:400, del sector ponentí del castell, amb la muralla i les diferents estructures, com la torre mestra de base rectangular.
J. Bolòs
A la bestorre quadrangular que sobresurt de la paret est trobem un aparell constructiu una mica diferent. El mur és fet amb carreus més petits, quadrats o col·locats verticalment (12 cm d’alt × 23 cm de llarg o 12 cm X 10 cm), disposats acuradament en filades horitzontals. Finalment, l’aparell de l’afegit meridional és molt més irregular, amb pedres sense treballar.
És difícil intentar datar aquest conjunt de murs. Podem proposar que el mur de la torre afegida a l’extrem oriental fos del segle X, potser d’una data propera a l’any 1000. La construcció d’aquesta mena de bestorre es pot relacionar amb la tradició clàssica de torres de flanqueig quadrangulars, que trobem també en el món musulmà (Àger, Balaguer, la Costa de Sant Joan o Osca) i en el món cristià (per exemple al castell de Panillo i potser, si no és també andalusí, a Castre). La datació del mur meridional no planteja gaires problemes; degué ésser fet vers el segle XIII. Datar la muralla primitiva amb exactitud és, per contra, quasi impossible; amb tot, hem de pensar que fou bastida en un moment poc o molt allunyat de l’any 1000; pot ésser relacionada amb un tipus de construccions de tradició clàssica.
La fortificació de ponent és força més unitària. Hi ha restes del que creiem que era el castell principal vers l’any 1000. Aquest castell era format per una torre, situada a l’extrem més elevat, i per un recinte, que s’estenia cap al sud i cap a l’est d’aquesta possible torre. Dins del clos, encara força ben conservat, hi havia un aljub o cisterna.
La torre devia ésser situada a la roca més alta, al costat del collet que hi ha a ponent, que feia de vall natural. Actualment, les restes conservades són molt reduïdes. Amb tot, podem suposar que tenia una planta rectangular i feia uns 10,5 m de llarg —de nord a sud— per uns 5,5 m d’ample, tot i que caldria fer-hi una excavació arqueològica per a poder-ho assegurar. Hom pot veure d’aquesta construcció alguns trossos de mur, a les cares est, sud i oest. A la cara oest encara resten unes quantes filades de carreus petits, amb una alçada total de poc més d’1 m. A la banda est s’intueix per on passava el mur, però els carreus de la seva cara exterior han estat arrencats.
Cal dir que una de les coses que fan pensar que hi havia una torre en aquest indret és el fet de veure a la banda del sud-oest una doble paret; el mateix s’esdevé a la cara occidental. A la paret de la torre s’adossava la paret del clos sobirà de muralles.
Aquest recinte, que s’estenia al sud-est de la torre, tenia una planta en forma gairebé triangular (a l’extrem nord-oest del triangle hi havia la torre mestra). A aquest cos quasi triangular s’afegia, a l’est, un cos rectangular; de fet, s’hi repeteix el mateix esquema que trobem a la muralla que hi ha uns 100 m més cap a l’est (abans d’afegir-hi la bestorre), que hem descrit més amunt. La longitud total d’aquesta fortificació occidental, seguint la carena, era d’uns 40 m (als quals cal treure els 12 m del cos de l’est). L’amplada màxima del recinte era d’uns 38 m.
Les parets d’aquest clos de muralles són sobretot visibles als murs del sud-est. El mur té un gruix de 150 cm i en molts llocs es conserva amb una alçada de 2 m. És fet de filades de carreus força quadrats i no gaire grans (12 cm X 20 cm o 12 cm X 10 cm), units amb morter. Els murs del nord del recinte, on la roca fa de defensa natural, gairebé han desaparegut, tot i que també devien existir. Cal dir també que al sud-est hi ha una segona muralla, amb una orientació est-oest, pocs metres més al sud del cos oriental.
Dins d’aquest recinte sobirà hi havia una cisterna que feia 4 m de llarg per 3 m d’ample, tenia una profunditat de 2 m i era feta amb una paret d’1 m de gruix.
Els paral·lels d’aquesta construcció segurament s’haurien de trobar en el castell bessó d’Orrit (ara a la comarca del Pallars Jussà), on també trobem una torre de planta quadrangular. De fet, però, el castell d’Orrit no era pas tan gran, ja que en aquest cas d’Areny no sols hem de cridar l’atenció sobre la torre, sinó sobretot sobre l’existència d’un ampli recinte sobirà i d’un encara més extens recinte jussà, clos per les muralles descrites més amunt. Contràriament al que s’esdevé en molts casos, en el castell d’Areny s’ha conservat molt més bé el clos exterior que la mateixa torre mestra. És difícil datar les estructures d’aquesta torre i del seu recinte sobirà. En principi, podem proposar una data propera a l’any 1000, tot i que caldria un estudi més acurat de les estructures constructives i una anàlisi dels materials arqueològics que s’hi poden trobar. Podria ésser molt proper al moment en què es construí la bestorre de la muralla més oriental.
Podem pensar, com a hipòtesi de treball, en l’existència, als segles IX i X, d’un gran recinte delimitat a l’est i al sud per una gran muralla —de la qual només s’han conservat fragments del llenç oriental—. Vers l’any 1000, aquest recinte pogué ésser reforçat amb una torre cimera, un clos sobirà i una bestorre, que imitava els models musulmans; segurament també és d’aquest moment la torre conservada a Orrit. Tanmateix, només un estudi acurat i una excavació arqueològica podran permetre en el futur d’aclarir les característiques reals d’aquesta important fortificació, clau en la defensa de l’Alta Ribagorça i que tenia un paper semblant (juntament amb la d’Orrit) al que podien tenir Mur i Llimiana, al Pallars Jussà, o Castell-llebre (a l’origen “Castell Vedre”, vell) i Oliana, a l’Alt Urgell. (JBM)
Bibliografia
- Moner, 1878-80
- Balari, 1899, vol. I, pàg. 391
- Cuenca, 1906
- Lledós, 1917
- Castel, 1923
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 60, pàgs. 75-76, doc. 123, pàgs. 123-124, doc. 124, pàgs. 124-125 i doc. 127, pàgs. 128-129
- Abadal, 1955, vol. III (II), doc. 5, pàg. 282 i doc. 21, pàgs. 291-292
- Sanahuja, 1961, doc. 26, pàgs. 342-347
- Valls, 1961, pàgs. 125-205
- Bertran, 1977, núm. 38, pàgs. 77-94
- Boix, 1982, docs. 202, 222, 231, 232, 240, 244, 272, 280’, 297, 298’, 315, 321, 332’, 333’, 353, 466, 555 i 682
- Fité, 1985; 1988, vol. III-3, pàg. 973 i segs
- Guitart, 1987, vol. 3, pàg. 115;