Els fil·locàrides constitueixen el grup més antic dels malacostracis i alhora el que en presenta els caràcters morfològics més primitius. Malgrat que és un grup molt reduït, se’n coneixen fòssils des del Cambrià inferior. Se suposa que a partir d’ell s’originà, segurament a començament del Devonià, la resta de grups dels malacostracis. Això fa que el grup dels fil·locàrides tingui una importància molt superior a la que, per la seva abundància, caldria suposar.
D’entre les característiques més conspícues d’aquest grup, destaca la presència d’una closca bivalva que cobreix tota la part anterior del cos fins a la meitat del plèon, inclosos els pereiopodis. L’existència de set metàmers al plèon i de pereiopodis de tipus fil·lopodi és, també, característica de primitivisme d’aquests animals.
Els fil·locàrides (Phyllocarida), com a superordre dels malacostracis, s’han agrupat en tres ordres: els himenostracis (Himenostraca), els arqueostracis (Archaeostraca) i els leptostracis (Leptostraca) dels quals únicament aquest darrer té representants actuals.
Els leptostracis
Els leptostracis són un grup petit de crustacis marins. Se’n coneixen únicament 11 espècies vivents. Són petits (de 0,8 a 4 mm) i coberts amb una gran closca, de la qual únicament sobresurten els dos darrers metàmers del plèon. Una característica específica dels leptostracis és l’absència de juntura o articulació dorsal a la closca, cosa que els dona un aspecte globós. Només han estat trobats a la Mediterrània, localment.
Morfologia
Aspecte extern d’un leptostraci, la nebàlia (Nebalia bipes, A, × 50) i organització del cos sota la closca (A’), amb indicació dels elements morfològics següents: 1 rostre, 2 ull, 3 antènula, 4 antena, 5 maxitía, 6 maxíl·lula, 7 maxil·lípedes, 8 pereiopodis, 9 pleopodis, 10 furca, 11 múscul adductor.
Amadeu Blasco, a partir d’originals diversos.
Els leptostracis tenen el cos dividit en tres regions: el cap o cèfalon, el perèion i el plèon. No presenten, doncs, cefalització d’un o més metàmers toràcics i, per això, no es pot parlar de cefalotòrax. La closca, que ja hem dit que és gran, tot i no tenir articulació dorsal, es pot obrir i tancar ventralment per mitjà de moviments laterals que es produeixen gràcies a l’acció d’un múscul abductor que se situa a la zona maxil·lar. Per la banda del davant, aquesta closca forma un rostre articulat, que cobreix els ulls, compostos i pedunculats, i la base de les antènules. Les antènules són birràmies i les antenes, unirràmies. Els apèndixs bucals tenen una estructura semblant a la de la resta dels malacostracis, tret del cas de les maxíl·lules, que porten l’endopodi transformat en un palp flagel·liforme molt desenvolupat. El perèion és format per vuit metàmers articulats, proveïts d’un nombre igual de parells d’apèndixs tots iguals, de tipus fil·lopodi, és a dir, sense diferenciar-se’n cap com a maxil·lípedes; això és insòlit dins dels malacostracis. El plèon, parcialment cobert per la closca, és fet de set metàmers i un tèlson proveït d’una furca caudal. Els apèndixs abdominals o pleopodis són de dos tipus: uns, els quatre primers, grans i bífids, que serveixen per a nedar; i els altres, els dos darrers, unirramis i força reduïts. Els sexes es troben separats, però el dimorfisme sexual és poc aparent: les diferències recauen en el nombre de sedes sensorials de les antènules i en el nombre d’artells del flagel antenal, que sempre són superiors en els mascles.
Biologia i ecologia
Després de la fecundació, els ous queden retinguts a la cambra incubadora de la femella, que és formada per les sedes dels endopodis dels apèndixs del perèion. Durant aquesta fase, la mare queda impossibilitada de menjar, perquè no pot moure els apèndixs sense perdre els ous. Els embrions, abans de sortir de l’ou, passen per les fases de naupli i metanaupli, de manera que quan queden lliures ja es troben en un estadi postlarval, anomenat manca. En aquest estadi, els individus ja tenen la forma de l’adult, però se’n diferencien per les dimensions més petites del cos, per una reducció de la closca respecte a la dels adults i per un desenvolupament incomplet dels apèndixs.
Totes les espècies de leptostracis són bentòniques i litorals, amb l’excepció del gènere Nebaliopsis, característicament batipelàgic, les espècies del qual arriben a fondàries de fins a 6000 m. L’espècie més comuna i la més ben coneguda del grup, la nebàlia (Nebalia bipes), viu a poca fondària. És micròfaga detritívora i s’alimenta principalment del material finament particulat que descansa a la superfície del sediment. Per a obtenir l’aliment, aquests animals mouen els apèndixs toràcics fent corrents d’aigua i fang que avancen cap a la boca, i amb els mateixos apèndixs van separant-ne les partícules més grosses.
Sistemàtica i principals representants
Els leptostracis, amb la categoria taxonòmica d’ordre, agrupen quatre gèneres (Nebalia, Paranebalia, Nebaliopsis i Nebaliella), tots de la família dels nebàlids (Nebaliidae), a la qual pertanyen, doncs, les úniques onze espècies que se’n coneixen. Tret d’una sola, pròpia de les costes americanes del Pacífic, i d’una altra que viu a l’Antàrtida, tota la resta es distribueixen per ambdós costats de l’Atlàntic. La nebàlia (Nebalia bipes), es troba en abundància a les zones litorals de l’oceà Atlàntic, i alguna vegada ha estat trobada a la Mediterrània, on segurament ha arribat arrossegada pel corrent superficial de Gibraltar. Quan baixa la marea, aquests animals es poden collir en els pous i clots que queden al descobert, plens d’aigua marina.