Pretextat (342-343)
És el primer bisbe conegut. L’única notícia el presenta assistint al concili de Sàrdica (Sofia en l’actualitat), acompanyant Osi de Còrdova, legat papal, per la qüestió de l’arianisme.
Pacià (a 391)
Hi ha una nota biogràfica de sant Jeroni molt elogiosa (391), segons la qual Pacià es distingí per la castedat i l’eloqüència, la seva vida i la seva paraula; escriví unes obres i morí molt vell. S’han conservat tres cartes contra els heretges novacians, una exhortació sobre la penitència i un tractadet sobre el baptisme. S’ha perdut l’opuscle El cervolet, amb què intentà vanament oposar-se a les festes de cap d’any i ai costum de disfressar-se d’aquell animalet. És venerat com a sant.
Lampi (V391-400?)
És el prelat que el dia de Nadal ordenà prevere Paulí de Nola. Del seu temps és l’actuació de Vigilanci com a rector d’una parròquia ciutadana. Es possible que assistís al concili de Toledo (400), ja que s’hi registra un prelat amb el mateix nom.
Sigisari (415)
Va veure i va patir la primera dominació visigòtica; foren sostrets de la seva tutela els fills del rei Ataülf, que li havia confiat la reina Gal·la Placídia, i corregueren la sort del pare: foren assassinats.
Nundinari (465)
Creà en anys anteriors, d’acord amb les lleis i els prelats veïns, el bisbat d’Ègara i hi posà al capdavant Ireneu, sacerdot de la diòcesi barcelonina.
Ireneu (465)
Electe i confirmat en l’àmbit provincial, continuà al bisbat d’Ègara, d’on era titular, en refusar el trasllat el papa Hilari (els canvis estaven prohibits pels cànons).
Agrici (516-517?)
Prengué part al concili de Tarragona I (516), on fou el quart entre nou prelats. Se suposa que el bisbe Agripi que signà les actes del Concili de Girona I (517), és el mateix que el nostre Agrici.
Nebridi (v 540)
El seu nom va unit en exclusiva al concili de Barcelona I (vers el 540), que comptà amb l’assistència del metropolità i de sis prelats. Algú, només per igualtat de nom, suposa que havia estat abans bisbe d’Ègara, en contra de la precitada normativa.
Patern (546)
Successor de l’anterior, sens dubte, signà en quart lloc entre vuit bisbes al concili de Lleida (546), amb l’esment concret que era prelat de l’església “catòlica” de Barcelona.
Ugne (589-599)
Bisbe arià primer, i catòlic després d’abjurar l’heretgia ariana que havia professat, davant els bisbes i notables presents al concili de Toledo III (589) que amb la conversió de Recared implantava el catolicisme com a religió oficial i popular del regne. Reuní el concili de Barcelona II (599) a la catedral de la Santa Creu, que aplegà dotze prelats i aprovà quatre cànons.
Emila (610-614)
Signà a Toledo el decret del rei Gundemar (després que fou aprovat el 610) que refermà el caràcter metropolità de Toledo sobre la Cartaginense. Participà al concili d’Ègara (614), que ratificà els acords presos anteriorment al concili d’Osca (598), no firmats llavors.
Sever (v615-633)
Possiblement sigui ell el que fou entronitzat per ordre del rei Sisebut en contra del proposat pel metropolità i el poble, i el que rebé el monarca per Pasqua (entre el 615 i el 620). Envià al concili de Toledo IV (633) un representant de nom Joan. Algú, sense prou fonament, l’identifica amb sant Sever, que la tradició fa màrtir i prelat barceloní en data imprecisa.
Oia (636-638)
El seu nom és conegut per les actes dels concilis de Toledo V (636) i VI (638), que recullen la seva signatura. No se’n sap res més.
Quirze (656-665?)
Anà a Toledo per al concili X (656), i hi tornà després. El lligava una forta amistat amb l’arquebisbe Ildefons, el qual li regalà un exemplar de De virginitate; la lectura d’aquest llibre li causà un gran impacte, segons el text d’una carta d’agraïment que adreçà a l’arquebisbe. També féu amistat amb Taió, bisbe de Saragossa, i aquest li dedicà el seu recull De sententiis. Molts suposen que és el Quirze autor d’un vers en honor de santa Eulàlia i fundador d’un monestir a redós del seu sepulcre.
Idali (683-689)
Participà per mitjà del diaca Laülf al concili de Toledo XIII (683) i en persona al XV (688). En aquesta ocasió residí al palau arquebisbal, i les converses amb el metropolità Julià, de qui es féu amic, originaren l’obra escrita per aquest Prognosticori; Julià la hi envià amb una dedicatòria el mateix any. Idali en trameté una còpia a l’arquebisbe Sunifred de Narbona, que s’hi havia interessat. L’esmentat Julià li dedicà també l’obra Responsiones, perduda.
Laülf (693)
Versemblantment és el diaca representant del bisbe anterior: la identitat del nom i la missió de confiança l’abonen. Laülf anà a Toledo en ocasió del concili XVI (693), el darrer de l’època visigòtica que reporta la llista dels assistents.
Del temps de l’ocupació sarraïna (717-801) no es disposa de cap notícia. Tampoc n’hi ha dels primers decennis de la reconquesta. L’ordre del dos primers bisbes de l’època carolíngia és una superposició raonada, perquè de Joan no consta cap data, mentre que l’espai entre el segon i el tercer sembla que no l’admet. Per tant, ell va al davant.
Joan (v850)
Segons un diploma del 878 el got Recosind li sostragué el camp dit de Santa Eulàlia per mitjà de frau. És l’única notícia del seu pontificat.
Adaülf (858-860)
Va rebre i va orientar uns monjos francesos en el seu viatge a Còrdova en recerca de relíquies de màrtirs (858) i assistí al concili de Tusey, bisbat de Toul, a la Lorena (860).
Frodoí (862-892)
Possiblement franc escollit a fi d’instaurar l’ordre carolingi al país. Mantingué una estreta relació amb l’emperador Carles el Calb, que posà la diòcesi sota la seva tutela (862), li atengué unes reclamacions (874) i li envià un donatiu per a les obres de la catedral (875-877); de Lluís el Tartamut aconseguí un ajut generós (878). L’any anterior, després d’una recerca infructuosa menada per l’arquebisbe Sigebod de Narbona, es trobaren a l’indret de Santa Maria del Mar les relíquies atribuïdes a santa Eulàlia que foren dipositades tot seguit a la seu. S’embolicà amb l’intrús bisbe Esclua en un moviment autonomista del qual es penedí en una reunió a Urgell (892). Impulsà la restauració de la canònica.
Teodoric (904-932)
D’origen osonenc, reuní concili a Barcelona (906) en el qual s’informà favorablement una reclamació del bisbe de Vic (resolta definitivament a Agde) i es ratificaren els béns de Sant Joan de les Abadesses a proposta de l’abadessa Emma. Actuà, per petició papal, en l’elecció de l’arquebisbe de Narbona (914) i inicià la repoblació del Penedès. Consagrà les esglésies de la Roca i l’Ametlla (932).
Guilara (937-959)
Promogué, amb l’aportació dels comtes Sunyer i Riquilda, la construcció de la canònica (944) i l’expandiment diocesà fins als límits a la conca del Gaià; procurà la refeta del castell de Freixa i del poble de Vila-rodona (959). Pogué assistir al bisbe Guadamir de Vic en la seva darrera malaltia, estengué llavors un inventari dels béns d’aquella seu i animà la reforma de la canònica osonenca (957).
Pere (959-972)
Afincat de temps a Barcelona, no acceptà la proposta de l’abat Cesari de Santa Cecília de Montserrat, quan aquest retornà des de Galícia, d’implantar un arquebisbat propi (vers el 959). Actuà de marmessor en el repartiment de l’herència del comte Mir (965).
Vives (974-995)
Fill de l’hisendat Oliba, sembla, tingué una actuació decidida a l’extrem de la Marca i del bisbat, a desgrat de la destrucció del territori i de la ciutat perpetrada per Almansor (985): franqueses a favor dels repobladors del Montmell (974) i del castell de Sant Pere de Ribes (990), concessió del castell de l’Aibà (977) i consagració de l’església de Sant Miquel d’Olèrdola (992), entesa amb Geribert que perjudicava els drets eclesiàstics (986). Desitjà pelegrinar a Roma i contribuí a la refeta del monestir de Sant Pere de les Puelles (992), després de la ràtzia sarraïna.
Aeci (995-1010)
Potser d’ascendència forastera, millorà el patrimoni de la canònica, restaurada (1009) amb l’ajut dels comtes Ramon Borrell i Ermessenda i del ric mercader Robert. Participà en l’anada a Còrdova, on morí en la batalla de Guadairo, que fou un desastre per a les forces expedicionàries catalanes.
Deudat (1010-1029)
Fill d’hisendats barcelonins i canonge ardiaca de la seu, com a prelat afavorí la pròpia canònica (1012) i la de Girona (1019), i obtingué dels comtes la restitució de béns retinguts per ells injustament (1027). Dedicà l’església de Sant Cugat del Rec (1023) feta construir pel canonge i futur bisbe Guislabert. Del seu temps data el conveni signat pels comtes de Barcelona i d’Urgell pel qual aquell es retenia l’elecció del bisbe de Barcelona i traspassava a l’altre el dret d’investidura de l’elegit.
Guadall Domnuç (1029-1033)
De la vida d’aquest prelat anomenat baró noble i afable i pare de sis fills, es conserva un resum extens de l’acta de l’elecció efectuada pels comtes, clergues i laics a l’interior de la catedral. Recuperà uns béns diocesans en un concili a Vic presidit pel bisbe abat Oliba (vers el 1032).
Guislabert (1035-1061)
Fill de vescomte i nét del comte de Barcelona, tingué fills del seu matrimoni i féu la carrera de levita a la seva ciutat. Després elegit bisbe, tingué una gran activitat quant a millorar el patrimoni eclesiàstic, a enriquir la cultura amb llibres, a fomentar la consagració d’esglésies, a reunir sínodes i a afavorir el bon estat del país, en estreta relació amb els parents comtes i nobles, gairebé sempre a favor i alguna vegada com a opositor. Acabà l’obra de la seu romànica que consagrà en una festa solemníssima (1058).
Berenguer I (1062-1069)
Bisbe i alhora abat de Sant Cugat del Vallès (les dades d’alguns documents fins i tot el presenten actuant així en dates del seu predecessor, cosa no gaire fàcil de lligar), desplegà un intens esforç en pro de la vida monacal, manifestat en la consagració dels temples monàstics de Sant Llorenç del Munt (1064) i de Sant Salvador de Breda (1068).
Umbert (1069-1085)
De la família noble dels Alemany de Cervelló, maldà per tal de dotar la nova seu de vitralls (1072) i de renovar la canònica (1083). Intervingué en els assumptes del repartiment del regne entre els fills de Ramon Berenguer el Vell. Seguí la moda de signar amb lletres grans. Intervingué a Girona (1078) en el concili que tractà de la vida dels clergues i de la simonía.
Bertran (1086-1095)
Canonge augustinià de Sant Ruf d’Avinyó, fundà el monestir de Sant Adrià de Besòs del seu orde en terreny episcopal (vers el 1092, traslladat a Terrassa el 1112). Se li escapà el control de l’abadia de Sant Cugat del Vallès, posada sota control de l’abat de Tomeres per decisió pontifícia (1091). En l’assumpte de la restauració de la seu metropolitana de Tarragona a favor del bisbe de Vic, més aviat es decantà per la banda de l’arquebisbe narbonès (1089-1097).
Folc de Cardona (1095-1099)
Abans havia estat ardiaca de Sant Vicenç de Cardona i electe del bisbat d’Urgell. Exercí el vescomtat de Cardona fins a la seva mort (des del 1086). A Barcelona defensà els béns eclesiàstics en el concili de Girona (1097) i atorgà l’església de Tagamanent al monestir de Santa Fe de Conques (1098). Les dades dels dos darrers anys s’encavalquen amb les inicials del pontificat següent.
Berenguer II (1100-1107)
Abat del monestir de Sant Cugat del Vallès i alhora bisbe (1098-1103; les dades documentals dels dos primers anys no encaixen amb l’activitat documentada del bisbe anterior; un embolic cronològic no resolt). És autor d’una concòrdia amb un grup de barcelonins de dins i fora de la ciutat (1100) i d’una gran activitat en la dedicació d’esglésies diocesanes i forànies. El papa Pasqual II el 1101 posà sota la seva tutela el capítol, compost d’un nombre que no podia ser de més de quaranta individus, i els béns de la seu.
Ramon Guillem (1107-1114/1115)
Paborde de la seu i previst candidat, fou elegit pel sistema tradicional. En dóna fe un document original preciós que s’ha conservat. Acceptà un donatiu important a favor de l’església i del comte Ramon Berenguer (1108) i hagué de refer els territoris penedesencs fins a Gelida devastats pels sarraïns (1103). A fi d’evitar nous atacs, acudí com a ambaixador del país al rei franc Lluís el Gras, el qual acollí bé la petició tot i que després no es concretà en res, de manera que els antics lligams polítics es diluïren del tot. Participà, a petició papal, en la conquesta de Mallorca (1114-15) en el curs de la qual morí.
Oleguer (1116-1137)
Acceptada l’elecció a precs del papa, fou consagrat a Magalona (1116) per a la seu barcelonina, en la qual va formar-se des de petit fins al seu ingrés a la canònica agustiniana de Sant Adrià de Besòs, de la qual esdevingué prior. Havia passat a Sant Ruf on fou abat. Designat poc després arquebisbe de Tarragona, dugué a terme la restauració d’aquesta seu, que disposà de tutela comtal i de l’assignació del territori ciutadà, al front del qual situà el comte Robert, que esdevindria una font de conflictes. En la doble responsabilitat de bisbe i arquebisbe participà en assumptes cabdals eclesiàstics i catalans, reafirmà la inviolabilitat de les sagreres per a tot el país (1115) i es preocupà de la disciplina clerical. El poble, tot seguit del seu traspàs (1137), el venerà com a sant. El contemporani i famós gramàtic Renall n’escrigué una vida interessant, rica de detalls.
Arnau Ermengol (1137-1143)
Elegit tot seguit i mentre esperava la consagració en període de seu vacant arquebisbal, el comte Ramon Berenguer féu gràcia (1138, per a Barcelona, i 1150, per a la resta de bisbats) que renunciava per sempre al dret d’apoderar-se dels béns dels bisbes difunts. Enriquí amb un lot de llibres, que ell havia fet copiar, la biblioteca de la seu. En complir el seu desig de pelegrinar a Jerusalem, morí a Roma en el viatge d’anada.
Guillem de Torroja (1144-1171/1172)
Entroncat amb la noblesa, en ell dipositaren la confiança els comtes i els reis, contribuí amb el capítol a la reconquesta de Tortosa (1148) i de Lleida (1149) i a la cessió final del príncep Robert sobre Tarragona. Refusà de participar en l’intent de l’antipapa Víctor, mentre el titular Alexandre III confirmava els béns diocesans (1163). Passà a regir la seu tarragonina quan en morí el titular, assassinat per l’esmentat príncep (1171). Durant el seu pontificat es reorganitzà l’administació capitular i la diocesana, s’implantaren les dotze pabordies (1157) í el sagristà Pere de Claramunt posà en marxa la gran obra de la Pia Almoina (1161).
Bernat de Berga (1172-1189)
Elegit bisbe quan era ardiaca de la seu pel sistema tradicional segons el text de l’acta conservada, assistí al concili Laterà III (1179) que impulsà la renovació eclesiàstica. Amb la consagració de l’altar dedicat a sant Tomàs de Canterbury (1185), recollí el sentiment d’admiració i veneració envers el titular anglès als quinze anys del seu martiri.
Ramon de Castellvell (1189-1200)
Fou elegit i consagrat en un temps molt curt. Havia actuat a la seu primer com a primicer i després com a ardiaca. Fill del baró de Castellvell, nebot del bisbe de Vic i parent de l’arquebisbe de Tarragona, beneïa amb goig les donacions al priorat de Sant Genis de Rocafort situat dins la demarcació baronal, fundat per un dels seus antecessors (1042) i redotat pel seu germà (1176). Instituí una parròquia a l’església canonical de Santa Eulàlia del Camp i establí una concòrdia amb els habitants de Castellbisbal (1189).
Berenguer de Palou I (1200-1204)
Pontificat curt d’un bisbe que pot identificar-se amb un canonge que feia anys que actuava a la seu. Donà el seu suport entusiasta a l’edificació a la seu de l’altar de Sant Marc a proposta de la confraria o gremi del mateix nom.
Pere de Sirac (1204-1211)
Elegit i consagrat molt aviat, procedia del convent del Sant Sepulcre de Jerusalem (Santa Anna, més tard) de la mateixa ciutat, on tenia el càrrec de prior a la vegada que ho era del de Peralada. Aconseguí l’entesa amb els abats de Sant Llorenç del Munt (1209) i Sant Cugat del Vallès (1211), i amb el Mestre a Espanya de l’orde de l’Hospital sobre els serveis a l’església d’aquests oberta a la ciutat (1208). Morí en una batalla contra els sarraïns.
Berenguer de Palou II (1212-1241)
Nebot de l’homònim i ardiaca de la seu, estigué present o impulsà els grans esdeveniments del seu temps: la “Casa de la Caritat” (1226) o centre administratiu capitular, l’Almoina de la seu, la Institució del monestir de Jonqueres (1214) i de l’orde de la Mercè, la implantació a Barcelona dels ordes dels dominics, carmelites i franciscans, en les branques masculina i femenina (1233), la renovació lateranense en el concili ilerdenc (1229) presidit per un legat pontifici, i en el primer sínode diocesà celebrat (1241) poc després de la seva mort; la conquesta de Mallorca (1229) on perdé part d’un peu, i de València (1238). Fou canceller reial (des del 1218).
Pere de Centelles (1241/1243-1252)
Oferta la seu (1198) pels seus pares, els nobles de Centelles, era canonge sagristà (1213-41) al moment de la seva elecció. Endarrerí l’acceptació fins que ingressà a l’orde dominicà en compliment d’un vot secret, després d’intervenció papal. Animà la vida religiosa diocesana en els sínodes (el 1242 í dos el 1244) i la Tarraconense en diversos concilis (1244, 1246 ).
Arnau de Gurb (1252-1284)
Ardiaca de la seu i de familia originària de la plana de Vic, fou elegit i consagrat molt ràpidament. Gaudí de la confiança dels reis que li encomanaren assumptes d’enllaços matrimonials (1258), senyorials (1272) i de concòrdia sobre el bovatge (1277). Afavorí la devoció popular a santa Eulàlia (concili de Lió, 1274) i a la Puríssima. Construí la capella dita de les Verges o de Santa Llúcia (1268), centre futur de devoció tan arrelada a la ciutat. Animà les converses entre cristians i jueus (1265).
Gerald de Gualba (1281-1285)
Elegit quan era ardiaca de la seu i en edat molt avançada, morí sense ser confirmat ni consagrat, al cap d’uns quatre mesos.
Bernat Peregrí (1288-1300)
Frare menoret, natural de Barcelona, el papa hagué de resoldre una forta oposició menada per un petit grup contra la seva elecció. Reuní el clergat en un important sínode (1291) que tractà els temes del comportament i els vestits dels eclesiàstics, l’atenció d’aquests envers la gent, l’assistència al sínode anual i la celebració legal dels matrimonis, entre altres punts. Agarbellà les voluntats dels diocesans en l’inici de la magna obra de la catedral gòtica (1298), símbol d’uns nous temps.