L’estudi dels crustacis

Una primera síntesi de la fauna carcinològica catalana fou feta per Agustí M. Gibert en publicar (1919-20), al volum núm. 5 dels «Treballs de la Institució Catalana d’Història Natural», la seva obra «Crustacis de Catalunya», acordada ja a les tot just promulgades (1913, 1917) Normes Ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, és a dir, escrita amb ortografia catalana moderna. Tanmateix, les vacil·lacions en la terminologia científica són patents en la plana de mostra que recull la il·lustració.

Jordi Vidal

En fer la revisió històrica de l’estudi d’un determinat grup sistemàtic, hom sol apropar-s’hi de dues maneres: d’una banda, pot submergir-se en els antecedents històrics més o menys remots que, generalment, són una expressió del grau de documentació de què disposa l’autor, i que, moltes vegades, tenen un interès més aviat anecdòtic; i, de l’altra, pot recollir la història que ha quedat reflectida en una successió aproximadament contínua d’especialistes que han representat diferents etapes en el coneixement del grup en qüestió.

La carcinología o estudi dels crustacis té als Països Catalans una història relativament recent, ja que s’inicia a finals del segle passat amb dos catàlegs de la fauna carcinològica de l’estat espanyol, que publicaren respectivament Odón de Buén l’any 1887 i Ignacio Bolívar l’any 1892. Aquesta primera etapa ja mostra algunes de les peculiaritats que caracteritzaran l’estudi dels crustacis a partir d’aquell moment, i que són, d’una banda, l’estudi independent dels crustacis marins i dels continentals, i de l’altra, l’àmbit geogràfic en el qual aquests estudis es desenvolupen, que serà, respectivament, l’àmbit de la Mediterrània occidental i el de la península Ibèrica. Aquesta etapa inicial es diferencia del període equivalent a escala internacional per la manca d’especialistes veritables, ja que els treballs més representatius d’aquest període són llistes d’espècies recol·lectades d’una manera marginal dins de l’àmbit d’altres àrees d’investigació. A tall de comparació, el període 1870-1930 es caracteritzà a Europa i Nord-Amèrica per l’existència de tota una sèrie de sistemàtics amb una formació ecològica incipient que, a més de fer descripcions morfològiques minucioses, les complementaven amb anotacions sobre la forma de vida, conducta, etc. Alguns dels especialistes d’aquest període són considerats com els iniciadors de la sistemàtica actual: Lilljeborg, Sars, Lauterborn, Wesenberg-Lund, Woltereck, Daday, Fischer, Gurney, entre altres.

Malgrat les limitacions que hem comentat, tant Odón de Buén com Bolívar, deixaren sentir la seva influència fins més enllà d’on s’hauria pensat a partir de la comparació amb la situació internacional. Així, una bona part del material recopilat per Bolívar en el seu catàleg fou classificat i publicat (1888) per Richard, el qual, a més de descriure alguna espècie nova per a la ciència, com el cas de Daphnia bolivari, donà a conèixer en l’àmbit internacional l’interès que té l’estudi dels crustacis de la península Ibèrica. Odón de Buén deixà sentir la seva influència, primer com a fundador i director del Laboratori de Biologia Marina de Balears, a Portopí, i després de l’Instituto Español de Oceanografía, a Palma, i, de fet, les seves publicacions sobre crustacis (fonamentalment crustacis marins) són una expressió de l’activitat que desenvolupà en aquells laboratoris. Aquest període de catalogació es va continuar d’una manera discontínua pràcticament fins a l’any 1939. També pertanyen a aquesta etapa la publicació (1920) d’Agustí M. Gibert i Olivé, que és la primera catalogació feta dins de l’àmbit geogràfic dels Països Catalans, i la de Miranda i Rivera (1933) sobre els crustacis decàpodes de les costes d’Espanya i el Marroc.

Tot i que ja s’ha fet menció concreta de la tasca de catalogació que predominà fins a l’any 1939, aquesta tasca coexistí amb altres estudis de no tanta entitat taxonòmica ni geogràfica però que, malgrat el seu caràcter molt més restringit, representaren contribucions molt importants, i alhora, foren la base de les diverses línies d’estudi dels crustacis que, d’una manera independent, han anat avançant fins ara, amb intercomunicació escassa. Aquestes línies de treball tenen més el seu origen, com és lògic pensar, en limitacions dels propis mostratges o d’accessibilitat de determinats ambients que no pas de tipus taxonòmic. Sota aquest punt de vista, l’estudi dels crustacis ha estat dividit en quatre àrees: els crustacis de les aigües epicontinentals, els cavernícoles i intersticials, els del zooplàncton marí i els crustacis bentònics marins.

L’estudi dels crustacis de les aigües continentals

Independentment del catàleg de Bolívar (1892), l’estudi acurat dels crustacis de les aigües continentals no fou iniciat fins que, l’any 1912, Celso Arévalo fundà a València el Laboratorio de Hidrobiología Española, que mantingué la seva activitat fins a l’any 1924. Al llarg d’aquest període, tant Arévalo com el seu deixeble Lluís Pardo, feren nombrosos estudis sobre la fauna i la flora del País Valencià i, posteriorment, els estengueren a d’altres localitats peninsulars. Una gran part del material recol·lectat per Arévalo es perdé, de manera que tots els noms que ell havia donat a espècies que trobà per primera vegada han estat relegats a la sinonímia per causa de no haver estat possible la revisió del material original; d’altra banda, el procés de contaminació de l’albufera de València, d’on provenien la major part dels seus materials, amb la consegüent alteració de les comunitats biòtiques, ha fet impossible de retrobar-los.

Els crustacis de les aigües continentals ibèriques foren intensivament estudiats per Ramon Margalef durant la dècada dels quaranta, recerques recollides en l’obra «Los crustáceos de las aguas continentales ibéricas», publicada (1953) per l’Instituto Forestal de Investigaciones y Experiencias, de Madrid.

Jordi Vidal

L’estudi dels crustacis continentals ibèrics fou iniciat, a la pràctica, per Celso Arévalo, al seu Laboratorio de Hidrobiología Española, de València. El treball «Introducción al estudio de los Cladóceros del plankton de la Albufera de Valencia», editat (1916) en el volum núm. 1 dels «Anales del Instituto General y Técnico de Valencia» fou una mostra representativa.

Jordi Vidal

Entre els anys 1920 i 1940, M. Ferrer Galdiano estudià els amfípodes del gènere Gammarus de la península, bé que la seva contribució més important al coneixement dels crustacis fou la primera descripció d’un decàpode continental endèmic del País Valencià, Dugastella valentina.

A més de la col·laboració entre Bolívar i Richard, altres autors estrangers han estudiat els crustacis de les aigües continentals de la península, sigui directament o indirectament. Brehm (1925) n’estudià els copèpodes i els ostràcodes i, posteriorment, els anys 1948 i 1950, publicà tota una sèrie de consideracions biogeogràfiques sobre la península a partir dels crustacis de les aigües continentals de cada regió natural. Altres autors fonamentaren els seus estudis en les mostres recol·lectades per alguns naturalistes alemanys que, en esclatar la Primera Guerra Mundial, es trobaven en colònies d’ultramar i es refugiaren a l’estat espanyol. Haas i Viets, per exemple, deixaren sentir la seva influència respectivament, en l’estudi dels mol·luscs i dels hidràcars de les aigües continentals, i enviaren els materials a d’altres especialistes quan tornaren al seu país. A aquest període corresponen els treballs de Wagler (1925), sobre els cladòcers de Tarragona, i de Burckhardt (1920), sobre una espècie nova de diaptòmid del llac de Sanabria, Diaptomus castaneti, que posteriorment ha estat trobada també als Pirineus.

Com ja hem comentat, l’any 1939 representà un canvi total dins del camp de l’estudi dels crustacis de les aigües continentals. A partir del 1943, Ramon Margalef i López inicià l’estudi intensiu i extensiu de la fauna i la flora de les aigües continentals; més d’una trentena de publicacions sobre crustacis es resumeixen en el llibre "Los crustáceos de las aguas continentales ibéricas" (1955), que encara no ha estat superat globalment, malgrat les diferents revisions i actualitzacions parcials de la sistemàtica i l’ampliació considerable del nombre d’espècies conegudes i localitats estudiades. També entre 1946 i 1948, Bassedas començà una curta però intensa tasca d’estudi dels copèpodes i els cladòcers dels Països Catalans. Posteriorment, l’estudi dels crustacis ha continuat, tant per part del propi Margalef, com a través de diverses tesis que s’han dut a terme al Departament d’Ecologia de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, del qual és cap des del 1967. A través de diversos programes limnològics fets en equip i dirigits per Margalef han estat estudiats els organismes dels embassaments, els llacs de muntanya i les llacunes salabroses del litoral i de l’interior de pràcticament tota la península, especialment en referència als crustacis del zooplàncton.

La contribució d’especialistes estrangers ha continuat fins a l’actualitat. A més d’estudis puntuals de menys importància, destaquen els treballs fets pels holandesos Pinkster i Stock que, d’ençà de 1977, han dut a terme campanyes de recol·lecció d’amfípodes a gairebé tots els rius peninsulars, cosa que els ha permès de poder realitzar una revisió molt completa d’aquest grup, que és alhora difícil i poc conegut a les nostres aigües.

L’estudi dels crustacis del zooplàncton marí

Un clàssic dels crustacis planctònics marins de la Mediterrània ha estat i és l’obra de Miquel Massutí i Ramon Margalef «Introducción al estudio del plancton marino», publicada (1950) per l’Institut de Biologia Aplicada de Barcelona (C.S.I.C).

Jordi Vidal

L’estudi dels crustacis de la Mediterrània occidental ha estat molt més internacional que no el seu equivalent de les aigües continentals. L’existència de diversos laboratoris oceanogràfics i de biologia marina distribuïts per la costa dels països que donen a la Mediterrània (els de Banyuls de la Marenda, Villefranche-sûr-Mer, Marsella, Mònaco, Nàpols, Alger, Mallorca, Barcelona i Castelló) han impulsat d’una manera molt important el coneixement dels crustacis pelàgics i del bentos litoral i profund. Com ja hem indicat, la contribució del país s’inicià al laboratori de Portopí i, més tard, es continuà al de Ciutat de Mallorca. Els treballs d’Odón de Buén (1887 i 1916) i més tard de Francesc Pardillo (1912) no tingueren continuïtat fins a la dècada dels anys trenta, quan Miquel Massutí començà a estudiar d’una manera sistemàtica el plàncton de la badia de Palma; el seu treball, publicat l’any 1942, sobre els copèpodes d’aquesta badia i el llibre "Introducción al estudio del plancton marino", fet en col·laboració amb Margalef i publicat l’any 1950, durant molt de temps han estat l’única contribució nacional al coneixement del zooplàncton de la Mediterrània. A partir dels anys seixanta, l’estudi del zooplàncton s’ha centrat més aviat en l’activitat de Miquel Duran, des de l’Institut Oceanogràfic de Mallorca, i de Francesc Vives, des de l’Institut d’Investigacions Pesqueres de Barcelona. Ambdós investigadors, a més de contribuir d’una manera molt notable amb el seu esforç personal, han dirigit tota una generació de deixebles que han empès l’estudi taxonòmic i ecològic de les comunitats de crustacis, no solament a la Mediterrània sinó a moltes altres regions marines.

L’estudi dels crustacis bentònics marins

Pràcticament fins a la dècada dels setanta, l’estudi dels crustacis bentònics ha estat sinònim de l’estudi dels decàpodes. Els inicis foren molt similars als de les altres línies d’investigació dins de l’estudi dels crustacis, és a dir, centrats en la catalogació. Així, l’any 1933 apareix un primer catàleg dels decàpodes de les costes espanyoles i marroquines, publicat per Miranda i Ribera. Aproximadament per aquelles dates comença a interessarse pels decàpodes Ricard Zariquiey i Cenarro, que dedicà una bona part del seu esforç entre 1935 i 1942 a l’estudi d’aquest grup.

No obstant això, fou el seu fill, Ricard Zariquiey i Álvarez, qui, després d’haver assolit un gran prestigi com a bioespeleòleg, i al marge de la seva professió mèdica, emprengué l’estudi sistemàtic més complet que s’ha fet fins ara sobre algun grup de crustacis al nostre país. En efecte, a partir de 1945 i fins a la seva mort, el 1965, els seus treballs sobre decàpodes de les costes de la península Ibèrica el situaren entre els més destacats especialistes mundials del seu temps. La seva obra pòstuma "Los crustáceos decápodos ibéricos", publicada l’any 1968, ha deixat resolta la sistemàtica dels decàpodes de les nostres costes i, alhora, ha servit de punt de partida d’estudis ecològics i fisiòlgics de moltes espècies d’interès econòmic de la mateixa zona. Aquesta línia d’estudi del cicle biològic d’algunes espècies ha tingut com a iniciador Josep M. Sanfeliu que, des del 1964, va anar desenvolupant, a l’Institut d’Investigacions Pesqueres de Castelló, les tècniques de cultiu i reproducció del llagostí. Aquest treball ha estat d’una gran transcendència per a poder començar a regenerar les poblacions naturals, molt minvades per la sobreexplotació. Al mateix temps ha suposat l’inici dels treballs de recerca en l’aqüicultura al nostre país, per tal d’assolir una tecnologia pròpia. En aquest sentit, l’Institut d’Aqüicultura de Torre de la Sal, a Ribera de Cabanes (Plana Alta), ha esdevingut el capdavanter al nostre país.

Altres grups de crustacis bentònics (isòpodes, amfípodes, cirrípedes, etc.) no han desvetllat l’interès dels estudiosos fins a dates molt recents. En alguns grups (per exemple, els isòpodes i els tanaidacis) s’estan fent actualment estudis monogràfics i tesis doctorals, en els quals s’emprèn l’estudi taxonòmic, mentre que per a d’altres grups (cirrípedes, amfípodes), d’una manera incomprensible, únicament hi ha citacions aïllades, fonamentades en recol·leccions marginals dins d’estudis més amplis. D’ençà del 1970, diversos programes d’investigació sobre els organismes bentònics del litoral marí, dirigits per Joan-Domènec Ros, han dut a terme extensos mostratges del litoral català, i han aportat el catàleg més complet de crustacis dels Països Catalans.

L’estudi dels crustacis cavernícoles i intersticials

L’estudi de la fauna cavernícola dels Països Catalans ha desvetllat l’interès d’un gran nombre d’investigadors des dels inicis de la biospeleologia. Efectivament, un fet excepcional fa que Mallorca se situï a l’inici d’aquesta ciència, i és l’arribada a la Ciutat del vaixell ocenogràfic "Roland", en el qual viatjava Emil Racovită, que aprofità la seva estada a l’illa per a visitar les coves del Drac on descobrí una nova espècie d’isòpode (Typhlocirolana moraguesi), i això li obrí l’interès per la fauna subterrània. Al cap d’un temps va entrar en contacte amb Jeannel, i l’any 1907 crearen conjuntament, a Banyuls de la Marenda, una organització internacional anomenada Biospeleologica, que aglutinà els estudiosos de la fauna subterrània i publicà els seus treballs. No caldria destacar la gran transcedència internacional d’aquest fet, però sí que és important dir que, a partir d’aquest moment, la península Ibèrica en general i els Països Catalans en particular tingueren un paper important en el desenvolupament d’aquesta nova ciència.

El coneixement dels decàpodes ibèrics quedà pràcticament establert, quant als aspectes faunístics, amb l’aparició (1968) de l’obra de Ricard Zariquiey i Álvarez «Los crustáceos decápodos ibéricos», volum núm. 37 de la sèrie «Investigación Pesquera», editada per l’Institut d’Investigacions Pesqueres de Barcelona (C.S.I.C). La il·lustració en recull dues planes de mostra.

Jordi Vidal

En el període comprès entre la fundació de Biospeleologica i l’any 1939 nombrosos especialistes s’interessaren per l’estudi de les abundants espècies endèmiques de les coves espanyoles: Calman, Fage i Monod, i també Hairns, estudiaren diversos grups de crustacis de les nostres coves. També Chappuis i, més tard, Kiefer, s’interessaren per l’estudi dels nostres copèpodes cavernícoles i descriviren diverses espècies noves. Tot aquest impuls tingué, lògicament, la seva incidència al nostre país, i ja l’any 1911 aparegué un primer article, de Bolívar, sobre la fauna cavernícola de la serralada Cantàbrica. Primer Bolívar, i més tard Zariquiey Álvarez i Francesc Español, a més de contribuir d’una manera notable a l’estudi dels coleòpters cavernícoles, varen saber atraure al seu voltant tota una plèiade de joves entusiastes que portaren a terme una tasca de mostratge meritòria. Tot i que els crustacis cavernícoles no es troben entre els grups que han cridat més l’atenció dels nostres especialistes, les aportacions científiques foren nombroses. A partir de 1939, la investigació de la fauna subterrània s’ha intensificat i, així, Margalef ha contribuït d’una manera important a l’estudi dels amfípodes cavernícoles. La contribució estrangera no ha deixat mai de ser important: Vandel, Birstein, Braga, Barros Machado, Remy i, més recentment, Henry i Magniez, han contribuït d’una manera notable al coneixement de la nostra fauna subterrània.

Fins que l’any 1946 Chappuis no cridà l’atenció sobre la interessantíssima fauna que viu a l’aigua que queda retinguda entre els grans de sorra de les platges, la fauna intersticial fou pràcticament desconeguda. Els primers estudis tingueren un impacte molt fort. L’any 1950, el mateix Chappuis, conjuntament amb Remane i Delamare Devouteville, recollectaren exemplars de la nova subclasse dels mistacocàrides, a les platges del Rosselló. Uns anys després, el 1954, aquestes troballes es repetiren a les costes del nostre litoral i la importància de la fauna intersticial fou un fet incontestable. A partir d’aquell moment, s’inicià a tot el món l’estudi extensiu de la fauna de les platges i, alhora, la dels nivells freàtics de les aigües continentals. Els descobriments han estat impressionants; a tall d’exemple, n’hi ha prou amb esmentar que els avenços més recents del nostre coneixement dels crustacis es fonamenten en l’estudi d’aquests ambients.

Les perspectives actuals que ofereix l’estudi dels crustacis subterranis són esperançadores. D’una banda, hom assisteix actualment a l’inici de l’estudi extensiu de la fauna intersticial dels rius catalans, i de l’altra, segueix avançat el mostratge de la fauna cavernícola, amb un èmfasi especial a les Balears.