El 22 de juliol de 1539, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Girolamo Doria; no jurà el càrrec; diputat militar: Joan d’Olivó, donzell de Tàrrega; diputat reial: Miquel Salgueda, ciutadà de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Joan Solers, canonge de Girona; diputat reial: Pere Ramon Montoliu, donzell de Tarragona; no jurà el càrrec; diputat reial: Jeroni Escales, ciutadà de Girona.
Girolamo Doria, extret per al càrrec de diputat eclesiàstic del trienni, no jurà el càrrec dins el termini que tenien els escollits. Malgrat que Doria no fou diputat eclesiàstic de la Generalitat, la seva trajectòria personal és de vital importància per a entendre les característiques del consistori al segle XVI. Girolamo Doria (?–1558), comte de Cremolino, era genovès. En quedar vidu de Lluïsa Sforza, l’any 1528, rebé els ordes sagrats. El papa Climent VII el féu cardenal diaca de l’Església Catòlica a la basílica de Sant Pere de Roma al desembre del 1529. Fou bisbe d’Elna (1530-32), conseller reial, abat d’Osca (1532-34), de Noli (1534-49), de Nebbio (1536-38) i de Sant Miquel de Cuixà (1533-35) i arquebisbe de Tarrago-na (1533-58).
Possiblement, el que determinà la seva decisió de no acudir al jurament com a diputat eclesiàstic, fou l’efervescent rebuig que provocà la seva nominació al capdavant de l’arquebisbat de Tarragona per la seva condició de genovès, condició que, a la vegada, ha estat interpretada com la raó principal per al seu nomenament per a aquesta plaça. L’aliança genovesa era una de les bases dels interessos imperials de Carles V, i el nomenament de Doria palesa la superposició dels interessos imperials als particulars dels regnes que l’emperador governava. L’any 1532 Doria ja havia hagut de renunciar al bisbat d’Elna per la revolta dels canonges de la vila rossellonesa. El seu nomenament per a l’arquebisbat de Tarragona provocà una dura reacció en els diputats de Catalunya, que van adreçar una punyent carta a Carles V on es queixaven del fet que es posessin oficis eclesiàstics en mans dels estrangers. La carta deia: «car per relació certa quen tenim en les diòcesis de aquest Principat a hon no resideixen personalment los prelats nos té cura de les ovelles de les quals són pastors, sinó de la lana y dexant a mala cura les coses que en lo spiritual han respecte a les ànimes se entén ab diligència en traure los fruits.» La queixa va ser elevada a la Cort celebrada a Montsó el 1533. Allà el Braç Militar va mostrar la seva més ferma oposició a la presa de possessió de l’arquebisbat de Tarragona pel cardenal Girolamo Doria. El Braç Militar va exigir en un acte de cort de 31 de juliol de 1533 que només es donessin dignitats i beneficis eclesiàstics en el Principat de Catalunya a persones catalanes: «Altre dany suporte aquesta terra, axí en lo spiritual com en lo temporal, per ésser provehides e posades en les yglésies o prelatures de la terra persones estrangeres, perçò com comunament resideixen en les yglésies y no tenen amor a la terra y, en lo spiritual, nos fa lo servey que és degut a Déu perçò que per la part maior són degudes les yglésies per arrendadors y daltres persones, qui principalment en altra cosa no entenen sinó en traure molts diners y aquells són trets de Catalunya per vies exquisites fraudant los drets del General.» Malgrat l’oposició pel seu nomenament com a arquebisbe, Girolamo Doria assistí a cinc corts, els anys 1533, 1537, 1542, 1547 i 1552. L’atzar del sistema insaculatori volgué que l’any 1557 es repetís el fet del 1539, i fou extret per segon cop com a diputat eclesiàstic. Novament, Doria no va jurar el càrrec en el període establert. Malgrat la seva renúncia a ocupar la presidència del General, en molts treballs històrics consta com a diputat eclesiàstic els triennis 1539-42 i 1557-60.
El 23 de setembre es realitzà una nova extracció per al càrrec de diputat eclesiàstic, que afavorí Jeroni de Requesens i Roís de Liori (? – Barcelona 1548), bisbe l'Elna. Pertanyia a una nissaga que progressà extraordinàriament al servei dels Trastàmara, era fill natural de Berenguer Joan de Requesens i Joan i cosí germà d’Estefania de Requesens i Roís de Liori, hereva de la nissaga, els fills de la qual feren carrera a la cort castellana. El cas d’aquesta família ha estat interpretat per Pere Molas i Ribalta com un exemple de la progressiva castellanització de la noblesa catalana, produïda a partir de l’absorció de títols i propietats per branques col·laterals d’origen castellà. Gràcies a les recomanacions de la seva cosina Estefania i del marit d’aquesta, Juan de Zúñiga y Avellaneda, Jeroni de Requesens obtingué el bisbat d’Elna (1537-42). Se’l consagrà bisbe el 7 de març de 1540 a la capella del palau del governador. Van oficiar l’acte els bisbes de Vic i de Girona i el bisbe de Gràcia. A l’acte assistiren els seus companys de consistori, Pere de Cardona, governador de Catalunya, el cardenal de Borja, el duc de Cardona, l’almirall de Nàpols i el bisbe de Barcelona, entre d’altres. Jeroni de Requesens també fou bisbe de Tortosa (1542-48), càrrec des del qual féu imprimir el Breviari de la diòcesi de Tortosa (1547) i treballà en l’edició del Breviari diocesà, que fou estampat a Lió l’any 1547. Morí l’any 1548 a Barcelona, a casa de la seva cosina Estefania de Requesens, on, per aquell temps, s’hostatjava el futur rei Felip II de Castella i I de Catalunya-Aragó.
El diputat militar, Joan d’Olivó, era donzell de Tàrrega, i assistí a la Cort del 1537. El seu pare era Pere d’Olivó, veguer de Terrassa i descendent del comte Balduí Olivó d’Alvèrnia. El seu fill fou Jeroni d’Olivó i Mercer de Jorba, present a les corts del 1563 i el 1585.
El diputat reial, Miquel Salgueda, ciutadà de Barcelona, era germà de Lluís Salgueda, doctor en dret, ciutadà de Barcelona i membre del Consell Reial, la filla del qual, Àngela Salgueda contragué matrimoni amb Miquel Despalau. El fill d’Àngela i Miquel, Frederic Despalau, fou autor d’un dietari que comprèn els anys 1572-1600 de la història de Catalunya.
Pere Ramon Montoliu, extret per al càrrec d’oïdor militar, tampoc no comparegué per al jurament del càrrec. En el seu lloc fou extret Joan de Ponts, dels Ponts de Ribelles, donzell d’Urgell i senyor de Ribelles. El seu pare havia estat Gispert de Ponts i de Pervés el menor, present a la Cort del 1460. El fill de Joan de Ponts, Gispert de Ponts i de Batlle, assistí a la Cort del 1563.
La Generalitat contra Francesc de Borja
Llotja de ponent del Pati dels Tarongers, Palau de la Generalitat, segle XVI.
R.M.
Durant el trienni 1539-42, s’acabaren les primeres obres de construcció de les llotges del Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat. Quant a l’acció de govern, destaquen les friccions que hi hagué entre la Generalitat i els agents del rei, bàsicament per motius competencials.
L’any 1539 es féu efectiu el pagament de les obres que unien el nou pati del Palau de la Generalitat amb les galeries de l’antic pati. Les obres incloïen una porta i la galeria superior. L’any següent, el 1540, es finalitzà la llotja de ponent del Pati dels Tarongers. Se’n té notícia perquè aquest any els diputats van pagar els dèbits que es tenien amb l’andalús Gil de Medina, l’autor de les obres dels capitells i migs capitells fets amb pedra de Tortosa. El sostre de la llotja de ponent es féu amb un entramat de fusta que pintà, l’any 1541, Gabriel Alemany. L’any 1543 s’inicià la construcció de la llotja de llevant. Aquesta, tenia els arcs apuntats que descansaven sobre columnes renaixentistes de marbre rosat de Tortosa i foren obra, també, de Gil de Medina.
Pel que fa a les friccions entre la Generalitat i el lloctinent Francesc de Borja i d’Aragó, se’n poden destacar tres episodis. L’any 1539 hi hagué un conflicte de competències entre els diputats i els oficials reials, quan un d’aquestsoficials (el batlle de Figueres) detingué dos homes per anar armats. La detenció es féu seguint la pragmàtica dictada anys abans, segons la qual es prohibia la tinença pública d’armes. Els detinguts al·legaren que eren escortes d’un oïdor de la Diputació. Per tant, segons el seu parer, tenien dret a dur armes i, conseqüentment, la detenció havia vulnerat els seus privilegis. Per aquesta raó, els diputats van fer empresonar el batlle de Figueres. L’Audiència va demanar que es deixés anar el batlle, però els diputats no ho van fer. Finalment, només el van deixar anar per la seva immunitat com a ministre de la Inquisició. Malgrat l’alliberament, Carles V volia escarmentar els diputats i, fins i tot, els va intentar empresonar. L’incident ha estat interpretat com un xoc més entre les lleis del rei i les dels regnes, entre les pragmàtiques reials i les dels diputats.
Un segon conflicte provocat per la tinença d’armes succeí l’any 1541. En aquesta ocasió, un algutzir reial confiscà l’espasa a un guarda del General. El virrei Francesc de Borja dictaminà que els oficials del General no tenien cap privilegi pel que feia a la tinença d’armes però, malgrat això, va declarar que li podien tornar l’arma a l’oficial. Els diputats, lluny d’estar satisfets, van dir que l’arma havia de ser tornada no per gràcia sinó per justícia. Quan l’algutzir no els va tornar l’espasa, els diputats ordenaren que fos arrestat. Però Borja els ho va impedir i va arrestar els que anaven a detenir l’algutzir: el sotsveguer i els quatre oficials de la Diputació. Quan els diputats anaren a declarar (acompanyats pel bisbe de Barcelona), el lloctinent va dir que volia empresonar-los i sotmetre el bisbe a arrest domiciliari. L’Audiència, però, s’hi va oposar. Alguns dies més tard, una ambaixada dels diputats va aconseguir que els presos fossin alliberats, tot i que no quedaren lliures del procés de regalia. Segons el lloctinent, l’incident de Figueres del 1539 ja era una raó suficient per a inculpar-los de desobediència al rei. Durant la Cort del 1542, mitjançant la sindicació de Jeroni Soler, els diputats van denunciar davant la Corona que Francesc de Borja havia fet greus perjudicis i greuges contra el General de Catalunya i la seva jurisdicció i preeminència.
A més dels dos incidents assenyalats, es pot recordar una altra topada provocada el 1540 per la qüestió del privilegi de portar armes. El fet posa de manifest tant la intensificació del bandolerisme com la constància dels enfrontaments competencials i jurisdiccionals entre la Generalitat i els oficials reials. L’any 1540, el lloctinent Francesc de Borja va detenir Gaspar de Lordat, un dels principals bandolers que actuaven al Principat, i que pertanyia a una família aliada a la bandositat dels Cadell. Francesc de Borja volia condemnar Lordat a mort, i l’Audiència va decidir processar-lo. Lordat, però, va al·legar corona (és a dir, tenir els primers vots eclesiàstics). Això li permetia defugir l’Audiència i ser jutjatper la jurisdicció eclesiàstica. Aleshores, com a diputat eclesiàstic de la Generalitat, Jeroni de Requesens decidí no processar-lo. La deliberació del cas es va fer el dimecres dia 3 de març de 1540, quan s’aplegaren en el consistori major de la Casa de la Diputació gent dels tres estaments. En el cap del banc davant la xemeneia se situaren, seguint aquest ordre, el bisbe de Vic, el conseller en cap de Barcelona, Joan de Ferrera, el bisbe de Girona, el vescomte de Rocabertí, l’abat de Ripoll i molts altres abats i persones eclesiàstiques. En l’altre banc estaven asseguts, per aquest ordre, el duc de Cardona, Jeroni de Requesens, Anton de Cardona, lloctinent del rei a Sardenya, el diputat militar, els oïdors de comptes i, després, molts altres ciutadans, cavallers i gentilhomes. El cas de Lordat evidencia les competències existents entre els diferents governs paral·lels que convivien a Catalunya. Per una banda, Francesc de Borja i el rei el volien condemnar a mort, fent ús de la seva llei imperial. Per altra banda, però, existia la llei pròpia del regne, la de Catalunya que, en aquest cas, coincidia amb l’eclesiàstica. A partir d’aquest cas, el rei i Borja van lluitar per aconseguir un breu del sant pare per a condemnar bandolers que tinguessin immunitat eclesiàstica.
L’any 1542 el Dietari de la Generalitat va deixar descrita amb detall l’execució d’un individu que no va pagar els drets del General. El divendres dia 10 de març es va executar la sentència de pena de mort contra Pere Morer, d’Ullà. El tipus de condemna i la seva descripció en els documents de l’època és una constatació del caràcter d’escarment públic i la seva exemplaritat. Pere Morer fou condemnat per treure diners sense pagar els drets del General i, també, per haver amenaçat Joan Rasador, guarda dels drets del General al pont de pedra de Perpinyà. Per detenir l’acusat, i a petició dels diputats de la Generalitat, el lloctinent Francesc de Borja féu una crida pública per tot el Principat. Com a recompensa per a qui entregués Morer a les presons de Perpinyà s’oferiren 300 ducats d’or. Finalment, el capturà i lliurà a la justícia Miquel Gironès, veí de Corçà. Un cop condemnat, Pere Morer fou arrossegat i li tallaren el puny dret davant la casa on es recollien els drets del General. Després, fou esquarterat al peu de la forca. Aleshores, el seu cap va ser penjat amb una cadena al cantó de la casa del General, a la part de la mar. I, per altra banda, el braç i la mà esquerra van ser traslladats fins a Perpinyà per posar-los a la casa del pont de pedra de Perpinyà. Les condemnes exemplars no eren un fet singular a l’època. Per exemple, el 1543, en un sol dia, el 18 de juliol, foren comdemnats setze presos (dos foren rostits i esquarterats, dotze foren penjats i dos foren condemnats a galeres).
Sense marxar de Perpinyà, cal destacar que Jeroni de Requesens va animar els clergues de Perpinyà a oposar-se a una ordre reial. El rei volia que totes les torres de les esglésies de Perpinyà fossin enderrocades si la seva alçada superava la de les muralles de la ciutadella. D’aquesta manera, el rei volia evitar que —tal com havia passat al mes de juny anterior— els habitants de Perpinyà poguessin disparar des dels campanars contra els soldats situats a l’interior de la ciutadella.
El 5 d’abril de 1542, de Valladolid estant, Carles V convocà una cort que s’havia d’iniciar el 15 de maig del mateix any. La primera sessió se celebrà el 23 de juny a l’església de Santa Maria de Montsó, i la darrera tingué lloc el dia 6 d’octubre. La convocatòria es féu per a sufragar el seguit de despeses derivades de la inseguretat a la Mediterrània. La Cort del 1542 establí que els oficials de la Generalitat havien de liquidar els deutes que haguessin contret amb la institució si volien renunciar als seus càrrecs. També s’acordà que els oïdors havien de fer una memòria dels dèbits que haguessin trobat a l’inici dels seus mandats. Aquests deutes a favor de la institució s’havien d’anotar en el Llibre de Ferran paga, que havia de ser presentat als diputats. Durant la Cort també es van posar de manifest les diferències entre la Generalitat i el Consell de Cent. El diputat eclesiàstic va aprofitar la carta on anunciava el nom dels nous diputats i oïdors per al següent trienni per carregar contra els visitadors del Consell de Cent, acusant-los d’incompetència i de desconfiança envers els diputats. Uns visitadors que, precisament, havien estat encarregats d’observar la tasca dels diputats. També el Dietari del Consell de Cent (6 de juny de 1542) recull una forta topada entre els diputats i els consellers, produïda pel lloc que havia d’ocupar el conseller primer en una trobada amb els diputats. Els diputats volien assignar-li el lloc del diputat militar, cosa que no acceptaren els consellers. No es posaren d’acord amb cap de les opcions suggerides i, finalment, els consellers no acudiren a la reunió amb els diputats.
A la mateixa cort van ressorgir les disputes entorn de la institució inquisitorial, especialment sobre els anomenats «familiars» (persones que col·laboraven amb la Inquisició i rebien la protecció d’aquesta institució).
En l’àmbit econòmic, s’adoptaren mesures tendents a protegir la burgesia artesanal i mercantil, amb disposicions que prohibien la importació de seda o l’establiment d’un impost del 20% per als teixits francesos i genovesos.