El poble de Betesa és emplaçat a la solana d’un turonet situat entre els torrents d’Aulet i d’Ovís, des d’on es domina la capçalera de la vall homònima i les altes comunicacions pel Talló d’Aulet i la serra de Sant Salvador. El castell que hi hagué en aquest indret ha desaparegut. Sens dubte es tractava d’una fortificació molt antiga afavorida per la seva estratègica situació, car els feréstecs congostos d’Escales foren intractables per a l’home fins ben avançada l’edat mitjana. Per a superar el congost d’Escales calia passar a la vora del castell; calia deixar la vall i remuntar la serra pel coll d’Espina (territori Lespetà) vers la clotada d’Aulet o bé vers la serra del Cis i Bonansa. El primer diploma que cita el castell, de l’any 860, consigna un lloc dit Arcs, al vinyer del castell de Bellasia (nom antic de Betesa), que termenejava a llevant amb “el camí que mena a Alaó”. Un document de l’any 967 esmenta un hort al castell de Bellasia, al lloc dit Sub Murum, referència al clos murat del castell. Al principi el terme del castell comprenia bona part de la seva vall natural i fins i tot arribava al vessant de migjorn del Talló d’Aulet, a la vall de la Valira, però a poc a poc la seva circumscripció s’anà fragmentant amb el sorgiment de noves entitats. El terme restà reduït al territori comprès entre Aulet, Isdes i la serra del Cis, amb els vilars de Belarta, Coll, Santa Eulàlia, els Molins, Ovís, Lacera, Palomera i Terrats. Al segle XI, amb l’allunyament de la frontera, el castell de Betesa va perdre bona part de la seva importància estratègica. El trobem citat el 1055 i el 1056 com a límit septentrional del castell d’Areny.
J. Rubió i Lois identifica Ennecó, fill d’Estàbil, monjo que confirmà l’acta de Sant Pere dels Molins, amb la família dels castellans de Bellasia al final del segle X. Sens dubte, els fundadors i alhora patrons de Sant Pere eren un llinatge destacat a la contrada. Segles després, la senyoria de Betesa passà als Erill. En el conveni fet sobre l’honor de Ramon III d’Erill (1187), la seva filla Berenguera es reservà a Betesa la meitat dels censos que es pagaven per Sant Miquel (per la preguera, carnalatge i serveis) i la meitat dels carnalatges i dels drets de novena, vinya i plets (excepte el que rebien els castlans); la resta, amb el castell i el domini tant dels cavallers com de la vila, passà a mans del seu germà i el seu oncle, respectivament, Arnau II d’Erill, de la branca Perarrua-Fraga. També fou acordat que Berenguera podria tenir el castell en vida de la seva mare vídua, Agnès d’Erill, i l’ajuda mútua per tal de defensar el castell, la vila i els homes de Betesa.
Al segle XIII el castell de Betesa passà a mans dels Vilamur, llavors senyors del veí llogaret d’Isdes, fins que l’any 1282, com a conseqüència de la revolta nobiliària, el vescomte Ramon I el lliurà al rei. D’ençà del segle XIV el poble i l’anomenada vall de Betesa, que inclou també Sant Orenç i Aulet, consten integrats al districte o jurisdicció del comtat de Ribagorça. L’any 1414 trobem esment de la venda del lloc de Betesa a l’abat d’Alaó Guillem de Vilamur, per part de Ramon Roger II, vescomte de Coserans, potser llavors senyor de Betesa pel matrimoni amb Elionor de Bellera. A partir de llavors Betesa va formar part de la senyoria territorial de l’abadiat alaonès.