Oxychilus albuferensis és una espècie descrita fa poc, que es distingeix per la seva notable escultura de solcs espirals i radials. És endèmica de les bosquines humides i les depressions interdunars de s’Albufera d’Alcúdia. És distinta d’O. yartanicus, igualment de recent descoberta a l’extrem nord-oriental de Mallorca, com també d’O. lentiformis, la qual no és endèmica de les Gimnèsies com se suposava, sinó només de Menorca.
Cristian R. Altaba
La fauna malacològica dels Països Catalans està experimentant canvis profunds, tant pel que fa a la distribució com a la seva composició específica. A banda de tenir un coneixement més gran i detallat de les distribucions, darrerament s’han descrit diverses espècies de mol·luscs desconegudes fins ara, la majoria de les quals són endemismes. En alguns casos es tracta d’animals menuts l’existència dels quals hom desconeixia, però sovint es tracta d’espècies que havien estat confoses i, per tant, ignorades. En altres casos, la recerca ha dut a canvis en la nomenclatura de les espècies. Val a dir, però, que les modificacions proposades no sempre són justificades, per exemple, quan es descriu com a novetat el que en realitat són espècies introduïdes. Lluny de ser definitiu, aquest nou coneixement s’ha de revisar críticament, ja que de ben segur continuarà creixent tant en termes quantitatius com qualitatius els propers anys. No és cap exageració afirmar que aquest interès renovat per la fauna malacològica fou esperonat, en bona mesura, per la publicació de la Història Natural dels Països Catalans.
La transformació radical de molts ambients naturals, que tot sovint ha comportat la destrucció d’hàbitats sencers, ha empès nombroses espècies autòctones fins al límit de l’extinció. Al llarg del segle XX aquest procés s’anà incrementant amb impactes d’abast geogràfic limitat, que afectaren de manera especialment greu els ecosistemes aquàtics. És el cas de les tres espècies que s’esmenten a continuació, que no foren reconegudes fins després d’haver desaparegut. Més determinant encara és el fet que, justament a partir dels anys en què es va elaborar la Història Natural dels Països Catalans, la destrucció dels hàbitats de moltes espècies de mol·luscs –com també les invasions biològiques protagonitzades per mol·luscs– va començar a assolir una intensitat i una extensió inusitades.
L’aplísid (Aplysiidae) Bursatella leachi és una de les nombroses espècies marines originàries de la mar Roja que a través del canal de Suez han envaït la Mediterrània. En honor al constructor d’aquest canal, hom les anomena "lessepsianes". Possiblement aquesta aportació oriental, que ja ha assolit la mar Catalana, es veurà acompanyada per les introduccions procedents de l’Atlàntic oriental tropical, que tot just comencen a estendre’s per les costes nord-africanes.
Joan Terrassa
Els darrers vint anys s’han trobat en l’àmbit dels Països Catalans diverses espècies de mol·luscs que eren desconegudes. Entre la fauna terrestre, hi ha exemples d’algunes espècies noves entre els condrínids (Chondrinidae), els zonítids (Zonitidae) i els hidròbids (Hidrobiidae). Entre els grups de llimacs, se n’ha descobert una diversitat notable als Pirineus. Així mateix, s’han produït descripcions de noves espècies en altres zones, si bé cal dir que tenen problemes de nomenclatura o taxonomia; en aquesta darrera categoria caldria encabir dues espècies descrites a Menorca. També s’han descobert poblacions isolades de diverses espècies, com ara de Norelona pyrenaica (única espècie del gènere, abans considerada dins Elona) al Montseny.
Pel que fa a la fauna d’aigües dolces, s’ha descrit un nombre significatiu d’espècies noves a les Balears, inclosos hidròbids estigobionts, que hi eren desconeguts. Al Principat i al País Valencià també s’han descrit nombrosos cenogastròpodes estigobionts (Caenogastropoda), si bé de manera deficient i sense criteris taxonòmics clars en la majoria dels casos. Tot i que moltes d’aquestes noves espècies són probablement vàlides, n’hi ha d’altres que cal prendre amb cautela i que requereixen una revisió en conjunt.
A la mar, s’han descobert diverses espècies de micromol·luscs, especialment entre els gastròpodes rissòids (Rissoidae) i piramidel·loides i els bivalves protobranquis. Entre les espècies ja conegudes fora del nostre àmbit, però que s’han localitzat a la mar Catalana, cal destacar el límid (Limidae) Acesta excavata, que forma agregacions a grans fondàries al canyó de Menorca.
Un fet que mereix ser detectat és que el tràfic creixent de mercaderies i productes de jardineria ha intensificat la translació d’espècies de cargols i llimacs terrestres; aquest procés, que ve d’antic (cal apuntar que Cryptomphalus aspersus, entre d’altres, fou introduït en època romana), afecta en primer lloc els indrets més propers als habitatges i conreus, amb el risc que les espècies nouvingudes es naturalitzin.
Una espècie invasora que s’havia considerat autòctona és l’acatinoïdeu (Achatinoidea) Ferussacia disparata, que lluny de ser un endemisme català és en realitat F. hohenwarthi, una espècie que viu amagada al sòl i que fou dispersada des d’Algèria amb plançons. L’oval que s’hi veu per transparència a dintre és un ou del cargolet.
Cristian R. Altaba
Entre les espècies que se suposaven autòctones, n’hi ha algunes que cal considerar com a invasores. Aquest és el cas de dos basomatòfors (Basommatophora) avui abundants, que procedeixen de l’Amèrica del Nord: l’ancílid (Ancylidae) Ferrissia fragilis, estès per tot Europa des de mitjan segle XX i que havia estat conegut com F. wautieri, i el físid (Physidae) Physella acuta, probablement introduït al segle XVIII. El primer hauria estat introduït amb plantes d’aquari, mentre que el segon hauria arribat dins les bótes d’aigua dels velers.
Al medi marí, malgrat la translació en massa de propàguls de moltes espècies mitjançant les aigües de llast dels mercants i les activitats de l’aqüicultura, la introducció d’espècies de mol·luscs marins és, de moment, un fenomen puntual i poc estès. El càrdid (Cardiidae) Fulvia fragilis, d’origen indicopacífic, ha estat localitzat a València i a Palma, però sembla que tan sols ha prosperat al delta de l’Ebre.
A les aigües continentals, els mol·luscs invasors tenen repercussions més notables i poden causar desequilibris ecològics greus i pèrdues econòmiques ingents. L’Ebre ha estat colonitzat per tres espècies perilloses i d’enorme impacte en poc temps: el 1998 arribà la cloïssa asiàtica, el 2001 ho féu el musclo zebrat, i el 2009, el cargol poma.
Una part considerable de la fauna malacològica dels Països Catalans es troba actualment en perill, i sembla que diverses espècies ja s’han extingit. El conjunt de causes és ampli, i en cada cas es dóna una combinació de diferents factors. Per exemple, la contaminació va sovint lligada a la destrucció dels hàbitats, accelera el canvi climàtic i promou l’arribada i l’establiment d’espècies exòtiques invasores. De tota manera, és il·lustratiu tractar les principals causes que afecten negativament els mol·luscs.
La contaminació per purins, pesticides i fertilitzants, aigües residuals i rebuigs industrials ha fet que la fauna malacològica autòctona d’aigües dolces hagi sofert un declivi acusat, fins al punt que, en conjunt, al final de la primera dècada del segle XXI es trobava en perill greu.
En aquest sentit, les nàiades han esdevingut espècies rares i la majoria estan en una situació crítica. Aquest és el cas d’Unio aleroni, que sobreviu en molt poques poblacions, de distribució molt limitada; l’amenaça més greu, però, és la contaminació difosa, que ha alterat dràsticament el fons dels rius i rierols i que impedeix la supervivència dels individus juvenils.
La situació és també delicada entre els gastròpodes aquàtics. Diverses espècies sembla que ja han assolit el punt sense retorn de l’extinció; aquest és el cas de la degradació de l’aqüífer que alimenta s’Albufera d’Alcúdia, on vivien Bulinus truncatus i l’endemisme Bithynia riddifordi.
La desaparició dels cinyells de vegetació lacustre, en un país ja de per si pobre en ambients d’aquest tipus, ha posat al llindar de l’extinció Vertigo moulinsiana, un petit cargol terrestre especialista de la vegetació helofítica, que es troba en perill a tota la seva àmplia àrea de distribució i ara localitzat gairebé només als Prepirineus. D’altra banda, les espècies que requereixen ambients forestals molt ben conservats, com ara Bofilliella subarcuata o Atenia quadrasi, sobreviuen en una situació preocupant, tot i que és possible que, gràcies a unes polítiques més assenyades de gestió i a la creació d’una xarxa de reserves naturals, es recuperin parcialment.
La destrucció total dels hàbitats és especialment greu per a les espècies crenobionts, és a dir, que estan especialitzades a viure en les condicions estables de les fonts naturals. L’endemisme dianic –de l’àrea muntanyosa del migjorn Valencià– Theodoxus velascoi, que s’havia arribat a considerar extingit, tot just sobreviu en dos indrets puntuals, sempre sota l’amenaça de noves alteracions, com la contaminació dels aqüífers.
El conjunt dels mol·luscs marins també està canviant. Les espècies més sensibles a les pràctiques destructives a gran escala del fons marí, com ara la pesca d’arrossegament i la regeneració artificial de platges, han esdevingut molt més rares. Això és el que ha passat amb el bivalve Donacilla cornea, que era extremament abundant als sorrals costaners del Maresme a començament de la dècada de 1970; tal com s’ha esdevingut en molts altres indrets de la Mediterrània, es va anar esvaint i sembla eradicat. Si no han estat eliminades, tant la densitat com la mida mitjana i màxima de la majoria d’espècies –comercials o no– han disminuït de manera notable.
Les conquilles de la limnea de Banyoles (Radix martorelli) són abundants al fons de l’estany, prop de les ribes. Era endèmica de l’estany i vivia damunt la vegetació submergida. L’espècie existia amb seguretat a la dècada de 1920, quan es considerava una varietat local sense gaire interès. En les tres darreres dècades no se n’han localitzat exemplars vivents.
Cristian R. Altaba
La proliferació d’espècies exòtiques invasores ha tingut greus conseqüències per als mol·luscs autòctons, i és a les aigües dolces on aquest fenomen és més intens. Així, la introducció deliberada de peixos centràrquids a l’estany de Banyoles sembla que és la causa de la probable extinció de la limnea de Banyoles (Radix martorelli). Al seu torn, els bivalves invasors (la cloïssa asiàtica i el musclo zebrat) tenen efectes directes, però, a més, causen un trasbals en cascada a tot l’ecosistema. Entre aquests efectes, malgrat els esforços ingents per a la seva conservació, es pot constatar la pràctica extinció de Margaritifera auricularia.
El cargol de na Claudina (Xerocrassa claudinae) és endèmic de l’extrem nord de Mallorca, on sobreviu en molt poques localitats escampades des del nivell de la mar fins als 600 m d’altitud. Viu al sòl dels boscs mixtos de pins i alzines amb un sotabosc ben conservat i abundants líquens. Sovint es refugia sota les pedres, però també s’amaga entre la fullaraca superficial. Les seves principals amenaces són els incendis i, també, la sobrepastura.
Cristian R. Altaba.
Els mol·luscs terrestres no han minvat de manera tan dràstica, tot i que s’enfronten igualment a les conseqüències del canvi climàtic. En aquest context d’escalfament global, és previsible l’extinció de les espècies restringides a ambients culminants isolats, com ara Pyrenaearia molae o Arianta xatarti, com també dels endemismes balears limitats a illots d’escassa altitud. Així mateix, sens dubte es produiran grans canvis en la distribució de les espècies: s’estendran aquelles que són antropòfiles i termòfiles, i experimentaran un acantonament progressiu aquelles altres que estan lligades a un tipus d’hàbitat concret, acantonament que s’accentuarà en les que tenen distribucions restringides i viuen en indrets relativament humits, com és el cas de Montserratina martorelli, Xerocrassa claudinae o Chondrina gasulli.
El corn marí (Charonia lampas) és una espècie en regressió a tota la Mediterrània per la sobrepesca i l’alteració de l’hàbitat natural. Entitats privades com la Fundació Mar i NEREO treballen per a diagnosticar l’estat d’aquestes poblacions amb l’ajut de les noves tecnologies.
Risck / Carlos Virgili.
Les espècies marines més grans s’han beneficiat de la protecció legal. La conservació de les praderies de posidònia i la prohibició de capturar la nacra (Pinna nobilis) han comportat una recuperació destacable de les seves poblacions a les Balears. També s’ha aturat la sobreexplotació de corns de diferents espècies, i fins i tot s’han dut a terme accions de reintroducció, com ara del corn o tritó marí (Charonia lampas), a la reserva de ses Negres (Baix Empordà).
L’estatus en què es troben moltes espècies de mol·luscs als Països Catalans ha estat el motiu per a engegar una varietat d’iniciatives de conservació. Un primer pas, fonamental, ha estat la inclusió de diversos mol·luscs en els catàlegs d’espècies protegides.
Al llarg de la dècada de 1990 es van descobrir poblacions parcialment isolades de la nàiade auriculada (Margaritifera auricularia) al llarg de l’Ebre a Catalunya, i també nuclis no reproductius en dos canals de rec a Aragó. Ara la situació és incerta a causa de la invasió del musclo zebrat. A França, recentment, se n’han descobert algunes poblacions a quatre rius, però estan amenaçades per la destrucció imminent dels hàbitats fluvials. Viu al fons de graves ben estructurades i lliures de materials fins, hàbitat que ha desaparegut els darrers anys, juntament amb gairebé tots els individus de l’espècie.
Cristian R. Altaba.
Els projectes més ambiciosos han estat els relacionats amb les nàiades. Des del 1993 se’n fa un seguiment, i s’han pres nombroses mesures per a mantenir Unio aleroni a les conques del Fluvià i també del Llobregat, i per a conservar Margaritifera auricularia a l’Ebre. Tanmateix, la cria en captivitat d’aquesta darrera espècie, que s’havia iniciat a l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) de Sant Carles de la Ràpita gràcies al programa europeu LIFE, es va desmantellar sense cap alternativa justament quan la situació havia començat a ser crítica.