Situació
Aspecte que ofereixen les ruïnes de l’antic castell, avui totalment irrecognoscible.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Les ruïnes del castell encara es fan visibles dalt el turó de Santa Àgata, el qual es dreça entre la riera de Gaià i les poques cases que constitueixen la població, a la banda meridional del terme. Long. 1°55’16” - Lat. 41°55’13”.
Hom arriba a Gaià a través de la carretera de Navàs a Prats de Lluçanès. Immediatament després d’haver travessat la població, hi ha a mà esquerra, un camí carreter, que tot planejant, mena al cim del pujol, on s’aixeca l’església de Santa Àgata, envoltada per les restes del castell. Aquest darrer recorregut, pel pèssim mal estat del camí, és aconsellable fer-lo a peu. (FJM-AMB)
Història
Aquest castell era vinculat a la defensa d’un gran terme que a més del terme municipal de Gaià comprenia la franja de l’actual terme de Santa Maria de Merlès que s’endinsa entre els termes de Gaià i de Sant Feliu Sasserra, comprenent les parròquies o antigues parròquies de Sant Amanç de Pedrós i Sant Miquel de Terradelles.
Es fa difícil deduir una evolució clara, entre les escadusseres restes, de l’edifici del castell, del qual, com de molts altres castells, només n’han arribat als nostres dies les ruïnes.
El castell és documentat des del 936 però les primeres notícies que tenim sobre el seu domini són de la meitat del segle XI i presenten el comte de Barcelona com a senyor eminent, i la família Balsareny com a feudatària. El domini de la família Balsareny en aquest castell s’ha de remuntar al principi del segle XI, ja que el 1016 un Bernat vicari rebé terres situades al castell de Gaià. Aquest Bernat ha de ser fill de Guifré de Balsareny que el 1032, al moment d’oferir el seu Guillem (el futur bisbe Guillem de Balsareny) a la canònica de Vic com a canonge, donà per aquest motiu diversos béns, entre els quals l’alou de Castellet de Gaià. Amb tot, es dedueix que Guifré de Balsareny ja havia rebut el castell de Gaià en feu comtal. Aquest castell passà al seu fill Bernat Guifré de Balsareny, el qual en el seu testament, el 1045, el deixà al seu germà Guillem (ardiaca de Vic i a punt de ser bisbe), juntament amb el castell de Balsareny; encara que el castell de Gaià no consta explícitament, hi era comprès amb l’expressió “amb les altres meves honors comtals”. Però el bisbe Guillem no podia exercir les funcions feudals que implicaven els honors comtals rebuts del seu germà; per això, el 1063 el comte Ramon Berenguer I i la comtessa Almodis infeudaren als germans Bernat i Miró Riculf els castells de Balsareny i de Gaià per un temps determinat, fins a la mort del bisbe Guillem. Aquesta infeudació fou confirmada al seu torn pel mateix bisbe Guillem. Al mateix temps, el castlà del castell, Adalbert Ellemar, feu també el respectiu acte de vassallatge.
Després d’aquestes notícies es perd tot rastre sobre el domini del castell de Gaià. Però com que al segle XIII apareix en mans de la família Pinós hem de creure que a la mort del bisbe Guillem, el castell de Gaià fou de nou infeudat a Miró Riculf, cap de la família Pinós.
El segle XIV el domini es confon i sembla que passà a la família Castellet, la qual el 1379 comprà al rei Pere III la jurisdicció d’aquest terme, i segurament a partir d’aquest moment seguí les mateixes vicissituds que el castell de Castellet de Cornet, al qual remetem per aquest darrer període. (ABC)
Castell
Del castell ara només resten uns fragments de paret escampats, esgraonadament i de manera discontínua, a l’entorn del pujol on es dreça la capella de Santa Àgata, la qual, situada en el lloc més alterós, s’erigeix, probablement, en el mateix indret on abans s’havia aixecat la torre del castell.
Aquests fragments de mur, l’alçada dels quals rarament excedeix el metre, han estat aparellats amb blocs de pedra de mides força voluminoses i sense escantonar, els quals es disposen de manera irregular, sense formar filades. Les juntures apareixen travades amb un morter molt terrós, on la calç és pràcticament inexistent. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Pere Català i Roca: Castell de Gaià, a Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona, 1976, pàgs. 649-651.