Situació
Absis d’aquesta petita església, antiga casa monàstica i més tard priorat, dependent de Santa Maria d’Alaó.
M.À. Font
Aquesta església, seu d’un fugaç monestir, és situada al llogaret del mateix nom, emplaçat a uns 950 m d’altura, entre els barrancs del Sas i del Riu que drenen aquest territori vers la Valira.
Mapa: 32-11 (251). Situació: 31TCG084864. (MAF-XFG-JBP)
Des de Sant Miquel de Ribera de Vall s’ha de continuar la carretera. Un quilòmetre i mig més amunt es troba, a la dreta, l’indicador que mena a Sant Martí de Sas. La clau de l’església és a casa Rei. (MAF-XFG-JBP)
Història
Aquest antic monestir fou un cenobi independent entre els segles IX i X que posteriorment es convertí en un priorat de l’abadia de Santa Maria d’Alaó. Sembla que el primer esment d’aquest monestir és de l’any 844, en què apareix documentat el lloc dit “la casa de Sant Martí”, a la vall d’Areny. Resulta versemblant relacionar aquesta casa de Sant Martí amb la cristianització del país, d’època visigoda almenys. Sant Martí del Sas no era designat com a monestir sinó com a domus, que equivalia en aquell temps a una comunitat religiosa regida per una regla. Sens dubte aquesta regla no era la de sant Benet o alguna adaptació seva, puix que es documenten preveres del monestir amb patrimoni propi, que van tenir un pes fonamental al llarg de la seva història.
L’únic document que informa d’una manera taxativa de l’existència d’una veritable comunitat monàstica independent a Sant Martí és de l’any 906. En ell tres particulars, en qualitat de testamentaris del prevere Ascaric, fan donació d’una vinya als Aguilons a “l’abat Jeremies, als germans Galit, Giscafred, Toderic i altres bons cristians de la casa de Sant Martí, bisbe”. Com diu R. d’Abadal, la presència d’un abat és una característica de tot monestir autònom; en un altre cas figuraria un prior o bé un senzill monjo sense atribució jeràrquica.
Per circumstàncies que es desconeixen, el monestir entrà en decadència aviat. Sembla evident que el procés de debilitament sobrevingué amb la implantació al país de la regla benedictina. La comunitat de Sant Martí no pogué adaptar-se a les noves disciplines i disposicions comunitàries ni potser tampoc a la nova espiritualitat. A això cal afegir la competència d’altres cases de la rodalia, com els potents monestirs d’Alaó, Ovarra i Lavaix.
Anys més tard torna a aparèixer la casa de Sant Martí, però ara amb caràcter secular. En aquest sentit, és il·lustratiu un diploma de l’any 969, en què Ansila i Fedac, marmessors del seu pare Adroer, monjo, donen a la casa de Sant Martí i al prevere Altemir una vinya a l’Estrada de Cornudella. Aquest prevere regia encara Sant Martí l’any 972. Probablement, fou Altemir mateix qui, davant la decadència, integrà la casa de Sant Martí al monestir d’Alaó.
Vers l’any 1027 el prevere Baró, fill de Pura, jurà fidelitat a l’abat Arnau, fill d’Alma, i als monjos d’Alaó per la tinença de la cel·la de Sant Martí (del Sas?), la qual sembla que era abandonada, atès que es va comprometre a lliurar a Alaó la meitat de tots els béns que hi pogués trobar o adquirir i, també, a acceptar l’autoritat de l’abat sense eximent. Més tard, el priorat de Sant Martí es perd definitivament en la nit dels temps. L’església de Sant Martí del Sas formà part de l’abadiat exempt alaonès fins a la desamortització del segle XIX.
L’edifici es manté en un bon estat de conservació gràcies a una restauració que es portà a terme fa pocs anys. (JBP)
Església
Planta de l’església, amb un gran absis clarament desviat respecte a l’eix de la nau.
ECSA - M.À. Font
És una església d’una sola nau capçada a llevant per un absis de planta ultrapassada, lleugerament desplaçat respecte a l’eix de la nau i cobert amb volta de quart d’esfera. L’absis s’obre mitjançant un arc presbiteral de mig punt, obrat amb carreus de pedra tosca, material que també es localitza a l’arrencada del sostre de la nau, pla al centre però amb vessants descansant sobre els murs. Cal destacar la clau de l’arc presbiteral, resolta amb una peça triangular.
Les obres de restauració fetes fa pocs anys aixecaren una mica l’absis i van fer desaparèixer els forats de bastida de l’exterior de la capçalera. Al mateix temps es retiraren les capes de guix del sostre, deixant veure les bigues de fusta. Aquest guix fou substituït per terra argilosa de la Terreta. També d’aquest indret, d’Aulàs concretament, prové la pica de decoració geomètrica i vegetal que ha estat col·locada tot just entrant a l’esquerra. No és tampoc d’aquesta església la pica baptismal, sense cap mena de decoració, que es troba als peus de l’edifici.
Una ara d’altar de nova factura ha substituït l’original, abandonada. Malgrat que està retallada, els orificis que feien de reconditoris són encara visibles.
La porta d’entrada, al mur sud, és d’un arc de mig punt amb dovelles de pedra tosca i dona accés a la nau, més baixa, gràcies a tres esglaons.
A l’exterior, el parament rústec és lligat amb morter de calç i sorra, que esdevingué de ciment a l’absis després de la restauració esmentada. Algunes parts dels murs perimetrals conserven encara l’antic arrebossat d’argila.
Al mur de ponent s’obre una finestra d’esqueixada simple i arc de mig punt coronada per un ull de bou de dues peces. Al sector de llevant hi ha una finestra cegada, i una altra, de simple esqueixada, s’obre al centre de l’absis.
Sobre el capcer, tot just a la divisòria de vessants, s’aixeca un campanar de cadireta d’una sola obertura. (MAF-XFG)
La tipologia i tecnologia d’aquest edifici permeten de situar-lo amb claredat entre les obres construïdes a la primera meitat del segle XI amb independència de les fórmules llombardes. Es tracta d’un conjunt d’esglésies ancorades en les formes de l’arquitectura de la fi del segle X, moment en el qual no podem excloure que fos edificada. (JAA)
Bibliografia
- Abadal, 1955, vol. III (II), pàgs. 265-266, doc. 4, pàg. 282, doc. 21, pàgs. 291-292, doc. 72, pàgs. 322-323, doc. 105, pàgs. 338-339, i doc. 203, pàgs. 391-392
- Boix, 1982, doc. 153
- Iglesias, 1985-88, vol. I/3, pàgs. 30-33