El dia 22 de juliol de l’any 1623, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Pere de Magarola i Fontanet (Barcelona 1571 – Lleida 1634), bisbe d’Elna; diputat militar: Francesc Pla i de Cadell, donzell domiciliat a Barcelona; diputat reial: Pere Fuster, ciutadà de Tortosa ; oïdor eclesiàstic: Onofre de Comte i de Bearne, canonge de la seu d’Elna; oïdor militar: Joan Baptista de Collferrer, domiciliat a la sotsvegueria de Besalú i vegueria de Girona; oïdor reial: Bernat de Sala i Alemany, doctor en ambdós drets i ciutadà de Barcelona.
Abans d’esdevenir diputat eclesiàstic, Pere de Magarola i Fontanet havia estat arxipreste de Vilabertran, canonge tresorer de la seu de Barcelona, vicari general i prior de la col·legiata de Santa Anna de la Ciutat Comtal. El 1622 va ascendir a l’episcopat d’Elna, des d’on, tot just al cap de dos mesos, va presidir un sínode, experiència repetida el 1628. Un any després, va impulsar la publicació d’un ritual de la diòcesi que contenia uns edictes breus en llengua vernacla aconsellant als capellans el que havien de llegir als seus feligresos a l’advent, la quaresma i en algunes festivitats religioses per tal de fer-los penetrar en l’esperit de l’Església. Durant el seu episcopat va haver de fer de mitjancer en la controvertida qüestió del nomenament fet pel Consell d’Aragó del bisbe barceloní Joan Sentís com a lloctinent de Catalunya (1622), assenyalat com a contrafur pels organismes de poder autòctons, temorencs de possibles ingerències cortesanes. L’afer es diligencià amb un breu que autoritzava Magarola, el degà Francesc Torre i l’ardiaca de Barcelona Pau Pla a rebre del bisbe Sentís el jurament de virrei i a fulminar sentències d’excomunió major als renitents. Òbviament encrespats per aquestes clàusules derogatives, interpretades com a noves ofensives als furs, el Braç Militar i el Consell de Cent van trametre la seva irritació al monarca. Sensibles al que es qualificava de vulneració legal, els poders del Principat expressaren el seu propòsit de buit en l’acte formal de jurament i aconseguiren la intercessió de personatges públics tan significats com l’abat d’Alcalá la Real (Jaén), arquebisbe de Granada i antic mestre de Felip IV, Galceran Albanell. Els juristes sabien el que implicava una mesura de gràcia en comptes d’una sentència de dret, i el llast que tal precedent podia tenir en un futur. Per això el Consell de Cent va confiar de resoldre la porfídia per canals legals i va declinar sengles ofertes d’arbitratge del duc de Sessa i del comte de Benavente. Poc després, Magarola es mirava el que feia referència a la legislació catalana des del lloc de diputat eclesiàstic de la Generalitat. En encetar-se el 1634, fou nomenat bisbe de Lleida. Com a cap de la diòcesi va instaurar el vicariat general de Montsó, però el síndic del General va avisar els diputats i oïdors de comptes que, a instàncies del síndic de la vila de Montsó, el justícia d’Aragó havia expel·lit el 22 d’agost unes lletres citatòries contra el bisbe de Lleida, Pere de Magarola, i d’altres provincials. Se’ls inhibia de contravenir una gràcia i unes butlles apostòliques. Ara bé, l’apartat De jurisdicció de tots jutges de les Constitucions de Catalunya exposava que els provincials només podien ser citats al Principat, als Comtats i a les vegueries on pertanyien. A més, segons els epígrafs Que tots los officials en lo present Principat sien cathalans i Que novells officials, cap no natural i domiciliat allí no podia tenir jurisdicció sobre ells. Atès l’incompliment dels requisits, i com que la presentació de les lletres l’havia feta el lloctinent del justícia d’Aragó, Miquel Tomàs d’Escanilla, sense ministeri o persona del Principat, per la via del notari montsonenc Martí Carbonell, els diputats observaren contrafacció i decidiren oposar-se a dites lletres. La mort de Pere de Magarola va posar fi a un episcopat tempestejat en els seus inicis, el 20 de desembre d’aquell mateix any.
Ben poca cosa se sap del cavaller i diputat militar Francesc Pla i de Cadell, senyor de Montornès i de Vallromanes i fill del doctor en dret Jeroni Pla i d’Olzina.
El ciutadà honrat Pere Fuster va estar casat amb Vicenta Veni, de la qual hagué una filla, Anna Maria. El seu darrer testament, formalitzat pel notari Francesc Jutge, data del 9 de desembre de 1628. El seu germà Joan era ciutadà honrat i, seguint la carrera eclesiàstica, va arribar a canonge de Tortosa. Home acabalat, en morir el 1630 posseïa censals per valor de 4 218 lliures. Un altre germà, Jeroni, ciutadà honrat com la resta, va emprendre la carrera militar i va destacar com a alferes al setge de Breda. La seva implicació règia durant la revolta del 1640 li va valer un triple privilegi de cavaller, militar i noble. Jeroni Fuster va atorgar testament el 27 de desembre de 1650 i va morir al març del 1651.
Onofre de Comte i de Bearne, doctor en dret i canonge d’Elna, era fill de Francesc de Comte, donzell de Ceret, i de Maria de Bearne i de Sobirà.
El cavaller olotí Joan Baptista de Collferrer era fill del cavaller Joan de Collferrer, assistent a la Cort de Montsó del 1563.
El doctor Bernat de Sala i Alemany va obtenir el privilegi de cavaller l’1 d’agost de 1630, i va ésser elevat a la noblesa el 19 de desembre de 1646. D’un seu enllaç hagué Francesc de Sala i de Vivet.
Impostos i finances
Una de les primeres matèries que van haver de debatre diputats i oïdors d’aquest trienni va ser la de les galeres capturades pels sarraïns que la Generalitat, pels costos de manutenció que generaven, arrendava des del 1617 de manera triennal partint-se els beneficis amb el llogater. Com se solia, abans de partir el 3 de juliol, les havien assegurades en 30 000 lliures barceloneses, però els capitans, auditor, veedors, comptador, pagador, proveïdor, oficials i ministres van restar sense càrrecs i sous. Els diputats del Regne d’Aragó s’havien solidaritzat amb la desgràcia. El rei, però, els havia disgustat profundament usurpant-los capacitat decisòria en el nomenament de càrrecs judicials en enviar un tal Diego Faxardo com a jutge. Més endavant, el 9 de novembre de 1623, Sa Majestat els recordà que, en les Corts del 1599, es van concedir quatre galeres per guardar les costes del Principat i que aquelles naus s’havien de mantenir amb 87 000 lliures de deu rals en arbitris, de les quals encara sobraven 27 000 mil ducats per fabricar més galeres. Atès que dos d’aquells vaixells es van deteriorar i els altres dos es perderen i que, malgrat la major avinença, no s’havien pogut construir vuit galions, bé podien, amb el diner de l’assegurança i els arbitris, reposar-les amb quatre galeres de refresc. El control d’aquelles barques fou un motiu de fricció constant. Al febrer del 1625, la convivència entre queixes i reconeixements es tornà a decantar pel primer element en doldre’s els canonges de la catedral de Barcelona de les molèsties provocades pels oficials del rei en exigir que els traginessin fusta a les drassanes de Barcelona per construir les galeres.
Nicolau Cotoner, 1670.
ECSA
No pas gaire més encertat es va trobar el nomenament de fra Nicolau Cotoner com a prior de Catalunya que havia fet el gran mestre de l’orde de Sant Joan de Jerusalem. Segons els estatuts de l’orde, no era el gran mestre sinó les dignitats i els prebendats els qui triaven el prior al Principat. De manera que els diputats i oïdors de comptes sostingueren que l’encàrrec corresponia, per ordre d’antiguitat, a Sebastià Vilalba. Argumentant contrafacció, comunicaren el tort al rei al temps que sol·licitaven els bons oficis del seu capità general, Joan Sentís. De resolució favorable, un cas similar va referir-se a l’admissió il·legal de Joan Molera com a sotsveguer i sotsbatlle de la ciutat de Vic a causa del nomenament que n’havia fet el duc d’Alcalá.
Les disputes entre la nació i el sobirà van manifestar-se de nou en la causa que es diligenciava a la Reial Audiència entre el síndic de la vila de Ponts, d’una banda, i el comte de Santa Coloma, de l’altra, sobre la lluïció i reducció de dit indret a la Corona. La règia ordre d’intervenció a Hipòlit Muntaner i a Simeó Rafeques, els seus advocat i procurador fiscal respectivament, va desfermar la demanda de la Generalitat al lloctinent general de Catalunya sobre la base que el capítol 52 de la Cort del 1599 disposava que l’advocat i el procurador fiscal patrimonial no podien ser part en processos de lluïcions.
El naixement d’una infanta el 25 de novembre de 1623 va provocar una sèrie de tensions fiscals. D’antuvi, el síndic de la ciutat de Tortosa va avisar que el mestre racional intentava enviar oficials per cobrar el dret del quint. La topada fou immediata. Davant el lloctinent, els representants de l’administració catalana van emparar-se en la carta de venda del bovatge, segons la qual els poblats al Principat i als Comtats no havien de prestar el quint. Mentre l’afer es dilucidava, el racional, amb el pretext de l’infantament, va instar un coronatge, executant els renitents, en certes parts del Principat i dels Comtats. Com que aquest impost no es satisfeia fins que el monarca s’obligava al seu càrrec amb el jurament ritual, la seva demanda a Catalunya no era legal fins la formalització protocol·lària. El 4 de desembre, els emissaris del General visitaven de nou les dependències del lloctinent. Fou endebades perquè, malgrat les representacions, els oficials reials continuaren exigint el quint a Tortosa i el coronatge a Reus, la qual cosa va motivar una nova reclamació al lloctinent el 9 de desembre de 1623. Aquelles exaccions —exposaren— arruïnaven unes universitats que necessitaven els cabals per a protegir-se dels enemics del rei. La situació s’agreujà encara per les despeses extraordinàries dels oficials en les comminacions a pagar quint i coronatge a Tortosa, Cervera, Reus, Granollers, Sarrià i altres localitats del Camp de Tarragona. En aquells casos, comprenent que la clau de la qüestió la tenia Sa Majestat, les visites al virrei s’intensificaren. Davant el que es percebia com un assalt foraster, s’hi oposava un fort sentiment d’unitat identitària. El 29 de desembre de 1623 s’assabentaren de la mort de la princesa Caterina, però el tribut encara restava vigent. El 12 de gener de 1624 el mestre racional, Guerau de Guardiola, netejava els seus actes de la taca de contrafacció argumentant que s’havia limitat a exercir els seus oficis i a complir les ordres del rei. El 26 del mateix mes, el donzell Josep de Bellafilla i el ciutadà honrat de Barcelona Josep Desvalls van descriure les vexacions que patien moltes universitats i poblats de Catalunya pel dret de coronatge. Les visites al lloctinent es van multiplicar. El 7 de febrer res no havia canviat. Una ambaixada del General, juntament amb Jaume Ferrer i Orriols, notari i escrivà major i secretari, va adreçar-se a Guerau de Guardiola i va rebre la mateixa resposta d’eficiència en la professió. Dos dies més tard, l’assumpte cristal·litzà en una Junta de Braços. La Generalitat demanà oficialment el sobreseïment d’aquelles demandes a molts ministres del rei —entre els quals, Olivares— i requerí mitjançant escrivans el cessament de les exaccions als oficials reials en les localitats afectades. No oblidant cap front, diputats i oïdors insistiren davant el sensibilitzat lloctinent i van aconseguir la fermança de la seva intercessió. Una intervenció similar davant del regent de la Reial Tresoreria, Jaume Bru, responsable de la recepció de l’impost, però, obtingué una rèplica idèntica a la de Guerau de Guardiola.
Al març del 1624, mentre es plantejaven la confecció d’un memorial, la situació es complicà en ésser arrestat un antic conseller —Francesc Cornet— a causa d’una manlleuta que tenia fermada a Sa Excel·lència i per un intent de registre dels oficials reials sobre la casa que el General tenia a Lleida. Les contrafaccions augmentaren quan, a requeriment dels pares del convent de la Trinitat de Madrid, es va citar el pare president del convent de la Mercè de Barcelona al Consell Suprem d’Aragó per declarar sobre la redempció de captius.
Al febrer del 1625 es reviscolà un cert malestar en forma de reial pragmàtica sobre pedrenyals que va produir la confiscació dels béns de Francesc Sulla, donzell de Tremp, malgrat contravenir la legislació catalana i no haver-se expel·lit en una Cort General. El mateix lloctinent, guardià escrupolós dels manaments del monarca, va asseverar la justesa de les seves prevencions. D’altra banda, la vigilància constant del respecte a les institucions i privilegis de Catalunya era una de les raons de l’existència de la Generalitat. Així, al setembre del 1625, la Diputació discordà amb el rei en la utilitat de limitar la immunitat eclesiàstica, molt estesa a Catalunya. De nou el lloctinent va acollir una queixa de la Generalitat, aquest cop sobre la inconveniència del recurs regi al pontífex.
Pel juliol, la Generalitat pensà a pagar les despeses de custòdia posant a la venda unes mercaderies franceses confiscades que s’amuntegaven als seus magatzems. Amb tot, el 1625 va tenir un epíleg joiós. Pel desembre demostraren alegria pel naixement d’una infanta i la vigília de Nadal se sentiren reconfortats en saber que el rei s’avenia al viatge per jurar les Constitucions.
Al final de març del 1626, la Generalitat havia rebut el cardenal Francesc Barberino, nebot i llegat del papa, i aquell mateix mes el consistori va ser honorat amb la tan esperada visita del rei. En principi, tot discorregué pacíficament, i el monarca va manifestar que volia diligenciar els afers pendents en corts abans de demanar qualsevol donatiu. La seva presència es va aprofitar per a fer la translació del cos de sant Raimon de Penyafort. El 4 de maig de 1626, però, sobirà i seguici abandonaren la ciutat després de les sessions generals realitzades al monestir de Sant Francesc de Barcelona. Una nova absència prematura. El 20 de maig Luis Díez, bisbe d’Urgell, jurà el càrrec de lloctinent i capità general del Principat.