Ciutat de Tàrraco

Context històric

Des de la seva creació, la ciutat de Tàrraco va experimentar una contínua transformació i evolució urbanística. L’antic campament militar creat durant la segona guerra Púnica es va convertir, en un primer moment, en una gran ciutat portuària que acollia els exèrcits romans que es dirigien a l’interior de la Península. Després de la conquesta, Tàrraco va evolucionar fins esdevenir una gran capital provincial dissenyada i construïda a imitació de Roma. Entre el segle I i el segle II, Tàrraco assolí el màxim desenvolupament urbanístic i ciutadà; la ciutat disposava de grans espais oficials —fòrum municipal i seu del concilium provinciae— i lúdics —circ, amfiteatre i teatre—, i la seva extensió sobrepassava amb escreix els límits traçats per l’antiga muralla republicana tardana.

Plànol de la ciutat de Tàrraco al segle II, presidida pel gran recinte del culte imperial.

J.M. Macias, J.J. Menchón i A. Muñoz

A partir de la segona meitat del segle II, Tàrraco va iniciar un període de recessió urbanística i va anar perdent el dinamisme econòmic i municipal, com a conseqüència d’un context general —històric, econòmic i cultural— que va afectar nombroses ciutats de l’Imperi. Les dades epigràfiques de Tarragona, l’abandonament d’algunes zones suburbials de la ciutat i el fet que el teatre deixés de funcionar al final de l’esmentat segle són símptomes d’una clara feblesa urbana. Aquest fou un procés lent i progressiu, imperceptible per als habitants de la ciutat i que hauria pogut experimentar etapes d’alentiment i etapes de canvis sobtats ocasionats per fets històrics puntuals: la crisi del segle III, la reducció de l’extensió de la província Tarraconense després de la reforma de l’emperador Dioclecià, l’oficialització del cristianisme, la desaparició política de l’Imperi, etc.

No obstant això, els principals motius de la transformació urbana els trobem en la pèrdua d’autonomia i la decadència progressiva de les elits municipals. Fou una crisi social que s’intentà contrarestar amb més intervencionisme de l’aparell imperial concentrat en la figura del governador provincial, però, a la llarga, aquest intervencionisme va resultar insuficient per a suplir les inversions de l’aristocràcia municipal i mantenir la vitalitat urbanística dels segles I i II. Aquesta manca d’inversió i de mitjans es va manifestar en la incapacitat de mantenir en ús les infraestructures més bàsiques de la ciutat: el clavegueram i els espais públics —carrers i places—.

A Tarragona, l’arqueologia constata com entre la segona meitat del segle III i la fi del segle IV, s’abandonen dos col·lectors residuals —excavacions dels carrers Gasòmetre i d’Apodaca— i desapareix el fòrum municipal, així com grans àrees urbanes, tant dins com fora del recinte emmurallat. Es detecten, en àmplies zones de la ciutat, estrats d’enderroc i d’abandó d’edificis, evidències d’incendis, indicis d’espoli de les parets per tal d’aprofitar-ne la pedra, etc. Llevat de la zona portuària, s’abandonen els barris perifèrics de la ciutat, alguns dels quals foren ocupats per les grans àrees funeràries. Aquestes dades reflecteixen l’inici d’una paulatina davallada de la població i d’una contracció de l’extensió de la ciutat romana, fet que es farà molt més evident a partir del segon quart del segle V.

Durant aquest segle V es produí el desplaçament de la major part dels habitants cap a la part més alta i protegida de la ciutat, concretament dalt d’un turó, encerclat en tres costats per l’antiga muralla republicana tardana, i situat entre 40 i 70 m sobre el nivell del mar.

Plànol de la ciutat de Tàrraco als segles VI i VII, amb indicació dels sectors on s’han localitzat cementiris de l’antiguitat tardana.

J.M. Macias, J.J. Menchón, A. Muñoz i M.D. del Amo

La part alta de la ciutat es trobava ocupada, des del segle I, per un gran complex arquitectònic integrat per la seu del concilium provinciae Hispaniae Citerioris i pel circ, que separava aquesta àrea oficial de Tàrraco pròpia d’una capital de província, d’una zona estrictament residencial o d’hàbitat. La seu del concilium es trobava dividida en dues grans terrasses. La superior acollia un recinte sacre que envoltava el temple de culte imperial, i la inferior era ocupada per una gran plaça porticada amb les dependències d’administració provincial, a l’interior de la qual es realitzaven les cerimònies i els actes oficials del consell provincial.

Aquestes dues places i el circ eren grans espais oberts i lliures d’edificacions, idonis per a la superposició i urbanització d’una nova ciutat. La desaparició funcional del complex provincial tingué relació amb l’evolució política i religiosa de la societat romana. A partir del segle III, deixaren de fer-se la majoria de les grans cerimònies provincials, i l’epigrafia ens mostra com el concilium provinciae perdé el seu protagonisme a Tàrraco en benefici del governador de la província. A més, l’edicte de l’emperador Teodosi emès al final del segle IV, convertí el cristianisme en la religió oficial de l’Imperi i, de retruc, imposà la finalització de les activitats religioses que encara es poguessin oficiar en el recinte de culte.

La transformació soferta per les zones oficials de la ciutat coincidí amb l’abandonament funcional dels dos grans edificis d’espectacles que restaven en ús: l’amfiteatre i el circ. El primer resta abandonat al peu de la ciutat i les fosses de l’arena, part essencial en el funcionament dels espectacles, s’anaren colgant lentament de terra. El circ fou ocupat, juntament amb el complex arquitectònic provincial, pels nous espais d’hàbitat de la ciutat. Es tracta d’un procés lent, que fou més evident a partir del darrer quart del segle V, un cop desaparegut l’imperi Romà, i que, a Tarragona, es concretà en l’ocupació domèstica de les voltes del circ i de les galeries que delimitaven la plaça de cerimònies del concilium provinciae. A l’interior de les places, i també entre aquestes i el perímetre emmurallat, s’han documentat vestigis d’hàbitats urbans.

Actualment no es pot reconèixer la planta urbanística d’aquesta nova ciutat, que es devia formar a partir d’uns eixos condicionats per les antigues estructures del segle I però adaptant-se als nous espais de poder religiós i polític. L’arqueologia ha constatat una evolució arquitectònica contínua, que es posa de manifest amb la construcció de noves cases o la realització de reformes, mostra evident d’una activitat urbana que s’allargà fins el començament del segle VII.

Les construccions urbanes d’aquest període històric posen en evidència un procés de desmonumentalització de l’antiga ciutat altimperial. Aquest procés es caracteritzà per l’aprofitament de materials constructius obtinguts desmuntant els antics edificis oficials de la capital provincial, els porticats i, fins i tot, arrencant els carreus dels seients del circ i espoliant les lloses de pavimentació i el placat de les parets de les places de culte i de representació del concilium provinciae.

La major part de les construccions que s’han constatat d’aquesta època i a la part alta són petites cases que reflecteixen una davallada tècnica respecte de l’arquitectura domèstica altimperial. A partir d’aquest moment, molts habitatges es realitzen amb parets de pedra irregular lligades amb argila i, segurament, amb només un pis o dos d’alçada. Les pavimentacions són simplement capes de terra compactada i les teulades ja no es fan amb teules de ceràmica. En alguns indrets s’han localitzat petites sitges al costat de les estructures, fet que posa de manifest una activitat d’emmagatzematge agrícola conjunta a l’espai residencial.

La ciutat que es defineix durant el segle V i l’etapa visigòtica va recuperar la bipolaritat característica dels primers moments de l’ocupació militar del segle II aC, i que també trobem durant l’etapa medieval. Dalt del turó s’estenia l’àrea principal de residència amb els nous edificis religiosos cristians i el praetorium del governador provincial primer, i del duc visigot després. A la part baixa, gairebé a un quilòmetre de distància, es manté la zona portuària, encara poc coneguda, però d’una gran importància i extensió. Entremig, una extensa àrea rústica o agrourbana ocupava l’antiga àrea residencial intramurs d’època altimperial. No es coneix com estava organitzada o parcel·lada aquesta zona, segurament la configuraven una combinació d’horts i cases d’escassa envergadura arquitectònica. Malgrat aquest ús eminentment agrícola, aquesta zona no es devia considerar un espai aliè a la ciutat, ja que les grans àrees funeràries continuen estenent-se per fora del perímetre emmurallat respectant les lleis que impedien els enterraments dins la ciutat.

Si durant l’època altimperial la ciutat tenia una extensa xarxa de clavegueram que permetia eliminar els residus domèstics conduint-los fins al mar, a partir del segle V l’eliminació de deixalles es devia convertir en una obligació particular i privada ja que no existia una infraestructura municipal que s’encarregués d’eliminar-les. Aquesta tasca s’efectuava fonamentalment a través d’abocadors i crematoris intramurs, que consistien en fosses sèptiques, rases o grans rebaixos en zones obertes i properes a les cases. Es tracta d’abocadors a l’aire lliure i s’han documentat en diversos indrets de la ciutat: a l’interior de l’antiga plaça del concilium provinciae —carrer de Vila-roma—, dins del recinte de culte —al claustre de la catedral o a l’antic hospital de Santa Tecla— i també a la planta baixa d’una torre, la torre de l’Audiència.

Els tres aqüeductes amb què s’alimentava d’aigua la ciutat durant l’època altimperial s’abandonaren durant l’antiguitat tardana i en les noves construccions observem la proliferació de cisternes o dipòsits d’emmagatzematge d’aigua. És el cas de les cases construïdes a la plaça Rovellat durant la primera meitat del segle V i de les dependències episcopals localitzades al carrer de Sant Llorenç i datades al final del segle V o al començament del VI. A l’interior del criptopòrtic perimetral de l’antiga plaça del concilium provinciae també s’han documentat grans cisternes —excavacions de la plaça del fòrum i del carrer de Santa Anna— amb una cronologia inicial indeterminada, però algunes de les quals es mantenen en ús fins als segles V i VI.

Un altre factor que intervé significativament en la configuració de la nova fesomia de la ciutat antiga tardana és el paper que adquirí l’Església després que el cristianisme es convertís en la religió oficial de l’Imperi.

Les fonts històriques i l’arqueologia constaten la proliferació de nous espais i edificis religiosos, els quals, juntament amb el praetorium del duc visigot, constituïren els únics exponents de l’arquitectura monumental de la ciutat.

A través del corpus epistolar de Consenci —v 420—, coneixem l’existència d’algunes de les dependències corresponents segurament al complex episcopal, d’una església i d’un monestir en procés de construcció. En el vessant purament arqueològic, J. Serra i Vilaró va descobrir, entre d’altres estructures, l’anomenada basílica de la necròpoli paleocristiana, que devia haver acollit les relíquies dels sants màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi. El temple es data aproximadament entre els segles IV i V i, al voltant seu, es va estendre una important àrea funerària cristiana. Al N de la necròpoli paleocristiana ha estat documentada una nova església — coneguda com a basílica del Parc Central—, construïda durant la primera meitat del segle V, amb una perduració mínima del segle VI i associada a les restes d’una vil·la palau o un monestir.

La relació d’aquests edificis amb els esmentats en les cartes de Sever i Consenci és teòricament factible, malgrat que no hi ha cap element arqueològic que ho pugui corroborar. Altrament, l’edificació propera d’aquests centres de culte configura una àrea religiosa suburbana on es devien concentrar, a l’entorn de les relíquies dels màrtirs, esglésies, monestirs i, de ben segur, el primer palau episcopal de la ciutat.

Ja en l’etapa visigòtica, una inscripció funerària del bisbe Sergi de mitjan segle VI esmenta la construcció d’un nou monestir. Un text litúrgic de començament del segle VIII —Liber orationum de festivitatibus—, conegut com a Oracional de Verona, fa esment de tres esglésies —Santa Jerusalem o catedral, Sant Fructuós i Sant Pere— i proporciona nombroses dades que donen lloc a diverses interpretacions. L’església de Sant Fructuós ha estat identificada amb la que es va construir durant el segle VI al bell mig de l’arena de l’amfiteatre i, probablement, les relíquies dels màrtirs foren traslladades des de l’antiga basílica de la necròpoli paleocristiana fins a aquest nou temple. Es el mateix emplaçament on, l’any 259, es va produir el martiri del bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi. L’elecció d’aquest indret reflecteix la voluntat de rememorar aquells fets i simbolitza el triomf del cristianisme sobre l’antic món pagà.

Les evidències arqueològiques ens menen a situar la catedral visigòtica a l’extrem superior de l’antic recinte de culte d’època imperial, mantenint una lògica preeminència dins de la nova escenografia urbana. Prop d’aquest temple s’ha documentat un gran edifici construït al final del segle V o començament del VI aprofitant els carreus del mur de tancament de la plaça, i que ha estat interpretat com a part de les dependències episcopals.

La transformació de l’acròpoli de Tàrraco

Les nombroses excavacions arqueològiques realitzades a la part alta de Tarragona ajuden a entendre la transformació funcional que van patir els antics monuments romans a partir del començament del segle V. Els trets que van configurar el nou paisatge urbà són la cristianització dels espais principals i la conversió dels antics edificis públics en zona residencial. En relació amb la cristianització del paisatge urbà, disposem de dades significatives a la zona del recinte del culte imperial. La gran aula col·locada a l’eix de tot el conjunt flavi va ser transformada en església, i la part nord-est del porticat que la precedia va ser ocupada per dependències, possiblement eclesiàstiques. Aquesta situació s’ha de relacionar amb les dades procedents de les fonts escrites que ens parlen de les esglésies de la ciutat, sobretot de l’anomenat Oracional de Verona. La transformació del fòrum provincial en zona residencial pot ser il·lustrada amb dades arqueològiques. Es reutilitzaren les estructures dels pòrtics de la gran plaça per tal de desenvolupar un nou teixit urbà. Els nous carrers seguien els eixos d’ortogonalitat marcats per les estructures arquitectòniques precedents. De manera similar es va esdevenir a la zona situada fora dels recintes altimperials. El circ també va ser objecte de reutilització com a zona residencial.

El conjunt episcopal

A la zona posterior a l’absis de l’actual catedral, J. Serra i Vilaró va documentar unes estructures que va relacionar amb la primera església construïda després de la reocupació cristiana del segle XII. En aquest sector es trobava l’esmentada cel·la del temple de culte imperial d’època flàvia. Les excavacions, encara inèdites, van documentar les remodelacions que va patir aquest edifici romà. Es tracta de la seva repavimentació parcial i de la construcció de noves estructures que s’han d’interpretar com una adaptació d’aquest espai en època visigòtica. És especialment interessant un mur baix, d’uns 4 m de longitud, en forma d’U, obert en direcció a un possible altar col·locat a l’eix de l’aula o sala. El mur conserva restes de revestiment de marbre a la cara externa, i el senyal d’haver-ho estat en tot el front principal. Aquesta estructura, per la seva posició preeminent, podria respondre a la delimitació d’un espai litúrgic, possiblement el santuari. A més d’aquesta construcció, són perfectament identificables diferents reformes en ei paviment amb lloses de marbre de factura irregular, que de cap manera no són atribuïbles al moment de la conquesta feudal del segle XII. La revisió de les restes conservades in situ permet de proposar que ens trobem davant de la transformació de l’antic temple de culte imperial en un espai de culte cristià en època visigòtica.

Al voltant s’han descobert altres restes pertanyents a aquest període. En particular a la zona del claustre i al jardí situat davant de la capella de Santa Tecla la Vella. Les excavacions de l’any 1955 —dirigides per J. Sánchez Real— al claustre de la catedral van posar al descobert estratigrafies i materials datables al segle V. Els posteriors sondeigs arqueològics de T. Hauschild al mateix indret van treure a la llum un enterrament infantil amb àmfora, orientat en direcció nord-est, el qual pot ser datat també dins el segle V.

D’altra banda, en la intervenció arqueològica efectuada als anys vuitanta pel mateix T. Hauschild al jardí de la capella de Santa Tecla la Vella, s’hi trobà un enterrament que contenia a l’interior una “gerreta d’ús litúrgic” i una sivella de cinturó. Probablement el vestigi de més interès és la gerreta associada a la sepultura, ja que és l’únic exemplar del seu tipus conegut a la Península Ibèrica.

La presència d’aquests enterraments a l’interior de la zona de culte altimperial, i el fet que un d’ells anés acompanyat d’un objecte litúrgic que amb força seguretat indica que el difunt era un clergue, és determinant en la interpretació de les reformes de la cel·la de culte altimperial com a nou espai per al culte cristià.

Les troballes no es limitaren a enterraments, ja que al mateix jardí esmentat van aparèixer dues dovelles d’arc de ferradura que, segons T. Hauschild, per la seva forma podrien haver format part d’un edifici del segle VII. A més, cal afegir-hi l’aparició al portal del Carro —situat vora el recinte de culte—, d’una inscripció funerària d’època visigòtica i també de diversos fragments de decoració escultòrica de la mateixa època, un d’ells pertanyent a un cancell.

L’antic edifici altimperial hauria quedat fora d’ús durant la primera meitat del segle V, després de la promulgació dels decrets imperials que des del final del segle IV fins al 435 persegueixen els cultes pagans. L’ocupació cristiana de l’aula o sala axial no creiem que es pugui endarrerir fins més enllà del final del segle V; probablement es va produir en un moment indeterminat entre aquesta data i la primera meitat del segle VI, i més si tenim en compte la inscripció funerària del bisbe Sergi, ja mencionada, que fa esment de la restauració de les cobertes del “temple sagrat”, lloc on probablement hi fou sebollit.

L’església no devia estar aïllada. A la seva rodalia, i igualment reaprofitant estructures altimperials, s’ha identificat un gran edifici projectat amb caràcter unitari del qual s’han conservat tres grans sales de més de 12 m de longitud per 5,5 m d’amplada. Aquest edifici, aparegut a la nova seu del Col·legi Oficial d’Arquitectes, va ser excavat per X. Aquilué, el qual, en la publicació dels resultats del seu treball, ja plantejava la possibilitat que es tractés de les estances d’un episcopium.

Finalment citarem una darrera estructura arquitectònica que podria estar relacionada amb les estructures del possible episcopium i amb la seu. Es tracta d’un absis d’època altimperial situat a l’extrem oriental del porticat del recinte de culte imperial flavi. Si fem cabal de la documentació medieval, sembla que aquesta construcció va perviure fins a l’edat mitjana i que es podria relacionar amb les estructures aparegudes al Col·legi Oficial d’Arquitectes. Aquest absis degué formar part dels espais de representació de l’episcopium dins de la concepció àulica del moment. És possible que a més de l’església principal existís un espai secundari per a la litúrgia eucarística que devia formar un conjunt amb les aules aparegudes a l’esmentat Col·legi i amb l’església principal. Els antics porticats d’època flàvia devien permetre la comunicació i articulació de tot el complex.

El nostre coneixement sobre la transformació de la resta del recinte de culte imperial és molt precari. En bona part, aquest fet es deu a la manca de dades arqueològiques. Només disposem d’informació a l’antic Hospital de Santa Tecla, actual seu del Consell Comarcal del Tarragonès, en el qual va aparèixer un important abocador, i en el carrer de les Escrivanies Velles, on les estructures romanes ja estaven completament desmuntades i substituïdes per nivells tardans associats a un petit mur. Ateses les grans dimensions del recinte romà, aquestes restes situades a l’extrem del porticat no són prou representatives per a entendre la dinàmica ocupacional de tota la plaça.

La urbanització de la plaça de representació

Les excavacions realitzades a les zones de porticat i criptopòrtic del fòrum provincial posen de manifest l’ocupació de les antigues construccions i espais oberts amb noves edificacions. Es reaprofiten les estructures arquitectòniques dels grans edificis flavis per instal·larhi residències particulars. Cal dir que les noves construccions s’assenten en les mateixes cotes de circulació d’època altimperial.

Aquest és el cas de l’espai ocupat pel porticat que envoltava la gran plaça. El paviment romà dels pòrtics es trobava a 3 m d’alçada respecte de la plaça; aquest desnivell se salvava amb un podi fet de carreus reforçat amb un cos massís de l’opus caementicium. Una vegada desmuntades les cobertes de fusta dels porticats i extretes les columnes i els capitells, es va utilitzar el mur d’aquest podi com a suport d’edificació. S’ha documentat la construcció de murs pròxims i paral·lels al podi, de manera que es delimiten habitatges o illes de cases entre aquests murs i el podi. Aquesta dinàmica és documentada en dues intervencions arqueològiques situades als extrems oposats de la plaça: l’actual plaça del Rei i la zona de l’església de Sant Miquel. A l’excavació del jardí de la casa Castellarnau (carrer de Cavallers), es va documentar el reaprofitament del podi romà en la façana d’un edifici, amb la construcció de portes que aprofitaven els antics carreus.

Si observem el traçat dels carrers que fossilitzen els porticats romans (carrers de Santa Anna, Merceria i Civaderia) podem entendre la dinàmica urbanística que va produir la urbanització de la zona perimetral de la gran plaça.

Els criptopòrtics i les galeries que envoltaven la plaça del fòrum provincial per la seva banda exterior es van continuar utilitzant. Disposàvem fins ara de l’exemple del criptopòrtic del carrer Civaderia, però les noves excavacions dutes a terme a la plaça del Fòrum, amb grans cisternes construïdes en el subsòl de la galeria perimetral, han confirmat aquesta situació.

De l’interior de la plaça únicament coneixem tres intervencions relativament allunyades dels porticats: l’abocador de Vila-roma i dues excavacions del carrer Misser Sitges. L’esmentat abocador va ser excavat al terreny natural retallant el nivell de circulació de l’antiga plaça, per tant, el nivell de freqüentació en època visigòtica devia ser semblant a l’altimperial en el centre de l’antiga plaça. No és indicatiu del model d’ocupació de l’interior de la plaça com a espai lliure d’edificacions, però sí que ho és de la intensa activitat que s’hi desenvolupava. Les dues intervencions del carrer Misser Sitges que van documentar estructures són molt pròximes entre elles. Totes dues presentaven diverses fases d’ocupació superposades. Es posa així de manifest la continuïtat com a zona residencial al llarg de tot el període visigòtic i la densitat del teixit urbà que ocupava l’antiga plaça de representació del fòrum provincial.

A la torre dita de Pilats o “pretori romà” (angle sud-est de la plaça del fòrum provincial), van aparèixer tombes atribuïdes a l’època visigòtica a la zona d’accessos entre l’esmentada torre i l’exterior del recinte flavi. La presència d’aquestes tombes a l’interior de la ciutat podria indicar l’existència d’un lloc de culte. Com a hipòtesi podríem suposar que aquests indicis corresponen a la situació en aquesta zona de l’església de Sant Pere, citada al ja esmentat Oracional de Verona.

Zona nord-est de la part alta de la ciutat

La zona de la part alta que resta envoltada per les muralles i fora dels recintes de l’antic fòrum provincial romà va patir un procés d’ocupació igual o similar que l’interior dels recintes. Les edificacions que s’han documentat en aquesta àrea també es disposaren seguint els eixos marcats per la plaça de representació i el recinte de culte. Per exemple, a la plaça dels Àngels es van adossar noves construccions als murs de tancament de les construccions romanes. Es tracta de murs de pedra seca que podrien suportar no més d’una edificació baixa (planta baixa i un primer pis), de caràcter marcadament privat.

Un fenomen diferent es reconeix a l’exterior de la cantonada nord-est del fòrum provincial (plaça Rovellat). La plaça va ser excavada amb la construcció del mercat públic i va aparèixer una construcció tardana de caràcter públic. Una llarga filera de columnes que suportaven arcs de mig punt s’estenia des del mur del fòrum provincial fins a la muralla. Era feta amb materials reaprofitats d’època altimperial, com capitells de l’època julioclàudia o basaments d’estàtues per a assentar-hi les columnes. Vora aquesta columnata, de la qual encara ignorem la funció, hi havia un conjunt de dipòsits d’aigua potser pertanyents a una petita instal·lació industrial. Aquesta columnata en part es conserva en tota la seva alçada (incloent-hi els arcs de mig punt), i va ser construïda a partir del segle V.

Dues excavacions recents han afegit noves dades al conjunt de la plaça Rovellat. Una a la zona que s’adossa a la muralla (carrer d’en Granada), els resultats de la qual són encara inèdits, va documentar el mur de dins de la paret mitgera de dos edificis. Fet amb grans carreus en tota la seva alçada, tenia portes a la planta baixa i finestres al primer pis. Les noves excavacions de la plaça del Fòrum han aportat l’altre límit del conjunt. Malgrat que és molt seductora la proposta d’atribuir aquestes restes a un edifici de culte cristià (de fet, als encontorns es trobaren fragments de creus calades i d’altres relleus d’època visigòtica), manquen elements arqueològics per a una identificació segura. Tot i això, les característiques de la construcció n’evidencien el caràcter públic i monumental.

El circ

La dinàmica ocupacional del circ romà respon a la reutilització de les estructures altimperials de la mateixa manera que s’esdevé amb el fòrum provincial. Les diverses intervencions arqueològiques han documentat nivells d’habitació i adaptació de les voltes del circ com a espais destinats a residència i activitats productives. Destaquen les excavacions realitzades pel TED’A els anys 1989-90 (voltes del carrer de Sant Ermenegild) i les realitzades per la URV entre 1994-98 (plaça del Font, voltes de l’Enrajolat i plaça dels Cedassos). Totes tres són encara inèdites, però coincideixen en els seus resultats. L’antic edifici d’espectacles devia perdre els seients de pedra, es devia construir a l’interior de l’arena i els espais amb voltes devien rebre noves compartimentacions per a la seva adaptació a funcions residencials i productives. Tot aquest procés de transformació del circ va començar al segle V.

Una visió global

En conclusió, l’acròpoli de Tàrraco entre els segles V i VIII era formada per un nucli residencial. Sembla, per tant, que la població es va concentrar sobre els antics edificis públics de l’acròpoli. La pèrdua del paper central que havia tingut el concilium provinciae i els edictes imperials que suprimien els cultes pagans van permetre aquesta nova situació. Probablement, l’antiga muralla republicana va ser la raó última d’aquest procés. Cal no oblidar que les excavacions de T. Hauschild (1981) a la torre de Minerva o de Sant Magí en van evidenciar l’íntegra reconstrucció en aquest període. El reforçament de les muralles de la part alta s’ha de relacionar amb el pretorium del dux visigòtic. Coneixem una referència a la residència d’Asteri, comes Hispaniarum, citada sempre com a praetorium, que alhora devia ser el centre administratiu del moment.

Bibliografia

• Serra i Vilaró, 1936 i 1960; Palol, 1967; Rüger, 1968, 9, pàgs. 237-258; Sánchez Real, 1969, 10, pàgs. 276-295; Berges, 1974, XXV, pàgs. 153-168; Hauschild, 1983; Amengual, 1987; Dupré-Pàmies, 1989, 8-9, pàgs. 229-234; TED’A, 1989; Sánchez Real, 1990b, 10-11, pàgs. 79-115; TED’A, 1990; Alföldy, 1991; Aquilué, 1992a i 1993b; Hauschild, 1994, pàgs. 151-156; Godoy-Gros, 1994, 25, pàgs. 245-258; Menchón, Macias, Muñoz, 1994, 25, pàgs. 225-243; Ruiz de Arbulo, 1994; Dupré, 1995, pàgs. 21-34; Godoy, 1995; Mar, Mir, Piñol, 1996, pàgs. 165-203; Salom, 1996; López i Vilar, 1997, 197, pàgs. 58-64; Macias, Menchón, Muñoz, 1997, pàgs. 939-953.