El 22 de juliol de l’any 1518, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Bernat de Corbera (Final segle XV – segle XVI), canonge de la seu de Barcelona; diputat eclesiàstic: Perot Pou, cavaller; diputat reial: Gispert Mateu, ciutadà honrat de Lleida; oïdor eclesiàstic: Benet Miquel, canonge de Barcelona; diputat reial: Cosme de Vallgornera i de Biure; diputat reial: Antoni Cella, burgès de Perpinyà.
El diputat eclesiàstic de la Generalitat Bernat de Corbera era ardiaca major i canonge de la seu de Barcelona. Va fer testament a Barcelona el 4 d’abril de 1527, amb el notari barceloní Antoni Benet Joan.
El diputat militar Perot Pou tingué una important trajectòria política a la paeria de Lleida. Va ser paer de Lleida el 1507 i síndic de la ciutat a Barcelona per a negociar qüestions alimentàries i de jurisdicció eclesiàstica. Posteriorment, el 1517, tornà a ser síndic de la ciutat per a negociar amb el lloctinent de la Corona d’Aragó, Alfons d’Aragó, amb vista a assolir la pacificació de Lleida, dividida entre les famílies Riquer i Pinells. El 7 de juny de 1538 fou escollit paer principal de la ciutat de Lleida, juntament amb Miquel d’Avalós, Pere Joan de Vilaplana i Jaume Tarrós. Val a dir que els Pou de Lleida protagonitzaren un important episodi de bandositats durant el trienni. Els Pou, juntament amb els Riquer, formaven part, els anys vint del segle XVI, de les bandositats que protagonitzaren un dels casos més significatius de les Germanies al Principat.
El diputat reial del trienni Gispert Mateu, dit lomenor, era ciutadà honrat de Lleida i síndic d’aquesta mateixa ciutat a les Corts del 1510. Fou síndic de Lleida per a parlar amb el rei Ferran II de l’exclusivitat de la paeria sobre els estudis universitaris, segons es desprenia de l’esperit dels estatuts promulgats per Jaume II l’any 1300. Era fill de Gispert Mateu, dit lo major, ciutadà honrat de Lleida i síndic d’aquesta ciutat a les Corts del 1440 i del 1442. El diputat Gispert Mateu fou paer abans del 1483 i, entre els anys 1500 i 1508, destacà en la gestió de l’Almodí de Lleida. Estigué casat amb Beatriu, filla de Lluís de Montsuar, senyor de Torregrossa. L’oncle de Beatriu, Manuel de Montsuar, era degà del Capítol catedral de Lleida i fou diputat eclesiàstic de la Generalitat de Catalunya (1461-64), malgrat que el dia anterior el príncep Carles de Viana havia demanat explícitament que no fos escollit.
L’oïdor eclesiàstic Benet Miquel féu testament amb el notari barceloní Joan Modolell el 17 de juliol de 1520. Els seus pares eren Bernat Miquel i Caterina, i tenia un germà anomenat Pere Miquel. Segons indica el seu testament, l’oïdor morí víctima de la pesta que assolà Barcelona als mesos d’estiu d’aquell any, per la qual cosa fou extret Joan Busquets, canonge de Barcelona, per a ocupar la vacant que deixà.
L’amenaça de les Germanies i la realitat de la pesta
Amb motiu de les corts que s’havien de celebrar a Barcelona, el trienni acollí la primera visita que Carles I féu a la ciutat el dia 14 de febrer de 1519. La presència de Carles a Barcelona va atreure diverses personalitats, com ara el rei de Tunísia, que va acudir cercant ajut contra els turcs. Malgrat tota l’esplendor del poder, la Cort del 1519 va començar amb friccions entre el rei i el país. Com explica Eulàlia Duran, el rei jurà el 15 de febrer «com a conregnant ab la sereníssima reyna dona Juana». Els consellers de Barcelona es declararen en desacord amb aquesta fórmula i es negaren a ser presents a l’acte de jurament, encara que, finalment, Adrià d’Utrecht va resoldre la qüestió. Segons ell, el silenci dels consellers no comportava el consentiment a la fórmula jurídica, sinó tan sols el respecte del vassall al senyor, sense que això suposés acceptació. Tot i així, les topades es repetiren l’endemà, en què Carles proposà jurar les Constitucions de Catalunya amb la cort ja iniciada. Evidentment això resultava anticonstitucional, perquè les corts només les podia convocar el sobirà i aquest no ho era si prèviament no havia jurat les Constitucions catalanes. L’ordre dels actes jurídics era d’una transcendència política extraordinària. Els braços es van negar a donar per iniciada la Cort fins que el rei no jurés les Constitucions i fes una nova convocatòria. La qüestió no es va solucionar fins el dia 16 d’abril, que el rei i els representants dels braços van arribar a un acord pel que fa al jurament. El rei jurà de nou com a coregent (amb Joana, la seva mare), i després convocà de nou les corts per al 12 de maig següent.
Segons el treball d’Àngel Casals, en el transcurs de la Cort (l’11 d’agost de 1519) els braços enviaren visitadors per inspeccionar la comptabilitat i el funcionament del General. Les conclusions dels visitadors van ser, bàsicament, dues. En primer lloc, que alguns arrendadors i oficials del General feia molts anys que devien importants quantitats a la institució. I, en segon terme, que molts d’ells tampoc no complien les ordenacions del General aprovades a la Cort del 1512. En ambdós casos, es va considerar necessari portar els infractors a judici.
No és estrany, doncs, que durant aquella cort s’aprovessin diversos acords que cercaven de reformar el funcionament de la Generalitat. En aquest sentit, cal destacar els capítols VII i VIII, els quals establien que, en el primer any del seu trienni, els oïdors de comptes havien de dur a terme el còmput de partides i rebuts, bolles, entrades i eixides i altres emoluments del General, comprovant-ne els rebuts amb els llibres i quaderns corresponents. Durant els dos anys restants, havien d’aclarir amb els diputats locals del trienni anterior els dubtes que tinguessin. D’altra banda —segons el capítol XXI—, s’establí que els diputats locals havien de lliurar els comptes al racional després de dos mesos d’haver acabat el seu trienni. I, finalment, cal destacar que —segons el capítol I— l’escrivà major havia d’assistir a la seva oficina tots els dies laborables, dues hores, matí i tarda. A més, havia d’assistir a les reunions dels diputats i anotar les absències dels oficials de la Diputació.
Durant aquest trienni, la pesta va castigar Barcelona. Per aquest motiu, al mes d’agost del 1520, el consistori marxà de Barcelona i s’instal·là —entre d’altres llocs— a Sant Gervasi i a Tarragona. Segons les anotacions sobre els morts per pesta que consten en el Dietari del Consell de Cent, el nombre màxim de víctimes es va produir el dissabte 30 de juny de 1520, que moriren una cinquantena de persones. La pesta i les collites exigües determinaren que els anys 1519 i 1520 es caracteritzessin per una extrema precarietat econòmica. En alguns casos, per a protegir les seves rendes, els nobles justificaven la resistència dels seus vassalls a pagar el fogatge i el coronatge que havia de cobrar la Generalitat i que havia estat aprovat a les corts aquell mateix any 1519. La combinació de pesta, misèria i pressió fiscal alimentava el temor de les classes dirigents a la possible extensió de les Germanies de València al Principat de Catalunya. I, en efecte, diverses persones foren executades per simpatitzar amb els agermanats.
Segons exposa Núria Sales, al maig del 1520 es van produir grans avalots a la ciutat de Cambrils. Cambrils, antiga vila reial, fou cedida per Joan II als Cardona. L’any 1519, la ciutat havia demanat al rei guiatges per a poder convocar reunions, nomenar síndics i imposar talles i censals per a obtenir lluïció. El rei els ho va refusar i, l’any següent, dos-cents homes armats de la ciutat van anar a Barcelona a demanar ajuda als consellers. Els consellers, lluny de socórrer-los, els van empresonar i en van condemnar uns quants a mort. L’acte va provocar «grans commocions de pobles» i avalots de «mals hòmens [que feien] ajusts sots color de voler anar a socórrer lo poble de València».
L’any 1519, els diputats van haver d’escriure a les autoritats de Perpinyà, al marquesat de Pallars i als habitants d’Agramunt exigint que paguessin el fogatge i el coronatge corresponent. El mateix any, Vinçà declarà que no podia pagar, al·legant que la quantitat estava fora de les seves possibilitats demogràfiques i que calia fer un nou recompte de la població. Per la seva banda, Vic es declarà insolvent. El 1521, Girona encara no havia complert cap termini. Al gener del 1521, els diputats insistien al duc de Cardona que fes pagar als seus vassalls el fogatge nou i els endarrerits. En el mateix sentit, el 26 de gener de 1521, els diputats van escriure als collidors de la taula de la vila de Tàrrega, perquè els paers d’aquesta vila es negaven a pagar, al·legant que ni Lleida ni Cervera ho havien fet. El 25 de febrer els diputats van fer servir l’argument que no podien cobrar el fogatge per a justificar el fet que no enviessin diners al lloctinent general Diego Hurtado de Mendoza y Lemos perquè vingués al Principat.
Tal com s’ha apuntat, les dificultats de cobrament del fogatge a Catalunya coincidiren amb les Germanies de València i Mallorca, fets que han estat estudiats per Eulàlia Duran. Les bandositats de Tàrrega foren un dels casos més alarmants a Catalunya. El govern municipal prengué partit i posà a disposició d’un dels bàndols l’artilleria de la vila. El 5 de març de 1520, els diputats de la Generalitat van escriure als paers de Tàrrega dient-los que estaven assabentats que a causa de les diferències entre les famílies Cases i Saportella (senyor de les Torres, a la Curullada) hi havia gent que es preparava a entrar a la vila i els tranquil·litzaven assegurant-los que el governador general ja ho arreglaria. El 8 de març, una altra carta dels diputats als paers diu que la nit de Carnestoltes gent armada entrà a la vila a favor dels Saportella, però que el duc de Cardona resolgué la situació apaivagant els ànims.
A Barcelona, el moviment ha estat interpretat per Eulàlia Duran com un nou pas en la lluita dels menestrals per obtenir més participació en el govern de la ciutat. La Generalitat es va veure forçada a disminuir en gran mesura l’exacció dels drets del General. El 26 de maig de 1520, veient que la situació empitjorava, els diputats enviaren Bertran Desvalls amb un memorial adreçat al lloctinent general Diego Hurtado de Mendoza. En aquest memorial, els diputats certificaven que els moviments augmentaven i s’escampaven per tot el Principat. A més, l’aparició de la pesta agreujà el clima de revolta social que s’estenia pel Principat. El 28 de maig, la Generalitat va decidir anar-se’n a Tarragona.
Girona també patí aixecaments i revoltes que inquietaren els diputats de la Generalitat. El 27 de novembre de 1520, van informar al rei dels fets produïts a Girona, capitanejats pel magistrat municipal Rafel Querol, el qual declarà que no s’havien de pagar més imposicions municipals argumentant que els censals ja havien estat lluïts: «[…] ara novament és vengut a notícia de nosaltres com en la ciutat de Gerona se són alçats los pobles e en gran nombre, ab bandera e tablas e gran alerig són anats en casa del consell de dita ciutat cridant “fora, fora imposicions” e de allí no són volguts exir fins que lo jurat en cap qui·s diu Querol, los són stats lliurats certs actes e capitulacions antigues ab què haurien donat entendre no ésser tenguts en pagar les dites imposicions. E vol-se dir que lo matex jurat en cap los ha descubert lo que dits actes contenen per hont los dits pobles han fet lo desorde. E ara se van ajustant e tenint sos col·loquis, lo qual desorde és de tal qualitat que a nosaltres y a tota la terra porta molta alteració y congoxa per lo recel que té que les altres universitats e principalment aquesta seguesquen aquell mal exemplar.»