L’any 1491, per ordre del rei Ferran II i actuant en nom seu l’infant Enric d’Aragó i de Pimentel, lloctinent general, i en presència de l’escrivà major Antoni Lombard, foren elegits els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Joan de Peralta (Barcelona ? – 1505), abat de Montserrat bisbe de Vic; diputat militar: Miquel Joan Gralla, cavaller de Lleida; diputat reial: Pere Destorrent, ciutadà de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Galceran Albanell, canonge i vicari de la seu de Girona; oïdor militar: Guillem d’Oms i de Santapau, senyor de Santa Pau; no jurà el càrrec; oïdor reial: Llorenç de Vilanova, burgès de la vila de Perpinyà.
Joan de Peralta procedia d’una família de la noblesa catalana, els senyors de Castellet del Penedès, i era germà del virrei de Sicília, Guillem de Peralta. Durant el trienni en què fou elegit diputat de la Generalitat, compaginà aquest càrrec i el d’abat comendatari al monestir de Montserrat. Per aquest motiu féu estades temporals a la ciutat de Barcelona —quan els afers del càrrec ho requerien— i diverses visites a la cort castellana —quan era cridat pel rei—. Inicialment, havia estat degà de l’església de Girgenti i abat comendatari del monestir basilià de la Grotta (Sicília), i més tard, l’any 1483, fou nomenat abat comendatari de Montserrat. Quan Joan de Peralta assumí l’abadiat montserratí, el monestir passava per una etapa de renaixement i plenitud, que es veié enterbolida més tard per alguns conflictes i turbulències importants que marcaren el segle XV, com l’aixecament dels remences entre el 1485 i el 1487, i que alteraren la vida monacal. En un primer moment el cenobi estigué subjecte a la dependència de Ripoll, del qual s’independitzà el 10 de març de l’any 1409 per voluntat de Benet XIII. Després, Montserrat rebé una onada de monjos reformadors, que procedents de Montecassino tenien per objectiu introduir una observança més estricta de la regla de Sant Benet; finalment, a la darreria del segle XV, fou annexionat al priorat de San Benito el Real de Valladolid. Tot i els trasbalsos de l’època, l’abat Joan prosseguí la important reforma del monestir iniciada anys abans per l’abat Ferrer, en la qual, sense descurar la part espiritual i l’observança monàstica, es mostrà una gran preocupació per la cultura i l’educació dels confrares, tal com marcaven les tendències del moment. Un any després de la seva elecció com a abat, reuní la comunitat a capítol a la capella de Sant Benet per ratificar la institució de la Confraria de Madona Santa Maria de Montserrat, i a la vegada, de comú acord, tots els membres adquiriren el compromís, tal com consta en actes, d’augmentar el nombre d’aniversaris i altres bones obres per les ànimes dels seus difunts. La comunitat, amb l’abat al capdavant, inicià així una etapa de fructíferes activitats encaminades a la construcció d’un monestir de grans proporcions i que es concretaren en la imatge actual de l’església. Durant aquest període, Montserrat s’endinsà en els assumptes polítics de Catalunya, i alguns dels seus abats ostentaren càrrecs d’importància rellevant, com el de president de nombrosos concilis catalans o el de diputat. Els abats montserratins, en general, exerciren durant el segle XV una influència fonamental en la vida política del país, fins al punt que acabaren residint habitualment a ciutat, i únicament en ocasió de grans solemnitats religioses com Nadal, Pasqua i la Nativitat de la Mare de Déu es desplaçaven al monestir per a celebrar els serveis religiosos pertinents. La seva participació en els assumptes d’estat, és a dir, en el govern de la Generalitat, coincidí precisament amb moments crucials de la vida catalana, com la guerra contra Joan II, entre d’altres. El 1493, Joan de Peralta fou nomenat bisbe de Vic, i el seu interès pel món de la cultura el dugué a fer imprimir l’anomenat Missal de Vic (1496).
L’oïdor Guillem d’Oms i de Santapau renuncià el càrrec per al qual havia estat elegit, i el 12 de setembre de 1491 fou escollit nou oïdor militar Lluís d’Ivorra, senyor de Fonolleres, prop de Cervera, que el jurà el dia 19 del mateix mes.
El 27 de juliol, Jeroni Albanell, doctor en lleis, fou escollit advocat i assessor de la Casa de la Diputació del General, per un termini de sis anys. Però, per raó de prestar un servei al rei, el dijous 4 d’agost fou substituït durant les seves absències —amb l’acord dels diputats i els oïdors Galceran Albanell i Llorenç de Vilanova— per Joan Oliba, doctor en lleis.
La introducció del sistema insaculatori
Durant l’etapa en què Joan de Peralta fou diputat president de la Generalitat de Catalunya (1491-94), finalitzà la guerra amb Granada (1492) i els cabdills musulmans es rendiren als Reis Catòlics.
A la meitat del seu mandat, a l’agost del 1492, una reial ordre determinà l’expulsió dels jueus, de la qual fou testimoni la platja de Barcelona. Tal com es recollí de forma minuciosa en el Dietari de la Generalitat de Catalunya, la platja de la Ciutat Comtal rebé una gran nau de Rodes i una galera de França, a més de vuit nautes i galions, carregats de jueus que sortien d’Aragó, València i Catalunya, embarcats cap a Tortosa i cap a Tarragona, expulsats d’aquelles terres per ordre del rei. A Barcelona en quedaren una vintena, que es convertiren al cristianisme, mentre que la resta foren obligats a abandonar la seva llar. En total, els expulsats foren uns 10 000 jueus, entre homes, dones i infants.
Un altre fet destacable del començament del mandat de Joan de Peralta fou la mort per accident d’Alfons, fill del rei de Portugal i espòs d’Elisabet d’Aragó, filla gran de Ferran II i Isabel de Castella. El Dietari de la Generalitat recollí aquest esdeveniment luctuós, i alhora es féu ressò dels cerimonials que es dugueren a terme. Les honres fúnebres se celebraren amb gran solemnitat a la catedral de Barcelona, amb l’assistència de l’infant Enric d’Aragó, lloctinent general del rei, acompanyat de la il·lustríssima senyora Guiomar, la seva esposa, així com dels diputats i consellers de Barcelona, entre altres personalitats.
El 13 d’octubre de 1492, els reis, els seus fills i un sèquit nombrós entraren a Barcelona i s’aposentaren a casa del bisbe d’Urgell, al carrer Ample, per a sojornar a la ciutat. El 7 de desembre de 1492, en sortir el rei del Palau Major, on havia tingut audiència, fou ferit amb una espasa pel remença Joan de Canyamars, que fou detingut i, al cap de 5 dies, esquarterat públicament. El dia 20, però, el rei ja s’havia refet de les ferides i reprenia les seves activitats.
Durant aquest trienni, les arbitrarietats comeses per diverses institucions ciutadanes obligaren Ferran II a prendre algunes decisions autoritàries. En aquest sentit, i pel que feia als diputats i oïdors, s’introduí un nou sistema d’elecció, la insaculació, que posava fi al mètode tradicional utilitzat fins aleshores. Las raons del monarca per a adoptar aquest nou sistema derivaven segurament de la mala gestió de l’administració i les accions arbitràries i abusives que aquesta havia comès i que perjudicaven les finances públiques, ja de per si prou malmeses. Calia, doncs, buscar una fórmula que salvés la situació i s’optà per canviar el sistema d’elecció de diputats i oïdors perquè, segons creia el monarca, els diputats «d’algun temps ençà no s’elegeixen amb llibertat dels elegidors, sinó a complascència i exprés memorial de les persones o testimonis que es volen trobar presents».
Constitucions de Catalunya aprovades a les Corts del 1493.
R.M.
En les Corts Generals de l’any 1493, celebrades al monestir de Santa Anna de Barcelona, es prengueren un seguit de mesures —per indicació del monarca catalanoaragonès— sobre la manera de celebrar eleccions pel sistema insaculatori, i no per nomenament, com es feia abans. L’abat de Montserrat tingué un paper preponderant a l’hora d’adoptar les decisions amb vista a aplicar aquest nou mètode. Amb tot, els diputats nomenats pel rei seguint el nou sistema, tot i ser més eficaços que els seus predecessors, sembla que no saberen o no volgueren esmenar les errades comeses pels anteriors caps del govern de la Generalitat, i acabaren, en alguns casos, perpetuant els mateixos abusos i arbitrarietats. El sistema d’insaculació consistí, en primer lloc, en la incorporació dels noms dels candidats en unes bosses corresponents als diferents oficis i en la seva posterior inscripció en el Llibre de l’ànima de la universitat. En aquest primer punt, es constituí una delegació de cada estament de les corts per a designar les persones considerades adequades per a ocupar els càrrecs de la Generalitat. Això, però, féu que els càrrecs tendissin a vincular-se a uns organismes religiosos concrets, a determinats oficis i a unes famílies nobiliàries específiques. Aquest fet permet entendre la facilitat amb què el nou sistema fou ràpidament acceptat per les corts. D’altra banda, el monarca veia en el nou mètode d’elecció la possibilitat d’intervenir, a través de les corts, en les llistes dels aptes per als càrrecs, cosa totalment impensable amb el procediment anterior, on les Constitucions de Catalunya li podien posar el dret de vet. En segon lloc, en el sistema d’insaculació, els futurs diputats i oïdors de comptes eren sortejats el dia de santa Magdalena (22 de juliol), al final del darrer any del trienni en vigència. Pel que feia a l’estament reial, el procediment era el següent: en el primer trienni s’extreia el diputat de la bossa de Barcelona i l’oïdor de la de fora de Barcelona; en el trienni següent, el diputat era de la bossa de fora de Barcelona i l’oïdor de la de Barcelona, mentre que, al tercer trienni, tant el diputat com l’oïdor de comptes eren extrets de la bossa de fora de Barcelona. En arribar al quart trienni es recomençava el cicle. Aquest sistema de selecció tenia com a finalitat, doncs, que l’accés als càrrecs del General es dugués a terme de la manera més neutral possible, i a la vegada pretenia anul·lar les pugnes entre els partits per aconseguir llocs de poder i lucre. En realitat, però, tampoc no fou garantia que els més aptes arribessin a exercir els càrrecs de responsabilitat política i econòmica. Finalment, Ferran II es reservà fins a la seva mort el dret de revisar les bosses dels càrrecs de consellers per a les ciutats, prova que la seva intervenció en la vida política dels municipis era irrefutable.
Al mes de juny del 1494, el darrer del trienni, es tornà a fer buscar la pesta a la Ciutat Comtal per evitar en el possible el contagi, però també per a poder tenir un control sobre les morts diàries. Pel juliol del mateix any, per tal d’escapar dels efectes mortífers de la mateixa pestilència, s’ordenà que el consistori en ple es traslladés a Mataró. Al llarg de deu dies, hi anaren arribant l’escrivà major del General, Jaume Ferrer, el diputat Pere Torrent, el mestre racional Bertran Boscà, el diputat Miquel Joan Gralla i l’oïdor Llorenç de Vilanova; també hi anà un dels porters de la Diputació, Gabriel de Soldevila, així com l’oïdor de comptes pel Braç Eclesiàstic Galceran Albanell i l’ajudant del mestre racional Joan Esteve. Els últims d’arribar a Mataró foren Joan Navarro i Joan Vilana, ajudants de l’escrivà major, Guillem Ramon de Soler, exactor dels deutes del General, i Joan Fuster, administradors dels comptes del General, i finalment feren acte de presència el bisbe de Vic i diputat, i Lluís d’Ivorra, oïdor de comptes, juntament amb els advocats Joan Oliba i JoanRibalter.
En aquest lloc de Mataró, el 22 de juliol de 1494, dia de santa Magdalena, en una casa del boter Feu se celebraren les eleccions del nou trienni segons la forma ordenada per les darreres corts. Joan de Peralta acabà la seva tasca política, però continuà en actiu com a bisbe de Vic fins a la seva mort, el 1505, després d’haver participat en les diverses vicissituds que van somoure el país.