Crèdit i foment de Barcelona (1865-1866)

L’Eixample i Millora de Barcelona SA

Acció de l’Eixample i Millora de Barcelona, 1864, que es transformarà en Crèdit i Foment de Barcelona.

L’aprovació del Pla Cerdà (1859) i l’inici de la construcció de l’Eixample barceloní posaren en marxa una sèrie d’iniciatives col·lectives, que es proposaven intervenir-hi. Una d’elles serà la societat anònima L’Eixample i Millora de Barcelona SA, constituïda el 30 de novembre de 1863. Aquesta anònima era la successora d’una societat en comandita, que tenia el mateix objectiu, i que anava actuant amb bons resultats.

La societat anònima es constituí amb un capital de 40 milions de rals, representat per 10 000 accions de 4 000 rals cadascuna. Els accionistes havien desemborsat el 30% del nominal, de manera que l’aportació real era de 12 milions de rals (600 000 duros o 3 milions de pessetes). L’objectiu social era la compra de solars a l’Eixample, la construcció per compte propi o de tercers i la realització d’obres d’infraestructura, com la construcció de carrers o de clavegueres.

A la Junta de constitució hi assistiren 75 accionistes, els quals elegiren un Consell d’Administració, format per Frederic Nicolau, Frederic Ricart, Joan Biada, Nonit Plandolit, Jacint Vidal i Torres; i una Junta de Vigilància, formada per Josep Canela i Reventós, Pere Joan Garriga, Josep Samà; Robert Guille, Josep Sallera.

Per a finançar-se, la companyia disposava inicialment dels recursos propis aportats i dels capitals de tercers, procedents de dipòsits a curt termini, que cobraven un interès fix i altres a més llarg termini que tenien també una participació en els beneficis.

Al final del 1863 l’empresa tenia a l’actiu 3,4 milions de pams quadrats de terreny a l’Eixample. La major part correspon a solars, al voltant del passeig de Gràcia, amb l’excepció de 300 000 pams quadrats, prop del Portal Nou, arran de la Sèquia Comtal. L’interès per la construcció els portà a la compra d’una fàbrica de rajoles a Montjuïc. El primer exercici es tancà amb un benefici de 37 113 duros i el segon amb 34 427 duros més.

El 1864 es va fer una nova crida a la captació de recursos de tercers amb l’emissió d’uns vals o obligacions hipotecàries que pagaven el 6% d’interès i que aportaven la garantia dels terrenys de propietat. Devia ser aleshores que els promotors s’adonaren que les seves activitats eren predominantment financeres i que els podia convenir actuar com una societat de crèdit.

La constitució del Crèdit i Foment de Barcelona SA

El mes de gener del 1865 L’Eixample i Millora de Barcelona SA canviarà la denominació social per la de Crèdit i Foment de Barcelona. La Junta de Govern i Direcció era la següent:

  • Directors – Frederic Nicolau; Nonit Plandolit; Frederic Ricart
  • Junta de Govern – Josep Sellera; Robert Guille; Joan Biada; Jacint Vidal i Torres; Joaquim Gibert i Olivas; Josep Jaumandreu; Josep P. Taltavull

Van ser ells els qui batejaren amb el nom del polític i escriptor Francesc Permanyer —mort el 1864—, el passatge que hi ha encara avui, prop del passeig de Gràcia.

El 1865, a Catalunya hi ha una seriosa crisi industrial. Són els anys de la “fam de cotó”, en tallar-se el proveïment de primera matèria, com a conseqüència de la guerra de Secessió americana i el bloqueig dels ports de la Confederació que exportaven la fibra tèxtil. Tanquen moltes fàbriques cotoneres i els bancs de Barcelona —entre els quals el Crèdit i Foment de Barcelona— fan un crèdit de 2 milions de rals, sense interès, a l’Ajuntament de Barcelona perquè atengui les necessitats més peremptòries de la classe obrera barcelonina.

Crèdit i Foment de Barcelona SA. Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes).

A la crisi industrial, seguirà una crisi en el mercat immobiliari: els preus dels solars baixen i els crèdits coberts amb hipoteques queden en descobert. Entitats com el Crèdit i Foment de Barcelona són mal vistes, ja que tenen uns terrenys que valen menys i es poden trobar enganxats amb els nombrosos crèdits hipotecaris que tenen concedits. La construcció de l’Eixample s’atura. Els dipositants comencen a retirar els seus diners. El Crèdit i Foment de Barcelona reacciona correctament, demanant nous dividends passius, que fan augmentar el capital del banc en 400 000 duros. Els accionistes responen a la petició de la seva Junta de Govern i és gràcies a ells que poden evitar la suspensió de pagaments que afectarà altres entitats de crèdit quan esclata la crisi financera el mes de maig del 1866.

Però l’empresa està tocada. La recuperació del mercat immobiliari trigarà i el mes de juliol del 1866 la Junta general d’accionistes acorda la venda de totes les propietats. El 1868 vendran en subhasta pública la fàbrica de rajoles de Montjuïc “casi lindante con la carretera de esta ciudad —Barcelona— a Hostafrancs”.

És un procés ordenat de liquidació, que durarà uns quants anys. Del darrer balanç publicat que coneixem —abril del 1869— es desprèn que van pagar tots els deutes i que l’actiu havia de permetre la recuperació del capital, de forma paral·lela a la recuperació del mercat immobiliari. Però sense pressa.