Els branquiürs són crustacis molt petits, que viuen com a paràsits externs de peixos i amfibis d’una manera temporal, ja que per a canviar d’hoste tenen una fase nedadora lliure. Tenen el cos molt pla, cobert en gran part per un escut dorsal, del qual, posteriorment, sobresurt un plèon bilobulat i no segmentat. La majoria de les espècies són exòtiques fins al punt que a tot Europa només se’n coneixen tres.
Morfologia
Aspecte extern dels branquiürs (× 6), en visió dorsal (A) i ventral (B), i indicació de la posició dels elements morfològics següents: 1 ull, 2 carena dorsal, 3 escut dorsal, 4 perèion, 5 plèon, 6 antènula, 7 antena, 8 maxíl·lula transformada en disc suctor, 9 maxil·la, 10 primer pereiopodi, 11 quart pereiopodi, 12 espermateca, 13 lòbul nedador, 14 trompa xucladora, 15 espina.
Gustavo Hormiga, a partir d’originals diversos.
Els branquiürs tenen el cos dividit en un cefalotòrax gran, format pel cèfalon i el primer segment del perèion; el perèion, format per tres segments lliures, i el plèon, no segmentat. La closca és ampla i llarga, i cobreix tot el cefalotòrax i el perèion.
Les adaptacions a la vida parasitària són especialment importants en relació als apèndixs. Els apèndixs cefàlics, en Argulus, l’únic gènere europeu, són dos parells d’antenes molt reduïdes i proveïdes de grans ganxos amb els quals l’animal es fixa al seu hoste; un parell de maxíl·lules també reduïdes, però amb la base transformada en una gran ventosa de fixació; un parell de maxil·les unirràmies i amb la base proveïda d’espines ben desenvolupades; a la regió de la boca, el labre i el llavi es troben units formant una trompa xucladora, a la qual s’insereixen les mandíbules, que són molt reduïdes; en posició anterior a la trompa hi ha una espina, buida de dins i connectada a una glàndula tòxica. Aquesta espina no es troba en tots els gèneres. Els apèndixs del perèion són bífids i poc modificats, perquè constitueixen el sistema de natació que l’animal utilitza per a nedar d’un hoste a l’altre.
L’anatomia interna també s’ha modificat per adaptar-se al règim de paràsit temporal, especialment amb la presència de nombrosos cecs laterals, en els quals es pot emmagatzemar una gran quantitat d’aliment, modificació que es presenta també en altres grups d’animals que tenen el mateix règim de vida. La respiració es fa a través d’unes àrees determinades de la part ventral de la closca.
Biologia i ecologia
Els sexes són separats. La fecundació sempre és directa, tret del cas d’un gènere exòtic (Dolops), que es fa a través d’espermatòfors. La femella emmagatzema l’esperma del mascle dins d’una espermateca i fecunda els ous just abans de dipositar-los al damunt de les pedres o de la vegetació submergida, això en una fase lliure. Dels ous neixen individus en estat variable de desenvolupament (generalment, força avançat), però en algunes excepcions ho fan en estat de metanaupli. A les primeres fases de desenvolupament, les antenes són molt desenvolupades i serveixen als joves per nedar fins a trobar un hoste. Quan ja s’han fixat, se’ls comencen a atrofiar les antenes i en mudes successives van incorporant els apèndixs del perèion. Assoleixen la maduresa sexual al cap de nou mudes.
La majoria de les espècies del gènere Argulus, l’únic present a Europa, són d’aigües continentals dolces, bé que poden aparèixer en aigües salabroses i marines, lligades probablement al parasitisme de peixos migradors.
Sistemàtica i principals representants
Cara ventral del branquiür Argulus vist al microscopi electrònic d’escandallatge (× 8), mostrant les diferents parts del cos. La sageta indica la posició dels discs suctors per mitjà dels quals es fixa al cos del peix hoste. De cos gairebé transparent i d’aproximadament 1 cm de llargada, hom pot veure aquests organismes en grans quantitats damunt d’un mateix peix, en el qual sovint canvien de posició.
Mercè Durfort.
Cara ventral del branquiür Argulus vist al microscopi electrònic d’escandallatge (× 8), mostrant les diferents parts del cos. La sageta indica la posició dels discs suctors per mitjà dels quals es fixa al cos del peix hoste. De cos gairebé transparent i d’aproximadament 1 cm de llargada, hom pot veure aquests organismes en grans quantitats damunt d’un mateix peix, en el qual sovint canvien de posició.
Mercè Durfort.
El grup dels branquiürs es considera una subclasse (Branchiura) dels crustacis. Se’n coneixen unes 120 espècies, totes pertanyents a la família dels argúlids (Argulidae), i agrupades en només quatre gèneres. El gènere Argulus és el més diversificat: té unes 100 espècies i es distribueix per tot el món; només tres d’aquestes espècies són presents a Europa, A. coregoni, A. foliaceus i A. japonicas, les dues últimes de les quals es troben a la península Ibèrica. La resta dels gèneres són absents d’Europa. El gènere Dolops té distribució godwànica (Sud-Amèrica, Àfrica i Nova Zelanda) i es diferencia d’Argulus per l’absència d’espina tòxica i de ventoses a les maxíl·lules. El gènere Chonopeltis, que només s’ha trobat a Àfrica, tampoc no porta espina tòxica, però sí que té ventosa; les larves no poden nedar, i se’n desconeix la manera com localitzen i ocupen l’hoste. El gènere Dipteroleptis, de Sud-Amèrica, és el menys conegut; únicament se n’han descrit les formes adultes, que es caracteritzen pel gran desenvolupament lateral de la closca, la qual es projecta cap enrere fent com unes ales més llargues que el cos.