El cabusset (Tachybaptus ruficollis) és el més petit (25-27 cm) i el més abundant de tots els cabussons. Noteu a la fotografia el color teula de les galtes i la gola que caracteritza el plomatge estival d’aquesta espècie, i compareu-lo amb el plomatge hivernal, més somort.
Xavier Ferrer.
Aquest petit ocell cabussador es pot veure tot l’any en indrets adients dels Països Catalans, quelcom més escampat a l’hivern. Resten encara per determinar l’origen i l’abast dels efectius hivernants forans.
El cabusset es distribueix pel sistema d’aiguamolls litorals, incloent-hi les àrees humides de reduïda extensió. També està reportada la nidificació a l’interior, en embassaments, llacs i basses d’origen artificial. L’àrea de cria comprèn majoritàriament la terra baixa, tot i que també es coneixen enclavaments als Prepirineus per sobre dels 1000 m. No nia a les illes Pitiüses, on només és hivernant.
Àrea de nidificació del cabusset (Tachybaptus ruficollis) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Basteix el niu flotant entre la vegetació helofítica que envolta les masses d’aigua, especialment el canyís (Phragmites australis) i la boga (Typha). Els emplaçaments són variables, si bé manifesta una tendència a niar en canals. També varia la cobertura de la vegetació, ja que tan aviat ho fa quasi al descobert en llocs arrecerats, com ho fa al bell mig del canyissar, com és el cas dels nius trobats a les colònies d’ardeids. Les dades de la fondària de les aigües de cria donen una mitjana de 65 cm al delta de l’Ebre i una màxima de 96 cm.
Fa de mal avaluar la població d’una espècie tan viva i amagadissa com aquesta; a l’època de cria és molt difícil de veure, i per censar-la cal comptabilitzar els nius o bé controlar els territoris mitjançant el cant. Pot estimar-se la població catalana al voltant de les 200 parelles. Desconeixem l’abast real dels efectius del País Valencià, on el cabusset està ben distribuït i és localment freqüent a les àrees marjalenques. Val a dir que la bibliografia documenta una important davallada de la població de l’albufera, on havia estat força abundós com a nidificant. A títol indicatiu referim les dades de la població niant a Xeresa, 34 parelles l’any 1984, i a les àrees humides del migjorn, amb 160 parelles al Fondo i 30-40 a Santa Pola, també aquest mateix any. L’enclavament tradicional del cabusset a les Balears és s’albufera des Grau, a Menorca, amb una població màxima de 28 parelles controlades; a causa de l’eutrofització observada en aquest indret, s’ha produït un fort descens dels efectius balears. En època de pas i a l’hivern, l’àrea de distribució del cabusset és quelcom més àmplia; en aquest temps pot observar-se’n en hàbitats més variats, de vegades sorprenents, no aprofitables en època de cria.
L’indubtable increment hivernal de la població de les terres catalanes no queda ben reflectit en els inventaris. A causa de la dificultat que comporta comptar-la, les dades donen sempre xifres inferiors a les reals; només quan hi ha agrupacions d’hivernants relativament confiats en aigües obertes, les dades esdevenen més fiables. Tanmateix, l’evolució de la població menorquina ha quedat ben reflectida a partir dels inventaris de gener. Les dades des de l’any 1973 fins al 1980 van donar una mitjana de 170 exemplars i una màxima de 360 (l’any 1973); en canvi, durant els anys 1981-85, la mitjana va ser de només 20 exemplars, amb una màxima de 46 cabussets l’any 1981. Al delta de l’Ebre, on l’espècie ha estat controlada de manera més regular, els comptes del període del 1972 al 1985 han donat una mitjana de 200 individus i una màxima de 380 cabussets el 1980.
La dessecació d’àrees humides, la contaminació per insecticides i biocides, i d’altres factors laterals, com la mortalitat causada per les arts de pesca a les llacunes, o la neteja dels canals en època de cria, expliquen el retrocés generalitzat de la població del cabusset, tímidament contrarestada per la incipient colonització d’alguns ambients humits d’origen artificial abocats a l’ús agrícola.