Catalana General de Crèdit (1856-1914)

És el banc de negocis català més important del segle XIX. Va tenir dues etapes de glòria: des del 1856 fins al 1865 i des del 1875 fins al 1882, aprofitant la conjuntura favorable. Entremig, la suspensió de pagaments el 1866 i la sorprenent recuperació.

La seva principal obra és la xarxa ferroviària catalana. El seu protagonisme l’exerceix de manera ben diversa, bé com a banquer —amb la concessió de crèdit i la subscripció d’obligacions—, bé com a constructor de la línia, bé com a accionista.

La creació

Antoni Brusi i els seus amics

El 29 de febrer de 1856 un decret del govern autoritzava la constitució de la Societat Catalana General de Crèdit; i el 14 de maig del mateix any es constituïa. El seu promotor era Antoni Brusi i Ferrer, propietari del Diario de Barcelona i un dels representants més importants de la burgesia emprenedora catalana no vinculada a la indústria tèxtil.

Antoni Brusi i Ferrer, promotor i ànima de la Catalana General de Crèdit en la seva primera etapa (Esteve Molist i Pol, El Diario de Barcelona 1792-1963, Madrid 1964).

El 1834, quan Antoni Brusi tenia dinou anys, marxà de Barcelona acompanyant una missió de la Junta de Comerç, que anava a Londres. No tornarà a casa seva fins al cap de quatre anys. Recorregué tot Europa, des de Sant Petersburg a Londres i des d’Estocolm a Itàlia. En aquests països va estudiar física, medicina, filosofia, ciències naturals i, per descomptat, idiomes. Va fer estades llargues a Viena, París i Dresden.

Quan tornà a Barcelona el 1838, tenia un coneixement de primera mà del que passava a Europa. Estava especialment impressionat per la revolució en els transports que s’anava posant en marxa i que tenia en els ferrocarrils els seus principals protagonistes, però que també incloïa els canals. Per a finançar-ne la construcció es creaven societats anònimes, encarregades de captar els importants recursos necessaris. A Barcelona, Antoni Brusi conegué i fou amic de Ferdinand de Lesseps, cònsol de França (1842-48); donà suport al seu projecte de construcció del canal de Suez i figurarà com a conseller de la Societat Universal del Canal Marítim de Suez, com a únic representant de l’estat espanyol (1858-69). En l’inici de la creació d’una xarxa ferroviària europea, el seu interès es concentrarà a construir-la a Catalunya. Va establir relació amb els germans Émile i Isaac Pereire, que amb el seu Crédit Mobilier parisenc finançaven i construïen diverses línies fèrries, i tenien el projecte d’una que uniria París amb Barcelona. Brusi visità Isaac Pereire a París, acompanyat pel seu amic Miquel Clavé, i li oferí una participació en una societat de crèdit que es constituiria a Barcelona. Però Pereire estava preocupat aleshores per la guerra de Crimea (1853-56), que enfrontava Gran Bretanya i França a Rússia. En les seves memòries ho explicarà així:

El señor Perayre nos recibió muy bien y nos dijo que, ocupado con la guerra de Crimea, no podía comprometerse a venir a España desde luego. ‘Si vous ne venez pas, nous essayerons tous seuls’. ‘Faites, si vous pouvez’ —me contestó—. ‘D’accord —le repliqué—. Nous essayerons.’” (Agustí Duran i Sanpere, Barcelona i la seva història. L’art i la cultura, pàg. 557. Documents de cultura, editorial Curial, Barcelona 1975.)

La constitució

Antoni Brusi i els seus amics acordaren tirar endavant pel seu compte. Quan demanà l’autorització per a constituir la societat de crèdit es trobà que Pereire gestionava la creació del que serà el seu Crédito Mobiliario a Madrid. Brusi lamentarà “que se frustrase la combinación de unir el capital catalán con el francés, porqué —son sus palabras— éste hubiera encontrado su elemento en el país, pues Madrid no ha sido ni será plaza para valores mobiliarios.” (F. Miquel i Badia, "Apuntes biográficos del Exmo. Sr. D. Antonio Brusi i Ferrer", Diario de Barcelona, gener del 1870, pàgs. 598-602.) Això era totalment cert en aquell moment, però els Pereire valoraven més la proximitat al poder, que era a Madrid, que un mercat i un entorn favorables. Gràcies a les seves gestions a la capital obtindran que s’aprovi una legislació reguladora de les societats de crèdit, que és copiada de la francesa.

D’acord amb els seus estatuts, la Catalana General de Crèdit es proposava el següent:

  • La subscripció i adquisició de valors mobiliaris de tota mena.
  • La promoció d’indústries i negocis.
  • La fusió i transformació de societats ja constituïdes.
  • L’administració de béns públics i recaptació d’impostos per compte de l’estat.
  • La concessió de crèdits i la realització d’operacions bancàries en general, llevat, és clar, de l’emissió de bitllets.

Són els estatuts del que avui dia en diríem un banc de negocis, en el qual les operacions de la banca comercial —descomptes i crèdits, captació de dipòsits de tercers— queden en segon terme.

El capital de la societat havia de tenir un gran volum, ja que els projectes eren molt ambiciosos. Es fixà en 120 milions de rals, dividit en 60 000 accions de 2 000 rals cadascuna. En el moment de la constitució es va fer una primera emissió de 20 000 accions —40 milions de rals—, que es repartiren en parts iguals entre els qui constituiran la primera Junta de Govern (1856):

  • President – Antoni Brusi i Ferrer
  • Vocals – Miquel Clavé i España; Isidor Pons i Roura; Joan Fabra i Illas; José Manuel Lopetegui; Manuel de Compte; Josep Vidal i Ribas; Joan Klein; Josep Jover i Sans

Així, al costat de Brusi hi havia Isidor Pons, gendre de Josep Maria Serra, un dels fundadors del Banc de Barcelona; Josep Vidal i Ribas, un comerciant de primera línia, i Josep Jover, de Jover i Companyia, aleshores empresa comercial i després banca.

Un gran banc de negocis (1856-1866)

La conjuntura, els homes i l’organització

Las Sociedades de Crédito, señores: esos grandes depósitos de valores mobiliarios, donde se compran al por mayor para venderlos después, cuando las condiciones del mercado lo permiten.” (Memòria del 1860.) Aquesta és la idea que tenen d’ells mateixos, una idea força moderna, que exigeix un mercat de capitals potent al costat, capaç d’absorbir els títols de les empreses que ells promouran. El mercat de Barcelona serà aviat insuficient i els administradors es queixaran “de la falta de mercados en que colocar los valores excedentes. Mientras que la plaza de Barcelona negocia casi todos los valores del país y algunos del extranjero, no hay en el reino una sola plaza mercantil que cotice otros que los de su propia localidad y tampoco en las del extranjero se cotizan los nuestros, a no ser con limitadísimas excepciones” (Memòria del 1862).

Gràcies en bona part a la Societat Catalana General de Crèdit, Barcelona quedà unida per ferrocarril amb Girona, Lleida i Tarragona. A dalt, imatge de la Memòria de la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres. A baix, obligació de la Companyia Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres, 1864.

Les idees dels fundadors són molt clares i coincideixen amb les del seu president, Antoni Brusi, que considera les obres públiques, i especialment les relacionades amb els transports, com les fonamentals per al desenvolupament econòmic. “La vida de un pueblo, esencialmente industrial y mercantil como el nuestro, no puede consolidarse, ni sus destinos cumplirse sin una gran facilidad y economía en sus medios de comunicación.” (Memòria del 1858.) “El transporte es el medio irrecusable entre la producción, la transformación y el mercado, y porqué sin el transporte no puede haber consumo, ya que sin él son imposibles las transacciones y el comercio.” (Memòria del 1860.) Ho subcriuria qualsevol economista del segle XX. Entre els mitjans de transport, el més important és el ferrocarril, “precursor en todas partes de civilización y progreso” (Memòria del 1860).

L’obra realitzada i, específicament, la xarxa ferroviària construïda serà fonamental per a l’economia catalana. Gràcies en bona part al suport financer i a les gestions de la Catalana de Crèdit, Barcelona quedà unida per ferrocarril amb Girona, Lleida-Saragossa i Tarragona. Tenia altres projectes en marxa, com veurem, però el 1860, en produir-se la forta baixa de la Borsa, la qual li provocà pèrdues, els abandonarà.

La Junta de Govern tingué pocs canvis. El 1859 Isidor Pons renuncià el seu càrrec de vocal i fou substituït per Francesc Puig i Bori, un comerciant. La mort de Joan Fabra el 1864 comportarà la seva substitució com a vocal per Ramon Bonaplata i Nadal. L’administrador de la societat era Josep Ubach.

El primer domicili de l’entitat serà al núm. 4 de la plaça de Medinaceli, en els locals ocupats fins aleshores pel Banc de Barcelona. Però el 1858 compraran un terreny on edificaran el seu domicili social, al carrer Dormitori de Sant Francesc núm. 2. S’hi instal·laran el 1861.

Fons propis i resultats

El capital inicial era de 120 milions de rals —equivalent a 30 milions de pessetes—. Els fundadors subscriviren una tercera part de les accions, i la resta fou col·locada a les mans de tercers. Les accions es desemborsaren només en el 30% del seu valor nominal, de manera que el capital realment aportat fou de 9 milions de pessetes. El 1857 aquest capital gairebé duplicava el del Banc de Barcelona.

Els dos primers exercicis complets —1857 i 1858— foren bons, però la cotització de la Catalana General de Crèdit baixà fortament a Borsa, igual que la dels altres valors barcelonins. A la Junta d’Accionistes en la qual s’analitzà l’exercici del 1858, celebrada el mes de febrer del 1859, els accionistes pregaren a la Junta de Govern que no se’ls demanessin més dividends passius, atès el trist comportament de la Borsa. La Junta hi donà el seu acord, però al cap de pocs mesos demanava el desemborsament del 10% més del nominal de l’acció, amb gran indignació dels accionistes. Tot i això, la seva reacció fou positiva, ja que el desemborsaren. La Catalana passarà de tenir uns fons propis de 9 milions de pessetes als 12 milions que presenta al final del 1859. Es va constituir aleshores una Comissió d’accionistes que demanarà explicacions a la Junta i aquesta els en donarà: si havia demanat el dividend passiu era per compensar les minusvàlues acumulades en la seva cartera de valors, com a conseqüència de la baixa de Borsa. La Junta hauria preferit una reducció de capital, però el govern encara no l’havia autoritzada. Es procurà tranquil·litzar els accionistes explicant que la cartera de valors estava totalment constituïda per títols ferroviaris bons i sans, afectats per una baixa conjuntural.

El tercer exercici es tancarà amb pèrdues per culpa de la continuada baixa en la cotització dels valors ferroviaris, que formen la seva cartera i que s’han de comptabilitzar a preu de mercat en tancar l’exercici. La Memòria de la Catalana dóna la culpa al fet que “Barcelona ha emprendido mucho mayor número de negocios de los que podía naturalmente realizar” (Memòria del 1860). Rebuda finalment l’autorització per a reduir el capital, les accions, que eren 60 000, es reduïren a 30 000, es tornaren els diners del darrer dividend passiu i el capital desemborsat passà a ser del 60% del valor nominal, amb uns fons propis que superaven lleugerament els 9 milions de pessetes.

Entre el 1861 i el 1864 els exercicis seran novament bons. Es repartiren uns dividends que oscil·len entre l’11 i el 12,5% i es poden augmentar les reserves modestament. Però el 1865 la situació es tornà a tòrcer. La Memòria de la Catalana dóna una bona part de la responsabilitat al govern espanyol, el qual ha d’anar al mercat de capitals per cobrir el seu dèficit, i això provoca una ensorrada general de les cotitzacions dels valors privats. Després, l’epidèmia de còlera de l’estiu del 1865 afectarà la liquidació de les operacions de Borsa amb noves baixes. La manca de metàl·lic que hi ha en el mercat suposarà una retirada dels dipòsits dels bancs. La Junta de Govern es va veure obligada a demanar una altra vegada el desemborsament del 10% de dividend passiu. Només faltava això per ensorrar una cotització que era del 39% a final d’any (sobre el 60% a la par).

Dipòsits

La Catalana té un gran èxit inicial en la captació de dipòsits. En el seu primer exercici complet, el volum dels comptes corrents ja supera clarament els que té el Banc de Barcelona, amb 13 anys a l’esquena. És molt possible que alguns dels captats vinguin precisament d’aquest banc, que experimenta una forta baixada durant els primers anys d’actuació de les societats de crèdit. La Memòria del 1863 explica que han introduït dipòsits a termini als quals abonen interessos superiors als del compte corrent.

Inversió

Catalana General de Crèdit. Rendibilitat de l’acció. 1857-1866

Les companyies ferroviàries van ser les principals beneficiàries de l’activitat de la Catalana. El seu suport és ben divers: els dóna crèdit, és constructora de les línies o participa com a accionista en el seu capital. La mobilitat és un dels seus principis fundacionals. Si té participació en el capital, acostuma a ocupar els llocs del Consell d’Administració que li corresponen. La condició d’accionista no és incompatible amb el caràcter de constructor de la línia. Però les societats ferroviàries no són les úniques empreses en les quals participa. A continuació figuren les més importants.

Ferrocarril de Barcelona a Saragossa

El 1857 va fer un crèdit d’un milió i mig de duros a la companyia concessionària. Sembla que va ser la seva primera operació. Seguidament, va subscriure accions i obligacions de l’empresa, que en part es van quedar i en part col·locà entre els clients. El 1859 tenia 20 858 accions a la cartera. El 3 d’octubre de 1860 arribà el ferrocaril a Saragossa per primera vegada. Un any més tard —1 d’octubre de 1861— arribarà a la ciutat aragonesa el procedent de Madrid, de manera que per primera vegada queden unides Barcelona i Madrid. “Si las locomotoras han llegado a las márgenes del Ebro, y si Zaragoza se ve unida al Mediterráneo, se debe en gran parte a los eficacísimos auxilios que en diferentes épocas y por diferentes conceptos ha facilitado a esa Compañía... importando todo algunos millones de duros.” (Memòria del 1861.)

Prolongació del ferrocarril de Granollers cap a Girona i França

El 1857 la Catalana era la constructora del tram de Granollers fins a Santa Coloma de Farners, on s’ha de trobar amb la línia ferroviària, que segueix la costa per Barcelona, Mataró i Arenys. La connexió es produirà el 1860. Tenien 9 913 accions de l’empresa el 1859. La seva intervenció fou fonamental per a la fusió de les dues companyies i la construcció d’una de sola en direcció a Girona i França. A Girona, el ferrocarril hi arribarà el 3 de març de 1862.

Prolongació del ferrocarril de Martorell cap a Tarragona i València

Es discutia aleshores si el ferrocarril de Barcelona a Tarragona havia de passar per la costa, via Vilanova i la Geltrú, o per l’interior, des de Martorell, via Vilafranca. El suport de la Catalana fou dels que va fer decantar la balança a favor del segon projecte, que no tenia el greu problema de construcció que plantejaven les costes de Garraf. La línia Barcelona-Tarragona s’obrí el 1865.

La Catalana tenia la concessió per a la construcció de la totalitat de la línia fins a València, però el 1859 va cedir a Josep Campo i a la Societat Valenciana de Crèdit i Foment, creada per aquest, la concessió pel tram de València a Tarragona.

Ferrocarril de Granollers a Caldes de Montbui

El 1857 s’interessarà per aquest projecte, que és el d’un ferrocarril per tracció animal, però que no tirarà endavant.

Mines de Calaf

Acció de la Carbonera de Calaf, 1859. La Societat Catalana General de Crèdit explotà diverses mines de carbó a la zona de Calaf.

La Catalana va estudiar en un primer moment la construcció del Ferrocarril de Granollers a Sant Joan de les Abadesses, que tenia com a principal objectiu l’explotació i el transport de l’hulla que se n’extreia. Però el 1857 abandonà el projecte en no veure clara aquella riquesa minera. La societat preferí explorar altres territoris i comprar vuit mines de carbó a la zona de Calaf. La Memòria diu d’aquestes explotacions que no donen un mineral de bona qualitat, però que aquest dèficit queda compensat per la facilitat del transport —hi passa el ferrocarril de Barcelona a Lleida i Saragossa— i la seva fàcil extracció. El 1861 es vendran les mines a una societat minera anomenada Mines de Calaf SA.

Cable telegràfic submarí

El 1857 estudia l’establiment d’un cable telegràfic que uniria les costes de Cuba amb les de Florida, en el continent americà. Però desistí del projecte el 1859.

Explotació forestal

Un projecte que resultarà conflictiu serà la participació en una societat comanditària que es proposava l’explotació de boscos a Astúries. La Catalana va decidir fer-se enrere quan va veure poc clara la titularitat jurídica dels propietaris. Però la inversió ja estava feta (Memòria del 1863).

La cartera de valors tenia també obligacions d’altres empreses: del ferrocarril de Barcelona a Sarrià, del del Grau de València a Almansa, i d’Almansa a València i Tarragona, del de Medina del Campo a Zamora, i del Canal d’Urgell. El 1863 també tenia obligacions emeses per l’Ajuntament de Barcelona.

El Foment de l’Eixample de Barcelona

Participació al Foment de l’Eixample de Barcelona, 1866. La Societat Catalana General de Crèdit avalà els seus pagarés i obligacions.

El Foment de l’Eixample de Barcelona era el nom comercial d’una societat comanditària, creada el 21 de febrer de 1863, sota la raó social de Puig, Vidal, Cabot i Companyia, S. en C. Es proposava edificar a l’Eixample, projectat per Ildefons Cerdà, el qual era precisament el director de l’empresa. L’empresa tenia un alt sentit social, seguint els criteris del seu director i es proposava edificar “toda clase de habitaciones, desde las especialmente dedicadas a la clase jornalera, hasta las más suntuosas y dignas de una capital como Barcelona” (del manifest de llançament de la societat).

Les obres es finançaven amb el capital propi i l’emissió d’obligacions. Per guanyar la confiança dels dipositants, arribà a un acord amb la Catalana de Crèdit, de manera que aquesta garantia les obligacions emeses, a canvi de la cessió dels pagarés hipotecaris rebuts pel Foment dels compradors dels seus pisos o parcel·les.

La suspensió de pagaments i la recuperació (1866)

La suspensió de pagaments

El mes d’octubre del 1864 va suspendre pagaments a Madrid la Compañía General de Crédito en España, una de les tres societats de crèdit de capital francès que s’havien constituït a la capital el 1856, al mateix temps que la Catalana. Havia invertit especialment en empreses ferroviàries del sud d’Espanya. Poques setmanes després, era el Banco de Valladolid i algunes societats de crèdit d’aquesta ciutat castellana les que també anaven al jutjat; tenien fortes inversions en línies ferroviàries, però aquest cop del nord d’Espanya. És el final d’una etapa de forta inversió en ferrocarrils.

El 1865 va ser un any en què es posà en evidència la feblesa de la Hisenda espanyola amb una continuada baixa de la cotització dels títols del deute públic a Borsa, a la qual seguirà una baixa general dels valors. Una Borsa, l’espanyola, en la qual els títols més cotitzats eren les accions i obligacions de les companyies ferroviàries. La feblesa financera d’aquestes empreses es posà una vegada més en evidència el mes de novembre del 1865 en suspendre pagaments el ferrocarril de Bilbao a Tudela. La baixa a Borsa s’accelerà. Les empreses que tenien una cartera de valors ferroviaris es veuran obligades a fer unes fortes provisions per cobrir la diferència entre el preu de compra dels títols i el del mercat. És el cas de la Catalana General de Crèdit, que tancarà l’exercici amb pèrdues, com a conseqüència de les minusvàlues de la seva cartera. Com a resultat d’aquesta situació, els titulars de dipòsits i de comptes corrents perdran la confiança en els bancs o societats de crèdit afectats i començaran a retirar-ne els diners. Durant el 1865 els dipòsits de la Catalana van perdre 4 370 000 pessetes, gairebé el 30% del total.

Els primers mesos del 1866 es va mantenir la baixa de Borsa i la sortida de dipòsits. La Catalana actua aleshores correctament, demanant un dividend passiu als seus accionistes, que va ser atès, i que suposà l’entrada d’un milió i mig de pessetes en forma de recursos propis entre el gener i el febrer d’aquell any. Però les circumstàncies hi jugaven en contra. Per acabar-ho d’adobar, el 10 de maig tancava les portes la casa de banca londinenca Overend, Gurney & Co., creant una imatge de crisi financera europea. El 12 de maig —dissabte— la Catalana havia atès en poc més de quatre mesos el reintegrament de 665 000 duros —3 325 000 pessetes—, la meitat dels comptes corrents que tenia a la fi de l’any. I a més, s’havia vist obligada a altres forts desemborsaments d’efectiu, a favor de la societat Foment de l’Eixample, a la qual els titulars de dipòsits també reclamaven el seu import. Aquell dissabte va suspendre pagaments el Crèdit Mobiliari Barcelonès, una altra societat de crèdit barcelonina —vegeu pàgs. 102-104—.

El diumenge, dia 13, la Junta de Govern de la Catalana de Crèdit es reuní a les 9 del matí en sessió permanent, amb plena consciència que o bé lligava una operació durant el dia que retornés la confiança als creditors o estava abocada a la suspensió de pagaments, igual que d’altres societats de crèdit barcelonines.

L’únic ajut podia venir del Banc de Barcelona, “el Banc”. La Catalana el superava clarament per fons propis —9 milions de pessetes per 5,5 milions del banc—, i l’havia superat per dipòsits al final de l’any anterior —10,6 milions per 8,7 milions—. Però ara ja no era així pel que fa als dipòsits. La Catalana havia arribat al que anomenaran un “acuerdo vago” amb un dels directors del Banc de Barcelona. Aquest acord preveia que el Banc de Barcelona donaria la seva garantia sobre els tres milions de pessetes en comptes corrents, que tenia encara la Catalana, a canvi del lliurament per part d’aquesta de títols i crèdits per un import total de cinc milions de pessetes. Hi havia una segona garantia superposada: els membres de la Junta de Govern aportaven el seu aval personal per un milió de pessetes, un altre milió més vindrà garantit per una empresa —sense precisar—, i el tercer milió per la mateixa Catalana.

Els directors del Banc de Barcelona, “a quienes hallamos dispuestos, como la justicia nos obliga a consignarlo, a favorecer a la Catalana... consideraron inadmisible la proposición presentada” (acta de la Junta d’Accionistes de 16 de maig de 1866). La contraoferta del banc era fer-se càrrec en aquestes condicions de només un milió i mig de pessetes, o sigui la meitat de la xifra necessària. Una contraoferta que va ser considerada no acceptable per la Catalana, ja que l’aval de la meitat dels dipòsits no evitaria el pànic dels dipositants. En conseqüència, s’imposà la suspensió de pagaments, que es presentà el dilluns dia 14 de maig, “por la imposibilidad de realizar oportunamente sus valores en cartera, ni de levantar fondos sobre ellos para atender el pago corriente de sus obligaciones” (Diario de Barcelona, 13 de març de 1866).

La Junta general d’accionistes de la Catalana es reuní amb caràcter extraordinari el dia 16 de maig. La Junta de Govern hi va donar la seva explicació dels fets (vegeu Diario de Barcelona, 20 de maig de 1866). S’acordà nomenar una Comissió formada per nou accionistes, encarregada d’elaborar un balanç de la societat. Estava formada per Pau Antoni Mollard, Joan Prat i Sancho, Amadeu Cros, Laureà Arango, Francesc Ginebra, Antoni Juncadella, Joan de Vilanova, Francesc Torruella i Francesc Benet.

El Diario de Barcelona, propietat del president de la Catalana de Crèdit, informarà puntualment dels fets, així com d’algunes reaccions dels seus directius. Com que els dipòsits quedaren congelats per la suspensió, Antoni Brusi donarà 76 584 duros de la seva butxaca al Patronat de Pobres, import dels saldos que aquest mantenia amb la Catalana, mentre el conseller Josep Vidal i Ribas feia arribar al marquès d’Alfarràs, vicepresident de la Junta de Restaurants de la classe obrera, 2 207 duros que aquesta Junta tenia en compte corrent.

La Junta d’Accionistes es tornà a reunir el 4 de juny de 1866. La de Govern presentà en bloc la seva dimissió i la Junta en nomenà una altra, formada per Francesc Ginebra, Antoni Juncadella, Laureà Arango, Antoni Borrell, Antoni Renom, Rafael Ravell, Ramon Muns, Llorenç Pons i Clerch i Francesc Martorell i Peña. Eren suplents Francesc Hospital, Josep Pujol i Fernández i Amadeu Cros. La seva responsabilitat era arribar a un acord amb els creditors, que permetés aixecar la suspensió. Ravell, Pons, Martorell i Cros no van acceptar el nomenament. En lloc seu i com a substitut es nomenà conseller Joan Prat i Sancho, que era el que havia estat més votat, després dels elegits. La nova Junta anava a defensar els seus interessos personals d’accionista, així com els collectius, però tots ells van passar pel seu martiri particular.

La recuperació

Societat Catalana General de Crèdit. Balanços després de la suspensió de pagaments (convertits els duros en pessetes).

Abandonada y sin auxilios de nadie, negados aún por aquellos que debían siquiera habérnoslos facilitado... Hubo momentos en que llegamos a arredrarnos ante la perspectiva de un desgraciado éxito del compromiso que habíamos aceptado.” (Memòria de la Junta del 18 de juliol de 1867.) Aquestes són les lamentacions de la Junta de Govern, un any després de la suspensió de pagaments, quan tot indica que la Catalana ha superat la crisi. És un cas únic a la història financera catalana, ja que gairebé totes les empreses que es veuen obligades a portar els seus llibres al jutjat, acostumen a acabar amb la liquidació forçada. És prou sabut que la paciència no és una virtut ni dels creditors ni dels accionistes. Però uns i altres es trobaren al davant amb un nou equip d’administradors de la societat que confiaven en la recuperació del seu actiu i no estaven disposats a vendre duros a quatre pessetes.

La Catalana tenia un passiu que ells fixaven en 983 464 duros —o 4 917 320 pessetes—. La partida més important i més delicada estava formada pels comptes corrents i dipòsits: 611 272 duros —o 3 056 360 pessetes—. La primera feina de la Junta de Govern consistí a convèncer els seus titulars que acceptessin de donar prioritat a la liquidació de les obligacions i dels xecs al portador que circulaven.

Les obligacions al portador eren els quasibitllets de banc, denunciats repetidament pel Banc de Barcelona com a il·legals. No hi ha cap memòria de la Catalana que faci referència a l’existència d’aquestes obligacions, però les trobem en els balanços detallats que es publiquen amb motiu de la suspensió. Hi havia 339 552 duros —1 697 760 pessetes— en aquestes obligacions pagarés.

La solució no va ser gens fàcil. Hi va haver creditors que van demanar la fallida de la societat, amb ànim de cobrar abans que ningú, però les resolucions judicials van ser favorables a la Catalana. El 3 d’octubre de 1866 s’arribà a un acord amb els dipositants, els quals acceptaven que es donés prioritat a la cancel·lació de les obligacions i xecs al portador en circulació, mentre ells estaven disposats a rebre obligacions de la societat a curt termini i amb venciments esglaonats per a la cancel·lació dels seus dipòsits. Al juliol del 1867 només quedaven per pagar el 19,5% d’aquestes obligacions.

Catalana General de Crèdit. Evolució de les principals partides del balanç (1857-1865).

Per atendre els creditors calia anar a una realització de l’actiu. La Junta estava tan convençuda de la viabilitat de l’empresa, que pràcticament no va tocar la cartera de valors que tenia, convençuda de la recuperació de les cotitzacions a Borsa. Només es van vendre 65 obligacions del ferrocarril d’Almansa a València i Tarragona i 241 del ferrocarril de Barcelona a Saragossa. La realització es va concentrar en la recuperació del crèdit i els descomptes concedits, garantits normalment per valors que cotitzaven a Borsa. Al juliol del 1867 el seu volum s’havia rebaixat en 181 537 duros per venda d’aquests valors i la recuperació de les cotitzacions. El Canal d’Urgell havia liquidat un deute de 101 000 duros, lliurant a canvi obligacions de l’entitat i pagarés fins a 5 anys. S’havia igualment cancel·lat la totalitat de comptes en descobert —80 028 duros—. Hi va haver morosos com La Salvadora, una companyia d’assegurances marítimes que va fer fallida, i d’altres que es convertiren en crèdits irrecuperables.

Les operacions de vendes a termini que figuren en el balanç eren crèdits concedits a Josep Campo i a la seva Valenciana de Foment, que aconseguiran cobrar a canvi de títols de les empreses controlades per l’empresari valencià. En el cas del Foment de l’Eixample, la Catalana, que tenia en garantia els pagarés hipotecaris dels compradors de pisos, cancel·là parcialment el seu deute en quedar-se amb quatre cases construïdes —carrer Llúria 44, 48 i 50 i Gran Via núm. 339—.

El resultat d’aquesta hàbil operació va tenir el suport de la recuperació econòmica i, especialment, de les cotitzacions a Borsa. La Junta d’Accionistes, celebrada el 18 de juliol de 1867, informarà de tot el realitzat: “hemos satisfecho el 91 por ciento del pasivo que os agobiaba”. Creuen que “la Sociedad... podrá volver en escala mayor o menor, según los tiempos y sus recursos lo permitan, al pleno desarrollo de esos mismos recursos... y al rango y a la posición de que nunca debió haber descendido” (Diario de Barcelona, juliol del 1887, pàgs. 6965-6970).

Però la superació de la suspensió de pagaments i la recuperació de la normalitat jurídica no amaga els resultats negatius. Al juny del 1867 la Catalana presenta unes pèrdues, corresponents als exercicis 1865 i 1866, d’1 178 689 duros —5 893 445 pessetes—, una xifra equivalent al 56% dels seus fons propis.

Normalitat operativa (1867-1874)

Els homes i l’organització

La dimissió de la primera Junta de Govern va ser completa i definitiva. També és un altre cas únic en el qual els promotors del banc assumiren la responsabilitat d’un fracàs, alhora que la traspassen a un equip nou, format per vells accionistes que no havien tingut funcions executives.

Francesc Ginebra i Pou, el segon president de l’empresa, era un comerciant navilier. Cònsol a Barcelona de la República Dominicana, els seus companys de Junta eren Agustí Peyra i Mach, Joan Prat i Sancho, Ramon Muns, Edmund C. Sivatte, Antoni Borrell, Antoni Renom, Antoni Juncadella i Jaume Armet.

La primera Junta d’Accionistes després de la suspensió tancà l’exercici del 1866 el 14 de maig de 1867 per poder presentar el que seria el balanç de la recuperació. A l’assemblea d’accionistes, un d’aquests demanà que la Junta de Govern s’abstingués de retribució, atesa la situació del banc, però la immensa majoria dels assistents optaren per mantenir-la, precisament per la forta dedicació que havia exigit la situació del banc a unes persones que s’hi acabaven d’incorporar i que actuaven en benefici de tots. L’exercici del 1867 va tenir una durada de set mesos i mig, ja que s’acabava normalment el 31 de desembre.

Portada de la Memòria del 1890. La Societat Catalana General de Crèdit superà la suspensió de pagaments del 1866 gràcies a una hàbil operació i a la recuperació econòmica general.

Amb les pèrdues corresponents als exercicis del 1865 i el 1866 acceptades, la Catalana de Crèdit tenia dues opcions: un acord de dissolució de la societat, amb venda prèvia dels actius, liquidació dels deutes i retorn als accionistes del que restava, o una disminució del capital. Eren les dues alternatives reals de l’empresa, perquè la tercera possible, un augment de capital per compensar les pèrdues, estava fora de mercat i ningú no la proposà.

Com era previsible, hi va haver accionistes que demanaren que s’estudiés la dissolució de la societat. El 30 de gener de 1869 els favorables a aquesta solució es reuniren pel seu compte i crearen una Comissió, que havia d’estudiar la situació real de l’empresa i fer una proposta conjunta a l’assemblea general d’accionistes. Estava formada per Joan Nadal i Espalter, Miquel Comellas i Llenas, Joaquim Pujol i Font, Mateu Trenchs i Francesc Torruella. La proposta de liquidació no aconseguí el suport de la majoria. La Junta de Govern es pronuncià per la continuïtat i la reducció del capital.

Poca cosa més es pot demanar als dirigents del banc. En aquests anys, només pretenen refer-ne el prestigi i consolidar-ne la normalitat operativa. Ja és molt, tenint en compte com ha estat de prop la seva extinció jurídica: primer per la suspensió de pagaments i, després, com a conseqüència de les pèrdues acumulades. La feina dels administradors consisteix ara a administrar una cartera de valors ferroviaris i uns immobles tot esperant una conjuntura més favorable.

Fons propis i resultats

Catalana General de Crèdit. Rendibilitat acció.

Un cop superada la suspensió, la Catalana tornarà a tenir resultats positius. Aquests seran essencials per a donar la moral que necessitaven els partidaris del manteniment de l’empresa i per a trobar una solució a les pèrdues acumulades. Una Junta general, convocada amb caràcter extraordinari al final del mes de febrer del 1869 acordà la reducció del capital. Es mantingueren les 30 000 accions en circulació, però es reduí el capital nominal de les accions, que passà de 500 a 250 pessetes, mentre el capital desemborsat —que era del 60%— passava a ser del 70%. El capital es redueix així en 3 750 000 pessetes que, juntament amb els beneficis generats el 1868, són suficients per a deixar net el compte de pèrdues.

El 1871 es repartí per primera vegada un dividend, després de “la catástrofe de 1866” (Memòria del 1871). Es mantindrà un dividend modest durant dos anys més. El 1874 els beneficis són simbòlics i passen íntegrament a reserves. I és que el compte de resultats està molt condicionat per la Borsa. Si aquesta puja, la Catalana va bé, però si les cotitzacions baixen, la Catalana va malament, pel fet de no poder realitzar actius amb pèrdua i haver de regularitzar el valor de la seva cartera.

Dipòsits

Una empresa en estat de suspensió de pagaments ha de reintegrar els dipòsits de tercers. Els de la Catalana toquen terra el 1867, amb la desaparició dels comptes corrents del seu balanç. Només aleshores poden tornar a començar i captar nous dipòsits, un cop recuperada la confiança.

Al final del 1874 tenien 2,5 milions de pessetes en dipòsits, que la Catalana continua donant en duros en el balanç, com si la pesseta no tingués ja vuit anys d’edat.

Inversió

Una gran parte de nuestro Haber se halla representado por fincas en el antiguo perímetro municipal y por obligaciones de los ferrocarriles valencianos.” (Memòria del 1874.) Els immobles i els valors ferroviaris concentraran el que és una obra d’administració en la qual no hi ha iniciatives.

Crèdits

El estado, hasta cierto punto desahogado, de nuestra sociedad, le permite actualmente efectuar alguna operación de préstamo y descuento.” (Memòria del 1870.) En tot cas, ho fan per volums modestos.

Valors

El 1870 la principal inversió de la Societat Catalana General de Crèdit era en obligacions dels ferrocarrils d’Almansa a València i Tarragona.

Nuestra principal existencia consiste en obligaciones de los ferrocarriles de Almansa a Valencia y Tarragona.” (Memòria del 1870.) Es tractava de la concessió cedida a Josep Campo, el financer valencianoaragonès, resident a Madrid, constructor de la línia, que havia arribat a Tarragona el 1867, enllaçant amb el ferrocarril de Barcelona a Tarragona i França. Les obligacions, que cotitzaven al 16% al final del 1867, seguiran una cotització irregular: pugen fins el 23% el 1869 i baixen al 16% una altra vegada el mateix any, tornen al 23% el 1872 i tanquen el 1874 amb canvis una mica per sota del 20%. El volum d’aquesta inversió baixa quasi a la meitat el 1871, que és quan es devien vendre, aprofitant els millors canvis.

Immobles

Catalana General de Crèdit. Evolució de les principals partides del balanç (en pessetes).

La recuperació del mercat immobiliari afavorirà la recuperació del Foment de l’Eixample, el cobrament per part de la Catalana dels pagarés hipotecaris dels compradors de les seves parcel·les, i valorarà els terrenys cedits a canvi de crèdits. “Desde que la última epidemia hizo resaltar una vez más las condiciones higiénicas del Ensanche este negocio experimenta mayor número de operaciones.” (Memòria del 1870.)

Segons el balanç, a més dels terrenys a l’Eixample barceloní, tenen un solar a Madrid, “sitio La Campanilla”, comptabilitzat en 30 000 duros —1 500 000 pessetes—.

Obres públiques

Tot i que les memòries no hi fan cap referència, el 1872 el balanç inclou un contracte d’obres públiques: la prolongació del port de Vinaròs.

Noves inversions i la immobilització d’un actiu (1875-1905)

La conjuntura, els homes i l’organització

L’equip de govern de la Catalana General de Crèdit sorgit de la suspensió de pagaments, consolidarà operativament el banc, i el rellançarà tan aviat com es vegin els primers símptomes de la recuperació econòmica. Aquesta coincideix al final de la tercera carlinada, amb la Paz de Zanjón, a Cuba, i amb la restauració de la dinastia borbònica.

Entre el 1880 i el 1881 la Catalana posa en marxa nombrosos projectes ferroviaris i d’obres públiques de gran importància, mentre manté una forta inversió immobiliària. És la seva segona etapa de glòria, que durarà poc, per les conseqüències d’una forta baixada de Borsa i l’inici d’una llarga crisi econòmica.

La suspensió de pagaments d’una de les seves inversions més importants —el Ferrocarril i Mines de Sant Joan de les Abadesses SA—, el 1886, farà que es parli d’una possible liquidació de l’entitat financera i que la Catalana redueixi el capital social per complaure uns accionistes que no veuen perspectives en les inversions fetes i sí una forta immobilització.

Els darrers anys de la dècada dels anys vuitanta seran negres. Un dels nous directors del banc serà German Schierbeck, cònsol de Dinamarca a Barcelona des del 1881, casat amb una catalana. Patrocinarà un dels projectes ferroviaris: el de Carinyena a Saragossa.

El 1889 la Junta de Govern, presidida per Francesc Ginebra, presentà la dimissió en bloc, tal com havia fet l’anterior, presidida per Antoni Brusi. El tercer equip de govern elegit per la Junta d’Accionistes el 28 de febrer de 1889 nomenarà president Pau Turull i Comadran. Era fill de Pere Turull i Sallent, l’industrial de Sabadell, una de la grans figures de la burgesia emprenedora catalana del segle XIX. Pere Turull va ser industrial, però sobretot comerciant i banquer dels seus col·legues llaners. Pau Turull, el seu fill, es dedicarà a administrar la seva important cartera de valors i el seu patrimoni immobiliari. L’acompanyen a la Junta Antoni Borrell, Joan Tutau —el figuerenc que fou ministre d’Hisenda durant la Primera República—, Laureà de Larramendi, Jaume Armet, Rodolf Juncadella, Antoni Canadell, Josep Maria Galí i Josep Badia. Borrell, Tutau i Larramendi assumiren en un primer moment la responsabilitat de la Direcció.

Pau Turull morí el 1892. Serà substituït en la Presidència per Antoni Borrell i Folch, un dels membres de la Junta. Aquest era un comerciant navilier i consignatari, soci principal de Borrell i Companyia. Va ser senador i diputat a les Corts espanyoles. Era cònsol de Romania a Barcelona, conseller del Banc Hispano-Colonial, del Banc Vitalici d’Espanya —assegurances—, de la Compañía de los Ferrocarriles del Norte de España i de la de Carinyena a Barcelona. El 1892, amb el nou president, es va crear un departament de valors, dedicat a la compra de cupons i a la compra i venda de valors cotitzats, per compte propi i de tercers.

En tot cas la primera preocupació de la Junta és l’immobilitzat. “Ha sido preocupación principalísima de la Junta de Gobierno el aplicar cuántos elementos ha tenido a su alcance, a la disminución del pasivo de la sociedad.” (Memòria del 1893.) Quan diuen passiu s’ha d’entendre actiu, ja que el passiu —l’endeutament— és mínim, representat pels comptes corrents i alguns comptes deutors.

Títol de deu accions de la Catalana General de Crèdit, 1879.

El 1895 Josep Badia i Capdevila substituí Antoni Borrell com a president, i aquest quedava com a vocal. Josep Badia era sabadellenc, industrial cotoner. El seu nom queda unit al de Fàbriques Badia, a Ripoll, i a la ciutat que porta avui el seu nom, al Vallès Occidental. La Junta tingué incorporacions i baixes, a diferència del que s’havia vist abans, en què estava integrada per un grup compacte de consellers. Pel que es desprèn d’algunes memòries, el Consell d’Administració no s’atreveix a manar i deixa, per exemple, que sigui la Junta d’accionistes la que faci una proposta d’aplicació dels seus magres beneficis, en comptes de fer-ho ella, com era tradicional. Tenen serioses discussions entre els accionistes a l’hora de reduir o no el capital, que comportarà que l’acció de la Catalana estigui sense cotitzar durant alguns anys.

El 1905, la Catalana General de Crèdit és un banc de negocis, que treballa amb dotze milions de capital i que no se n’acaba de sortir.

Fons propis i resultats

Es necesario acrecentar nuestro Haber... para mantener el rango de la Catalana de Crédito... porque los proyectos más fecundos y los cálculos mejor combinados no pueden pasar de la esfera ideal, cuando faltan los medios materiales para ello.” (Memòria del 1877.) És la primera mostra de la recuperació del banc, després de la suspensió de pagaments. Una recuperació que també ho és de la confiança econòmica. Per incrementar els recursos, el 1878 s’acordà un augment del capital social, mitjançant el desemborsament de 75 pessetes per acció, de manera que aquestes quedaran completament desemborsades —nominal de 250 pessetes—. La Catalana tindrà un capital real de 7,5 milions de pessetes.

S’apropa la Febre d’Or i amb ella arriben nombrosos projectes d’inversió, que tenen el suport d’una demanda d’inversors adelerats i, en bona part, especulatius. El 1879, la Junta de Govern, conscient de la demanda que hi ha en el mercat, doblarà el capital, augmentant-lo de 7,5 milions a 15, però els 7,5 milions nous en accions quedaran en cartera uns quants mesos, fins que no hi hagi projectes d’inversió concrets sobre la taula.

Anvers i revers d’una medalla lliurada amb motiu de l’arribada del tren a Sant Joan de les Abadesses, 1880. El 1880 marca el punt més alt de la segona etapa de glòria de la Catalana General de Crèdit.

El moment més esclatant de l’empresa serà l’any 1880, quan es reparteix un dividend equivalent al 24% del capital desemborsat i s’inaugura la línia de Granollers a Sant Joan de les Abadesses. En aquestes circumstàncies, l’any següent, el 1881, s’oferí als accionistes la subscripció preferent dels set milions i mig d’accions en cartera pel seu valor nominal. El dret de subscripció preferent a favor de l’accionista no era exigible. Les empreses amb accions que cotitzaven amb plusvàlua a Borsa aprofitaven sovint les ampliacions de capital per cedir les noves accions a tercers, per un preu que incloïa la plusvàlua, que passava a reforçar les reserves de l’empresa. Les accions de la Catalana arribaren a cotitzar aquell any al 275%, de manera que per als accionistes la subscripció de les accions al 100% representava un autèntic regal. El capital quedà establert en 15 milions, representat per 60 000 accions de 250 pessetes cadascuna. I els fons propis en 16,5 milions, gràcies a l’aplicació a reserves d’un milió i mig de pessetes dels beneficis del 1881.

Catalana General de Crèdit, 1875-1905. Rendibilitat acció.

Al maig del 1881 la Catalana inicià l’emissió d’obligacions a curt termini —de 3 mesos a 1 any—, uns títols que recordaven aquelles obligacions que tenia quan va haver de suspendre pagaments el 1866. És una prova de l’interès per a captar recursos de tercers, malgrat que l’inici de la crisi el 1882 farà que el seu volum sigui modest i que desapareguin aviat.

El 1885 el banc ha d’aplicar la totalitat de les reserves —1,5 milions— a la regularització de la cartera de valors, en baixa contínua de cotització. Però com que la baixa s’accentua, coincidint amb la suspensió de pagaments del Ferrocarril i Mines de Sant Joan de les Abadesses, cal utilitzar sistemes més traumàtics. I especialment, quan el 1887 es conegué que el banc havia estat objecte d’un desfalc per un milió de pessetes. Una Junta extraordinària celebrada el 15 de juliol de 1887, acordà la reducció del capital social amb càrrec als accionistes, però aquesta reducció no es portà a terme fins el 1891. El capital de 15 milions es reduí a 10,5 milions, mentre el nominal de les 60 000 accions passà de 250 pessetes a 175. El panorama és molt negre. La cotització, que havia perdut el canvi de la par —el nominal— des del 1883, arriba el 1887 al seu punt més baix, el 44%. La reducció de capital —de quatre milions i mig—, s’aplica de la manera següent: regularització cartera: 3,3 milions de pessetes; reserva: 0,9 milions de pessetes; dividend: 0,3 milions de pessetes.

L’any següent, la xifra aplicable a reserves es reduirà per nova regularització a la baixa de la cartera de valors ferroviaris.

La reducció de capital anirà acompanyada de compra d’accions pròpies en el mercat, aprofitant la baixa cotització i la seva amortització. Les accions comprades i amortitzades seran les següents:

  • 1891 — 1.200
  • 1893 — 4.159
  • 1898 — 1.005
  • 1899 —    606

Des del 1899 al 1905 es torna a repartir dividend als accionistes, però és simbòlic.

Dipòsits

Lletra de canvi cedida a la Societat Catalana General de Crèdit, 1897.

Els recursos de tercers estaven representats, majoritàriament, pels comptes corrents i per dipòsits en efectiu. El seu punt més alt el tenim el 1881 amb 6,5 milions i el més baix el 1894, al marge de tres exercicis en què no coneixem el balanç de la Catalana. Com a banc de negocis, finança les seves operacions amb el capital propi, abans que res.

Inversió

Crèdits

Xec a càrrec de la Societat Catalana General de Crèdit.

Se ha podido dar mayor desarrollo a nuestras secciones de Préstamos y Descuentos.” (Memòria del 1875.) Els balanços demostren que els administradors de la Catalana van posar en pràctica aquest propòsit els anys de bonança. El 1881 el descompte comercial i el volum de crèdit concedit superà els 6 milions de pessetes, però baixarà radicalment amb l’enfonsada de la Borsa. Recordem que moltes d’aquestes operacions anaven garantides per valors i, quan baixava la Borsa, els bancs tendien a reclamar l’import dels crèdits concedits.

El volum de crèdit es mantindrà fins el 1905 en volums modestíssims, al voltant del milió de pessetes.

Cartera de valors

És la primera partida del balanç, i és el que li correspon com a banc de negocis. La Borsa i la cotització dels valors de la seva cartera condicionen el seu compte de resultats.

El 1876, acabada la tercera guerra Carlina, manifesten: “Apenas se ha vislumbrado una reparadora paz, libertando a los ferrocarriles de la inconcebible y prolongada presión que sobre ellos se venía ejerciendo, aquellos valores han ido recobrando una parte de su natural estimación.” (Memòria del 1875). Amb el vent a favor, la Catalana començarà una nova etapa de promoció de negocis. I s’hi tornaran a agafar els dits de mala manera.

Empreses ferroviàries

• Tramvia de València al Grau

Hemos acometido la construcción de la tramvía de Valencia al Grao y Pueblo Nuevo del Mar... La tramvía es el medio de locomoción que en mayor grado desarrolla las mutuas comunicaciones en los trayectos que recorre.” (Memòria del 1875.)

El 1876 es constituirà una societat anònima amb el projecte —el Tramvia de València al Grau i Cabanyal SA—, amb un milió de pessetes de capital, tot propietat de la Catalana. El 1882 les accions seran venudes en la seva totalitat, alhora que es recullen les obligacions emeses per l’empresa i que estaven garantides per la Catalana. L’operació deixà beneficis.

• Ferrocarril i Mines de Sant Joan de les Abadesses SA

És el projecte més important d’aquesta etapa i el que els crearà més problemes. La societat es constituí a Barcelona el 8 de novembre de 1878. Fèlix Macià i Bonaplata hi aportava la concessió de la línia de Granollers fins a Sant Joan, mentre que la societat El Veterano aportava les mines de carbó de Surroca i Ogassa, que eren l’autèntica motivació del ferrocarril. Aquest es proposava proporcionar carbó a la indústria catalana. El projecte “tiende a libertar la producción española y especialmente la catalana de la dependencia en que vive, alimentando sus máquinas de vapor con el combustible extranjero” (Memòria del 1877).

Feia anys que el projecte estava en marxa, però s’havia fet poc, ja que els successius concessionaris de la línia no havien pogut trobar els recursos financers necessaris.

La Catalana General de Crèdit subscriví i desemborsà, en un primer moment, 5 000 accions de 500 pessetes cadascuna —2,5 milions de pessetes— equivalents al 25% del capital. Però poc després, la seva participació augmentà i el seu risc amb l’empresa també en subscriure obligacions i concedir-li crèdit. Gràcies a ella, el 1880 s’inaugurà el trajecte Granollers-Sant Joan de les Abadesses. Però les perspectives mineres defraudaren. El carbó sortia molt esmicolat i calia aglomerar-lo abans de ser cremat a les calderes de les màquines de vapor a les quals anava destinat. La producció i venda de carbó quedaran molt per sota del previst i les mines generaran pèrdues.

El 1886 l’empresa es declarà en suspensió de pagaments. Aviat arribarà a un acord —el 31 de desembre de 1887— que suposava la seva absorció per Caminos de Hierro del Norte de España —1 de juliol de 1890—, però el procés de liquidació i d’intercanvi d’accions serà llarg i conflictiu. El 1895 la Comissió liquidadora presentà una demanda judicial contra l’empresa absorbent per incompliment de contracte. El resultat serà una nova devaluació de les obligacions, avalades en principi per Caminos de Hierro. La solució jurídica no arribarà fins el 1899. I fins el 1901 no s’efectuarà el canvi de les accions de l’empresa absorbida per les de l’empresa absorbent.

El 1891 la Catalana reconeixia la propietat de 25 769 accions i de 12 608 obligacions del Ferrocarril i Mines de Sant Joan de les Abadesses.

• Ferrocarril de Sant Martí de Provençals a Llerona

El 1882 compraren uns terrenys a l’Eixample, destinats —en part— a constituir el punt de partida d’un ferrocarril que enllaçaria a Granollers amb el que anava a Sant Joan, en el terme de Llerona. La concessió del ferrocarril és del 1883 i el 1884 se’n transferia la propietat a Ferrocarril i Mines de Sant Joan.

• Ferrocarril de Medina a Zamora i d’Orense a Vigo

El 1864 un empresari —Rafael Bertran de Lis— acabà la línia que enllaçava Medina del Campo —un important nus ferroviari— amb Zamora, a 90 quilòmetres de distància. L’empresa no anà bé i passà a unes altres mans. Els nous promotors, més ambiciosos, es proposaren allargar la línia fins a Galícia i des de Vigo connectaven amb la frontera portuguesa. Per això adquiriren la concessió ja existent del Ferrocarril d’Orense a Vigo. Però un pla general de ferrocarrils eliminà el trajecte de Zamora a Orense de possibles subvencions, de manera que es veuran obligats a treballar en el segon tram, sense connexió amb el primer. El 1878 la societat es trobà en una difícil situació econòmica. El 28 de maig de 1879 se signà un contracte entre la societat concessionària d’aquell ferrocarril i la Catalana General de Crèdit, que tenia obligacions de l’empresa i els havia concedit crèdit. Aquesta es comprometia a construir el ferrocarril “hasta dejarlo en estado de explotación” per la quantitat de 30 milions de rals —7,5 milions de pessetes—. La Catalana acceptava el pagament de les dues terceres parts del deute amb obligacions. El tram d’Orense a Vigo s’acabà el 1881 i l’empresa es dirà Ferrocarril de Medina a Zamora i d’Orense a Vigo —MZOV—. El seu domicili social serà a Barcelona. El 1885 enllaçarà per Monforte de Lemos amb la línia general de Galícia, que passava per Lleó.

• Ferrocarril de Mollet a Caldes de Montbui

Va ser comprat el 1884 a la Companyia Espanyola de Ferrocarrils Econòmics, que l’explotava. Per estimular la demanda van construir un camí des de Sant Feliu de Codines fins a Sant Miquel del Fai “que proporcionará la apertura de dicho camino para visitar desde Barcelona tan pintoresco sitio” (Memòria del 1891).

El 1895 es traspassà la titularitat a la Companyia de Ferrocarrils i Tramvies SA, que quedarà integrada en la Compañía de Caminos de Hierro del Norte de España, la qual cedí l’explotació a la Catalana el 1902.

El ferrocarril de Carinyena a Zaragossa (La Ilustración Española y Americana, 1887). El 1876 s’inicien noves inversions, especialment en projectes ferroviaris.

Títol de la Companyia Espanyola de Ferrocarrils Econòmics (1881), que explotava el ferrocarril de Mollet a Caldes de Montbui, comprat per la Catalana General de Crèdit el 1894.

• Ferrocarril de Carinyena a Saragossa

L’empresa es constituí el 20 de gener de 1885. El seu domicili era a Barcelona i el capital íntegrament català. Sobre les 10 000 accions de 500 pessetes cadascuna que tenia, 8 000 foren subscrites per la Catalana General de Crèdit i 1 334 per Joan Font i Moreso. Un dels impulsors fou el director de la Catalana, German Schierbeck, cònsol de Dinamarca a Barcelona. El ferrocarril es va construir pensant sobretot a donar sortida al vi de la comarca, una bona part del qual es destinava a l’exportació a França, a doll, on l’utilitzaven per a millorar el grau del vi propi. L’explotació no donarà resultats positius i el 1894 presentarà la suspensió de pagaments. La solució serà construir un enllaç de la línia amb la del ferrocarril de Madrid, Saragossa i Alacant, que s’obrirà el 1903 i l’allargament fins a Daroca. El 1891 la Catalana tenia 9 271 accions d’aquesta companyia.

• Altres projectes ferroviaris

Consta que el 1880 dos enginyers de la Societat havien començat els estudis per a la construcció del ferrocarril de Ripoll a Puigcerdà, una derivació del de Sant Joan de les Abadesses. Tinguem en compte que Fèlix Macià era de la Cerdanya. Es parlava aleshores de Puigcerdà com un futur nus ferroviari en el qual convergirien quatre línies: Ripoll-Puigcerdà, la Seu d’Urgell-Puigcerdà, la Tor de Querol-Perpinyà i la Tor de Querol-Tolosa de Llenguadoc.

Empreses financeres

• Banc Hispano-Colonial

La Catalana va ser un dels seus socis fundadors el 1875. Però al marge de la participació en l’acte de constitució no hi ha més referències a la seva participació. Evidentment, era una bona inversió. És molt possible que se’n desprenguessin quan es van presentar els primers problemes d’immobilitzat.

• Banc Peninsular d’Ultramar

Al novembre del 1881 es creà a Madrid aquest banc amb un capital de 50 milions de pessetes, representat per 100 000 accions de 500 pessetes cadascuna. La Catalana General de Crèdit en va subscriure 25 000 i el seu representant —Antoni Borrell—, 22 500 accions més en nom de clients de la Societat. El promotor i primer accionista, amb 46 000 accions, era Josep Campo, marquès de Campo. El Banc es liquidarà el 1885.

Empreses mineres

• Compañía General de Minas y Sondeos

Títol de deu accions de la Compañía General de Minas y Sondeos, 1905. La Societat Catalana General de Crèdit constituí la Compañía General de Minas y Sondeos.

L’acord amb la Compañía de Caminos de Hierro del Norte de España suposarà el traspàs a aquesta companyia de tots els actius de Ferrocarril i Mines de Sant Joan de les Abadesses. Però la Catalana es quedarà amb algunes pertinences i continuarà l’explotació del carbó, després d’haver comprat màquines per a l’aglomeració del carbó i una perforadora als Estats Units. Aquesta operació els portarà el 1900 a una nova experiència amb la denúncia de 7 680 pertinences mineres a Astúries i el 1901 a la constitució de la Compañía General de Minas y Sondeos, que aprofitarà la maquinària de perforació per compte propi i de tercers.

Obres públiques

• Canalització i Regs de l’Ebre

Títol de la Reial Companyia de Canalització i Regs de l’Ebre, 1881. El 1880 la Societat Catalana General de Crèdit va adquirir la concessió per a construir el canal de l’esquerra de l’Ebre que tenia la Reial Companyia de Canalització i Regs de l’Ebre.

Al setembre del 1879 la Catalana es comprometé amb la Reial Companyia de Regs i Canalització de l’Ebre a fer les obres i a garantir les obligacions que emetria l’empresa, destinades a cancel·lar el deute existent. Es tractava de la construcció del canal de l’esquerra i la millora del canal de la dreta. Un any més tard, va adquirir la concessió per a construir el canal de l’esquerra i per a fer-ne efectiu el crèdit, però també fracassà en l’intent, a causa de problemes administratius, i la concessió caducà. Entre els consellers de la Catalana hi havia Francesc de P. Romañà i Suari, l’impulsor d’aquestes obres.

• Canalització de les rieres barcelonines

Va ser una obra concertada amb l’Ajuntament de Barcelona, que es proposava donar solució a un dels greus problemes que tenia l’Eixample de la ciutat, causa d’inundacions i destrosses periòdiques. La canalització de la riera d’en Malla, del Bogatell i la construcció de les clavegueres de Sant Martí de Provençals van ser algunes de les obres incloses en el contracte. El projecte comportava la construcció de 13 476 metres de canonades col·lectores subterrànies. Les obres van durar molts anys, perquè els treballs quedaven sovint aturats per manca de plans d’urbanització aprovats, per recursos dels propietaris expropiats o per falta d’aprovació per part de l’Administració central de Madrid, com fou el cas de la col·lectora d’aigües que passava per sota l’estació del Nord. El 1901 se n’havien construït 12 726 metres.

• La duana de Barcelona

El 1895 la Catalana guanyà la subhasta per a la construcció de la nova duana, al passeig de Colom, amb una oferta d’1 518 000 pessetes. L’edifici s’acabarà el 4 de setembre de 1901 i serà lliurat a l’estat el 3 de novembre de 1902.

Immobles

Catalana General de Crèdit. Evolució de les principals partides del balanç (en pessetes).

Entre el 1876 i el 1882 es van fer fortes inversions en aquest sector. “Importantes inmuebles adquiridos por nuestra sociedad.” (Memòria del 1876.) “Hemos adquirido una gran extensión de terrenos en el Ensanche, en las calles de Ausias March, Caspe, Bruch y Gerona.” (Memòria del 1882.) El 1882 hi tenien 5,6 milions invertits. La crisi econòmica afectarà el mercat immobiliari i farà difícil la seva realització. A més, els administradors hauran de lluitar contra el lent procés d’urbanització de l’Eixample, que impedeix la construcció d’habitatges.

El 1893 un grup d’accionistes demanà insistentment la venda de terrenys, preocupats per la immobilització de l’actiu. Una Junta extraordinària, celebrada el 28 de gener d’aquell any, acordà que l’empresa pogués vendre terrenys de la seva propietat i cobrar, fins a la meitat del preu, en accions de la Catalana —fins a un màxim de 10 000— al canvi de 150 pessetes per acció. Les accions cotitzaven aleshores a 90 pessetes. Gràcies a aquest sistema es rebaixà considerablement la inversió.

Però el 1890 i el 1891 tornaran a comprar immobles. Era propietat seva l’illa entre els carrers de Provença, Nàpols, Mallorca i Sardenya, en el centre de la qual volen crear un mercat. El 1904 inicien els treballs per alliberar els terrenys que tenen a la Gran Via barcelonina de la Sèquia Comtal, que els creuava.

Sense esma (1906-1914)

La conjuntura, els homes i l’organització

El 1908 hi torna a haver un canvi en l’equip responsable, que si no és complet, poc li’n falta. Dimiteix Josep Badia i els seus amics, i es nomenen nous vocals: Joan Desvalls, marquès d’Alfarràs, Claudi Güell, Juan Cruz Zaracondegui, Damià Mateu i Mariano de Foronda. El nou president serà Josep Mansana i Terrés, administrador de la Catalana de Gas, una empresa de serveis amb bona salut financera. La preocupació del nou equip és la mateixa que la de l’anterior: “Hemos continuado nuestros trabajos encaminados a la mobilización del Activo Social.” (Memòria del 1908.)

Però al mateix temps que es preocupen per la realització de l’actiu —sense èxit— inicien una evolució cap a les operacions comercials amb la creació d’una xarxa d’oficines, encarregades de captar comptes corrents i d’oferir descompte de lletres. És una novetat total per a la Catalana de Crèdit i un canvi propi d’uns quants bancs catalans, en aquell moment. El mateix 1908 obren dues agències urbanes: una a Gràcia i una altra a la plaça de Catalunya, xamfrà Fontanella. I el 2 de gener de 1909 obren sucursal a Tarragona. Però el 1909 corren rumors sobre dificultats de l’empresa i es veuen obligats a la liquidació de les seves operacions comercials amb el traspàs al Banco di Roma de les tres oficines establertes. L’experiència no ha durat ni un any.

La nova crisi representarà la dimissió del president, Mansana, i de dos consellers, Desvalls i Cruz (1909). A la Memòria es donen raons per justificar-les —la mala salut, el domicili madrileny de Cruz—, però el lector ja es pot imaginar que la dimissió és aquí l’equivalent de llençar la tovallola en un combat de boxa.

El darrer president conegut de la Catalana General de Crèdit serà Rodolf Juncadella i Uliva. Fill de Jeroni Juncadella, un dels grans industrials tèxtils del segle XIX, és una de les grans fortunes barcelonines, conjuntament amb els seus germans Antoni i Emili. “Desprendida esta Sociedad de las operaciones afectas al ramo de Banca, ha de dedicar en adelante... atención preferente a cuánto se relaciona con Obras públicas.” (Memòria del 1909.)

Fons propis i resultats

Títol de cinc accions de la Societat Catalana General de Crèdit, 1908. El 1908 es reduí el capital i el nominal de les accions per sanejar l’empresa.

El resultat positiu del 1906 és tan magre que no permet distribuir cap mena de dividend. En començar l’any 1908, abans d’analitzar el balanç de l’anterior exercici, una Junta extraordinària d’accionistes acordà sanejar l’actiu, reduint-lo en 4 020 000 pessetes. Les accions, que eren de 200 pessetes de capital nominal es redueixen a 100 pessetes. El capital estarà ara representat per 150 000 accions de 100 pesetes, la meitat de les quals quedarà en cartera sense desemborsar. Es crea una reserva d’un milió i mig de pessetes.

L’exercici del 1909 es tanca amb una forta pèrdua —un milió i mig de pessetes— per “las pérdidas sufridas por nuestras Agencias, la importante disminución de nuestra cartera, por diferencia de cotización oficial, y la cancelación de varias otras cuentas” (Memòria del 1909). La pèrdua es cobrirà amb el fons de reserva, d’un volum equivalent.

El 1913, un any de baixa continuada de la cotització dels valors a la Borsa, la Catalana de Crèdit presenta una pèrdua de 3,5 milions de pessetes, més de 50% del seu capital.

Dipòsits

L’obertura d’oficines aconsegueix captar dipòsits en forma de comptes corrents. Però el 1909 —any de la Setmana Tràgica— corren rumors “contrarios al crédito de la Sociedad” i hi ha una retirada general de dipòsits, que ja no tornaran més.

Inversió

El darrer balanç conegut —el del 1909—, l’actiu de la Catalana és el següent: cartera de valors: 4,4; crèdits: 0,6; immobles: 5,4; total: 10,4 milions de pessetes.

Està finançat per: fons propis: 6,5; dipòsits: 3,3; total: 9,8 milions de pessetes.

Cartera de valors

Empreses ferroviàries

Es manté la del Ferrocarril de Carinyena a Saragossa i l’explotació del de Mollet a Caldes.

Empreses mineres

• Compañía General de Minas y Sondeos

Aquesta filial va adquirir unes pertinences mineres a Alpartir (província de Saragossa) de coure argentífer, que es volien posar en explotació el 1910, així com les d’Ateca —a la mateixa província—, que contenen plom, antimoni i plata, segons la darrera Memòria publicada (1909).

Obres públiques

Catalana General de Crèdit. Cotització de l’acció a Borsa (final d’any).

El 1909 es van lliurar a l’Ajuntament de Barcelona les darreres obres de desviament i canalització de les rieres del Pla de Barcelona.

El 1908 li adjudiquen una sèrie d’obres a Barcelona i a Madrid. A Barcelona, la construcció de la Casa de Maternitat, especiament. I a Madrid li atorguen unes obres de canalització —canal d’Isabel II—. El 1909 l’estació del ferrocarril del Nord de València.

Immobles

El 1906 es compren 46 500 pams quadrats a Sant Andreu.

La dissolució (1914)

La Catalana General de Crèdit acordà la dissolució de la societat i la liquidació a la Junta d’accionistes celebrada el mes de març del 1914, com a conseqüència d’unes pèrdues superiors a la meitat del capital social.

L’acord de dissolució passa gairebé desapercebut per a la societat catalana. L’empresa estava condemnada per la major part dels observadors i la seva importància social ja era petita. L’inici de la Primera Guerra Mundial al juliol d’aquell any deixarà de costat el procés de liquidació d’una societat de crèdit que havia fet història, però que es moria després d’una llarga agonia.

Cal destacar, però, que si els administradors de la Catalana haguessin aguantat una mica més, s’haurien trobat immersos en els anys de grans beneficis que suposarà la neutralitat espanyola durant el conflicte europeu. Si haguessin aguantat, haurien comprovat la forta alça del preu dels terrenys i haurien vist com els solars es revaloraven fortament. És molt possible que, un o dos anys més tard, no haurien vist la necessitat de liquidar l’empresa.

Presidents de Catalana General de Crèdit des de la seva fundació el 1856 fins a la seva dissolució 1914:

  • 1856-1866 – Antoni Brusi i Ferrer
  • 1866-1889 – Francesc Ginebra i Pou
  • 1889-1892 – Pau Turull i Comadrán
  • 1892-1894 – Antoni Borrell i Folch
  • 1895-1909 – Josep Badia i Capdevila
  • 1909-1910 – Josep Mansana i Terres
  • 1910-1914 – Rudolf Juncadella i Uliva