El dia 22 de juliol de l’any 1641, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Bernat de Cardona i de Raset (Girona 1591 – 1658), ardiaca major i canonge de la seu de Girona; diputat militar: Francesc de Sala Alemany i de Vivet, cavaller de la vila d’Arenys; diputat reial: Jeroni Pastor i Biosca, ciutadà honrat de Barcelona originari de Lleida; oïdor eclesiàstic: Francesc Girona, canonge de la seu de Lleida; oïdor militar: Joan Francesc d’Amigant, cavaller de Manresa; oïdor reial: Josep Ferrer, doctor en dret i ciutadà de Barcelona.
El diputat eclesiàstic Bernat de Cardona i de Raset havia nascut a Girona l’any 1591. Era fill de Jaume de Cardona i de Segurioles, senyor de Vilaür, Bellcaire i la Tallada, mort el 1604, i de Maria de Raset i, per tant, descendent d’una branca il·legítima de Joan Folch de Cardona, primer duc de Cardona (de la unió extramatrimonial d’aquest amb una dama valenciana n’havia nascut Jaume de Cardona, comanador de l’orde de Sant Jaume i besavi del diputat eclesiàstic). Bernat de Cardona era germà de Miquel, baró de Sant Mori, casat amb Isabel de Sentmenat; d’Hug, mort infant el 1604, i de Marianna, unida a Francesc de Vallgornera, senyor d’Albons. La carrera eclesiàstica de Bernat de Cardona s’inicià amb la tasca duta a terme com a prior de Sant Miquel del Fai i, sobretot, per l’àmplia experiència de govern a la diòcesi de Girona. Des del 1617 fins al 1654 fou canonge i ardiaca major de la seu gironina. Tot i que presidí la Generalitat durant l’etapa de la vinculació de Catalunya a França, com tants altres eclesiàstics es distancià del govern francès, ja que aquest, a més de vulnerar les lleis i Constitucions del Principat i d’imposar un rigorós règim de contribucions i allotjaments a la població, atemptava de manera repetida contra els interessos i privilegis de l’estament. Al final de la guerra de Separació, Bernat de Cardona i, en general, el Capítol de la catedral de Girona s’havien convertit en decidits partidaris del rei d’Espanya. Durant el setge de Girona del 1653 per part de les tropes del mariscal Hocquincourt, els canonges gironins es posaren decididament al costat de Joan d’Àustria en la defensa contra els francesos: «ab demostracions assenyaladíssimas del capítol a favor d’Espanya, sens ahorrar viures, diners, plata ni sanch», segons consta en les mateixes resolucions capitulars. Per això, no és estrany que, quan el bisbe Gregorio Parcero fou promogut pel rei al bisbat de Tortosa, Joan Josep d’Àustria avalés Bernat de Cardona per ocupar la mitra gironina. Home de ta-rannà altiu, Cardona va rebre la consagració a Barcelona l’any 1656, sense donar-ne notícia, però, al Capítol gironí, i només el 8 d’abril de l’any següent entrà solemnement a la seva diòcesi. Tot sembla indicar que Bernat de Cardona unia a la seva posició social i econòmica unes formes ostentoses que es barrejaven amb una pietat rica en donatius. Se sap que regalà una llàntia de plata a l’altar dels quatre sants màrtirs de Girona, i que durant la pesta del 1650, l’ardiaca Cardona, segons recull Jeroni de Real en la seva crònica, «donava cada dia setanta pans de canonge a la morberia y aprés contribuí ab un pa per persona dels abarracats», a més de fundar moltes misses de sufragi per les ànimes. La seva etapa al capdavant de la diòcesi gironina fou prou tempestuosa, ja que tingué continuades picabaralles amb els canonges i amb els jurats de la ciutat. Tanmateix, el seu govern fou breu: morí al Palau Episcopal el 13 de desembre de 1658, i li va succeir Francesc Pijoan, vicari general de la diòcesi fins aquell moment.
El diputat militar Francesc de Sala Alemany i de Vivet pertanyia a una antiga nissaga de Sant Martí d’Arenys o Arenys de Munt. La documentació sobre el llinatge dels Sala es remunta al segle XIII. El 3 d’octubre de 1212, fra Hug Gili, prior del monestir de Sant Pol, confirmà Pere Sala i els seus descendents en la possessió del mas Sala i de la batllia patrimonial de Canet. També els cedí la batllia del patrimoni d’Arenys, però amb el benentès que no tindria efecte fins a la mort del batlle que l’ocupava, Guillem Rius. Els fruits i els rèdits d’ambdues batllies possibilitaren l’expansió del patrimoni dels Sala durant els segles següents i el seu ennobliment. Segons consta en el Llibre de notas de la casa de don Joseph Sala d’Arenys posat en bona forma lo any 1687 (Biblioteca de Catalunya, arxiu 6272), el 4 de setembre de 1547, el príncep Felip, futur Felip II de Castella, concedí a «Bernat Sala de Sant Martí d’Arenys que ell i tota sa prole, així nada com naxadora, gosassen de tots los privilegis, gràtias y immunitats que los caballers gosàvan y que per temps gosarien en lo Principat de Cathalunya y Corona d’Aragó (...) armant-lo cavaller de sa mà pròpia, posant-li la espasa nua sobre son cap y fent los demés senyals en semblants actes d’armadures acostumats». Aquest Bernat Sala era el besavi del diputat militar Francesc Sala, el qual, d’altra banda, era fill de Bernat de Sala Alemany i de Magdalena Vivet. Es va casar en primeres núpcies amb Maria de Masdéu, amb qui tingué Francesc de Sala i de Masdéu; i en segones ambNarcisa Amat, matrimoni del qual nasqué Maria de Sala i Amat. Un nét seu fou Francesc de Sala i Santgenís, noble, senyor del castell d’Arenys de Munt, present a les corts del 1701 i el 1705.
El diputat reial Jeroni Pastor i Biosca, doctor en dret i ciutadà honrat de Barcelona, pertanyia a una nissaga originària de les terres de ponent. El seu besavi, Francesc Pastor, fou síndic de la ciutat de Lleida en la Cort del 1503, i els Pastor eren, juntament amb els Riquer, els Corrià, etc., una de les famílies de l’oligarquia lleidatana que controlaven la Paeria. Fill de Mateu Pastor i ciutadà de Lleida, Jeroni Pastor es casà dues vegades: la primera amb Mariàngela Vidal, germana de Lluís Vidal, de la Companyia de Jesús, i la segona amb Magdalena Piquer, germana de Pere Piquer, canonge dela seu de Lleida. D’aquestes unions nasqueren quatre fills: Baptista Ramon, ciutadà honrat de Lleida i majordom major de la drassana de Barcelona, Francesc Jeroni, notari públic de Barcelona, Tomàs i Maria. Un nét seu, Vicenç Francesc Pastor i Mestre, ciutadà honrat de Barcelona, estigué present a la Junta de Braços del 1713. Tot i la seva etapa com a diputat durant la vinculació de Catalunya a França, foumatriculat després del retorn de Barcelona al domini deFelip IV de Castella. L’any 1654 fou escollit conseller segon de la capital catalana, i el 27 de gener de 1657 jurà el càrrec de batlle de la ciutat i en prengué possessió.
L’oïdor eclesiàstic Francesc Girona era doctor en dret i canonge de la seu de Lleida. El 1626 fou present a les inacabades corts convocades per Felip IV de Castella com a síndic del Capítol de la ciutat del Segre.
L’oïdor militar era Joan Francesc d’Amigant, doctor en dret que accedí a la dignitat de cavaller per un privilegi de Felip IV de Castella al maig del 1638. Els Amigant eren una dinastia originària de Manresa i se sap que un besavi de l’oïdor militar fou Lluís d’Amigant, burgès i mercader de la capital del Bages. Fill de Joan Francesc d’Amigant fou Josep d’Amigant i Carreres (mort a Barcelona l’any 1645), baró de Castellgalí i assessor de la Generalitat durant la guerra dels Segadors, que el 1645 participà en la conjuració antifrancesa dirigida per Gispert d’Amat, abat de Galligants i president de la Generalitat. Néts de l’oïdor foren Pere d’Amigant i de Ferrer (Manresa 1645 – Pamplona 1707), reputat jurista autor de Decisiones et enuclearis criminales (1691-97), i el germà d’aquest, Josep d’Amigant i de Ferrer, primer comte de Fenollar.
L’oïdor reial era Josep Ferrer, doctor en dret, emparentat amb Amigant i membre d’una dinastia de juristes que tenia vincles de sang amb altres famílies togades com els Peguera o els Muntaner. Al final del segle XV els Ferrer eren mercaders de Barcelona. Se sap que un membre de la família va figurar en la matrícula de ciutadans del 1510, i que el 1568 van obtenir el títol de cavallers. En general, els Ferrer constituïen una de les famílies més introduïdes en les institucions de govern catalanes. Assessor i fiscal de la Generalitat, Josep Ferrer participà en la intriga que, encapçalada per Gispert d’Amat, volia facilitar l’entrada de tropes castellanes a Barcelona. En descobrir-se el complot, Ferrer, com Josep d’Amigant, fou detingut i executat al garrot el 7 d’abril de 1646.
Catalunya sota la monarquia francesa
Una de les primeres tasques de la nova Diputació fou tancar les negociacions per a ratificar l’aliança de Catalunya amb França. Finalment, el 19 de setembre de 1641, el rei Lluís XIII signà a la Péronne un pacte que conservava formalment l’ordenament institucional i legislatiu del Principat i els Comtats, i que incloïa algunes reformes per les quals havien maldat les institucions catalanes els anys anteriors: abolició dels quints dels impostos municipals, limitació de la jurisdicció de la Inquisició a les causes de fe, regulació dels allotjaments, etc.; tanmateix, la dependència militar catalana va limitar moltíssim la vigència del pacte durant els anys de la vinculació de Catalunya a França.
Aquests pactes comportaren el nomenament d’Urbain de Maille, marquès de Brézé i germà polític del cardenal Richelieu, com a virrei de Catalunya, el qual va jurar les Constitucions catalanes a la Jonquera el 30 de desembre de 1641 en presència, entre d’altres, de Josep Quintana, representant de la Generalitat, i de Jeroni de Gàver, síndic del Consell de Cent. L’entrada del nou virrei a Barcelona el 23 de febrer de 1642 és referida per l’escrivà del Dietari de la Generalitat de la manera següent: «Fou cosa que may se era vista y molt major lo contento que tingueren los cathalans de sa vinguda, per necessitar tant la província de governar. Déu lo dexe ben governar i que sia medi per expel·lir de Cathalunya a sos enemichs.» En l’àmbit oficial i protocol·lari, les relacions de les institucions catalanes amb els Reis Cristianíssims oferiren una aparença gairebé idíl·lica; fins i tot el 26 d’agost, festivitat de sant Lluís, rei de França, fou incorporat al calendari de celebracions de la Ciutat Comtal. També alguns èxits militars francocatalans van aixecar esperances i adhesions. Especialment celebrada fou la presa de Perpinyà, el 9 de setembre de 1642, per l’exèrcit francocatalà dirigit pel mariscal Schömberg, com informa una relació coetània: «A 10 de septiembre, a las tres de la tarde, llegó a Barcelona la feliz nueva del rendimiento de la villa y castillo de Perpiñán; fue tan grande y universal el júbilo por toda la ciudad que iban las gentes por las calles dándose parabienes unos a otros, gritando ¡Viva Francia! ¡Viva nuestro rey!» Així mateix, fou molt festejada la derrota de la cavalleria de Pere d’Aragó, marquès de Povar i fill de la duquessa de Cardona, ocorreguda a final de març del 1642, prop de Vilafranca del Penedès, quan intentava d’anar a socórrer les tropes espanyoles assetjades a Perpinyà; segons un anònim cronista barcelonès, en aquella jornada els cavallers catalans «pelearen com uns Cits», i a Barcelona «lo júbilo i alegria que en esta ciutat y hagué lo derrer dia del mes de mars, quant arribà la nova, és cosa increhible vèurer la gent que va acudir a la Seu a fer gràtias a nostra gloriosa verge y patrona Santa Eulàlia». També, la notícia de la mort del rei Lluís XIII, al maig del 1643, va ser rebuda amb sentides mostres de consternació; segons el mateix dietarista barcelonès: «lo die que va arribar la nova de la sua mort, la gent anave per los carrers plorant, fins les criatures, en agraïment del que li devíam tots per haver-nos emparat ab las necessitats tant apretades nos éram vists per medi del qual estàvem deslleiurats.»
Tanmateix, especialment a partir del 1643, diferents fets i circumstàncies van qüestionar la fermesa de l’aliança francocatalana: la caiguda d’Olivares i el seu ministeri, considerats els principals responsables de la crisi del 1640; l’assignació a Catalunya d’un paper cada cop més marginal i secundari en el conjunt d’interessos de la Corona de França, tal com es pogué comprovar immediatament quan s’obriren les negociacions de Münster; els greus problemes interns derivats dels allotjaments de les tropes franceses; la competència dels comerciants francesos; les tensions entre l’administració virregnal francesa i els representants de les institucions catalanes per les repetides vulneracions de les lleis i constitucions; i, finalment, el ressò de les primeres derrotes militars al front d’Aragó. Just al final del trienni presidit per Bernat de Cardona, Lleida fou conquerida per les tropes de Felipe Silva, després que el 15 d’abril de 1644 aquest general espanyol hagué derrotat contundentment el virrei Philippe de La Mothe-Houdancourt a la ribera del Segre, i ocasionés als francocatalans més de 1 000 baixes entre morts, ferits i presoners. Altrament, ja d’ençà del virregnat del marquès de Brézé i de la governació del senyor d’Argenson, es va produir una forta divisió entre els catalans partidaris de la causa de França, escissió motivada per les disputes en el repartiment de càrrecs i honors i per les desavinences clientelars. Enfront del sector encapçalat pel governador de Catalunya Josep Margarit, s’aixecà un grup que tenia com a capitostos més visibles Josep Fontanella, Josep d’Ardena i Pere Morell.
Al mes d’octubre del 1643 els diputats havien fet arribar a la cort de París un memorial de greuges on es demanava la reparació de nou assumptes concrets. Primer es requeria que s’aturés el plet interposat pel virrei de La Mothe contra la Generalitat referent a la disputa pels béns i les rendes del ducat de Cardona. En segon lloc, els diputats exigien que es fessin efectius els acords pels quals els capitans i els alcaids dels castells i les fortaleses havien d’ésser naturals catalans. El tercer punt demanava que es restituïssin a la Generalitat i als municipis catalans les armes que el 1639 van haver de ser deixades al castell de Perpinyà. En quart lloc se sol·licitava que es fes arribar puntualment la paga a les tropes franceses que servien a Catalunya per tal d’evitar els tropells i abusos que aquestes ocasionaven a la població, perquè això, deien els diputats, constituïa «una segona guerra pitjor que la primera». El cinquè assumpte reclamava que no es vulneressin els privilegis i les immunitats dels eclesiàstics per part de les autoritats franceses. En sisè lloc volien que es fes respectar el privilegi d’exempció d’allotjaments que tenien els cavallers de Perpinyà, ja que «molts no poden tornar a les seves cases per ésser plenes de soldats». En el punt número set es demanava que els oficials i soldats de Perpinyà fossin aquarterats al castell, ja que els allotjaments a la vila ocasionaven la seva «universal ruïna». En vuitè lloc instaven els oficials i altres militars que traficaven amb mercaderies a la capital del Rosselló a pagar els impostos locals com la resta de negociants i mercaders. Finalment, sol·licitaven que es publiqués el perdó general que el difunt rei Lluís XIII havia concedit quan es produí el jurament del mariscal Brézé com a virrei de Catalunya.
Encara que formalment la cort de París, mitjançant una carta signada per Louis Le Tellier, va donar satisfacció a gairebé totes les demandes dels diputats, la realitat dels fets fou una altra, i van continuar els problemes dels allotjaments dels exèrcits francesos, els atemptats contra la immunitat dels eclesiàstics i, en general, la manca de compliment dels pactes d’aliança del 1641. Tot això va anar covant la malfiança i el descontentament de les institucions catalanes envers l’administració francesa.
Altrament, la mala anyada del 1643 i les seqüeles de la guerra van provocar una situació de fretura i d’alça de preus que els diputats van comunicar, a l’abril del 1644, a la cort de París a través del senyor de Berchère, agent francès al Principat: «en el año pasado de 1643 fue tan grande la sterilidad que se padesció en él, que llegó el hambre a términos muy extremos, y a valerse el trigo, ordios y cevadas a precio muy excessivo», tot insistint en el fet que la insolència de les tropes agravava la difícil situació de la ja castigada pagesia: «Los excesos de los soldados en los alojamientos passan de intolerables, porque su comida y bevida es a fuerça y sin paga de los paysanos, y aún apremiándolos con la aprehensión de muchos de sus muebles [...] Y éste aún le apuran más con el desperdicio de sus trigos que los soldados dan a sus cavallos, teniéndoles los paysanos de reserva de la cosecha para su propio sustento, con que quedan muchos en el stado del último desconsuelo.»
Tots aquests fets i circumstàncies van empènyer els sectors profrancesos del Principat a realitzar una campanya propagandística de l’aliança francocatalana. En aquesta tasca apologètica va destacar especialment Francesc Martí i Viladamor, advocat fiscal de la Batllia General de Catalunya i cronista oficial del Rei Cristianíssim. El 1643, aquest advocat decididament profrancès va publicar Cataluña en Francia, Castilla sin Cataluña y Francia contra Castilla, obra que tenia una intenció propagandística ben definida: subratllar les excel·lències de l’adhesió catalana a la Corona de França. Deia Martí: «Cataluña sin Francia tiene límites y lo mismo ocurre de Francia sin Cataluña. Pero Cataluña en Francia es un complemento admirable», cosa que contrastava, segons l’autor, amb els perjudicis que derivaven de la seva anterior vinculació amb Castella: «Cataluña dio a Castilla reynos, provincias, riquezas, honras [...] Castilla pagó sus servicios y lealtad con crueldades.»
Dependents militarment de França, impotents davant les transgressions de les lleis i constitucions perpetrades pels administradors i els caps militars francesos, pressionats pels exèrcits espanyols i aclaparats per les dificultats econòmiques, la situació dels diputats fou ben difícil i compromesa. L’esforç per reclutar tropes, tot combinant les formes d’aixecament tradicionals amb nous sistemes de reclutament —la més rellevant foren les lleves obligatòries que la Diputació requeria a les universitats per aconseguir soldats que, finalment, eren integrats en els terços de vegueria—, i els intents de bastir un nou sistema fiscal per a pagar la guerra, que tendia a eliminar les exempcions contributives dels privilegiats, van centrar l’atenció de la Diputació del General durant aquests anys. La creació el 12 d’octubre de 1641 d’una Junta del Batalló integrada per tretze membres, quatre per cada estament i un representant de Barcelona, fou la principal resposta institucional al repte d’organitzar administrativament i militar la nova situació de guerra. Aquesta junta va treballar amb l’objectiu de crear i pagar un batalló català defensiu i permanent —finalment foren uns 3 000 soldats—, que no tingué virtualitat, però, fins el 1643. Tota la documentació de l’època reflecteix una situació financera angoixant. La Diputació, per tirar endavant, va recórrer als expedients econòmics més variats. Així, des del començament de l’any 1642 es va fer inventari de tots els béns susceptibles d’ésser venuts: des d’esclaus que eren propietat de la Generalitat fins als llibres confiscats al bisbe filipista Pau Duran, passant per les cases segrestades a alguns «mal afectes» a la revolució.