Els mistacocàrides constitueixen un petit grup de crustacis que viuen a les aigües intersticials de les platges sorrenques del litoral marí. Han trigat a conèixer-se perquè, pel seu hàbitat especial, no es detectaven en els estudis del litoral marí. La millor manera de trobar-los és fer un clot a la sorra de la platja, en una zona pròxima a la línia de les onades, i filtrar l’aigua que l’omple amb un colador. Se’n coneixen únicament 9 espècies, totes del gènere Derocheilocaris. Les característiques que el defineixen més bé són les grans dimensions del cap i dels seus apèndixs, el poc desenvolupament dels apèndixs de la resta del cos, l’escassa separació entre el tòrax i l’abdomen i la presència d’un tèlson amb una furca gran, al final del cos.
Morfologia
Aspecte general d’un mistacocàride (Derocheilocharis remanei), vist per la cara dorsal (× 150). Noteu l’estructura del cap, dividit en dues parts i portador dels apèndixs més desenvolupats del cos, i l’escassa diferenciació dels segments entre el tòrax, portador d’apèndixs, i l’abdomen.
Eduardo Saiz.
Tenen el cos petit (de 0,5 a 1 mm de llargada, aproximadament) i allargat. El cap porta els apèndixs més desenvolupats del cos, i té una comissura que separa la part anterior, on hi ha les antènules, de la posterior, on hi ha la resta dels apèndixs cefàlies. Les antènules són unirràmies, multiarticulades i de funció locomotriu i sensorial. La resta dels apèndixs cefàlics són bífids (antenes i mandíbules) o unirramis (maxíl·lules i maxil·les), formats per nombrosos artells i de funció diversa, com a apèndixs locomotors o manipuladors de l’aliment. El tòrax va proveït de cinc metàmers semblants, dels quals el primer és l’únic que s’articula lliurement amb el del davant i permet la flexió del cos. Els apèndixs d’aquest primer segment toràcic són transformats en maxil·lípedes, i participen en la funció alimentària. Els quatre segments toràcics restants porten apèndixs unirramis i no segmentats, que acaben en un parell de sedes. L’abdomen és fet de cinc metàmers, desproveïts d’apèndixs, i acaba en un tèlson que porta una furca en forma de garra, que serveix per al desplaçament i per a la neteja de la resta del cos.
Biologia i ecologia
Ara com ara, es desconeix la manera com es fa la reproducció en els mistacocàrides, bé que s’han identificat de 7 a 10 estadis en les diferents espècies conegudes. Dels ous en surten individus en fases de naupli, que ja porten antènules, antenes, mandíbules, tres metàmers i el tèlson. En mudes successives es van afegint els metàmers i es van completant els apèndixs fins que, al setè estadi, el desenvolupament morfològic extern queda completat.
Els mistacocàrides viuen a l’aigua que amara la sorra de les platges, a la línia de les onades. Són animals filtradors, que s’alimenten de material detrític i de microorganismes que obtenen rascant els grans de sorra amb la base mastegadora dels seus apèndixs bucals.
Sistemàtica i filogènia
El grup dels mistacocàrides, considerat com una subclasse dels crustacis entomostracis, té un únic gènere, Derocheilocaris, amb espècies repartides per les costes de les dues bandes de l’Atlàntic, la Mediterrània i el Pacífic. A les costes europees, únicament es coneix D. ramanei, que també ha estat trobada a les platges de Canet (Rosselló) i de Sitges (Garraf), però probablement la seva distribució és molt més generalitzada, si jutgem pel ràpid avenç de coneixements que ha portat la introducció de tècniques de mostratge particulars del grup, adequades al seu hàbitat.
Per l’estructura dels apèndixs cefàlics, els mistacocàrides han estat considerats com un grup primitiu dins dels crustacis. També hi ha ajudat el fet de l’escassa diferenciació morfològica entre els estadis de naupli i adult, característica que suggereix una evolució per neotènia (fenomen pel qual els organismes retenen caràcters larvaris o juvenils a l’estat adult). Per aquests caràcters i per l’estructura general del cos, es consideren pròxims als grups dels copèpodes, branquiürs i cirrípedes.