El 22 de juliol de l’any 1530, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Francesc Oliver i de Boteller (Segle XVI), canonge i prior de Tortosa; diputat militar: Francesc Joan d’Orís i de Malla, donzell domiciliat a Vic; diputat reial: Pere Joan de Santcliment i de Santcliment, ciutadà de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Pere Siurana, canonge d’Urgell; diputat reial: Galceran Meca i Despalau, donzell de Barcelona; diputat reial: Joan Rasador, de Torroella de Mongrí.
L’extracció dels diputats i oïdors del trienni 1530-33 es féu a l’església de Sant Miquel de la ciutat de Manresa, ja que l’epidèmia de pesta que assolava Barcelona havia forçat la sortida del consistori del General de la ciutat.
El diputat eclesiàstic del trienni, Francesc Oliver i de Boteller, era germà del vescomte de Castellbò, Lluís Oliver i de Boteller, un personatge cabdal a la Tortosa del cinc-cents. Ambdós eren fills de Francesc Oliver i Alaix (assistent a les corts del 1446 i el 1454) i d’Angelina de Boteller i de Garret. Francesc Oliver estava emparentat amb els qui més endavant foren diputats de la Generalitat: Pere Boteller, diputat reial l’any 1554; Pere Oliver de Boteller i de Riquer, diputat eclesiàstic l’any 1575; i Francesc Oliver de Boteller, abat del monestir de Poblet i dues vegades diputat eclesiàstic, durant els triennis del 1587 i del 1596. La família Oliver, per tant, fou un bon exponent de la forta contribució tortosina al govern de la Generalitat al llarg del segle XVI. La importància del germà de Francesc, Lluís Oliver i de Boteller, residia en el fet que formava part d’una bandositat que presentà resistència a un intent d’expansió del poder reial a Tortosa. Lluís Oliver posseïa el vescomtat de Castellbò després d’adquirir-lo a través d’un préstec concedit a Germana de Foix i que mai no va ser tornat. Els anys trenta, la Monarquia volgué recuperar el territori, seguint les tendències europees d’increment del poder reial. Davant les pretensions de Carles I, Oliver s’implicà en les bandositats i violències tortosines que, seguint la interpretació que Àngel Casals ha fet del tema, van tenir l’efecte d’evitar la intromissió del rei a la ciutat. L’any 1533, Lluís Oliver era el veritable àrbitre de la ciutat, per no dir el senyor efectiu. Vuit anys abans que fos elegit diputat eclesiàstic, Francesc Oliver formà part de l’ambaixada de quatre canonges i altes dignitats que el Capítol catedral envià a Adrià d’Utrecht l’any 1522 per felicitar-lo per la seva elecció com a papa. El3 d’agost de 1547 fou escollit síndic del Capítol per anar al concili provincial que s’havia de celebrar a Tarragona, i assistí a dues corts, les de Montsó dels anys 1542 i 1547.
El diputat militar del trienni, Francesc Joan d’Orís i de Malla, procedia d’una família d’Orís que apareix esmentada al principi del segle XV a la diòcesi de Vic en la persona de Joan d’Orís, que fou convocat per una carta de Ferran I, datada a Tortosa el 19 de novembre de 1412, per assistir a la Cort de Barcelona del 1413. Des d’aleshores,la família tingué una gran representativitat en les institucions catalanes. El diputat militar —fill de Francesc Joan d’Orís i d’Elisabet, que van contreure matrimoni l’any 1485— morí el 29 d’agost de 1532, per la qual cosa fou extret un nou diputat. El càrrec recaigué en Jaume de Salbà i de Biure, donzell del Penedès. Els Salbà, barons de la Bisbal del Penedès, han estat definits per Salvador Ferré i Micó com una nissaga de la mitjana noblesa catalana. Jaume de Salbà era descendent de Bernat de Salbà, senyor de la Bisbal del Penedès i assistent a la cerimònia de coronació de Martí I com a rei d’Aragó a Saragossa, a l’abril del 1399. La trajectòria política de Jaume de Salbà començà quan fou escollit conseller tercer de la ciutat de Barcelona, el 30 de novembre de 1500. Assistí a la Cort del 1528. El seu fill, Joan de Salbà i de Navés, formà part del Consell de Cent, del qual fou conseller segon, i assistí a la Cort del 1563. Un nét seu, Jaume de Salbà i Bussot de Sitges, fou elevat a noble l’any 1586. Un altre nét, Pere de Salbà i Bussot de Sitges, fou conseller en cap de Barcelona, i el nét d’aquest, Miquel de Salbà i de Vallgorner esdevingué una figura clau en la Restauració del 1652 i un dels negociadors de la frontera en el tractat dels Pirineus (1659).
El diputat reial del trienni, Pere Joan de Santcliment i de Santcliment, pertanyia a un llinatge de mercaders, ciutadans honrats i cavallers vinculat des del segle XIII a Lleida i Barcelona. Des del principi del segle XIV els Santcliment apareixen al Consell de Cent de Barcelona, on tingueren càrrecs municipals. Pere Joan de Santcliment era fill de Pere Joan de Santcliment, mercader i ciutadà honrat de Barcelona, i nét de Pere Joan de Santcliment i de Casa-saja. La seva mare era Aldonça, filla de Pere de Santcliment, cava-ller i mestre racional de la cúria reial, per la qual cosa el matrimoni va unir dues branques de la mateixa família. Mateu de Santcliment i Pujades, fill del diputat reial, fou nomenat cavaller l’any 1544.
L’oïdor eclesiàstic Pere Siurana, canonge d’Urgell, pertanyia al llinatge dels Siurana de Lleida. Aquesta família estigué present a la bossa de ciutadans de la paeria durant cent vint-i-sis anys. El pare de l’oïdor, Pere Siurana, fou present a les corts del 1503 i el 1515; i el seu germà era Nadal Siurana, conseller reial, diputat del Braç Reial i pare d’Onofre Siurana, veguer de Barcelona, i de Jeroni Siurana, ciutadà honrat de Barcelona. Pere Siurana assistí a la Cort del 1528.
Galceran Meca i Despalau, l’oïdor militar del trienni, fou elevat a noble el 1543. El seu fill, Bernat Ramon de Meca i de Turell (castlà de Bellver), fou present a la Cort del 1563, i el seu nét, Miquel de Meca i de Clasquerí, a la del 1599. La família Meca destacà, al segle XVII, per la seva presència al Consell de Cent i a la Diputació del General. Una de les seves branques donà tres diputats militars a la Generalitat.
Friccions institucionals: el General enfrontat a la Inquisició i el govern reial
El trienni 1530-33 començà entremig de les pregàries que arreu del Principat demanaven que acabés la sequera i que desaparegués la pesta que castigava Catalunya des de feia mesos. La pluja aparegué el 25 d’agost, el mateix dia que jurà com a oïdor militar Galceran Meca. La pesta es donà per acabada al juliol del 1532, dos mesos abans que al cel català aparegués un cometa que immortalitzà en el seu llibre de pronòstics el metge vigatà Gaspar de Molera.
El Palau de la Generalitat de la fi del segle XIV al 1630.
Basat en I. Rubio y Cambronero, 1950
Durant el trienni es va elaborar la projecció arquitectònica del Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat. L’any 1532 es van iniciar els treballs per a remodelar, terraplenar, empedrar i decorar l’hort de les cases adquirides per la Generalitat durant els triennis anteriors. El projecte constava de quatre fases: construir un terraplè al nivell de la planta noble (primer pis), fer l’obra de les llotges o pòrtics, decorar el mur mitger entre l’antic edifici i l’hort i arreglar les teulades amb galeries. El resultat del projecte és l’espai conegut amb el nom de Pati dels Tarongers, arbres que, segons el Dietari de la Generalitat, es van començar a plantar el dia 28 de gener de 1534.
Quant a l’acció de govern, el trienni estigué marcat pels conflictes fiscals esdevinguts entre la Generalitat i el Gremi de paraires de diverses poblacions catalanes i, d’altra banda, per les topades amb els membres del govern reial. Aquestes friccions es feren explícites a la Cort del 1533, un any que ha estat qualificat com el punt àlgid del regnat de Carles Ia Catalunya.
Els conflictes apareguts entre la Generalitat i els paraires descriuen les característiques i els canvis de la producció drapera d’aquests anys. El cas dels paraires de Civís (1531) serveix per a definir els canvis que s’estaven produint en el sector: la Generalitat atorgà llicència als paraires de Civís (Alt Urgell) per a anar a enfortir i amolar els seus draps a Andorra, llicència que no els eximia de pagar els drets d’entrades i sortides, com s’esforçaren a recordar els diputats als paraires. Eva Serra ha interpretat el cas com una mostra que, en aquests anys, la draperia era una producció ascendent i que la Generalitat donava facilitats perquè seguís creixent i augmentés la producció. També s’ha interpretat com una mostra del progressiu desplaçament de la producció des de les ciutats cap a les petites viles i els àmbits rurals. D’altra banda, els casos de Moià, Mataró i Besalú entren en l’àmbit de les competències fiscals de la Generalitat. L’any 1531, la Generalitat va prohibir als paraires Jaume Alies i Andreu Batlle, de Moià, la imposició d’impostos propis per a gravar la feina dels no agremiats (els paraires de Moià pretenien carregar amb dotze sous per peça el paraire no agremiat). Quan la Generalitat s’assabentà d’aquest cas va exigir la revocació dels actes dels paraires argumentant que: «Són manifests pertorbadors de la Generalitat [...] en manera que per aquelles no sia damnificat lo General.» D’aquesta manera, doncs, la Generalitat va ordenar als paraires matriculats de Moià que volien obtenir un impost propi, que revoquessin les ordinacions sota pena de cinc-cents florins d’or en primera advertència, i de cinc-cents florins d’or més en la segona. Finalment, segons informa el Dietari de la Generalitat, el dia 22 de desembre els diputats i oïdors van saber que els paraires de la vila de Moià revocaven l’ordinació feta. Un cas similar al de Moià tingué lloc a Mataró el 1533, i els anys 1532 i 1533 a Besalú.
Els conflictes entre la Generalitat i els paraires responen a una doble raó. La primera, la voluntat de potenciar la producció de draps, prohibint les mesures restrictives imposades pels gremis tradicionals dels municipis drapers contra la producció descentralitzada de les zones rurals del país. En segon lloc, aquests conflictes palesen els esforços dels diputats per mantenir el seu paper hegemònic en la fiscalitat del país.
La fiscalitat era una de les atribucions que tenia la Diputació del General. Val a dir que en aquesta època la morositat era un dels problemes que més preocupaven diputats i oïdors, i aquesta preocupació no estava mancada de fonament. Segons la reconstrucció que ha fet Àngel Casals a partir dels memorials de la Generalitat, l’any 1531 es devia a aquesta institució un total de 13 491 lliures, 3 sous i 9 diners. Les raons que donaven els diputats a la manca d’efectivitat de la recaptació eren la negligència dels collidorsi guardes dels drets de les entrades i eixides, la ineficàcia a l’hora d’arrendar totes les bolles i, de manera destacada, la pobresa que patien els comtats catalans. Els diputats i oïdors també havien de garantir el pagament de la fiscalitat davant les ingerències dels mateixos monarques. En aquest cas, cal parlar de les implicacions polítiques que tenia el fet de garantir el compliment de les lleis i ordinacions del General. Era necessari fer complir la fiscalitat per a garantir el compliment de les llibertats del país, la qual cosa solia generar conflictes. El 24 d’abril de 1533, dos dies després de l’arribada de l’emperador a la ciutat de Barcelona, el cardenal de Santiago de Compostel·la comunicà als diputats que el rei entenia que per entrar les seves robes no havia de pagar cap dret d’entrada (l’emperador havia arribat amb 25 galeres carregades de material per proveir-se durant l’estada a la ciutat). Segons les Constitucions catalanes, el pagament d’un impost per l’entrada o sortida de materialsera un dels drets del General. El cardenal va demanar a la Generalitat que calia que es demostrés al rei que, com a tal, també havia de complir amb el pagament, i va exigir als diputats que portessin les escriptures amb els Capítols de cort que així ho demostraven. Els encarregats de dur les escriptures davant del cardenal foren l’advocat del General, Francesc de Solsona, i l’escrivà major, Gaspar Amat. Aquest darrer hagué de llegir els capítols fets en corts generals en presència del cardenal arquebisbe de Saragossa, els regents de la Cancelleria i l’advocat fiscal. Val a dir que, malgrat aquest acte protocol·lari, simultàniament a la lectura dels Capítols de cort, els diputats ja havien anat a la platja per controlar directament la descàrrega de les galeres. La transcendència que es donà a aquest fet mostra com el conflicte fiscal tenia unes implicacions polítiques extremament importants, i que la seva resolució era imprescindible per a evitar un conflicte més gran.
Un altre fet que tingué com a marc temporal aquest trienni fou el conflicte esdevingut entre la Generalitat i la Inquisició. Un fet a afegir a les constants topades entre els inquisidors i els consellers o diputats que hi hagué durant tot el segle XVI i que derivaven, bàsicament, del creixent poder de la Inquisició i el consegüent conflicte de competències amb les lleis catalanes. El punt de partença del problema va ser el nomenament de Ferran de Lloaces com a inquisidor general l’any 1525. Aquest va reactivar de manera contundent la persecució inquisitorial a Catalunya durant els anys trenta del 1500. Només cal dir que el 21 d’octubre de 1531 es cremaren quatre dones acusades de bruixeria en un acte de fe, i el mateix any s’experimentà un preocupant augment del nombre de presos a la ciutat de Barcelona. Davant el creixent malestar de la població (nombrosos ciutadans s’havien queixat a les autoritats catalanes d’acusacions injustes per part de la Inquisició), el 8 de setembre de 1532 es reuniren els diputats de la Generalitat, els consellers de Barcelona i el bisbe d’aquesta ciutat per discutir l’actuació de Lloaces. Com a resultat de la reunió es formà una comissió de nou membres encarregada de jutjar les actuacions de l’inquisidor. El veredicte de vuit dels nou membres de la comissió va ser que l’actuació de Lloaces no havia estat ni justa ni s’havia fet d’acord amb les seves atribucions. Endemés, el 15 de setembre de 1532 els consellers van informar els diputats que el reverend inquisidor procedia, amb alguns actes, contra els Capítols de cort i, entre altres coses, no els havia jurat. Això implicava un gran trasbals, en la mesura que podia conduir a fer ingerències dins l’àmbit competencial de la Generalitat. El fet era del tot intolerable, bàsicament perquè aquesta manca de jurament estava protagonitzada per la Inquisició. Una Inquisició que, com ha definit Núria Sales, pel fet de dependre del castellanitzat Tribunal de la Suprema Inquisición, era —per definició— una constant contrafacció de múltiples constitucions de Catalunya.
A banda de no haver jurat, els diputats també acusaren la Inquisició d’intromissions dins l’àmbit fiscal del General (com a prova aportaven robes de la Inquisició que no havien pagat el dret d’entrada o que duien la bolla falsifica-da); de cometre fraus i fer confiscacions a conversos que eren deutors del General (entrant així dins l’àmbit competencial de la institució catalana); i de protegir delinqüents i fer-los familiars del Sant Ofici. Davant les acusacions dels diputats contra la Inquisició, l’emperadriu, que exercia com a regent per l’absència de Carles I, optà per donar suport al Sant Ofici i demanar que se’l deixés actuar lliurement. Com a resposta, els diputats van acusar Lloaces i els seus protectors de voler «destruir, si podia, les leys de aquesta terra». Per calmar la situació l’emperador va demanar, davant la indignació dels diputats, que es tractés sobre aquesta qüestió a les pròximes corts. Però mentre aquestes no arribaven, els diputats van exigir a Carles que observés les lleis de Catalunya, si no «no serien tant promptes los tres staments de la cort en fer altres servey a sa magestat com són estats sempre per llur innata fidelitat».
A la Cort del 1533 es produí el previsible enfrontament del rei amb els diputats per les ingerències inquisitorials. Com narra Jaume Carrera i Pujal, els síndics de Barcelona van llegir un llarg memorial de greuges contra la Inquisició per immiscir-se en assumptes temporals, per exemple, en activitats dels mercaders i en matèria d’impostos. Malgrat les queixes dels diputats, Carles I no va negociar el tema de la Inquisició i va ratificar el poder i l’immobilisme de la institució inquisitorial.
A banda d’aquests conflictes fiscals i competencials, l’esdeveniment que marcà el trienni fou sens dubte la visita de la família imperial a Barcelona l’any 1533. La primera notícia de la visita a la ciutat fou una carta escrita per Carles I en llengua catalana i adreçada als diputats, en la qual anunciava que ell, l’emperadriu Isabel de Portugal i els seus fills, la infanta Maria i el príncep Felip, anirien a Barcelona. El Dietari de la Generalitat va deixar descrit amb una gran riquesa de detalls l’entrada, el recorregut, el vestuari i el protocol de l’arribada de la família imperial. La profunditat de la descripció evidencia que el cerimonial no era un mer aspecte de protocol. Ans al contrari, com diu Eva Serra, el protocol era un factor polític i tenia com a objecte destacar la situació del consistori respecte a les altres institucions. Amb motiu de la vinguda de la família imperial, la Diputació manà fer, davant les Drassanes, un gran edifici de fusta i tela pintat a manera de coliseu, amb tres rengleres de dotze finestres, una coberta on havia de cremar un far, dotze pilars romans de 150 pams d’alçària i dos portals d’arc triomfal. L’edifici, a més, havia de tenir dibuixades les nou muses i tres poetes, amb rètols on hi havia escrits diferents poemes d’autors llatins, grecs i castellans. L’emperador entrà el 22 d’abril a Barcelona, on, malgrat la brillantor de les festes de benvinguda, no tot era una bassa d’oli.
Els diputats van aprofitar la presència de la família imperial a Barcelona per a convidar-los als actes de celebració de la diada de Sant Jordi. La reina rebutjà l’oferta, i el rei posà com a condició a la seva assistència que la festa fos ajornada fins el dimecres següent, amb l’excusa que es trobava molt cansat del viatge. Així, l’any 1533, el dia de Sant Jordi se celebrà el 26 d’abril. Si bé finalment Carles hi assistí, el que no va fer, seguint Àngel Casals, fou tractar de política amb els diputats. Els memorials que aquests li van lliurar no foren llegits per l’emperador i, per tant, els diputats van haver d’esperar-se a tractar dels greuges a la celebració de les corts.
El 10 de juny l’emperador marxà cap a Montsó per a la celebració de la Cort. La convocatòria per a la celebració d’aquesta cort l’havia feta a Gènova, el 7 d’abril de 1533 i el gruix de les sessions se celebrà durant el trienni 1533-36. La Cort del 1533 fou convocada amb la intenció d’obtenir finançament per a emprendre campanyes contra el turc. Preocupat exclusivament per la seva missió imperial, el rei va demanar una cort breu, però hi havia molts temes pendents a tractar i, per aquesta raó, l’emperador no va poder aconseguir una cort tan ràpida ni plàcida com desitjava.