Situació
Sector nord-est d’aquesta antiga església parroquial del nucli ara deshabitat de Tresserra.
ECSA - M.À. Font
L’església de Sant Vicenç es troba una mica aïllada de les poques cases que configuren el poble deshabitat de Tresserra, a la ribera esquerra del barranc del mateix nom.
Mapa: 32-11 (251). Situació: 31TCG062805.
Es pot arribar a Tresserra des del poble abandonat de Claravalls, tot continuant la pista durant un parell de quilòmetres. A l’esquerra i amagats per una plantació de pins es troben el poble i l’església de Tresserra. (MAF)
Història
No s’ha trobat cap notícia d’època romànica referent a Tresserra i a la seva església. Segons sembla, per informacions recollides d’una manera genèrica en els llibres de visites episcopals, aquesta església estava relacionada amb l’abadiat exempt d’Alaó i d’alguna manera estigué també vinculada a la veïna església parroquial de Queixigar. (JBP)
Església
Planta de l’església, amb dues capelles que formen com un reduït creuer i una sagristia adossada a l’angle sud-est.
M.À. Font
L’església de Sant Vicenç de Tresserra és un edifici d’una sola nau capçada per un absis semicircular orientat al sud-est. Damunt del mur de ponent hi ha un campanar d’espadanya de dos ulls, i a l’angle sud-est de la nau té adossada una sagristia. Presenta un curt arc presbiteral que uneix l’hemicicle absidal (cobert amb volta de quart d’esfera) amb la nau (resolta amb volta de canó de perfil semicircular). Aquestes voltes arrenquen d’una filada d’impostes que ressegueix, a la mateixa alçada, l’interior dels murs perimetrals, tant de la nau com de la capçalera.
A la zona immediata al presbiteri s’obren, a banda i banda de la nau, sengles capelles cobertes amb volta de canó de perfil apuntat. Aquestes capelles, per la seva factura lligada amb la resta dels murs perimetrals, semblen haver estat executades al mateix moment de construcció de l’edifici, ja avançat el segle XII.
L’aparell interior resta amagat per un encalat, que s’ha desprès en alguns llocs i deixa veure una ordenació horitzontal de les filades. Els carreus estan treballats i escairats perfectament. Del mateix tipus i tècnica són els carreus del parament exterior, amb evidents senyals de meteorització. L’església ha conservat la coberta de lloses original. (MAF)
Frontal
Frontal d’altar dedicat a sant Vicenç màrtir i conservat al Museu Diocesà de Lleida.
Museu Diocesà de Lleida
El Museu Diocesà de Lleida conserva un frontal d’altar, dedicat a sant Vicenç Diaca, que prové d’aquesta església (núm. 34 de l’inventari actual).
El frontal (que fa 97 X 116 cm) s’estructura en tres nivells ben delimitats. L’espai central, tot suplantant la figura del pantocràtor, és ocupat pel sant titular. Sant Vicenç adopta tots els trets característics de la Maiestas Domini: assegut en un tron amb els peus descalços, fent amb la mà dreta el senyal de la benedicció segons el mode bizantí i sostenint amb l’esquerra el llibre sagrat. Malgrat l’adopció d’aquests trets propis del Crist en Majestat, però, la identitat del personatge està fora de dubte ja que, a més de la inscripció que l’identifica com a tal (SCS VINCI (VS)), la figura porta tonsura. Un gran nimbe envolta la testa del sant, que va pentinat amb una mitja cabellera que recorda la del Crist siríac. Vestit amb dalmática i mantell, sant Vicenç està aixoplugat per un arc trilobat que és suportat per columnetes, les quals serveixen per a separar l’escena central de les laterals. Els carcanyols de l’arc apareixen decorats amb figures animalístiques emmarcades per medallons.
Als espais laterals, dividits en dos registres, es disposen les escenes més representatives de la vida de sant Vicenç. De dreta a esquerra i de dalt a baix es llegeixen els episodis que conclouen amb la mort del sant. En el nivell superior dret es representa la predicació del sant al poble, simbolitzat per un home i dues dones (SCS VINCIS (VS) IPOPVL (VS)). En l’escena superior esquerra sant Vicenç és conduït per un botxí, de proporcions considerablement més petites, davant Dacià que està assegut en un tron (SCS VINCI (VS) I DACIAN (VS)). En els registres inferiors es narra el martiri i la mort del sant. A la dreta, Vicenç és col·locat damunt una graella (tot recordant el martiri de sant Llorenç) i lligat amb unes planxes metàl·liques, mentre del cel baixa un àngel turiferari (VINCI (VS)). En el registre esquerre es representa Vicenç mort damunt un llit i envoltat dels personatges que, segons la llegenda àuria, varen recollir el cos del sant i li van donar sepultura. En aquesta escena apareix també un àngel turiferari baixant del cel i portant un encenser. La inscripció que correspon a aquest episodi és VINCENCI (VS).
La riquesa decorativa d’aquest frontal és remarcable. Tot el fons de la taula es decora amb retícules de losange en relleu. Els carrers de separació entre els registres superiors i els inferiors es decoren amb una sanefa vegetal d’orles en estuc que emmarcaven motius animalístics avui perduts, concretament àligues amb les ales desplegades. Àdhuc el marc rep la mateixa tècnica decorativa amb repertoris vegetals de palmetes alternats amb medallons en estuc que encerclen lleons passants.
El frontal de Tresserra comparteix tant la tècnica decorativa com les fórmules estilístiques i àdhuc aspectes iconogràfics amb un grup de taules d’altar procedents d’un àmbit geogràfic molt ben delimitat. Aquest àmbit està centrat en les comarques nord-occidentals de Catalunya entrant ja a Osca. La taula de Cardet (MNAC 3 903), el frontal de Gia, dedicat a sant Martí (MNAC 3 902), el de la Mare de Déu de la Llet de Rigatell (Betesa) (MNAC 35 710), la taula d’altar de Sant Pere procedent d’una església desapareguda propera a Boí (MNAC 3 912), la dedicada a sant Climent de Taüll (MNAC 3 908), el frontal del Sant Sepulcre procedent possiblement de Sant Climent de Taüll (MEV 9 707), una biga travessera procedent de Cardet (MNAC 71 999) i una arqueta de la col·lecció March de Mallorca (Ainaud, 1989, pàg. 100) són les obres que conformen el grup homogeni que permet parlar de centre o escola. Cal esmentar que ja la historiografia antiga utilitzà el terme escola per a englobar dins d’un mateix grup alguns frontals del conjunt (Armengol, 1929, pàg. 110; Gudiol i Cunill, 1929, pàgs. 236, 247-252). Àdhuc es classificaren el frontal de Gia, el de Rigatell, el de Cardet i el de Tresserra com a obra d’un mateix artista (Post, 1930, pàgs. 268-270).
Quant a la tècnica, totes les peces integrades en aquest grup utilitzen el relleu en estuc, la pintura al tremp i la colradura, tot obtenint una riquesa decorativa que, basada en la lluentor metàl·lica, recorda la magnificència de l’orfebreria.
Dins del grup, estilíticament el frontal de Tresserra s’apropa més a les taules de Gia, de Boí i de Betesa que a les restants. Aquelles, com el de Tresserra, emmarquen i aixopluguen la figura central amb un arc trilobat (interpretat com a influència del món hispano-musulmà) (Bertaux, 1910, pàgs. 37-38), suportat per capitells i columnes, aconseguint així una composició lleugera i esvelta que contrasta amb les formes ametllades de les màndorles o els arcs dels altres frontals. La utilització dels mateixos recursos tècnics de l’estuc i la colradura en els carrers de separació dels registres laterals augmenta el sentit ornamental, alhora que minimitza les separacions físiques entre les escenes.
Cal dir que tots els components d’aquest grup homogeni de frontals i peces artístiques gaudeixen d’un reflex o pervivència del corrent bizantí que caracteritzà les produccions artístiques del 1200.
Totes les taules d’altar incorporen llegendes que identifiquen les escenes representades, augmentant d’aquesta manera la capacitat narrativa dels episodis. El valor o llenguatge narratiu d’aquestes peces, potenciat en disminuir l’efecte visual dels carrers de separació entre els registres, és una de les característiques que les engloba com a grup. Cal destacar també que una de les constants d’aquest cercle és el fet que substitueixen la figura del pantocràtor bé per la de la Verge (frontal de Betesa), bé per la de sants; aquests es representen amb els trets propis de la Maiestas Domini, tal i com queda palès en el frontal de Sant Vicenç de Tresserra o en el de Sant Martí de Gia (Camps, 1992, pàgs. 193-195).
És difícil concretar amb seguretat el centre productor d’aquestes peces, que hom ha situat entre Roda d’Isàvena i Lleida. Però si bé les peces pertanyen indubtablement a un mateix taller, cada una té característiques pròpies que indiquen artistes diferents. Cronològicament el frontal de Tresserra, com la major part de frontals del conjunt, ha estat datat en la segona meitat del segle XIII (Post, 1930, pàgs. 268-270; Sureda, 1981, pàg. 344), època força avançada si tenim en compte les fórmules romàniques emprades en les composicions, considerades sovint com a elements del romànic tardà o fidel reflex de la inèrcia del llenguatge romànic. Amb tot, la taula de Tresserra se situa en un moment inicial de la producció del taller (Dalmases-José, 1986, pàg. 208) i per tant seria de les primeres obres de tot el grup, immediatament després del de Betesa o Rigatell.
Hom ha remarcat la vàlua i qualitat del treball del frontal de Tresserra, àdhuc per damunt d’altres integrants del grup (Cook-Gudiol, 1980, pàg. 167). No endebades des dels primers moments de funcionament del Museu Diocesà el frontal va concórrer a les grans mostres de l’època. L’any 1902 fou exposat en l’Exposición de Arte Antiguo, que es va celebrar a Barcelona. El 1929 formà part de l’Exposició Internacional de Barcelona, inventariat amb el número 1 030, pàg. 139. (ECE-MMG)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Castillón, 1978, núm. 85, pàg. 107
Bibliografia sobre el frontal
- Bertaux, 1910, pàgs. 37-38
- Braun, 1924, pàg. 112
- Richert, 1926, pàg. 38
- Armengol, 1929, pàg. 110
- El arte en España, 1929, pàg. 139, núm. 1930
- Gudiol i Cunill, II, 1929, pàgs. 236-247 i 252 Post, II, 1930, pàgs. 268-270
- Contreras, 1931, pàg. 473
- Soldevila Faro, 1933, pàgs. 27-30
- Armengol, 1933, pàg. 82
- Arco, 1942, pàg. 226
- Gudiol i Ricart, 1971, pàg. 73
- Alcolea-Sureda, 1977, pàg. XXVI
- Borràs-García, 1978, pàg. 367
- Cook-Gudiol, 1980, pàgs. 67-68
- Sureda, 1981, pàg. 344
- Borràs, 1986 (1), pàg. 105
- Dalmases-José, 1986, pàg. 208
- Ainaud, 1989, pàgs. 108-109
- Borràs, 1992 (1), pàg. 118
- Ainaud, 1993, pàg. 275